28 de nov. 2009

embARCA't "Galilea i Son Cortei"

Recorregut embARCA't "Galilea i Son Cortei: passeig històric-poètic"dirigit per l'historiador Miquel Matas i la filòloga Cati Pont

Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura
Col.labora: Milana Foment del Patrimoni
GALILEA: El balcó de la serra.
Fundació:La fundació del poble esdevé en el s. XVI (1586) quan Bartomeu Cortei segrega un rafal que depenia de la seva possessió dita Son Cortei. Això contradiu, la que fins ara era la versió oficial del naixement d'aquest poble, que ho situava en el s. XIV, que es basava en I'obra d'Ensenyat i Pujol. D'aquesta segregació feta pels Cortei, primer s'hi beneficiaren parents seus i ja més tard s’anirà parcel·lant i subparecel·lant i bastint-hi les cases, que a partir del S. XVII resultarà imparable. Seran persones de Calvià, Andratx o Estellencs i jornalers de les possessions veïnes qui seran els beneficiaris d'aquestes vendes de terres. En els Estims de 1685 ja es troben 21 propietaris (en el poble de Puigpunyent, encara no s'havia fundat cap dels seus barris). El nom Galilea tampoc es troba fins el s. XVII, que va ser quan el llogaret ja estava més o manco consolidat. Pareix ésser que el propietari Lluc Cortei i Estassi (prevere i propietari de Son Cortei) qui atorga aquest nom a aquest nou poblament. A Mallorca altres poblaments d'aquesta època reberen noms bíblics: Betlem, Orient...

L'església:
L'any 1788, es decideix construir una església. Les gestions foren realitzades per Mn. Pedro Rubio, Bisbe de Mallorca, després de la seva visita a Galilea, promogudes per Antoni Barceló i Pont de la Tema, propietari de Conques i pel seu fill, Onofre Barceló, Canonge de la Catedral de Mallorca.
No és fins el 3 de desembre de 1806 que es posa la primera pedra de I'església i comença la construcció. El seu gran promotor, Antoni Barceló i Pont de la Terra, mor abans de veure­la construïda i se n'encarrega el seu fill.
Quatre anys més tard, el 2 de febrer de 1810, es beneeix I'església i s'hi celebra la primera missa. L'església fou erigida vicaria in capite sota la titularitat de la Immaculada Concepció, depenent de la parròquia de la Mare de Déu de Puigpunyent. Dos anys més tard, el 1812, S'enllestiren la vicaria i el cementiri, situats devora I’església. Fins aquell moment anaren a missa a Puigpunyent. A Son Cortei fins el s. XVIII no van tenir oratori, i a Conques també es feien certs oficis destinats als habitants galileus. L'església actual és presidida per un retaule de la Immaculada, que segons tradició oral fou esculpida segons la fesomia d'una al·lota de Galilea.

Destacam:
. Dos molins-fariners a Sa Mola, el d'en Soler i d'en Martí. Els dos en desús, i que molien fins els anys 20. En I'actualitat el d'en Martí esta restaurat i I'altre en situació molt precària.
. Casa de Neu: la casa de neu situada a la cota més baixa de Mallorca i en zona urbana. Es troba semiderruïda a devora Sa Mola.
. Cases i conjunt de marjades: Les cases de Galilea estan en la seva majoria relativament aïllades, si bé creen un nucli unificat i consolidat; moltes d'elles presenten façana allargada i carrera allargada també, la majoria d'elles amb columnes i parral. A dues cases, com ca na Ferrera, s'hi conserven encara un conjunt de teules pintades de voladís. .
. La Plaça i el mirador de ses Timbes: immillorable vista de la costa de Calvià, i amb I'imponent Galatzó a I'esquena. La plaça presenta una tipologia tradicional de plaça amb habitatges del s. XIX, que li donen una especial idiosincràsia.


. L'art: Galilea ha estat sempre un refugi per pintors i escriptors: John Ulbricht, ColI Bardolet, Llorenc Riber, Josep M Quadrado. Qui no coneix el poema GAULEA, LLOC VENTÓS?


Les cases de la possessió de SON CORTEI.

LLOC D'INTERES. Lloc que té un gran interès antropològic ja que és una possessió ubicada al mateix lloc des de la dominació musulmana; Situada en un entorn RURAL entre el poble de Galilea, la moleta de Son Martí i el Puig de na Bauçana.

QUÉ DESTACAM

Un sistema hidràulic d'emmagatzament i reconducció de I'aigua que cau del cel i de la muntanya cap ales cases per a la utilització domèstica i pel regadiu i manteniment del bestiar.
4000 anys a.C. hom féu OBRES HIDRAULIQUES-aplicades a l'agricultura.:-aljubs,-can-als~pous etc. De SON CORTEl podem parlar al dia d'avui de quatre aljubs enllaçats per a la reconducció d'aquesta aigua. A més a més, tenim la cisterna a les cases pel seu ús domèstic.



QUÉ PODEM DIR DE LA POSSESSIÓ COM EDIFICI
Les CASES tenen dues façanes, la tradicional i la d'accés actual i dues plantes d'alçat. Un portal d'arc escarser amb doble obertura, ja que aguanta una balconada. A la dreta i embotit dins els murs, hi ha un coll de cisterna de secció quadrada.
El Portal Fora és un altre arc escarser que dóna accés a la clastra de planta quadrada.
A l'esquerra tenim un arc rebaixat que comunica amb el portal antic i un rellotge de sol de 1855, a més de I'escala que puja a la casa dels senyors.

Hi ha una tafona, i abans es troba la botiga d'oli, una estança coberta amb volta de canó.
Durant la CONQUESTA CRISTIANA (1229d.c.), cal apuntar l' augment immediat de la ramaderia i la potenciació de I'olivera a Mallorca i de la vinya a totes les illes. .
La possessió data del S.XVIII ubicada sobre estructures anteriors.

L 'any 1880. al Die Balearen I'Arxiduc escriu, que les cases tenen una cuina peculiar amb xemeneia en el centre. Que a la dreta de la casa hi ha una petita CAPELLA que en altres èpoques era lloc de culte de la gent de la localitat. Destaca la presencia d'una era i a I'esquerra, en un Avenc "de Son Cortei;", acostuma la gent a tirar-hi les despulles dels animals morts.

QUI ÉS SON CORTEI?
Durant I'època islàmica es coneguda com Alqueria Albussa
1302: Andréu Febrer ven un rafal a Jaume Basset, natural de Puigpunyent.
1390-1396: Propietat de Ramon Ribas.
1425: Els germans Albussa la venen a Pere Jofre que la dóna a la seva filla Joana, casada
amb Jordi Cortei, dels hereus dels quals prengué nom.
1595: Lluc Cortei fa testament i declara que a les seves terres té un oratori molt antic que
va servir d'església alllogaret de Galilea.
1784: Apareix al mapa del Cardenal Despuig.
1ª meitat S. XX: És de Josep Balaguer, músic
2ª meitat S. XX i fins I'any 1996: Son Cortei fou de Gabriel Alzamora.
ACTUALMENT és del seu fill Fernando Alzamora Carbonell. La finca té 284 hectàrees de superfície.

Textos Milana-Foment del Patrimoni



27 de nov. 2009

Presentació del llibre "La esperanza del amanecer"

ARCA- LLegat Jueu presenta el llibre "La esperanza del amanecer"Antologia de l'autora Ana Inés Bonnin.
Hi assistiren el Sr
Francisco Díaz de Castro, professor de la UIB;Lleonard Muntaner, editor i la Sra Maria Payeras professora de la UIB i coordinadora del llibre.
A la taula també hi hagè el sr
Manuel Quadreny president d'ARCA-Llegat i la Sra Jackeline Tobiass

23 de nov. 2009

IXª visita a la tafona de Can Det i a la cooperativa agrícola de Sant Bartomeu (Sóller)

El passat dissabte 21 de novembre varem dur a terme la novena visita del programa Agricultura, paisatge i patrimoni, patrocinat per la Conselleria d'Agricultura i Pesca del Govern Balear.

Aquest cop visitarem el poble de Sóller, i poguerem conèixer de primera ma dos sistemes de producció d'oli, un tradicional, com és la tafona de Can Det i un altre de més modernitzat, com és el de la cooperativa agrócola de Sant Bartomeu. En el primer cas, ens va atendre Tomeu Deià membre d'aquest negoci familiar que venen treballant la producció d'oli des del segle XVI com a família Ozones, avui situats a l'homònim carrer de Sóller, però inicialment començaren aquesta producció al llogaret de Biniaraix. La maquinària de producció que trobem a dia d'avui és dels anys'30, amb un trull tradicional, però mecanitzat i una premsa hidràulica. L'empresa treballa amb petits agricultors de la serra de Tramuntana que duen la seva collita, perquè s'elabori un oli de primeríssima qualitat. Aquesta empresa familiar és un indret, carregat de nostalgia, on romanen en forma de museu molts dels estris que s'empraven per aquesta producció mil·lenària.

La cooperativa agrícola de Sant Bartomeu, tot i tenir més de cent d'amys d'història, creada a l'anay 1898, com a Sindicato Agrícola Católico Sollerense, per Mn Mir Rullan, compta a dia d'avui amb la maquinària més moderna i sofisticada, i és capaça d'assolir una producció de 900 tonelades, tal i com ens explicà el mestre tafoner Gaspar, a la nostra visita. Tota aquesta modernització i sofisticació no lleven de banda, que es produeixi un oli de qualitat i verge, el qual pogueren tastar i comprovar els nostres visitants. La cooperativa agrícola de Sant Bartomeu funciona en aquests moments a màxim rendiment, i fins al moment han arribat unes 400 tonelades d'oliva i esperem que aquesta xifra es pugui duplicar fins al final de la campanya de collita. A part de la producció d'oli, també es dediquen a la producció d'altres productes, com la taronja, que tants de beneficis econòmics ha donat històricament a aquest poble i sense oblidar l'horticultura, i és que Sóller ha estat des de sempre una de les hortes més importants de Mallorca, amb una concentració important d'agricultura de reguiu, gràcies a l'abundàcia d'aigües que arriba des de les muntanyes que envolten aquesta localitat.

Un cop finalitzada aquesta visita, poguerem gaudir de l'arquitectura del poble, un altre dels atractius que hi ha, on es poden apreciar vertaderes joies arquitectòniques de diferents períodes històrics entre els estrets carrers. Un dels moviments que més força asso0lí a Sóller fou el modernisme, i en aquesta visita no poguerem deixar de visitar la recent inaugurada casa-museu de Can Prunera, construïda per la família Magraner a l'any 1911 i que des de l'any 2006 és propietat de la fundació Art tren, qui ha fet una incomiable feina de restauració, perquè a dia d'avui pugui ser visitada i admirada per tothom.

Viatge a Berlin

Entre els dies 8 i 12 de novembre un grup de membres de la nostra entitat han viatjat a la ciutat de Berlin, coincidint amb els actes del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlin.
Aquest viatge estava programat dins les activitats culturals que desenvolupa ARCA al llarg de l'any, on a part dels recorreguts culturals que es fan per Mallorca, Biel Barceló organitza junt amb Viatges Tramuntana aquestes sortides que permeten conèixer a fons altres aspectes culturals d'Europa i que sempre guarden una relació directa o indirecta amb la nostra illa.

21 de nov. 2009

ARCA es reafirma en que el Quarter de Carabiners de Sa Colònia ha de ser catalogat i reconstruit.

Algunes de les afirmacions dels representants del Pacte al Ple extraordinari del Consell celebrat ahir son incorrectes

A més ARCA considera que és urgent l’inici de l’expedient de protecció ja que el plaç d’aturada de la demolició iniciada per l’Ajuntament de Ses Salines és tan sols de tres mesos i ja han passat gairebé dos.

El Consell és competent per protegir un element patrimonial de Mallorca per dos motius jurídics:

a) Perquè és un bé situat a Mallorca i la declaració de catalogat correspon al CIM (d’acord amb l’article 14 de la Llei de Patrimoni Històric de les Illes Balears)

b) Perquè l’Estat és competent tan sols si fos un be adscrit a servei públics gestionat per l’Administració de l’Estat. L’immoble a què ens referim, al marge de la titularitat, no està adscrit a cap servei públic com és notori en aquest moment. Es tracta d’un edifici i un solar tancat des de fa anys. De fet la intenció del ministeri és obtenir uns solars per vendrer-los o guardar-los i no es compromet a fer cap quarter de la Guàrdia Civil a cap d’ells, tan sols ho considera com una possibilitat. En aquest cas hem de dir que al nostre criteri la Sra Mascaró va afirmar erròniament lo contrari al plenari de ahir.

ARCA insisteix en la necessitat de que els polítics tenguin cintura per rectificar quan la seva acció no ha estat l’adequada.

S’ha de negociar un nou conveni amb el ministeri del qual el poble de Sa Colònia en surti més beneficiat.

20 de nov. 2009

ARCA creu que hi hagut una bona actuació prèvia al jaciment des Castellot de Cala Morlanda, però insisteix en que no es demori la fase de consolidació

El passat 21 d’octubre la nostra entitat es va fer ressò del projecte de construcció d’un nou passeig marítim a Cala Morlanda (Manacor). Llavors, la nostra preocupació es centrà en un jaciment arqueològic que hi ha situat arran de la costa, anomenat es Castellot de Cala Morlanda. Probablement fos un túmul que es troba rematat amb una construcció quadrada al capdamunt de la mateixa. Actualment el conjunt es troba en un mal estat de conservació i d’aquí que la nostra preocupació sigui major, perquè creiem que s’haurà d’actuar amb molta cura.

En aquest sentit ens adreçarem al Consell de Mallorca, on demanarem el següent:

1. Que el nou projecte d’execució de passeig marítim sigués respestuòs amb aquest element històric i no patís cap alteració, degut al seu mal estat de conservació.

2. Que es tingués en compte un perimetre de protecció, per tal que el passeig no passés arran del jaciment i acabés ofegant-lo.

ARCA ha rebut resposta de part del Consell de Mallorca i tot pareix ésser que les passes fetes fins al moment s’han dut correctament. Des de principi d’aquest any s’ha actuat amb cura, amb la supervisió d’un arqueòleg, per veure si es trobaven altres restes històriques, el qual no ha estat així.
En aquest moment queda pendent la consolidació, adeqüació i senyalització d’aquest jaciment, que es durà a terme a través de l’1% destinat a cultura. Entre tots desitjem que aquest projecte no es demori.

PALMAVERDA' 09


Enguany, les jornades es reparteixen en tres sessions marcades per un perfil diferencial i la la vegada unit pel mateix fil conductor: l'Arbre i l'Arboricultura.
Donar eines a qui planifica i dissenya la trama urbana, posar en valor i difondre el patrimoni d'Arbres Singulars dins el nostre territori i unir esforços i professionals en la cultura de l'arbre.

La primera sessió es celebrà a la seu del COAIB dedicada a "Paisatge i Urbanisme".
La segona , ahir a Can Weiler on es parlà del Patrimoni Arbori, amb una ponència del sr Pere Llofriu, sobre "Arbres singulars de Mallorca, els pins" i una altra a càrrec del sr Salvador Cañís Oliver :"Actuacions de conservació d'arbres vells"
La tercera sessió tindrá lloc al Jardí Botànic de Sóller i estarà dedicada a "Arboricultura", dia 17 de desembre .

Aquestes jornades estàn organitzades per la Asociación Española de Arboricultura, amb el suport de l'Ajuntament de Palma i la col.laboració del Jardí Botànic de Sóller, el COAIB i ARCA.

16 de nov. 2009

embARCA't: "Cementeri de Palma. Guia de passeig"


Amb motiu de la publicació del llibre "Cementeri de Palma, guia de passeig" de l'escriptor i periodista Carlos Garrido, ARCA realitzà dues sortides guiades per ell mateix, per difondre el Patrimoni del cementiri de Palma. Un centenar de persones participaren a les activitats.

"El cementeri de Palma és com una ciutat desconeguda. La major part dels ciutadans ho ignoren quasi tot d'aquest gran recinte funerari que es va començar a utilitzar a mitjan segle XIX.

Deixant de banda la connotació negativa de la mort, un tabú per a la cultura contemporània, el cementeri de Son Tril.lo i Son Valentí és un gran museu de història i d'escultura a l'aire lliure.

Aquesta guia ens introdueix en el coneixement d'aquest recinte, amb notes sobre la seva història, descripcions de les seves diferents parts, una relació d'artistes importants que hi varen deixar la seva obra i un itinerari detallat, amb indicacions per descobrir-hi escultures, històries curioses o tombes de personatges coneguts

Per a molts de lectors curiosos aquesta pot ser l'ocasió de fer tot un descobriment

Una "ciutat ignorada", dedicada a la memòria dels ancestres, i que tenim ben a prop".

(De la contraportada del llibre Cementeri de Palma. Guia de passeig. Carlos Garrido Torres. Ajuntament de Palma 2009).

ARCA alerta de l’estat de conservació del Pou Redó de Son Ferrer (Calvià)

ARCA s’ha fet ressò de l’estat de conservació en el qual es troba el Pou Redó, situat entre sa Porrasa i Son Ferrer, al terme municipal de Calvià.

Aquest és un exemple únic per la seva tipologia i creiem que l’Ajuntament de Calvià hauria de vetllar per la seva adequada conservació, degut a la seva recent catalogació.

Esperem que l’Ajuntament de Calvià tengui cura dels seus elements històrics i faci un pla de recuperació urgent, per tal d’evitar el deteriorament d’aquest element etnològic.

12 de nov. 2009

ARCA demana una urgent intervenció perquè el jaciment de s'Arenalet de Son Colom no desaparegui

La nostra entitat ha rebut durant els darrers mesos una sèrie de denúncies per part de veïns del municipi d’Artà i especialment del nucli de la Colònia de Sant Pere. Aquestes persones veuen com any darrera any, i temporal darrera temporal, s’està fent malbé el jaciment arqueològic de s’Arenalet de Son Colom, situat prop de ca los Camps (Artà).
Segons els especialistes consultats, es tracta d’un dels jaciments més antics de Mallorca, datat entre el 2150-1950 A.C. Tenim dades que ens diuen que presenta una desprotecció des d’almanco l’any 2003. Al ser un jaciment que es troba vora la mar, el seu procès de conservació va en retrocès i mereix una actuació urgent, per tal d’evitar que sigui erosionat pels elements naturals.

ARCA ha demanat al Consell de Mallorca que prengui cartes en aquest assumpte i pugui intervenir en aquest cas de deteriorament d’un element patrimonial, degut al seu gran valor històric.

9 de nov. 2009

VIIIª visita als Formatges Burguera

El passat 7 de novembre visitarem l'explotació ramadera dels Formatges Burguera dins del programa Agricultura, paisatge i patrimoni. Aquesta explotació familiar promoguda pels germans Jaume i Sebastià Burguera, junt amb els seus pares, és la tercera generació de ramaders ubicats al sud del municipi de Campos. Des de fa deu 10 anys aquesta petita empresa es dedica a la fabricació de formatges i a l'any 2002 reberen el títol de mestre artesà formatger per part del Govern Balear.
Les instal·lacions compten amb un total d'unes 100 vaques de raça frissona, que produeixen una mitja de prop de 1.000 litres diaris de llet, la qual s'estreu amb una maquinària molt moderna i sofisticada, única a les Balears, que controla informàticament la munyició de les vaques. Normalment, aquestes són munyides dos cops al dia i la màquina controla que entre cada munyició hi hagi un mínim de 8 hores.
Un cop finalitzada la visita d'aquesta explotació ramadera, continuarem el nostre recorregut cap als banys de San Joan de la Font Santa, els únics de caràcter termal que hi ha a Mallorca, on poguerem veure el seu espectacular aljub, una de les mostres més importants de patrimoni hidràulic d'aquesta illa.
Per finalitzar, visitarem l'oratori de Sant Blai, exemple de patrimoni rural, construït al segle XV. Cal donar les gràcies a l'associació d'Amics de sant Blai, que amablement ens obriren les portes d'aquest monument.

HISTÒRIA AGRÍCOLA DE CAMPOS
El nom probablement ve d’època romana, del llatí campos, que vol dir camps. És un dels pocs casos coneguts de conservació de la terminació llatina –os entre els mossàrabs.
(GEM V. 3, p.44)
Durant els segles XIV i XVIII va tenir molts d’alt i baixos, i fins que no va desaparèixer el corsarisme, començaren les rotacions de les terres i s’introduïren nous cultius, l’economia del municipi no començà a créixer, ja a partir de finals del segle XIX.
Fins a finals del segle XIX fou un dels grans productors de blat de Mallorca, cal apuntar que al voltant del poble hi havia 23 molins fariners. Destacava principalment la producció de xeix, que s’emprava per a fer dolços.
Han estat unes terres on també s’ha produït vinya, als llocs on no es podia produir cereals. Aquest producte agafà força a partir del segle XVII i al segle XIX arribà a les 910 hectàrees conreades, i entre 1866-70 s’exportaren vins a França des del port de Felanitx.
Al sud del municipi hi havia grans plantacions de figueres. La figa seca a més d’exportar-se, també es donava als porcs per fer-los créixer. Mentre que al nord, es cultivà taparera des del segle XVIII, la qual es comercialitzava envinagrada o en saladura.
En quant al ramat, l’oví ha estat el més important durant quasi tota la història, tot i que el ramat porquí repuntà durant el segle XIX.
Les seves terres presenten abundants aigües subterrànies, que es començà a extreure primer mitjançant sínies, després gràcies a la força dels molins de vent i finalment amb la motobomba, arribant a majors profunditats. A partir d’aquí es descobrí la potencialitat del conreu de regiu, per unes terres amb escasses pluges on havia destacat el conreu de secà. En quant a l’horticultura destacà la patata i també els farratges, que feren expandir el bestiar boví, i es convertí en el màxim mercat de carn i llet de Mallorca.
Durant els darrers anys el conreu de secà a passat a ser secundari amb la producció d’ametlles, garroves, figueres o albercocs. De la mateix forma passa amb el ramat oví o porquí, que quedà per darrera del boví.
A es Salobrar ha desaparegut l’elaboració de sosa i l’explotació de marès ha minvat. Des de 1980, l’economia campanera pateix una forta crisi derivada, sobretot de la salinització de les aigües utilitzades pel regiu.
(GEM V. 3, pp. 48-51).

ES SALOBRAR És la segona llacuna més gran de Mallorca, després de s’Albufera d’Alcúdia, amb 330 hectàrees de superfície de gran valor ecològic. Es constitueix per un sistema morfo-dinàmic integrat per un gran aneral, la franja dunar des Trenc i un aiguamoll. El seu origen es remunta al pliocè, on hi havia una badia estreta que durant el quaternari quedà tancada per successius cordons dunars.
Actualment es donen precipitacions escasses i irregulars (300-400 mm). A l’hivern hi sol haver bastants gelades, però la temperatura mitja anual és moderada, uns 17ºC. A l’estiu la màxima és de 20ºC degut a l’embat que arriba des de la mar.
Rep aportacions dels torrents de Son Catlar, Son Elegant i Son Xoc que ocupen una conca hidrogràfica de 350’6 Km2, però la major aportació prové de la infiltració marina, al ser uns terrenys permeables i la canalització artificial d’aigua, que ha generat l’activitat salinera.
Damunt els llims neixen jonc, canyet, salsó i tamarell. També hi viuen peixos com l’anguila, amfibis com el granot o rèptils com el dragó. Al mateix temps trobem cigonyes i flamencs.
Per al ser humà és un lloc d’insalubritat, llavors al segle XIX, la Diputació Provincial de Balears, propietària del balneari es plantejà la seva dessecació, però el projecte de l’enginyer Paul Bouvy (1845) no es dugué a terme. L’arxiduc Lluís Salvador ens diu que a finals del segle XIX, ocupava una superfície de 400 ha.
L’home ha estret d’aquest paratge herba salada per a elaborar sosa, que s’emprava per fabricar vidre i sabó, també s’ha estret marès i sal. També se li ha donat un ús agrícola, centrat a la possessió de sa Barrala, però aquest s’ha anat limitant degut a la salinització dels aqüifers. Cal apuntar que a finals del segle XIX es dedi9caven a regiu entre 10-20 ha.
Des de l’antiguitat hi havia una activitat salinera, però s’abandonà durant el segle XIX. Però el 1951 s’instal·là l’empresa Salines de Llevant SA i des de llavors explotà 132 ha (1/3 part del total) per extreure sal.
El 1984 el Parlament Balear declarà la zona com a Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) amb un total de 1.492’5 ha junt amb la franja des Trenc. La Unió Europea ho considerà Zona d’especial Protecció per a les Aus (ZEPA).

(GEM V. 15, pp. 80-1)

SANT JOAN DE LA FONT SANTA
Establiment situat entre es Salobrar i sa Canova. Les seves aigües tenen una temperatura de 38’7ºC a la superfície i són especialment indicades per al tractament de reumatismes, neuràlgies, paràlisis, artrosis i afeccions cutànies. El primer document que es té és de 1395 on es demana a la Cúria Eclesiàstica per bastir-hi, al voltant, uns edificis per allotjar els malalts que hi acudien. Abans de 1516, quan es construïren les primeres instal·lacions hi havia dues fonts: ses Estaques i la font Santa. A partir d’aquesta data s’adheriren unes construccions a l’antic oratori dedicat a Sant Silvestre i Santa Coloma.
El 1580, els frares carmelitans hi fundaren un convent i el 1587 lis concediren la confraria de la Font Santa, però abandonaren el lloc el 1592.
Entre el 1571-3, els jurats de Campos reedificaren l’església, acondicionaren els banys i construïren l’aljub. Des del segle XVI, la propietat estigué en litigi entre l’Ajuntament de Campos i el marquès de Palmer, propietari de l’entorn. Al segle XIX una part de les terres foren cedides a la Diputació Provincial de Balears, per construir un balneari d’ús públic, que es dugué a terme entre 1843-5. Però el 1909, la Diputació el subhastà públicament i Rafel Garcies, en 1910, es convertí en nou propietari. El 1917, la propietat passà a Cosme M. Oliver i des de l’època pertany a la mateixa família. Des de 1996 funciona com a hotel, on es duen tractaments termals sota vigilància mèdica.

(GEM V.15, p.358).

5 de nov. 2009

ARCA lloa l’actuació del Consell de Mallorca després de paralitzar les obres a Son Cabrer, però recorda l’abandonament de les cases de possessió

Després de la notícia aparareguda avui damunt els mitjans de comunicació, la nostra entitat celebra la decissió pressa per la direcció insular de patrimoni històric del Consell de Mallorca, de paralitzar les obres que s’estan duent a terme a la finca de Son Cabrer, degut a les restes arqueològiques aparegudes.

Tenint en compte que la zona es troba prop de Son Espases, potser amb aquestes troballes poguem tenir més informació d’aquest jaciment o dels seus voltants. Aquesta és una bona ocasió per no caure en els errors del passat i poder contribuir a desenterrar una part de la nostra història sense una pressió urbanística amenaçant.

En segon terme no podem deixar de recordar, que des de fa dos anys ARCA ve denunciant devant el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma l’estat de conservación de les cases de Son Cabrer, les quals estan protegides, segons consta al Catàleg de Protecció d’Edificis de Palma, amb un grau de protecció B, és a dir, que gaudeixen d’una protecció estructural, que obliga els propietaris a mantenir, almenys, l’estructura de les cases en condicions.

Com a mesures urgents, cal fer una reparació el més aviat possible de totes les teulades, a més de revisar el bigam de fusta que hi ha a sota, ja que amb les pluges ha patit. Cal que els tècnics municipals s’hi desplacin per avaluar l’estat de l’estructura d’aquest immoble catalogat i protegit. Cal obligar els propietaris a fer-hi aquestes intervencions urgents amb la màxima celeritat.


diariodemallorca.es 5-11-2009 Patrimonio paraliza una obra en Son Cabrer, junto a Son Espases, tras hallar restos cerámicos

4 de nov. 2009

embARCA't: Itinerari literari per Andratx

31, de novembre :"Itinerari literari per Andratx: Baltasar Porcel"dirigit per l'historiador de l'art Jaume Jiménez

Baltasar Porcel (Andratx, 1937- Barcelona,2009)

A més de ser un prolífic escriptor, va ser president des de 1989 del jurat del Premi Internacional Catalunya i fundador de l’Institut Català de la Mediterrània. Des de 1960 alternà la seva residencia entre Barcelona i Mallorca. Tot i la seva reconeguda trajectòria en el camp de la no ficció (assajos, llibres de viatges, biografies, teatre…) és, en la novel·la i en l’article periodístic, on més ha destacat la seva obra literària, que reflecteix un món eminentment mediterrani, poètic, mític, realista i vital. Les seves primeres narracions, Solnegre (Albertí, 1961), La lluna i el “Cala Llamp” (Albertí, 1963), Els argonautes (Edicions 62, 1968), Difunts sota els ametllers en flor (Destino, 1970) o els Cavalls cap a la fosca (Edicions 62, 1975), Premi Nacional de la Crítica espanyola, formen part del cicles d’Andratx, un microcosmos màgic i poètic. Seguiran Les pomes d’or (Edicions 62, 1980), Els dies immortals (Edicions 62, 1984) o Les primaveres i les tardors (Proa, 1986), Premi Joan Crexells. Anys més tard, amb El cor del senglar (Edicions 62, 2000), i L’Emperador o l’ull del vent (Planeta, 2001), arribà a un dels seus moments més àlgids de la seva carrera i va rebre els guardons de més prestigi: el Joan Crexells, el Crítica Serra d’Or i el Premi Nacional de Literatura, entre altres. Olympia a mitjanit (Planeta, 2004) va merèixer el premi Salambó que atorguen els col·legues de professió. Dels darrers premis que va rebre cal destacar el premi Sant Joan (2008) per la seva darrera novel·la Cada castell i totes les ombres (Edicions 62, 2008). Durant un període de més de vint anys que signà, a La Vanguardia, una columna literària.

Itinerari

- Casa on va néixer Porcel al carrer Antoni Maura, 47.

- Impremta de l’amo Antoni Calafell

- Ajuntament vell: Solnegre

- Casa de la mare al Pantaleu.

- Carrer del Carme

- Placeta del final del carrer de l’Estrella (sargent Benet Ripoll).

- Placeta de l’Abeurador.

- L’església.

- Cementiri

- Entrant a Andratx, abans d’arribar a la benzinera, es veu una panoràmica del poble. A Solnegre es descriu la forma del poble com un bacallà, pàg. 13.

Porcel explica que Andratx “té la forma i el color d’un bacallà sec, la cua al Pont de Can Terrola, a migjorn, i la part superior a tramuntana, des del Pantaleu fins al Pont d’Amunt. Les teulades i les parets són terroses, amb trossos blancs, l’església és una fàbrica gegantina, marronenca, solitària, a llevant”. [1]

- 1. Casa natal de Baltasar Porcel: C/ Antoni Maura, 47 (pujant per Via Roma a mà dreta). A la pàg. 11 de Tot Porcel hi ha una descripció del pare i la mare, fragment que pertany a la biografia escrita per Antoni Planes. També hi ha un fragment de Solnegre pàg. 25 de Tot Porcel.

La casa, ara, té planta i un pis, està pintada d’un color rosat i totes les abertures estan emmarcades per sanefes blnaques, incloent-hi la porta principal i l’adaptada com a garatge amb una persiana metàl·lica.

“Vaig néixer al pis de dalt, a baix hi vivien els meus avis materns. Abans era una casa gran de poble. Hi havia un estable amb una somera d’ulls grossos i tristos, ben negres. A la part posterior, hi havia un corral per on corrien les gallines, que picaven a terra amb un cloqueig estúpid. També hi havia una soll, on engreixaven un porc negre i tou, amb unes orelles grosses que li queien damunt els ulls.”[2]

“En aquest carrer hi ha casa meva, un casot vell i per ventura com solemne, ara solitari. La façana de l’edifici és de pedra i llarga. Té un pis a dalt i una torreta a sobre. Darrera hi ha un corral ample, amb tres magraners, una parra, geranis i un nesprer. Tota la casa era plena de pols i teranyines, la llum elèctrica tallada. Amb una candela vaig pujar cap a la torreta, que fou la meva cambra. I, com abans, des de la finestra ampla perquè el sostre és baix, vaig poder tocar les magranes, encara verdes, dels magraners del corral. Un estol d’escarabats corregueren a amagar-se sota el llit. Em vengueren ganes de veure la sala, l’espaiosa sala, amb unes finestres i balcó al carrer...”[3]

“Mon pare era un home orgullós, tradicional, condescendent. Tenia un caràcter dolç i amb mi va ser sempre molt amorós. Va treballar com a cuiner, una feina que no li agradava. El que l’omplia de veres era anar tot sol per la finca de Can Bolei i culejar les coses. Era un home molt manyós, que sabia fer de fuster, treballar el camp, posar una palada si era necessari...”[4]. Era un home llegit, tenia llibres: “Em va incitar molt a llegir. Li agradava que llegís i sovint em duia tebeos o novel·les, que jo m’empassava amb avidesa”.

La mare, Sebastiana Pujol, era de caràcter sever i d’idees molt tradicionals. Tenia un fort codi ètic que li servia de guia per decidir el que estava bé i el que estava malament: “Ma mare sempre em deia que jugava massa. Alguns dies, a l’hora de dinar, m’havia de cercar per tot el poble. Jo era amb els amics i m’ho passava tan bé que perdia la noció del temps. Sovint, jugant al camp, ens agafava la fosca i no ens n’adonàvem fins que era nit tancada. Quan tornava a casa, ma mare em donava unes bones renyades. Jugàvem a tot. Andratx era un lloc que oferia moltes possibilitats per a uns infants carregats d’imaginació i d’il·lusió. Anàvem amb bicicleta, amunt i avall; jugàvem amb pilotes de pedaç enmig del carrer, corríem pel camp. Creàvem mons imaginaris, ens tornàvem espadatxins, pistolers, indis, soldats. Qualsevol cosa era bona per jugar. Convertíem un garrofer en un castell medieval o un ametller en un fort del llunyà Oest atacat per indis. Horabaixes sencers jugant, fins que es feia fosc. Llavors tornàvem al poble, retuts, satisfets.”[5]

- 2. Imprempta de l’amo Antoni Calafell: imprempta de la revista Andratx, en la que Baltasar Porcel va escriure els seus primers articles. C/ Antoni Calafell 30. Fragment de lectura: pàg. 43.

“Una entrevista periodística que m’han vingut a fer m’ha portat a la memòria, per casualitat, la llunyana data del 22 de novembre de 1952: fa vint-i-cinc anys que vaig publicar el meu primer article. No és que la cosa tingui gaire importància, però em semla que pot resultar curiosa l’explicació de la petitíssima història de com va començar, gairebé oficialment, més ben dit, de com va rebre el meu primer estímul allò que després seria una vocació i una professió desplegades amb una certa efectivitat. A més, em sembla que, de tant en tant, un que parla sempre del món del seu voltant deu poder referir-se també a ell mateix... Encara que no en surti de ben parat, perquè el meu primer article publicat “en lletres de motlle”, com se solia dir, demostrarà que era dolent, tòpic i facilet, però la Història és la Història... De tant en tant surten per aquí baix genis, però allò que circula més – i encara gràcies, si arriben a alguna cosa- són els enginys. Si d’un jovenet sentimental, indefens i testarrut n’arriba a sorgir una persona laboralment correcta, amb desigs de continuar escarrassant-se, amb sentit crític i que fins i tot aspiri a ampliar la pròpia sensibilitat, doncs, ja s’ha acomplert una certa missió. [...] L’aricle d’ara fa un un quart de segle es titulava “El Pantaleu”. Tinc el retall davant meu. Va sortir en un setmanari que feien al meu poble, l’Andraitx, que ara continua, però que ja és un altre. El portava Antoni Calafell, “l’amo en Toni de s’Imprempta”, el qual durant gairebé cinquanta anys, fins a la seva mort, el va compondre i el va tirar en un petit taller noucentista que encara manegen les filles i el gendre. El matí s’anava, amb un carro i una mula, al camp, a unes terres que portava. Eren, com deia, “l’agricultura”. A la tarda s’estava a la imprempta. Era alt, prim, i tenia una veu de baix profund. Amb el temps va arribar a ésser un dels meus grans amics. Aquell any 1952 jo en tenia quinze. Vivia a Palma, la ciutat de l’illa mallorquina, des de feia dos anys, i estudiava Comerç. A l’estiu em passava tres mesos, de vegades més, al poble, més ben dit, al camp, a Sant Telm, en una finca rural de la meva família, davant del mar, que els meus pares portaven, i encara porten. També estava molt ficat en una congregació mariana que hi havia a Andratx i de la qual vaig arribar a ésser president. Aquells mesos d’estiu em passaven entre treballar al camp – la batuda, la recollida d’ametlles...-, anar a passejar amb al·lotes al capvespre pels carrers mal il·luminats, xerrar amb el vicari que dirigia la congregació i llegir, hores i hores, entre els pins frescals, solitaris, magnes... També escrivia. I vaig redactar un parell o tres de composicions que vaig portar al setmanari. L’un es referia al cervell; l’altre no sé quina relació tenia amb Napoleó... L’amo Antoni les va rebre amb vagues paraules i no les va publicar mai. Em va dir que valia més que tractés temes locals, coses més modestes.[6]

- 3. Ajuntament Vell: C/ Antoni Pasqual tot recte fins al C/ General Bernat Riera. Escut Solnegre. En Llorenç Soldevila va tractar el tema de l’evolució de la iconografia del Solnegre al llarg de l’obra de Porcel; és un article que sortirà publicat a les actes del I Congrés Baltasar Porcel. L’edifici ara és la bilioteca municipal per tant es podria fer la lectura dintre de la biblioteca de qualque article de la revista Andratx. L’horari de la biblioteca és de dimarts a divendres de 10 a 13h i de 16 a 20h, dilluns està tancat i dissabte horabaixa també. El responsable és Mateu Ramon (678 88 24 16 / 971628000). Contactar per visites i que ens entreguin els exemplars de la revista Andratx.

El primer article de Porcel a la revista és el següent: Esta pequeña altura en que descansa, nos mira el Pantaleu con cierto aire de melancolía, como un abuelito muy viejo que mira a sus nietos ya mayores y dice: ¿Quién lo iba a decir? De peruqños parecían feos y roñosos, y ahora son grandes y esbeltos. ¡Quién lo iba a decir! Pues sí, éste es el mudo comentario que el joven y floreciente pueblo de Andraitx debe sugerir de [sic, aquest i algun altre error] este conglomerado de viaejas casitas, con sus también viejos empinados callejones, del barrio de Pantaleu, que nos queda como testiomonio de aquel tiempo antiguo que sirvió de morada a los primeros pobladores de Andraitx, pescadores en su mayoría. Aún viven entre los grises muros de alguna de sus casas gente que heredaron la propiedad de sus mayores y permanecen fieles al típico barrio. Algunos hay también que aman al tipismo clásico de nuestro Pantaleu y el paraje pintoresco donde está enclavado y gustan de la brisa salutífera que orea aquellas alturas, que reciben las primeras luces de la aurora y los últimos perplandores del sol.

Pasando por una de sus calles oí el sonido de una radio, cosa que contrastaba mucho con el habitual silencio, y me pareció que aquel antiguo barrio, encastillado en sus viejas tradiciones, dirigía una muda réplica protestando del anacronismo que ofrecían los modernos compases de la radio turbando la paz de aquella barriada.

Sin embargo, no es así, nuestro antiguo Pantaleu, comprensivo e indulgente como un abuelo muy viejo, ama también el progreso; y el avance del mundo civilizado no le puede robar en modo alguno la grandeza de su tradición ni el arsenal de sus recuerdos que cada una de sus piedras guarda de aquellos tiempos remotos.

El Pantaleu es como el padre de nuestro pueblo, que lo ha visto nacer y crecer, que lo ama, que lo ha cuidado y mimado y, al final, se ha retirado prudentemente con una experiencia de viejo, dejando paso al hijo para que se desenvuelva y progrese al ritmo del mundo. Él prefiere vivir de sus recuerdos y comentarios con el viento que ruge sordamente durante el invierno por sus tortuosos callejones y en torno a los decrépitos molinos de Sa Planeta.

Algunos pintores han querido trasladar a sus telas el tipismo peculiar del Pantaleu y él sige absorto en su melancólica vida llena de recuerdos y grandeza de antaño, que pasaron para no volver. Signava B.P.P. encara que el seu original havia anat subscrit amb un pseudònim estrafolari: Sanjurjo Nazareno.

A la façana de l’Ajuntament, hi ha un escut que representa una mena de sol. Porcel diu que d’aquí va treure el títol de la seva primera novel·la, Solnegre: “És una obra, la meva primera novel·la que es va titular Solnegre, en què jo vaig agafar el meu poble i li vaig posar el nom que ve del sol, d’aquest sol que hi ha a l’escut del poble, que sembla un sol i, bé, que ara resulta que no és un sol, i li vaig donar el color negre per donar-li un significat de tragèdia, que era aquesta tragèdia que jo sentia.”[7]

- 4. Casa de la mare: C/ d la Pau 17, el Pantaleu. Des d’aquest punt es veu l’entrada del poble i la serra de la Garrafa. Fragment pàg. 44 de Tot Porcel.

“Emocionat, si bé decebut, vaig tornar a casa, la casa dels meus pares, dels meus avis, i que la família havia habitat probablement des del segle XIII. És a la barriada antiga i primitiva del poble, el Pantaleu. Vaig sopar i vaig pujar a la meva cambra. Nit d’estiu, brillant foscor. Sonava la ràdio d’una veïna, fenomen allí i llavors encara poc comú...Vaig agafar la ploma i vaig redactar l’article, que un parell de mesos més tard sortia a la primera plana de l’Andraitx[8]

- 5. C/ del Carme: vista cap el port d’Andratx. Lectura fragment de La lluna ii Cala Llamp.

- 6. Placeta del final del C/ Estrella. Lectura del fragment de Difunts sota els ametllers en flor. Pàg. 409 de Tot Porcel.

- 7. L’Abeurador (creu de terme amb petita font): triar fragments que parlin d’aquest punt.

“En baixar de Puig Tortuga eren ja les onze. Els carrers del poble eren deserts i plens de lluna. Llavors és quan les velles i els nins senten arribar els crits que peguen els morts de la Vall de les Forques. Caminava a poc a poc. Vaig aturar-me a la Placeta de l’Abeurador, que divideix el poble nou del vell, Solnegre d’Avall i Solnegre d’Amunt. Allí, en el barri vell, tot carrerons aferrats al coster del Turó dels Molins, l’únic pujol del Pla, tinc casa meva.

Al centre de la placeta hi ha un abeurador per a les bèsties, coronat amb la testa de l’il·lustre bisbe Santandreu, perdut dins el temps i vuit toms de pergamí, que expliquen les seves teologies. De nins, pujàvem a l’abeurador i abraçats al coll de l’il·lustre, ens provàvem a veure qui pixava més enfora. També, quan havia plogut, tiràvem pilots de fang al bust, que té nas de lloro i ulls rodons, ben plens.”[9]

- 8. L’església: triar els fragments que fan referència a l’església des de la pàg. 113 a 123 a Tot Porcel procedents de Cavalls cap a la fosca.

“Algun any vaig pujar al campanar amb en Miquelet, el fill de l’escolà major, que es passava tota la nit amb el seu pare allí dalt, estirant les cordes. Pujàvem per l’estreta, inacabable escala de cargol, i pels forats que donaven a les golfes de damunt les voltes del temple sentíem com les rates corrien i guiscaven. L’església s’alçava damunt un pujol, i des de les finestres del campanar dominàvem el clot del poble, fosc, amb cortines de resplendor somorta que s’aixecaven de la línia dels carrers. Menjava pa amb sobrassada, l’escolà Tòfol Moixa, i glopejava d’una ampolla de conyac, assegut en un racó, devora una espelma. En Miquelet i jo ens penjàvem de les cordes i ens engrosàvem com espantalls, estirats amb força pel balanceig foll, eixordador, de les campanes. Semblava que els batalls et copejaven la closca.”[10]

“Un matí, retut, sentint el lladruc dels cans a prop, Vadell es va trobar al llindar del poble. Va pujar al turó del cementiri i, de cop, veié les tres grosses bèsties peludes que es dirigien cap a ell, bordant i corrents. Més lluny, cridaven els homes. Vadell, marejat de cansament i debilitat, va emprendre l’esglaonada de l’església amunt. A l’últim replà, els gossos ja li mossegaven els talons, les veus dels aguatzils bramulaven properes, quan de sobte el rector, mossèn Gregori Seguí, va obrir les portes del temple: Vadell, d’un llongo, s’hi ficà. Quedava acollit en sagrat.

Al principi tot va anar bé. Un guàrdia reial muntava vigilància davant l’església, i Vadell no sortia. Els feligresos podien veure’l deambulant per la immensa nau del temple, l’esveltesa de la gòtica geometria sufocada per la penombra, o dormint dins una capella, arraulit contra l’estàtua jacent d’un dels innominats i feréstecs cavallers de la Conquesta, barroeres talles de pedra, gastades, que tapaven els nínxols, dintre dels quals només quedava, farcida de teranyines, l’aclaparadora ruïna d’un manat d’ossos.

A vegades, el visitava la família, la dona i dos fills – sembla que un altre tornà boig i que fou misteriosament i brutalment mort a garrotades, segons el registre municipal -, noi i noia. Tots plegats es menjaven un grapat de cebes o un pa sucat amb oli, sota la severa imatge de Jesucrist Crucificat o de santa Llúcia màrtir, a la mà el platet amb els dos ulls, rodons i lluents a l’escassa claredat de la capella. [...]

Entrada de nit, el jutge es presentà davant la supèrbia portalada dels Dotze Apòstols, ample semicercle de cerimoniosos i barbats relleus, va instar a grans veus Jaume Vadell que abandonés el sagrat i es lliurés a la justícia secular. Des de les altes finestres del campanar, entre riallades, Vadell va disparar-li una arcabussada, que li obrí el cap com si fos una magrana.”[11]

- 9. Cementiri: pàg. 109 i 112 de Tot Porcel.

“I caminava darrera el cotxe de morts, cap al petit cementiri, situat en una vorera de la vall de Sant Telm, al mig d’un camp grogenc pels rostolls de blat. Cinc altíssims xiprers, llances de verd fosc entre el verd clar de les figueres i els pins propers, s’alçaven per damunt de la paret grisa, de marès brut, i de les petites creus de ciment”[12]

“Els nostres morts tenien poques flors. Hi havia sempre, penjades als seus nínxols, corones de llauna, daurades i platejades, que vibraven amb seca sonoritat quan algú hi topava amb el colze. I pel Dia dels Morts hi instal·làvem petits altars de fusta amb una renglera de candeles. Durant la jornada sempre hi feia guàrdia un de la família perquè les candeles, vacil·lants, s’apagaven sovint. Cap al tard, post el sol, quedava una claredat lívida, pels carrerons del cementiri, amb les flors que es començaven a mustiar, les llums tènues, color de carbassa, de les candeles, i la gent endiumenjada que caminava a poc a poc recordant davant les tombes les vides de la gent morta. Tot com una bogeria al·lucinada i mansa.

Tinc memòria d’haver plorat molt, un crepuscle gris, fred, amb la meva cosina Carme, la de la trena rosses, sols tots dos davant l’altar i les corones de llauna i el nínxol on, tres setmanes abans, havíem enterrat l’avi. Jo descobria, abraçat a la nena astorada, que mai més ja no tornaria a veure l’avi i que el seu cavall continuaria tancat dins l’estable, renillant, esvergant guitzes perquè ningú no el treia. [...] Hi he pensat obssessivament, avui, en la meva cosina aquell vespre, esperançada dins la penombra. Hi he pensat avui, Dia dels Morts, al cementiri, davant la seva tomba, ella inexistent, enterrada el mes de febrer. La portàvem morta, vestida de blanc, per la carretera voltada d’ametllers en flor, com si un fum immaculat, lluent, s’hagués quedat surant damunt la vall. I no he volgut que hi portessin les daurades corones de llauna ni d’altar amb les candeles. He anat, a primera hora del matí, a l’hort de can Baldoví i he comprat rams, molts rams de moltes flors, amb les quals he tapat el seu nínxol rectangular, de marbre blanc.” [13]

- 10. Can Rostit: camí de son Podé. Fragments de Difunts sota els ametllers en flor (part final “Les tres dones de can Catany”). Fragment del cementiri que parla de les flors. La madona nom Sebastiana Juan (971236063).

“Jo sabia que arribava el Dia dels Morts perquè rebentaven les poncelles, i les flors es tornaven de bellesa esponerosa, brillant, i als rucs ls bresques degotaven, inflades, gotes de mel. Cada matí, en llevar-me, veia, des de la finestra, el poble entre el fum blanquinós i lent dels forns, l’atmosfera impregnada del tuf tebi del pa calent, veia l’hort d’en Baldoví, a l’extrem del qual, darrera la sínia i la palmera escambuixada, florien magnífiques les plantes de dàlies grogues, caramulls de fullim dentat, i de crisantems vermells, llarga la fulla. En Baldoví tenia cura de les flors, quadrat rutilant entre la terra marronenca, massa tremolosa quan bufaven els primers vents, sobtosos i tous, de la tardor. I les venia després, totes les flors, als descendents dels morts, de tots els morts, que el dia estrany del primer de novembre compareixen al cementiri amb els rams encara mullats de l’hort d’en Baldoví. En Baldoví, que tallava un pom de crisantems amb les estisores de podar i els donava a una dona magra, silenciosa i endolada. Era com un brot de flama el vermell damunt el negre del vestit.”[14]

- 11. S’Arracó: final de Els escorpins parla del cementiri de s’Arracó; Els Argonautes, Lola i els peixos morts hi ha un fragment de la rectoria.

- 12. Can Bolei: pàg. 212 de Tot Porcel, a la pàg 367 descriu la Diana caçadora que té Porcel al jardí. Sala de la foganya.

“La ventada de llebeig sacsava la nit, ample rugit intermitent, els arbres un invisible espasme. I a la foganya regolfava, retornava llavors el fum i s’escampava en tumultuoses bafarades, la vasta sala convertida en un remoguda massa d’espais sobtadament diàfans i d’altres de nebulosa inconcreció. Fumassa encrespada, tèrbola, amenaçant. Les persones esdevenien ombres. Sonaven estossecs, imprecacions. Algú corria a obrir la porta, les finestres, i aconseguia així aclarir l’atmosfera. I aleshores emergien tots de bell nou, cada Taltavull jove i vell, cada Taltavull proper i llunyà, fantasiosament embolicats amb les darreres pelleringues de la fumera. [...] El vent va cobrar, en un minut, ressonàncies de vandàlica exigència. Guiscava, braolava. Es filtrava entre les teules molsoses, pels clivells de les portes que havien begut pluges i sol, empenyia les finestres mal ajustades, s’esquitllava per les moltes i desiguals cantonades del casalot. Dins la sala, es va traduir en onades de fumassa que s’apilotaven les unes sobre les altres. Havien posar a la foganya trons de garrofer: el fum era pudent, incisiu, tothom plorava enmig de la pluriforme opacitat. [...] El fum minvava, ja només era una boirina. Havien encès tots els llums de la sala: mobles, gent, murs, semblaven nous, perfilats, brillants. I els Taltavull, una quarentena de persones que caminaven encanterinades per la seva primavera o que habitaven encoratjades un paisatge de tardor, seien a taula menjant i xerrant amb ganes, amb una mena de pruïja perquè tothom tastés cada plat i tota l’alegria. El rellotge de La Paret, que el savi havia estat punyint, tocà les dotze com si anunciés l’hora triomfal. La foganya continuava sense fumejar. Ningú no havia guaitat defora, però el vent s’havia esvaït i era com si la vall hagués desaparegut i el casal quedés sol i extasiat en una immensa levitació. Començava a mancar llenya i la gent, amb la nit que s’acabava, tenia peresa d’anar a buscar-ne més. Per reanimar el foc cada vegada que s’ensopia, cercaven diaris vells, una fusta, el vi que quedaa al cul de les ampolles. Una lleu capa de cendra colgava lentament els troncs, el caliu celava les seves brillantors velles, i a la llar restava només una atmosfera calenta i sense causa immediata, presència d’una absència. El declivi de la nit dels Taltavull havia començat, la matinada naixeria prest patentitzant que el món, a més de tots ells i les seves paraules i quimeres, era una llei immensa. Fins al Nadal vinent no soparien plegats de bell nou. Però mentrestant res no s’acabava perquè la roda rodava: la dels Taltavull. Ells eren el Nadal, ells eren els que existien”[15]

“Se n’anà també Baltasar Guillem aquell altre dia dels gats a Les Cases Velles, i jo em vaig quedar mirant absort l’estàtua de Diana Caçadora, com l’he mirada avui perquè curiosament no havia pensat en ella durant anys, gairebé tots els que he passat sense acostar-me a Les Cases Velles. Estranya absència mental, per això retrobar-la m’ha sobtat. És de bronze ennegrit pel temps, però tan jovenívola!, i està encimbellada en una peanya enmig de la font al cor del jardí, la font que envia l’aigua a la bassa de l’hort per l’antiga síquia de pedra que vessa randes d’herbeta delicadíssima.

Vista la Diana de lluny, per damunt la mar de cards fossilitzats i de clavells enfollits, sembla a punt de córrer alada, l’expressió delerosa, una cama enlaire, gràcil el braç la mà del qual ja ha perdut la mitològica llança.

La font només raja un rajolí, però el safareig ciclopi sembla engreixar-s’hi una aigua tèrbola i vella, espessida per llargues barbes verdes i obscures d’una molsa ondulant, com un presagi sinistre, amb les reticulades falgueres i un esplet de canyes que hi tomben damunt, ombrívola onada vegetal, murmuri sord amb l’oratge que passa.

M’hi he acostat. I s’ha produït un sonor i multiplicat glopeig de l’aigua, com si algú ocult la remenés o hi tirés pedres: era una tracalada de granotes que en veure’m s’han capbussat, s’han amagat. Mentre saltaven n’he llucat furtius els ullassos botits, fixos en mi una fracció de segon.

Aquest granotim de nit arma un terrabastall de la punyeta, canten com si rebentessin, per ventura n’hi ha mil – ha remugat Consolí. I ha afegit: - Però així fan companyia. Malgrat que si es continuen reproduint d’aquesta manera arribaran a envestir i envair la casa. Quan rauquen pareixen més grosses i cada nit sembla que s’acostin una mica més...

Jo tenia aguda la mateixa sensació, però d’una altra manera: era com si algú hagués estat allí fa poc, com si estigués a punt de tornar i sorprendre’m. I sorprende’m en què i per què? No hi sabria precisar. Però les presències inexistents existeixen tant com les existents: els home som també el que no som. Hi ha llocs on això ho palpes.

- Donat, hi ha algú més per aquí a prop?

Ha negat amb el cap:

- Fa setmanes que no ha vingut gairebé ningú. Aquests darrers anys no ha vingut gairebé ningú.

He rigut, no del tot tranquil:

- No podria divagar per Les Cases Velles l’esperit de la Diana Caçadora?

Donat ha tornat a moure la testa, flegmàtic, sembla un indígena andí:

- L’estàtua és una estàtua. I no ho dic jo, ho diu ella mateixa: el metall, la pedra, la fosca, l’aigua, el vent, tot el que és dur per això mateix parla molt. Com els muts.

- En aquest cas per dir que no parla, que no hi és – he replicat burleta.

Però Consolí ni ha parpellejat:

- Exacte. El silenci sempre és exacte.

La Diana la va comprar un més que rebesavi de l’oncle i del pare, Baltasar Tarrida de La Bella Casa, perquè llavors Les Cases Velles eren noves i considerades belles. Les havia bastit al segle XVIII amb pesats maresos rossos el pare de Tarrida, el Capità Nofre de l’expedició espanyola contra els anglesos de Menorca, on amb tant de profit pogué saquejar diversos palaus de Ciutadella abans de també perdre-hi una cama, escapçada en rodó per una bala de bombarda.


[1] Arran de mar. Barcelona: Edicions 62, p. 16.

[2] A. PLANAS. Baltasar Porcel. La novel·la de la vida. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2003. p. 24.

[3] Solnegre. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 9-10.

[4] A. PLANAS. Ibíd., p. 20-21.

[5] A. PLANAS. Ibíd., p. 23-24.

[6] Les Illes, encantades. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 174-177.

[7] “Realitat i imaginació en l’obra de Baltasar Porcel” dins Viatges a l’interior de la novel·la. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1987, p. 111-129.

[8] Les Illes, encantades. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 174-177.

[9] Solnegre. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 9-10.

[10] Difunts sota els ametllers en flor. Barcelona: Edicions Destino, 1970, p. 7-11.

[11] Cavalls cap a la fosca. Barcelona: Edicions 62, 1975, p.12-27.

[12] Els escorpins. Barcelona: edicions Proa, 1965 p. 203-206.

[13] Difunts sota els ametllers en flor. Barcelona: Edicions Destino, 1970, p.7-11.

[14] Difunts sota els ametllers en flor. Barcelona: Edicions Destino, 1970, p. 7-11.

[15] Les primaveres i les tardors. Barcelona: Edicions Proa, 1986, p. 13, 39, 59, 62, 142, 194 i 207.