31 de des. 2008

ARCA presenta l'exposició Pere Garau. Un barri amb història

Demà, dissabte, 3 de gener inauguram l’exposició “Pere Garau, un barri amb història”.
A les 11’00h a la plaça de les Columnes.
Tres carpes albergaran una exposició fotogràfica, amb explicacions didàctiques, sobre la gestació del barri i el seu patrimoni. La idea és que la gent es trobi amb ella, perquè les carpes estaran situades a l’exterior.
Amb 20 pannells que contenen més de 200 fotografies, habitants de tot Palma entendran què és l’Eixample, què és el patrimoni i perquè val la pena conèixer-lo, estimar-lo, cuidar-lo i exigir la seva protecció.

ARCA vol posar en valor el patrimoni de les barriades de Palma. Estam a temps de salvar molts d’elements arquitectònics i culturals
Hem començat amb Pere Garau per ser la barriada que més habitants té, molta concentració d’immigració i pateix una forta substitució de immobles antics per d’altres que poden fer perdre encara més la personalitat de l’entorn.
ARCA vol fer entendre a la ciutadania i als responsables polítics que “patrimoni” són moltes coses petites que passen gairebé desapercebudes i hi són a totes les barriades de Palma. Patrimoni no és tan sols aquells edificis emblemàtics com la Seu, Castell de Bellver o Palaus, també ho són les cases senzilles i humils que ens recorden la nostra història.
Però el més important és que estam a temps de protegir moltes coses que encara hi són.

La modernitat i el progrés han de ser compatibles amb el respecte pel passat i el seu patrimoni més humil
Els avenços culturals i econòmics ens han de dur a un altre tipus de urbanisme i normatives que considerin que és una riquesa allò que troben. És necessari establir una tipologia respectuosa i harmònica amb l’estètica de la barriada.
Pere Garau és una de les barriades de l’Eixample que a partir dels anys’20 va viure una transformació passant de ser una zona d’horts i propietats agrícoles, a donar cabuda a moltes persones que arribaven dels pobles de Mallorca.

Alguns títols dels pannells:
Tres onades migratòries; Edificis protegits; Els nostres records també són patrimoni: Un niu de cultura al nostre barri; Urbanisme desordenat; Te proposam un joc,...
L’exposició: Horaris i lloc.
Estarà ubicada a dies alterns a la plaça de les Columnes i a la plaça Pere Garau
Des del dia 3 fins al 15 de gener.
De 11’00h a 19’00h
Dilluns, dimecres i divendres a la plaça Pere Garau.
Dimarts, dijous i dissabte a la plaça de les Columnes.
Garau. Un barri amb història.
Organitza: ARCA
Patrocina: Gerència d'Urbanisme. Ajuntament de Palma.

30 de des. 2008

ARCA lamenta l’abandonament a què ha estat sotmesa la possessió de Can Granada durant els darrers anys


Les cases del rafal de Can Granada aguantaren estoicament, durant anys, l’embranzida del creixement urbanístic entorn del monestir de la Real, però la deixadesa i la manca de manteniment que patiren des del seu abandonament, agreujades pels temporals de l’octubre de 2007 i el desembre de 2008, significaren, a la llarga, la seva pèrdua definitiva. Com sempre, ha estat una suma de menyspreus: nul interès de la propietat per conservar l’edifici, nul interès de l’Ajuntament de Palma per ampliar el catàleg de protecció d’edificis i nul interès de la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca per actuar-hi subsidiàriament.
Aquest és el destí que li espera a bona part del patrimoni rural ciutadà que no gaudeix de cap mena de protecció, tot i que el fet de tenir-la no garanteix, en absolut, la seva pervivència. És el cas de les cases veïnades de Son Cabrer, amb les teulades esmicolades des del 4 d’octubre de 2007 i amb unes enormes taques d’humitat a les façanes fruit de la filtració de l’aigua de la pluja.
Amb la conversió de bona part dels terrenys de Can Granada en polígon sociosanitari, s’esperava, per part dels promotors, una rehabilitació digna de l’immoble, però, en lloc d’això, fou aïllada del complex. Les cases eren situades a la cruïlla del camí dels Reis i l’antic camí de la Real, vora Magatzem Verd (So na Pau) i la clínica Palmaplanas. L’edifici, dels segles XVII-XVIII, representava amb mèrit la tipologia d’arquitectura rural tradicional. La façana de gregal mostrava un arc rebaixat cegat. Les finestres tenien orla i fillola de pedra de marès. Les parets mestres eren de marès, pedra en verd i tapial, tot barrejat, i els cantons i les obertures eren de pedra de marès. Tenia coberta de dues vessants amb teula àrab. Tot plegat, l’edifici simbolitzava una fita enmig d’un polígon sociosanitari i d’una zona residencial, era de les poques cases adscrites a l’arquitectura rural tradicional que quedaven en aquella zona i, per tant, representaven una manera de construir que no tornarà a repetir-se.
No menys interessant era la seva història. En l’època àrab, era l’alqueria Ânino o Âmior. Posteriorment, fou denominada la Cova. El 1341, el rei Pere IV d’Aragó concedí permís a Bernat Sagranada de poder traslladar, sempre que volgués, el canó que tenia a ca seva, prop del convent de Santa Margalida, al rafal que tenia vora la creu del monestir de la Real. Després passà al seu fill Robert Sagranada, de la família del qual prengué la denominació de Can Granada. Més endavant, fou, successivament, de Martina Sagranada, Bartomeu Rossinyol de Sagranada (1522), Baltasar Rossinyol de Sagranada (1543), Nicolau Rossinyol de Sagranada i Nét (1601), Baltasar Rossinyol de Sagranada i Santjoan (1641), Baltasar Rossinyol de Sagranada i Safortesa (1667), Baltasar Rossinyol de Sagranada i Dameto (1707), Francesc Rossinyol de Sagranada i Desclapés (1761), Pere Rossinyol de Sagranada i Gual (1817) i Francesc Rossinyol de Sagranada i Safortesa (1864). Sembla que abans de la conversió del rafal en polígon sociosanitari, n’era propietària Maria Isabel Rossiñol Fuster.

Text i imatges: Roberto Fernández Legido

26 de des. 2008

EmbARCA't: Visita als Betlems Conventuals

Visita als Betlems Conventuals: La Sang, Jeronimes, St Francesc i Sta Clara. A càrrec de Biel Barceló

23 de des. 2008

ARCA denuncia l’immobilisme de les administracions per protegir el patrimoni

Durant la passada legislatura, els qui eren a l’oposició (i ara governen) no cessaren en la denúncia constant del malbaratament del patrimoni. Ara que tenen l’oportunitat de posar-hi remei, veim com, malauradament, que alguns aspectes continuen exactament igual. Vegem-ne alguns exemples il·lustratius.

Son Oms: Des de novembre de 1998, s’han presentat diversos projectes de restauració i consolidació de la torre de defensa de Son Oms —dels segles XIV-XV— que finalment no s’han duit a terme. El 26 de març de 2007, el Consell de Mallorca concedí una subvenció de 16.619,73 euros per restaurar aquest Bé d’Interès Cultural. Davant la deixadesa de l’Administració i de la propietat, el Grup per l’Estudi de les Fortificacions Balears (GEFB) i ARCA ho denunciaren, ja que la torre amenaça ruïna. Es produeix un canvi de govern i entren dins les diverses administracions aquells que, quan eren a l’oposició, criticaven amb duresa el passotisme dels anteriors gestors. El 28 de gener de 2008, el nou director insular de Patrimoni Històric, Gabriel Cerdà Buades, envià una carta a ARCA per comunicar-li que en qüestió de dies es començarien les obres de restauració i consolidació de la torre. Som a finals de desembre de 2008 i encara no s’hi ha fet cap actuació.

Son Cabrer: El 4 d’octubre de 2007, una torbonada assolà Ciutat. El vent s’endugué bona part de la teulada de les cases de Son Cabrer, que són propietat de l’empresari d’oci Bartomeu Cursach Mas i de l’arquitecte Joan Bartomeu Seguí i que estan protegides pel Catàleg de Protecció d’Edificis de Palma, amb un grau de protecció B, és a dir, una protecció estructural, que obliga els propietaris a mantenir, almenys, l’estructura de les cases en condicions. Les successives pluges que han caigut a la zona ho han fet dins les cases, ja que les teulades presenten enormes forats. Això ha provocat que l’aigua es filtri dins l’estructura i hagin sortit unes enormes taques d’humitat visibles perfectament des de la carretera de Valldemossa i el camí dels Reis. ARCA ho ha denunciat en reiterades ocasions, davant els mitjans i davant les comissions de patrimoni pertinents. Més d’un any després, tot continua igual.


Son Mosson: Les cases de Son Mosson quedaren aïllades dalt d’un turonet quan es construí l’aeroport i l’autopista de Llucmajor. Es poden veure des d’aquesta autopista al revolt de la sortida de Cala Estància. La intenció d’AENA és d’esbucar-la, ja que, segons al·leguen, constitueixen un obstacle per als avions que entren per la pista propera. Tanmateix, cap mapa de navegació aèria els considera un obstacle a derruir, i la prova és que durant els més de 50 anys de funcionament d’aquest aeroport mai no havien molestat. Des d’ARCA, hem mantengut reunions amb representants d’AENA, Ministeri de Cultura, delegació de Govern, Govern Balear, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma, però ningú s’ha pronunciat a favor de la seva conservació.

Ca na Vinagre: L’estiu de 2008, foren esbucats un dels dos molins de Ca na Vinagre i la casa. Aquesta finca havia quedat immersa dins el polígon industrial i de serveis de Son Morro. Se situava arran de la carretera de Sineu. L’estiu de 2007, quan la urbanització del polígon ja estava pràcticament feta, encara hi havia la casa de Ca na Vinagre —que semblava que s’havia emprat com a magatzem d’obra—, dos molins i un safareig ple d’aigua. Entre finals de 2007 i principis de 2008, un dels dos molins —l’únic que es conserva actualment— havia estat restaurat. L’estiu de 2008, foren enderrocats la casa i l’altre molí, que tenia un disseny molt peculiar i del qual n’hi havia pocs exemplars. També fou rebaixada l’alçada de les parets del safareig i l’ompliren de terra. Cal recordar que els qui ara governen —quan eren a l’oposició— denunciaren en nombroses ocasions la sagnia patrimonial que es feia en aquest polígon de nova creació —i a la zona de llevant en general—, on no es conservaven nombrosos molins, safareigs, sínies i cases d’hort.

20 de des. 2008

embARCA't: Els espais Jovellanos: Valldemossa, Deià Sóller"

20-12-2008
Recorregut embARCA't "Els espais Jovellanos: Valldemossa, Deià i Sóller" dirigit pel biògraf de Jovellanos Emilio Bejarano

Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura.



A la finalidad general de dar a conocer la historia, geografía y cultura de Mallorca, se añade en la celebración del Any Jovellanos, el objetivo de recuperar algunas de las excursiones y salidas que realizó Gaspar de Jovellanos al final de su destierro y cautiverio al que estuvo sometido por el gobierno de Godoy durante el reinado de Carlos IV.

RECORRIDO: Salida de PALMA por la Puerta de Jesús.
A lo largo del recorrido comentarios jovellanistas y relativos al patrimonio natural y la historia, con referencias a la figura de Jovellanos.
VALLDEMOSSA: La Miranda de la Cartuja
Comentarios biográficos y geográfico culturales relativos a la figura de Jovellanos.
Quinta de Son Galcerán y torre de vigia.
Son Marroig.

SOLLER :
Barriada de Can Tamany, lugar que rememora el episodio de les valentes dones de Sóller del 11 de mayo de 1561.
Alto en el puente de torrent Mayor de la carretera de desvío de Palma al Port, a fin de contemplar el paisaje del valle cercado por las montañas. Convento de los Sagrados Corazones: Visita a la imagen del Cristo, el claustro y la lápida que recuerda el enterramiento del corazón del Obispo sollerense Bernat Nadal. Font de S’Olla. Uno de los sistemas de abasto de agua para riego del valle y fuente de energía en su tiempo para el mayor conjunto de molinos del término. (Se abandona la visita a esta fuente por el copioso caudal de agua que lleva el torrente).
Parroquial de San Bartolomé, plaza de Sa Constitució, y la lápida de constitución de la Universitat de lavilla con carácter independiente de los señoríos de los Condes de Ampurias y los señores de Bearn.

Recorrido por el trazado antiguo del pueblo: calles Pastor, Murta, Cristofol Pizà y Rectoria, aquí Visitamos Can Verí y la Rectoria. En esta, Jovellanos visitó a Pere Gamundí, personaje excepcional en la historia de Mallorca:
... fuimos después a la del párroco, Pedro Gamudí..., este digno eclesiástico, que es aseada y cómoda, sobre todo, su cuarto y estudio, con una pequeña pero escogida librería, cuyos autores preferidos indicaban bien la razón por qué el vulgo teológico y morralista susurraba que es jansenista, cuya tacha sólo quiere decir que estudia en las fuentes teológicas con aquella justa crítica, que por desgracia hace falta todavía para purgar el estudio teológico de las heces que quedan en él de escolásticos y casuistas.
Calles de sa Mar, Romaguera, Plaça del Teixidors, para ir hacia Sa Font d’en Villalonga, objetivo que se abandona por lo avanzado de la mañana. Tomamos el Carrer Victoria 11 de maig para recorrer lo que era el Soller del siglo XVIII, y ver las posadas de Balitx y Montcaire. Este último un palacete del siglo XVIII, arquitectura de transición del barroco al neoclásico. Lugares donde residían los señores de las citadas posesiones y allí sacaban a la venta los productos de sus propiedades.
Iglesia de la Sang y Hospici.
Carrer de sa Lluna, casa de la Luna, típico edificio del siglo XV. El contrapunto es Can Prunera, edificio modernista, fuera de lo que es el estilo del Soller que visitó Jovellanos. Can Prohom se muestra por ser la posada de los propietarios de la Serra con estructura barroca civil propia de la arquitectura de Mallorca del siglo XVIII.
Cierre con alto en la plaza de la Constitución, para tomar tomar la calle que era la antigua salida del pueblo para tomar el camino de Palma. Breve alto en la Casa del Obispo Nada.

Regreso con Referencias al barrio del Port, lugar que Jovellanos visitó en su despedida de Mallorca donde toma el correo del Patrón Pieras, y dado que tienen que retrasar la salida

16 de des. 2008

Conferència: "Richard Wagner y el drama barroco español"



Conferència del periodista i músic Guillermo García Alcalde que dissertà sobre "Richard Wagner y el drama barroco español"
Organitzà: Fundació Amics del Patrimoni

Conferència "L'abolició de la Inquisició a Mallorca"

ARCA-LLegat Jueu organitzà a Can Weyler la conferència del professor de la UIB Miquel Bennàssar Alomar que ens dissertà sobre "L'abolició de la Inquisició a Mallorca. 1813"

embARCA't: "Visita a Andratx i a la possessió de Son Esteve"

13-12-2008
"Visita a Andratx i a la possessió de Son Esteve" dirigit pel professor de la UIB Biel Ensenyat.
Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura.

4 de des. 2008

Presentació del llibre "Creixement urbà i classes socials a Mallorca. 1578-1818"

Presentació del nou llibre del professor de la UIB Antoni Picazo, titulat "Creixement urbà i classes socials a Mallorca. 1578-1818"
Organitza: ARCA-LLegat Jueu

2 de des. 2008

ARCA participa a les I Jornades d'Estudis Locals de Montuïri

Aquest cap de setmana van tenir lloc a Montuïri les I Jornades d'Estudis Locals, amb l'objectiu de donar a conèixer el poble en totes les seves vessants i a tot tipus de públic. Les Jornades, que varen transcórrer entre dissabte i diumenge, varen tenir un total de 32 comunicacions i 6 ponències a càrrec de especialistes com l'historiador Miquel Deyà, l'arqueòloga Cristina Rihuete o la directora del Museu de Mallorca Joana Maria Palou, entre molts d'altres.

ARCA va ser present a les Jornades a través del president de l'Associació Pere Ollers. En la seva comunicació Urbanisme i Patrimoni Cultural: el cas de Montuïri va parlar del projecte de creació del Catàleg de protecció d'edificis i elements d'interès històric, artístic, arquitectònic i etnològic del municipi.
En primer lloc, va repassar la normativa estatal i autonòmica en relació al patrimoni i va explicar en què consisteix la redacció del catàleg, tot destacant els instruments de què disposa el municipi per a fer-ho i les normatives urbanístiques amb que compta Montuïri.
En segon lloc, va mostrar quin és el projecte de catàleg municipal de Montuïri, explicant els punts principals d'aquest catàleg així com donant exemples concrets. Finalment, Pere Ollers va fer una valoració d'aquest catàleg tot destacant-ne els punts positius i els aspectes que són susceptibles de millora i fent una sèrie de reflexions sobre el patrimoni municipal.

Les coves de Bellver, breu descripció

Recorregut embARCA't Els espais Jovellanos: El Castell de Bellver
dirigit per l'investigador Pedro Galiana Veiret el 18-10-2008

Les coves de Bellver són una única i gran excavació realitzada a principis del segle XIV per treure marès per a la construcció del castell i possiblement per altres construccions, aquesta cova es va conservar sense grans alteracions fins al mes de febrer de l’any 1937.
Per la forma de picar i les empremtes deixades per l’eina que usaren, es dedueix que començaren per la part superior i es va anar davallant per fugir d’un estrat de pedra rodona que era molt mal de picar i no era útil. Es va utilitzar el mateix tipus d’eina amb petites variants, aquesta era una escodra medieval de la qual l’any 1940 es va trobar la meitat d’una que s’havia romput per l’ullal i l’havien deixada per entre el picadís, acabava en punta i era semblant a un picassó, la qual es podrà veure al museu del Castell i n’hi ha una igual però sencera en el museu arqueològic d’Alacant.

Crida l’atenció la gran extensió d’aquesta excavació, té una superfície orientativa d’uns 30.000 m2, la qual triplica la del castell, uns 250 m en la part més llarga per uns 200 en la més ampla; supera en molt la projecció del castell i està a una profunditat que oscil·la entre 35 i 68 metres. Va ser realitzada de forma molt irregular, sense aprofundir per treure el marès existent, per la qual cosa la seva altura era sorprenentment baixa, ja que segons les dades que avui tenim, oscil·lava entre 1,50 i 2 ,80 m, la qual cosa fa suposar que la seva finalitat, a més de pedrera, molt bé pogué ser per facilitar l’evacuació dels habitants del castell en cas de setge. Recordem que 20 anys abans Jaime II va haver de fugir del Palau de Perpinyà pel clavegueram, per la qual cosa és molt probable que quan va fer construir el castell, també preveiés una via per on poder fugir, ja fora a través d’una poterna o simplement per tenir la certesa que, excavant un pou es podrien escapar al bosc i pel torrent del Mal Pas arribar just devora el port medieval de Palma, Porto Pi, des d’on poder fugir amb vaixell.
La descripció més antiga que s’ha trobat de la cova, és la referència que en fa Jovellanos, el qual durant el seu captiveri al castell de Bellver entre els anys 1802 a 1808, la descriu com ”La tenebrosa caverna de donde se sacaron todos sus sillares y cuya negra boca que respira al mediodía pone grima a cualquiera que se le acerca”. Seixanta anys després, l’any 1867, va ser explorada exhaustivament per l’escriptor i periodista Miquel Bibiloni Corró, qui també va estar pres en el castell per motius polítics i va cercar amb molt interès la famosa i suposada galeria que deien que comunicava amb l’Almudaina, sense cap resultat positiu ni trobar res d’interès. Tretze anys més tard, el 1880, l’Arxiduc Lluís Salvador, tan exhaustiu en les seves descripcions, tan sols ens diu que “estas cuevas eran bastante desconocidas porque tienen las entradas casi obstruidas”, la qual cosa ens indica que no li varen merèixer cap interès.
La documentació més interessant que s’ha trobat durant la investigació, ha estat l’existent en l’Arxiu Històric Militar de Mallorca. La primera referència du data del mes d’octubre de l’any 1935 i està motivada per la necessitat que tenia l’exèrcit de disposar d’un dipòsit protegit per emmagatzemar gasolina per a la defensa nacional, motiu pel qual el Capitá d’Enginyers Juan Font Maymó, va realitzar el primer croquis que s’en té, en el qual es pot veure que coincideix amb les descripcions dels abans esmentats escriptors; a resultes d’aquest estudi es va fer un projecte amb 4 solucions que no es realitzaren.
El mes de febrer de l’any 1937, en plena guerra civil, començaren les obres per a la seva habilitació com a dipòsit protegit per emmagatzemar gasolina i 5 mesos després, el juny es va ordenar la seva habilitació com a magatzem de material de guerra, municions d’artilleria, bombes d’aviació i mines submarines. Per raons de seguretat es va aixecar un mur doble d’1,20 m de gruixa per separar els dos recintes de la mateixa cova i a partir de llavors ja foren dues coves independents. Aquestes obres i el camí d’accés pel bosc foren realitzades pels presos polítics de la guerra civil, que estaven reclosos al castell de Bellver.

Espai exterior
Sobrepassat el Castell, el seu aparcament i la barrera d’accés al recinte, al costat del camí trobam l’edifici projectat com a sala de suboficials, el qual va ser usat com a cos de guàrdia, i actualment, després de la seva reforma és l’oficina del magatzem municipal, utilitat que ara té la cova superior.
A continuació tenim l’esplanada superior, que va ser construïda l’any 1937 amb els enderrocs resultants de l’excavació de la part superior de la cova per convertir-la en polvorí.

A la dreta de l’esplanada, sobre una pareteta es pot veure la base de l’asta de la bandera i enfront, el repeu de la garita del sentinella. Just darrera hi ha l’edifici projectat com a cos de guàrdia i després usat com a vivenda del capità, el qual es va haver de construir perquè els soldats de servei no podien estar dins la cova a causa dels gasos dels barrobins que cada horabaixa feien explotar.
A la dreta de l’esplanada s’obre la trinxera d’entrada a la cova superior, la qual va ser excavada en la muntanya l’any 1937.

La cova superior
Davant nosaltres tenim les portes blindades de la cova de dalt, la menys interessant de les dues a causa de les alteracions que ha sofert. Aquesta cova va ser usada com a polvorí de l’exèrcit durant trenta anys, des del 1937 fins al 1967, les portes tenen 9 mm de gruixa i foren construïdes l’any 1941 pels prestigiosos Tallers Garí. Damunt aquesta porta hi ha un detall interessant, sobre una biga hi ha un envà triangular, és el vestigi de l’antiga entrada a la cova abans de fer les obres i es pot observar que està al mateix nivell del bosc, pel croquis del Capità Font sabem que tenia aproximadament 1 m d’altura per uns 2 m d’amplada.
En el seu interior, a quasi 7 m de distància, trobam una altra porta de dues fulles, és de fusta i està folrada de planxa. L’espai existent entre ambdues portes forma un atri d’arcs apuntats i en les seves parets es poden veure les marques deixades per les escodres usades pels trencadors l’any1937, molt distintes de les que trobarem a l’interior, a les parets laterals i al sòtil de la cova, que en gran part són originals. Les eines usades l’any 1937 foren escodres porrerenques, mentre que a la resta de tota la cova, es va usar l’eina punxeguda de la qual abans hem parlat; en el sòtil d’aquest atri, devora un llum, es poden veure les marques deixades pels dos tipus d’escodres usades.

La cova superior l’any 1937 va ser pavimentada, electrificada, reforçada y distribuïda en 12 molls comunicats per un vial i ramals d’enllaçament. Allà s’hi va emmagatzemar material de guerra rodat, projectors, grups electrògens, armons d’artilleria, avant-trens, projectils i els seus accessoris, baines, embalatges, material de selleteria, recanvis, diversos i ferralla.
En els laterals de les dues coves es poden veure clarament els dos nivells del trespol, l’original i el que va ser excavat l’any1937 per donar-li major altura i regularitzar-lo. Són visibles els vestigis dels barrobins i els de les seves explosions. Crida l’atenció la forma tan capritxosa i irregular com es va picar el marès, sense seguir la direcció de l’estrat per facilitar l’extracció, aquesta circumstància no es veu a cap altra banda. Les pedreres de la superfície del bosc i la de Portals, que són coetànies, estan tallades regularment amb formes geomètriques i escairades per treure peces cúbiques regulars.

La cova inferior
La cova inferior, com s’ha dit, des de l’any 1937 va ser utilitzada com a dipòsit protegit, per emmagatzemar 2.020.000 litres de gasolina en dipòsits de 10.000, 15.000, 20.000, 25.000 i 50.000 litres, a més de bidons de 250 litres que estaven allotjats en espais tallats en grada avui visibles. Així mateix, quatre anys després, CAMPSA hi tenia 29 dipòsits enterrats a l’esplanada inferior, que s’havia construït amb els enderrocs resultants de l’excavació d’aquesta cova, en la qual, actualment hi ha el picador de la Policia Local Muntada.
Aquesta cova és la més interessant perquè és la que es conserva en un estat més semblant a l’original, ja que en gran part sols es va excavar el seu trespol per donar-li major altura, diferència que es pot observar en els laterals.


A poca distància de la seva entrada hi ha el que sembla un perillós habitacle elevat, al qual es puja per una escala sense barana, el risc està en intentar entrar-hi, ja que el seu paviment està uns 80 cm per sota el nivell de la porta, cosa que no es veu per falta de llum i certs reflexos que enganen. En el seu irregular interior, a l’esquerra hi ha enderrocs consolidats que foren abocats per un forat del sòtil i al fons, un enderrocament que deixa al descobert els estrats superiors, la qual cosa ens indica que no es tracta de cap recinte habitable, sinó d’un mur de sustentació del sòtil per prevenir altres despreniments com els que aviat veurem.
Uns 50 m després, a la part superior del mur doble que separa les dues coves, es pot veure una obertura tapiada, es va condemnar amb la finalitat d’aïllar completament les dues coves per raons de seguretat.

A la part esquerra de l’itinerari de visita es pot apreciar la grandiositat d’aquesta cova, sense cap columna central per a la seva sustentació. Segueix cridant l’atenció la forma tan irregular de tallar les peces de marès i es pot veure com l’excavació va davallant per fugir de l’estrat de pedra rodona.
A uns 150 m de l’entrada, a l’esquerra de l’itinerari es pot veure un dels dos pilars construïts pels militars per reforçar el sòtil sota el castell, i a la dreta, en terra es pot veure una placa de llautó amb el plànol de la cova gravat i la silueta del castell, i damunt, un pèndol penjat del sòtil, el qual ens indica que ens trobam sota la vertical del centre del pati d’armes.
Just davant la placa, tenim l’aljub on s’hi podien emmagatzemar unes 20 tones d’aigua, i entre els dos, on actualment està fosc i barrat a les visites, la cova s’endinsa formant tres recintes: un d’uns 80 m de longitud a la que dóna l'obertura reixada de comunicació amb la cova superior, una altra d’uns 120 m en estat molt natural, i una tercera d’uns 60 m de parets laterals d’obra.

Continuant el recorregut senyalitzat, just passat l’aljub, a la dreta hi ha un ampli recinte d’uns 100 m de profunditat i davant, es pot veure la zona enderrocada, també els dos pilars construïts per l’Ajuntament l’any 1992 per reforçar el sòtil.
El primer enderrocament es va produir a principis dels anys setanta, es repetiren el 1976 i als voltants de l’any 1985. La causa dels despreniments va ser la falta de consistència de l’estrat de pedra rodona i grava que hi ha damunt. Aquest enderrocament precisament es troba sota la projecció de la torre de l’homenatge del castell, per la qual cosa es va haver de reforçar amb els esmentats pilars. En alguns llocs del sòtil es poden observar les pedres rodones i la grava rogenca que va quedar al descobert i de la qual ens parla Jovellanos, hi ha part d’un cotxe que va resultar afectat pels despreniments i es diu que sota les grans roques n’hi ha altres dos que quedaren sepultats, dels molts que aleshores hi havia en ser retirats per la grua municipal.
A les parts més profundes dels recintes d’aquesta cova existeixen nombrosos grafits de distintes èpoques des del segle XV.

La gran galeria

A la part més baixa d’aquesta cova hi ha l’entrada a la gran galeria, que té 290 m de longitud i va ser construïda l’any 1941 sota la direcció de l’enginyer de mines Enrique Cabellos Avilés amb la finalitat de ventilar la cova i es va convertir en la seva segona entrada. Té una secció mitja d’1,80 m i una altura d’uns 2 m. Estava projectat que per ella passassin les canonades de transvasament de combustible des del port, les del subministrament dels vaixells i d’una estació de distribució terrestre a construir a Son Armadans. Uns 9 m abans d’arribar al final de la galeria, trobam un forat en el sòtil, és el fons del “pou del dimoni”, un avenc que té el coll al bosc.

A la dreta d’aquesta part de la cova, que amb tota probabilitat va ser excavada per fer la galeria l’any 1941, es poden veure la cara d’un querubí i unes bases de làpides efectuades per algun treballador que fora escultor.
Fins aquest punt baixava una canonada de 40 cm de diàmetre per a l’extracció de l’aire mitjançant un ventilador centrífug que actualment està a l’exterior, igualment es poden veure les mènsules per subjectar-la al sòtil.
L’ús militar d’aquestes coves es va prolongar fins l’any 1967, en què foren retornades a l’Ajuntament, el qual era el seu titular des de l’any 1931, en què per intercessió del polític Alexandre Jaume havien estat entregades a la Ciutat pel govern de la Segona República.

Llegendes i misteris
Aquestes coves, donat el seu desconeixement i el misteri que les envolta, han estat objecte de llegendes, històries fantàstiques i falses suposicions, vegem les dues més interessants.
Ha estat creença popular, que hi havia una galeria subterrània que les unia al Palau de l’Almudaina, de la qual no hi ha cap evidència, la seva possibilitat és molt improbable, ja que a més d’haver de creuar el que era l’antic cau de La Riera fins al segle XVII, un gran tram hauria d’haver transcorregut a poca distància i sota el nivell de la mar i s’hagués inundat. Jovellanos la va cercar sense resultat, i amb més insistència l’abans esmentat Miquel Bibiloni Corró, també l’haguessin descobert els militars que necessitaven sortides a l’exterior per ventilar la cova, i també s’ha investigat darrerament sense cap resultat positiu, arguments que obliguen a descartar la seva existència i deixar-ho com una llegenda.
Es deia que la cova de Bellver va ser la morada de la Bruixa Joana, cosa que tampoc s’ajusta a la veritat, si bé aquesta bruixa sembla que va existir, vivia en una cova la qual ens descriu Jovellanos i Mossèn Antoni Maria Alcover l’esmenta en dues de les seves rondalles. Està a poc més de 500 m al sud del Castell, a l’altra banda del cau del Torrent del Mal Pas, en un paratge que conserva el topònim de Sa Cova.
El que sí constitueix un misteri, és on es va col·locar tan gran quantitat de marès, com podrien treballar aquells homes i dones, dins tan gran i complicada cova. Moltes foren les dificultats que hagueren de vèncer: la il·luminació, sabem que utilitzaven llums d’oli, però la seva potència lumínica resulta insuficient per enllumenar-la; la gran humitat i la falta de ventilació, la qual cosa, per la distància que hi havia fins l’exterior i l’angostura de les boques, feia que aquell aire viciat difícilment fora respirable per aquelles persones que realitzaven un treball tan pesat, i moltes incògnites més que deixam a la imaginació del lector.




Text: Pedro Galiana Veiret

27 de nov. 2008

El Consell de Mallorca paralitza les obres del carrer Colom cantonada amb Paners

ARCA es felicita per la decisió presa pel Consell de Mallorca de paralitzar les obres que es duen a terme al carrer Colom cantonada amb Paners.
La nostra entitat ha denunciat des del principi aquestes obres, on inicialment demanà la protecció d’aquesta façana, aspecte que s’aconseguí inicialment, mitjançant la Ponència Tècnica de Patrimoni històric. La picaresca dels promotors, que demanaren una llicència de demolició d’urgència a l’Ajuntament de Palma, provocà la pèrdua d’una façana històrica.
Uns mesos més tard varen aparèixer unes restes arqueològiques que ens varen fer sospitar del valor històric que hi havia al subsòl d’aquest edifici. ARCA posa en alerta a l’Ajuntament de Palma i al Consell de Mallorca, i més sabent que l’arqueòleg en qüestió era Rafael Turatti, qui participà en el projecte d’Antoni Maura, amb un resultant pèssim en quant a conservació patrimonial.
Confiem en la tasca que puguin dur a terme els tècnics del Consell Mallorca i que el resultat de conservació d’aquestes troballes sigui el més adient possible.


diariodemallorca.es 27-11-2008 ARCA celebra el paro provisional en la construcción de viviendas en Cort

22 de nov. 2008

embARCA't: Visita a l'exposició "La fe i la mar"

Visita comentada a l'exposició "La fe i la mar" que te lloc al Museu Diocesà a càrrec de Maria del Mar Gaita.

EL MUSEU DIOCESÀ DE MALLORCA INAUGURA LA PRIMERA EXPOSICIÓ TEMPORAL
«La fe i la mar» és el títol d’una mostra que ha comptat amb la col•laboració de la Direcció General de la Mar del Govern balear.
La fe i la mar seran els fils conductors de la primera exposició temporal organitzada pel Museu Diocesà. Aquesta iniciativa respon a la idea que una de les línies d’actuació del Museu ha de ser donar a conèixer el ric patrimoni de la Diòcesi al voltant de temàtiques concretes a través d’exposicions temporals. En aquesta mostra s’ha comptat amb la col•laboració de diverses parròquies i comunitats religioses que han cedit temporalment algunes peces, la majoria de les quals no es poden veure habitualment. D’entre elles destaquen els exvots del Convent de Santa Magdalena i de la Sang, alguns ornaments de l’antiga confraria de pescadors, avui conservats a la parròquia de Gènova o el retaule de la Mare de Déu del Carme que presidia la capella del Capità Barceló. En conjunt, l’exposició mostra com, des de temps immemorial, l’home s’ha sotmès a la força de la mar com a medi natural dominant d’un planeta on l’aigua és més abundant que la terra. A Mallorca, la relació entre la fe cristiana i la mar s’ha manifestat de manera intensa, sobretot entre els col•lectius professionals vinculats a aquest medi, a través dels exvots, la devoció a sant Pere o a sant Elm, les processons de la Mare de Déu del Carme, la tradició de beneir les barques... És a través d’aquestes devocions, creences i costums religiosos que els mariners i pescadors de totes les èpoques han ofert el seu agraïment i respecte davant el poder de la mar, que tant els dóna i els pren.
Text: Pàgina web del Bisbat de Mallorca Bisbat de Mallorca

20 de nov. 2008

Paralització cautelar de la urbanització de Es Guix

L'Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA) celebra la decisió judicial presa, on es paralitza cautelarment la urbanització de Es Guix (Escorca), en ple cor de la Serra de Tramuntana.
ARCA ha estat part activa de les protestes i mobilitzacions dutes a terme en la defensa d'aquest espai natural com a integrant del col·lectiu, format pel GOB, l'Associació d'Antics Blavets i els Veïnats d'Escorca.

18 de nov. 2008

ARCA creu que s'han de conservar les troballes arqueològiques de Son Espases

Un cop valorades les primeres impressions del cas Son Espases, ARCA vol emetre el següent comunicat de premsa.

En un principi i a l’espera d’informació més precisa i acurada, creiem que si les restes arqueològiques que s’han trobat durant el transcurs de les obres del nou hospital, presenten una importància des del punt de vista científic, llavors creiem que aquestes s’han de conservar in situ.

Un dels principis de la conservació del patrimoni històric, és preservar les troballes en el seu lloc original, per no descontextualitzar el conjunt i que aquest no presenti alteracions durant la fase de trasllat i nova ubicació.

Desitgem que els tècnics competents adoptin la millor de les solucions i que el patrimoni històric, en aquesta ocasió, no surti perjudicat, com ha succeït en altres casos.

17 de nov. 2008

Conservar records a les façanes rehabilitades

ARCA proposa mantenir a les façanes rehabilitades aquells elements que ens recorden l’activitat o l’ús comercial de l’immoble sotmès a una reforma.

Volem il•lustrar alguns exemples que a dia de avui romanen. El rellotge de Simoncelli, incrustat a la façana de l’edifici que alberga el comerç; un cartell de “SALDOS” d’estètica anys 50 que es troba al centre històric de Palma i ens recorda una botiga que ja no existeix: i la retolació de “Tranportes Isleños” on s’indica el telèfon de tan sols quatre xifres, la qual cosa ens suggereix l’antiguitat d’aquesta.

Des d’ARCA pensam que mantenir aquests elements i tants d’altres, seria un afegit en positiu per a la pròpia edificació, ja que li dóna un toc personal i respectuós.
A més en sí mateixa aquesta iniciativa educa en el respecte per l’entorn a la ciutadania.

Per tot això, proposam a l’Ajuntament de Palma que implanti una normativa que afavoreixi la conservació d’aquests elements singulars.

Pròximament traslladarem la mateixa iniciativa a la resta de Ajuntaments de l’illa.

Aquesta propoposta s’emmarca dins la campanya que du a terme ARCA “Fotos per a la reflexió”, essent aquest el lliurament número 11.

14 de nov. 2008

Una passejada per Calvià

Recorregut dirigit per Xavier Terrasa

Aquesta localitat es començà a configurar després de l’arribada de Jaume I. El 1248, es concedeix la butlla del papa Innocenci IV, perquè es pugui edificar una església, la qual, de petites dimensions es construí al lloc més elevat de la vila, on actualment s’aixeca el nou temple, finalitzat el 1896.
Calvià presenta els seus primers habitatges a partir del segle XIII, però actualment no queda res d’aquella època, llavors farem un recorregut pels seus vestigis més antics, els quals no es poden encerclar en un mateix període cronològic com veurem a continuació.

El primer punt del nostre recorregut és l’edifici més important, com no la Parròquia de Sant Joan Baptista, la qual ja es dedicava a aquest sant des de 1248 “Sancte Iohanne Calvianao. Substitueix a l’antiga església de Calvià, la qual era d’unes dimensions menors i tenia una torre de defensa construïda en 1604. En 1867 fou enderrocà, però les obres no començaren fins a 1876, gràcies al patrocini d’Antoni Armengol Salas i les seves germanes Rosa (propietària de Torà) i Dionísia (propietària de Sarrià, Palma), els quals vengueren la finca de les Barraques per poder pagar les obres.
Bartomeu Ferrà i Perelló fou l’arquitecte que dissenyà el projecte i Gabriel Bennàssar fou el que dirigí l’execució d’aquest, auxiliat pel mestre Gabriel Lliset. La construcció fou acabada el 1896.

El més destacat de la façana és la decoració del timpà on es representa el baptisme de Jesús i a sota, a la llinda, l’escut de la família Armengol (braç armat amb espasa). Sobre el portal hi ha un gran relleu que representa Jesús a l’hort de Getsemaní, el qual es troba al centre amb un àngel amb el calze, mentre que a l’esquerra es troba Judes amb uns soldats romans i a la dreta els apòstols els quals estan adormits.
La façana contínua amb un altíssim finestral amb set columnes de fust fi, on la part superior es corona amb tres cercles i sobre aquesta hi ha un petit rosetó. Sobre aquest, la imatge de l’arcàngel Sant Miquel després de vèncer a Llucifer Als costats hi ha dues torres amb coberta octogonal de teula, on a la part central es presenten uns nínxols d’arc rodó, on a l’esquerra es troba Sant Francesc de Paula i a la dreta Santa Rita. Més amunt hi ha dos finestrals cegats i dos rellotges a cada lateral.. La decoració escultòrica fou obra del mestre Sebastià Alcover Garcias (1871-1961).

A l’interior, l’altar presenta un gran retaule de toc classicista, presidit per la imatge de Sant Joan Baptista i la Mare de Déu en un nínxol superior. També es poden veure les imatges de Sant Pere part inferior esquerra, Sant Pau part inferior dreta, Sant Dionís part superior esquerra i Sant Antoni de Padua part superior dreta.
Sobre la tribuna d’entrada hi ha el cor o tribuna, on s’instala l’orgue parroquial fet en 1910, per Antoni Cardell Oliver. A cada lateral de la nau central hi ha cinc capelles, les quals nomenarem:

Costat esquerra o de l’Evangeli:

1.Baptisteri: Hi ha una pintura barroca dedicada a Ramon Llull.
2.Mare de Déu del Carme: Hi ha un retaule d’estil clàssic i dues pintures: a l’esquerra dedicada a Sant Nicolau de Bari i a la dreta a Sant Nicolau de Tolentí.
3.Sant Crist de la sang: Hi ha un retaule d’estil clàssic.
4.Portal lateral: Entrada secundària al temple amb la trona a la part dreta.
5.El Cor de Jesús: Hi ha un retaule de fusta.
6.Mare de Déu del Roser: Hi ha una imatge de la Mare de Déu Morta i també trobem el retaule major de l’església antiga, d’estil barroc i datat al segle XVII, on es representa a Sant Llúcia i es corona amb l’escut de Calvià.

Costat dret o de l’Epístola:

1.Sant Francesc de Paula: Hi ha una imatge de Santa Rita i també el sepulcre de la família Armengol, els quals veneraven aquest sant.
2.Sant Josep: Hi ha una imatge de Santa Catalina Tomàs.
3.Immaculada Concepció: Hi ha un retaule barroc tardà.
4.Sant Sebastià: Hi ha un retaule d’estil barroc de mitjans del segle XVII, co-patró del poble i també hi ha dues pintures dedicades a Sant Joan Baptista i Sant Martí.
5.Sant Antoni de Viana: Hi ha una pintura de Sant Jaume.
Hi ha una imatge de Sant Alonso Rodríguez, datada al segle XIX.

Des de l’interior de l’altíssim finestral de la façana podem veure un vitrall on es representa a Sant Pere d’Alcántara i Sant Joan de Déu a la part baixa, Sant Domingo i Sant Ignasi al centre i Sant Josep de Calasanz i Santa Teresa a la part superior. Als medallons superiors es veuen les figures representades de Ramon Llull, Sant Pere i Santa Catalina Tomàs.

Al costat sud de l’església parroquial es troba adherida als seus murs una construcció de menys volum, però molt interessant per la seva bellesa i on es respira a dintre tranquil·litat, sent un del racons, més reconfortants d’aquesta vila. La Rectoria presenta una clastra amb un pou al centre, a la qual s’accedeix per dos arcs rebaixats, on entre aquests dos hi ha la data de 1766. Al fons sota una porxada hi ha una escala que es divideix en dos trams que dóna accés a l’habitatge del capellà.
Aquesta rectoria es degué bastir o restaurar en la data que hem senyalat anteriorment, així que seria un element heretat, en part, de l’antiga església. Hem trobat un document més antic, que ens parla de la rectoria de Calvià, datat el 1444 “... Joan Palmer, obrer de la fàbrica de l’església, perquè faci les obres necessàries a l’església i a la rectoria, la qual amenaça ruïna” (ADM Litterarum 1444-5 f.124 v).

Si abandonem aquesta àrea i baixem pel carrer de l’església, en la confluència amb el carrer Major, ens trobarem amb una cruïlla anomenada popularment, els Quatre Cantons, on s’unien antigament el Camí Reial, el de Santa Ponça, Bendinat i Puigpunyent. Seguidament, avancem pel carrer Major direcció llevant, trobem a ma dreta el Pou de cas Ferrer o Cas Pacient, és un pou públic que fa 10 metres de profunditat, fou restaurat el 1991 per l’Ajuntament de Calvià (Ramon Lindon, M.; Santana Morro, M. ENPC Vè, p.160). A unes passes a ma dreta, al nº85 trobarem Can Verger. La primera referència la tenim al segle XVIII, la qual era propietat de la família Verger. En el cadastre de 1809 surten com a propietaris membres de la mateix família, Joan Verger i Gabriel Verger. En 1880 era propietat de Francesca Aina Sastre i Vadell, veïna des Capdellà i durant la primera meitat del segle XX fou propietat de l’amo Macià de ses Verdures. L’any 1982 fou comprada per l’Ajuntament de Calvià, la qual ha tingut diversos usos, però des de 2005 té la funció de centre cultural de la vila, on hi ha la biblioteca i es desenvolupen diferents tallers formatius.
La casa presenta dos cossos arquitectònics, el més gran ocupa la banda dreta davant una carrera empedrada, mentre que el més petit es situa a banda esquerra i destaca per tenir sobre la portassa l’escut dividit dels Ferrà (armes) i dels Alemany (tres faixes). Aquest es corona amb una espadanya que te una campana. Hi ha una teoria, que diu que aquestes portes eren de l’edifici de la Inquisició a Madrid, les quals foren comprades.
A l’interior destaca la cuina que conserva una gran foganya i el seu sostre amb volta d’aresta. A la dreta d’aquesta, es dóna pas una habitació, que conserva les menjadores per als animals. Al bloc esquerra de la casa, es troba el cossi de la bugada i un forn.
A l’exterior hi ha un jardí, on cal destacar un pou amb capelleta, elements d’una tafona i una superfície circular enrajolada, que devia ser una era.

Uns metres més endavant, al cap de cantó entre el carrer Major i el carrer que rep aquest nom per la construcció que direm ara, s’obri una petita explana amb una creu i una petita construcció de dos aiguavessos, anomenada la Capelleta. L’Arxiduc en l’any 1880 ens parla d’ella i diu que es construí al segle XV, però realment la trobem documentada per primer cop, l’any 1652, en honor a la processó de Sant Sebastià “La processó que es farà la sua diada anirà de la església a la capelleta i a la creu Juliana”.
A l’interior trobem un petit retaule de fusta de la Mare de Déu dels Dolors, celebració que ja es documenta al segle XVI en l’església parroquial. La família Juaneda, propietaris de la veïna casa de Cal Metge Vell han tingut cura d’aquesta capella, durant algunes generacions.

La Creu de la Capelleta és una creu de terme, la qual marca el límit del poble per la banda de llevant. No surt documentada a l’any 1652, però pensem que ja devia existir, perquè ens parla de la creu Juliana, la qual es situa a l’altre extrem del poble, a l’inici de la carretera vella des Capdellà. Al segle XIX Bartomeu Ferrà ens la descriu de la següent forma: “Sobre dues grades i una base circular de pedra calcària amb fust cilíndric i creuer senzill de pedra de Santanyí”. Aquest creu sofrí una envestida per un vehicle el 1990 i fou restaurada, però a l’any 1999, succeí el mateix i actualment trobem un creu bastant moderna.

A l’altre costat del carrer Capelleta al nº2 s’aixeca Cal Metge Vell o Can Juaneda. Aquesta fou la casa de la família Juaneda, nissaga de metges. Com ja ens comentava Pere A. Penya, quan arribà a Calvià en 1890 trobà a Joan Juaneda com a metge, però la importància per aquesta família vendria de mans del seu fill, Onofre Juaneda Salom (1881-1935), fundador de la clínica Juaneda. Aquest immoble fou construït per Joan Juaneda, “el Metge Vell” durant els primers anys del segle XX. Actualment és propietat de la família Roses Juaneda.
Cal destacar el finestral de fusta situat al cos central de la façana que mira cap al carrer Major, la sèrie de dibuixos d’estil modernista i el seu voladís. També destaca una torreta d’estil neoàrab, de planta rectangular, situada en posició nord-est, la qual presenta obertures als seus costats.

Si pugem pel carrer Capelleta, un cop siguem a dalt de tot, al fons veurem les cases de Can Ros, després de superar una avinguda de ficus, fassers i ametllers. La primera referència documental és de l’any 1809, on trobem a Rafel Colomar, “Ros”, malnom que ens dóna indicis per pensar que aquesta propietat fos de la família Colomar. L’any 1880 trobem que era propietat de Joan Salom i Jaume. Actualment és propietat de Francesc Sans i Salom.
A l’esquerra de l’edifici es conserva la tafona amb un trull, una biga amb la inscripció de 1772, una premsa mecànica i una premsa hidràulica. Amb aquestes dades de la biga, hem de pensar que la finca ja existia al menys a la segona meitat del segle XVIII.
A l’interior, encara es conserven unes menjadores en l’habitació contigua a la cuina, seguint l’exemple de Can Verger.
A l’exterior és interessant l’aljub situat a llevant de les cases, el qual s’ha excavat dins una roca mare i agafa una gran profunditat. A sobre d’aquest, hi ha l’antiga sèquia que provenia les aigües del pou nou i les quals entraven a la vila per aquesta propietat.

Darrera d’aquesta propietat, trobem Son Mir, en l’homònim carrer. Aquest antic rafal, el tenim documentat com a tal als Estims de 1578, propietat d’Antoni Mir i valorat en 400 lliures. El 1591 era del mateix propietari i a més de cases, es dedicava al conreu de cereals i lleguminoses. També hi ha nombroses cases d’abelles (GEM V.11, p.31).

Si pugem cap a la urbanització de Son Font, no ens podem perdre les vistes que ens ofereix el turó de 230 metres d’altura on es situa el Molí des Castellet. Aquest és un exemple d’antic molí de vent fariner, del qual ja ens parlaven Juan Seguí Rodríguez i l’Arxiduc a finals del segle XIX. A la dreta del portal hi ha una inscripció gravada de 1830. Aquesta és la data més antiga que tenim d’aquest element etnològic, símbol del poble de Calvià. La seva torre és de planta circular, presenta un portal d’entrada amb llinda que mira al poble. L’interior es troba en ruïna absoluta i s’accedeix a la part superior per una escala de caragol de graons de pedra adossats a la paret. Degué deixar de funcionar a principis del segle XX, on el seus propietaris eren la família Vich, després passà a la família Cabrer Vich i aquests els vengueren a l’actual propietari, Eberhard Weiershäuser.
Davant l’entrada queden les restes d’un aljub de boca circular, sense coll i un poc més endavant les restes de la barraca del moliner, de planta rectangular i d’un aiguavés.

Si baixem del pujol des Castellet i seguim direcció a Son Font, passant l’antic restaurant es Comellar, agafem un camí sense asfaltar, que era l’antic camí de Puigpunyent. Aquest ens durà fins al Pou Nou de Son Font. Rep el nom de la finca on es situa. Aquest aljub es construí el 1817 per fer arribar l’escassa aigua que hi havia a Calvià, perquè l’aljub vell s’havia quedat insuficient. Les obres d’aquest nou aljub costaren 400 lliures i foren pagades pel bisbe Bernat Nadal Crespí, com ho recorda una làpida que hi ha al mateix aljub. L’aigua davallava per una sèquia, passant per Can Ros i arribava fins a l’aljub vell, allà el saig era qui s’encarregava de dosificar les tandes d’aigua per persona.
Aquest aljub té planta rectangular i volta de canó, fet de paredat i pedra seca. L’Ajuntament de Calvià el tapià l’any 1993, perquè ja feia anys que no s’emprava.

Si baixem de nou cap a la vila, trobarem la cruïlla entre els carrers Can Ros i Era. Aquest segon rep aquest nom, perquè al solar on actualment hi ha una casa amb un tancat de paret de marès i verja de ferro, hi havia una antiga Era per batre. Seguidament, seguirem pel carrer Son Mir i baixarem a ma esquerra pel carrer Montcada, on al seu costat esquerra trobarem un conjunt de cases amb el nom de Can Comallongues. Segons les escriptures dels veïnats, aquest conjunt de habitatges foren construïts l’any 1890, en substitució d’una antiga possessió que hi havia en aquests terrenys. És molt interessant la seva carrera empedrada situada a la part posterior del carrer Montcada i son un exemple molt clar del que defineix l’arquitectura popular de Calvià, casa de pedra vista, de dues altures i amb dos aiguavessos. Com ens indica una placa, aquí va néixer el 24 d’agost de 1845 el compositor Mn. Pere Josep Canyelles, conegut com el capellà de Can Comallongues.
Seguint el nostre itinerari pel carrer Montcada, voltem el primer carrer a l’esquerra, anomenat Batle Martorell, al final d’aquest trobem el carrer Major i just davant veiem l’Aljub Vell, el qual fou bastit el 1616, per acord de la Universitat de Calvià. Segons el llibre Riqueza Urbana el 1880 feia 145 m2 i es reformà el coll del pou, per aquest motiu trobem aquesta data al coronament metàl·lic del pou, acompanyada d’una creu.
Fa 24,20 metres de llarg i 3’50 metres de profunditat, te planta trapezoïdal i l’alçat s’adapta al desnivell del carrer.
L’Aljub de dalt es troba documentat per primer cop a l’any 1843 (Ramon Lindon, M.; Santana Morro, M. ENPC Vè, p.158). L’Arxiduc l’esmenta en la seva visita al poble, dient que estava al costat de la Casa Consistorial.
Aquest té forma trapezoïdal, fa 22,40 metres de llarg i 6 metres de profunditat. El 1989, sobre la seva coberta es feu el patí de l’escoleta municipal.

Si baixem el carrer Major, direcció es Capdellà, amb la confluència amb l’avinguda de Palma, trobarem sa Societat. Aquest edifici fou la seu de la Societat de Socors Mutus Unió Obrera de Calvià, el qual es construí el 1933. Abans, durant el Sexenni democràtic (1868-74), ja s’havien fundat altres societats de socors mutus com La Protección o La Unión a l’any 1869 (Ramon Lindon, M. p.2). La Societat de Socors Mutus Unió Obrera de Calvià fou fundada el 1908 amb seu a Can Canonet. El 1929 la junta general extraordinària decidí construir un nou local. El 1930 aconseguiren uns terrenys i el 1933 s’inaugurà el nou local, el qual presentava cafè-teatre i es feia cinema sonor. Però aquesta il·lusió durà poc, perquè el 31 d’octubre de 1936 fou incautat per les forces nacionals i passà a mans de la Delegación Nacional de Sindicatos. En 1962 hi havia un cafè regentat per Llorenç Reus Rotger. Després l’edifici va romandre abandonat, amb un estat avançat de ruïna, fins que a partir de 1995 començaren les obres de reforma i en 2001 fou inaugurat, amb un cafè a la planta baixa i un teatre – cinema a la part posterior d’aquest.
A l’exterior hi ha el Pou de sa Societat, és el darrer pou públic que es bastí a la vila, fet el 1931. Primer l’havia de construir la Unió Obrera de Calvià, però el concurs per a la construcció quedà desert i l’Ajuntament s’encarregà de les obres (Ramon Lindon, M.; Santana Morro, M. ENPC Vè, p.161-2). Si avancem per l’avinguda des Capdellà, agafem el segon carrer que surt a l’esquerra i trobarem les cases des Pontet, en el nº17 d’aquest mateix carrer. Aquestes cases apareixen al mapa del cardenal Despuig (1784). Però la documentació més antiga la tenim de 1695, les quals es valoraven en 1.890 lliures i eren propietat de Damià Carbonell, es Gros, malnom que li venia pel gerrer de pedra picada que hi ha a la cuina, que fa 2 metres de llarg i la tradició popular diu que feia la mateixa altura del seu propietari.
Entre 1756 i 1783 fou propietat del prevere Pere Josep Carbonell Amengual. En el cadastre de 1809 era de Damià Carbonell i abans havia estat de Joan Vicens. En 1842 Joan Carbonell Roca deixà la finca als seus dos fills capellans, Joan i Damià Carbonell Moragues, els quals eren els sacerdots de la família Brondo, propietaris de Valldurgent. Aquests foren els que bastiren la capella al pis principal i també feren altres reformes. En 1892 Isidre Canyelles Jaume comprà la finca a la neboda dels capellans Carbonell. Actualment és de la família Canyelles Simonet.
L’edifici que ens queda actualment és de finals del segle XVIII o principis del XIX, reformat a mitjans del XIX pels germans Carbonell Moragues. Actualment la planta principal es troba al primer pis i als baixos hi hagué un important magatzem d’oli a finals del segle XIX (Pascual, A.; Murray, D. pp. 72-3)
De l’interior destaquen pel seu rusticisme la foganya, el cossi de la bugada, la pica d’escurar i l’antic i voluminós gerrer de la cuina.

Per finalitzar, si sortim del poble per la part de ponent trobarem en la confluència de la carretera vella des Capdellà i camí de Son Pillo, el Pou de sa Creu. Aquest és l’últim dels pous públics que hi ha a Calvià. Per tradició oral es sap que aquest pou existia des de finals del segle XIX, és de planta quadrada i té dues piques de ferro (Ramon Lindon, M.; Santana Morro, M. ENPC Vè, p.160-1). Sobre el pou es troba una creu de ferro, que rep el nom de Creu Juliana. La trobem documentada l’any 1652, quan es feia la processó en honor a Sant Sebastià, des de l’església, passant per la Capelleta i fins aquest punt. Bartomeu Ferrà, a finals del segle XIX, ens diu que era dels mateixos materials que l’altra, fust de pedra calcària i creuer de pedra de Santanyí. Actualment, trobem un creu de ferro que corona el pou. Fins als anys’50, les processons mortuòries que es dirigien fins al cementiri, feien aturada en aquest indret (Aguiló Llofriu, A. Entorn nº22, p.35).
Text Xavier Terrasa

Presentacio del llibre "La Judería de Mallorca en 1931"

Presentació del llibre "La Judería de Mallorca en 1391" editat per Lleonard Muntaner, Editor, amb la intervenció d'Eduard Pascual Ramos, historiador; Jacqueline Tobíass, presidenta de l'Institut de relacions Culturals Balears- Israel i Manel Quadreny Cortès, president d'ARCA- Llegat Jueu.

11 de nov. 2008

ARCA participa al Congrés d'Hispania Nostra

Com a anys anteriors, ARCA i la Fundació Amics del Patrimoni, representades en aquesta ocasió per Concha Gallego i Pedro Núñez, han participat en el XXIX congrés d’Associacions i Entitats d’Hispania Nostra, que a la vegada forma part d’Europa Nostra.

El lema de la reunió d’aquest any era "Els Centres Històrics, accions per a la seva revitalització i conservació".

Les reunions es celebraren a la Casa del Doncel de la ciutat de Sigüenza (Guadalajara) durant els dies 7, 8 y 9 de novembre, organitzades per Hispania Nostra i la Fundación de defensa del Patrimonio de Sigüenza Martínez Gómez-Gordo, amb la assistència de 56 entitats defensores del Patrimoni històric.

De la nostra Comunitat Autònoma hi participaren la Associació Martí-Bella de Ciutadella (Menorca) i la historiadora María Dolores Ladaria.

La nostra entitat va exposar una ponència sobre el futur projecte de Can Weyler com a Centre de turisme i patrimoni cultural.

10 de nov. 2008

embARCA't: La muntanya dels tres Santuaris

El passat dissabte, dia 8 de novembre ARCA participà en l'activitat dirigida per l'historiador Pere Fullana, on es visitaren els tres santuaris d'Algaida: Cura, Sant Honorat i Gràcia.

La recuperació patrimonial de la muntanya hem de situar-la en els anys del bisbe Pere Joan Campins i més precisament en els anys de la celebració del 6è centenari de la mort de Ramon Llull. Així és el 1915 quan es col·locà, al costat de la cova on es retirà Ramon “lo Foll”, l’estàtua avui molt malmesa però ja amb un projecte de recuperació integral de l’ indret.
Pere Fullana ens feu avinent els tres moments en que tindrà protagonisme aquest lloc màgic. El primer i mes important es quan Llull es retirà per meditar i rebre la il·luminació, el segon seria en el moment en que el bisbe Juan Diaz de la Guerra promou tot un seguit d’accions encaminades a prohibir el culte al Doctor Il·luminat i on sembla que la cova, al menys parcialment, fou esbucada. Finalment el moment de la recuperació de la memòria lul·liana dels temps del bisbe Campins i dels canonges de Pollença Mateu Rotger i Costa i Llobera.
Retornant a la zona de la sala de gramàtica i de l’església, els edificis conservats dels segles XVII i XVIII, férem memòria de les escoles de gramàtica del Puig de Santa Magdalena d’Inca i de Montision a Porreres que juntament amb la de Cura celebraven la festa de les fogueres la víspera de la festa de santa Catalina, la nit del 24 a 25 de novembre. De les obres d’art que formen part del museu, a mes de la col·lecció de gravats de temàtica lul·liana son destacables els quadres de Gabriel Femenies, pintor de formació italiana, en un dels quals es veu Nicolau de Pacs l’introductor del lul·lisme a la universitat d’Alcalà. Ressenyable igualment el quadre de gran format on Llull porta com a estendard una imatge de la Inmaculada. A l’estança petita els dibuixos del projectat monument a Llull del capellà Cànaves, clarament inspirat en el projecte de Bartomeu Ferrà de 1895, i que respon als moments de la revifalla lul·liana de 1915.
Els edificis annexes en bona part responen a projectes de l’arquitecte Ferragut, vinculat als franciscans pels quals projecta l’església de la Porciúncula, i al finançament dels franciscans missioners als Estats Unists. Els claustres oberts, l’elaboració del licor “Randa” pel pare Jordi Mut, el noviciat franciscà i el seu sobtat desmantellament amb l’abandó simultani dels quinze novicis foren el moment que seguí a la passejada pels miradors del monestir.
Al santuari de sant Honorat, sota protecció dels jurats d’Algaida i del qual actualment en tenen cura els Missioners dels Sagrats Cors, a mes de l’eremitisme del lloc recordarem els fets del sant titular i de les figures del pare Palau, del pare Rosselló i de la confraria de la Mare de Deu de la Panada.


Al santuari de Gràcia, situat dins la possessió de l’Aresta i enclavat a la roca Falconera, Fullana volgué esmentar la figura dels donats actuals del santuari. En Sebastià i na Francisca mantenen admirablement cuidat l’ indret que sofrí una llarga restauració entre els anys 2002 al 2005, després d’uns greus despreniments a la balma que posaren en perill la pervivència del lloc. Dins l’esglesiola, una part del segle XVIII, son de destacar la capella de santa Anna amb rajoles valencianes de finals del segle esmenat i on les fadrines llucmajoreres acudien a clavar agulles a l’ imatge de la santa per tal que es deixondis i els proporciones amb urgència el promès desitjat.
Destacable igualment un dels relleus de l’antic camí processional dels goigs de la Mare de Dèu i que correspon a la creu mes propera al santuari ja que a una part hi figura una anunciació i a l’altre la dormició de la Verge. La imatge titular del santuari es obra de Gabriel Moguer II.