22 de gen. 2013

Visita cultural a Santa Maria

El passat dilluns, 21 de gener ARCA va organitzar una visita cultural a la localitat de Santa Maria i poguerem conèixer d’aprop dos negocis tradicionals Bujosa Artesania tèxtil i el Celler Sebastià Pastor.

Bujosa Artesania tèxtil és una empresa familiar fundada a l’any 1949 i actualment és la tercera generació que encara treballa fabricant les teles típiques mallorquines, conegudes a l’illa com a “teles de llengos” o “teles de flames”. Presenta una maquinària del segle XIX, on encara texeix i elabora aquestes teles que representen Mallorca arreu del món.

Celler Sebastià Pastor és també una empresa familiar que elabora vi des de 1937 i actualment és la quarta generación que treballa per produir vi a granel o embotellat i que forma part de la Denominació d’Origen de Binissalem. A la visita poguerem gaudir d’un petit celler del segle XVIII amb una volta de canó.

La resta de la visita a Santa Maria va incloure els següents edificis, els de més categoria de la localitat com serien:

1. Església de la Soledat i antic convent dels Mínims.

Situada a la barriada dels Hostals. Els frares dels Mínims s’instal·laren a Santa Maria del Camí el 1682 i foren allotjats per Esteve Conrado a la seva casa, on hi havia celler i hort, que actualment és on hi ha un restaurant. El nou convent fou edificat gràcies a l’adquisició de dues quarterades de sementer i vinya a l’antic camí de Sóller (actual carrer Llarg). El 1683 havien construït una capella provisional i cel·les, on vivien 12 frares. El 1697 el temple fou beneït i es dedicà a la Mare de Déu de la Soledat i participà a les obres, el mestre Lluc Mesquida Florit.

La funció dels frares fou l’ensenyament per a infants i l’escola es situava als baixos del convent. A partir de 1773, també prestaren el servei d’apotecaria gratuït per als més pobres.

El 1821, després de l’alçament de Riego i el conseqüent govern liberal, es varen suprimir els convents regulars de menys de 12 frares i el de Santa Maria fou un d’ells. Llavors, l’edifici passà a ser un hospici per a pobres baix la tutela de l’Ajuntamnet.

El 1829, el convent fou reorganitzat amb dos frares, però fou un breu període, perquè a 1835 després de la desamortització de Medizabal el convent fou definitivament abandonat, on residien 10 frares.

El 1843 el convent, el claustre, el temple, el pati i l’hort foren adquirits per l’Ajuntament en subhasta pública a un preu de 25.000 pessetes. El 1852 l’Ajuntament va cedir en emfiteusi l’església a Marià Conrado, per 8.782 pessetes i un cens. El 1860, començà a reconstruir l’edifici i fou beneït a 1861, llavors des d’aleshores la família Conrado ostenta el dret de Patronat sobre el convent.

El convent degut a la reconstrucció ha estat molt modificat com a habitatge de la família Conrado. A l’any 1957, s’instal·là un petit museu amb col·leccions particulars de la família.

El claustre és d’estil renaixentista, té planta quadrada de 21’60 metres de costat, envoltat per una galeria amb columnes sobre pedestals i capitells amb volutes que sostenen arcs rebaixats i coberta d’arquitrau. Destaca també el coll de la cisterna, octogonal, amb l’escut de la família Conrado. S’hi troba una creu de terme, procedent d’Alaró, d’estil gòtic, realitzada entre 1480-1520. El claustre és Bé d’Interès Cultural des de 1962.

El temple és d’estil barroc, de planta rectangular d’una sola nau. La façana no presenta decoració. Sobre el portal de llinda hi ha l’escut de la família Conrado, del segle XIX.

2. Casa de la Vila  

El 1559 el bisbe prohibí que els jurats es reunissin dins l’església i la porxada que hi havia davant, llavors es decidí fer una nova Casa de la Vila, però cal dir que a 1594, els jurats encara es reunien a la rectoria. 

Fotografia: Benet Bohigas.
El 12 d’abril de 1671 els jurats compraren dos solars al ferrer Jaume Capó, que confrontava amb la plaça Comuna i el camí de Muro, i allà s’edificà la Casa de la Vila. Sabem que hi treballà Lluc Mesquida Cabot i la família Capó hi feu els treballs de fusteria i ferreteria. L’arquitecte Guillem Fortesa feu una reforma interior a l’any 1928 i Gabriel Vidal Arcas en feu una altra a l’any 1970.

L’edifici presenta una façana d’estil renaixentista i està dividida en dos cossos. La planta baixa està formada per dos arcs carpanells i una columna central amb capitell de volutes. Encara es conserva la petita finestra de la presó amb brancals de pedra i reixat de ferro. Al primer pis, veiem al centre i entre els dos balcons l’escut de Santa Maria, com a exemple més antic d’aquesta representació. Al lateral, l’antic camí de Muro, hi ha un altre arc carpanell que dóna accés a un interessant portal de llinda de pedra del segle XVII.

El portic és conegut com la Quartera, ja era l’únic lloc on es podia vendre gra. Tenia també carnisseria annexa, al camí de Muro.

3. Parròquia de Santa Maria

La primera data la tenim documentada a 1246, i aquesta primitiva església es trobaria al camí de Coanegra. 

El 1372 es va fer una talla entre els veïns per a la construcció d’un nou temple, situat a la ubicació actual i dedicat a Santa Maria. El temple devia ser d’una sola nau i el presidia un retaule gòtic que actualment es troba a la Casa de la Vila. Sabem que hi havia un fossar, un campanar amb dues campanes i una porxada davant l’entrada, lloc on es reunien els jurats de la vila. Tenim documentat, que a 1592 s’hagué d’arreglar el porxo, a 1596 es feren obres al cor de l’església, a 1650 s’arreglaren les teulades del porxo i es tancà el fossar.

Però, el 1702 s’iniciaren les obres del nou temple, tot i que aquestes no agafaren força fins a 1715, i fou quan a 1718 es pogué beneir el presbiteri i els dos primers trams del temple. Sabem, que el 1737 ja s’havien finalitzat la nau i les capelles laterals. Els mestres d’obra foren Lluc Mesquida Florit i el seu germà Joan i el fill del primer, Lluc Mesquida Rosselló.

A partir de mitjans del segle XVIII, en època del rector Francesc Mora, les obres foren represes i dirigides per fra Albert Borguny, qui dissenyà el frontispici, les portades, el campanar i l’altar major. Entre 1751-4 es construí el campanar, el 1756 es començà el portal major i un cop acabat a 1759, es construí el portal menor o dels homes. L’altar major es construí a 1762 i a 1775 es beneí el nou retaule i podem dir que les obres es donaren per acabades.

Fotografia: Benet Bohigas.
Façana: Tradició barroca amb parament llis, presenta dues pilastres laterals amb escates i rematades per hídries de color verd. Hi ha una rosassa central i dos òculs menors als laterals. El frontis presenta un esquema de tipus mixtilini que recorda la forma d’una copinya, emmarcada per rajoles blaves que es dugueren de Barcelona.

Portal major: Format per dues pilastres amb motllures que aguanten la llinda, amb abundant decoració de motius florals, destacant dos raïms, que originàriament eren daurats. Coronen la portada l’anagrama marià i les quatre barres, amb una corona amb creu. Sobre la llinda hi ha la inscripció “non est hic aliud nisi DOM Dei et porta Coeli, 1758” (No és això altra cosa que la casa de Déu i la porta del Cel”).

Portal menor: Situat a la part sud, de característiques semblants a l’anterior, però menys monumental. Està tancat per un arc mixtilini, convex a la part central i coronat per l’escut quatribarrat entre dos raïms i la corona reial.

El dissenys d’ambdós portals fou obra de fra Albert Borguny i la pedra procedia de d’Inca, Binissalem i Puigpunyent.

4. Sa Sínia 

Era un antic pou comú, probablement relacionat amb la transhumància ramadera. El 1672 mestre Xorba va esculpir el coll i les arcades. El 1778 hi havia dues piques, i el 1782 se’n construïren dues més per rentar la roba fetes per Jaume Creus. Es va enfondir en diverses ocasions: 1806, 1850 i 1932. El 1893 s’hi va posar una bomba de mà. El 1932 es tomaren els dos arcs gòtics i s’hi va col·locar un dipòsit d’aigua i un motor bomba elèctric. La darrera intervenció la dugué a terme l’escola de margers Fodesma, el 1992, els quals recuperaren les arcades del monument.


Bibliografia: Canyelles Crespí, M.; Grimalt Gelabert, M.; Morro Mercé, M. Guia dels pobles de Mallorca: Santa Maria del Camí. Hora Nova, 2000.

Cap comentari: