Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Convents. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Convents. Mostrar tots els missatges

24 de maig 2008

embARCA't: "Els convents dels ordes mendicants d'Inca: Sant Domingo i Sant Francesc"

Dins el cicle de visites als pobles de Mallorca, recorregut pels "Els Convents dels ordes mendicants d'Inca: Sant Domingo i Sant Francesc", a càrrec de l'historiador Pere Rayó.


SANT DOMINGO – INCA

Els dominics s'establiren a Inca l’any 1604. El convent fou fundat pel frare dominic inquer, Antoni Torrens i fou el quart i últim de l’orde dels dominics que es va fundar a Mallorca. El 1664 es posà la primera pedra a l'església actual, que fou beneïda el 1689. El claustre és construí molt més tard que l’església, ja que es començà a finals de 1730. Els dominics d’Inca patiren la primera exclaustració el 1821, però el 1823 tornaren al seu convent. L’exclaustració definitiva es va produir l’any 1835. Durant gran part del s. XIX es mantingué l’ús religiós de l’església, culte que continua fins ara. L’any 1962 l’església fou convertida en parròquia. S’hi feren obres que consistiren en la reforma del presbiteri, consagrant un nou altar l’any 1966, i en l’edificació d’un campanar el 1969, després d’esbucar l’antiga espadanya, que sobresortia per damunt la façana principal. La darrera restauració, consistent en una neteja general i una nova il·luminació, es va dur a terme l’any 1993.

Exterior de l’església
La façana llisa, tota de pedra viva, acaba en una cornisa de quart bocell. L’única decoració es troba a la portada i en el rosetó. La portada, barroca, consta de dues pilastres de pedra estriades amb capitells jònics, les quals aguanten l’entaulament i la cornisa. Damunt el portal s’obri una capelleta amb les imatges que representen a la Mare de Déu donant el rosari a Sant Domingo. El rosetó és l’altre element arquitectònic destacat de l’enfront.

Interior de l’església

L’església té una sola nau de cinc trams, capelles laterals rectangulars situades entre els contraforts i absis trapezoïdal. La nau és coberta amb una volta de canó, dividida per arcs faixons de pedra viva que transmeten la força a les pilastres amb capitells jònics, col·locades entre les capelles, les quals s’obrin davall arcs de mig punt i estan cobertes, també, per una volta de canó. Les capelles del primer tram, situades a banda i banda del cor, són més baixes i estan cobertes amb volta de creueria. El cor es troba a l’entrada de l’església i es sostingut per un arc carpanell i una volta ogival.

La capella del Roser, del mateix estil que l’església, fou iniciada el 1666. Té dos trams coberts amb volta de canó i acaba en un absis rectangular. Té un petit cor, a l’entrada, i capelles rectangulars poc profundes.

Claustre

El claustre, bastit en el s. XVIII, té forma quadrada i un alçat de dues plantes i porxo. Les quatre façanes que miren al pati estan fetes de marès. A la planta baixa hi ha, a cada costat, set arcs carpanells aguantats per columnes d'ordre jònic, fetes de pedra viva. A la planta noble s'obren tres finestres balconeres a cada un dels costats i, en el porxo tres finestrons atrompetats col·locats damunt les finestres de la planta inferior. Les galeries que envolten el pati estan cobertes per un embigat, emperò en els quatre angles la coberta és de volta d'aresta.
Després de la seva acurada restauració, el claustre de l'antic convent, s'ha convertit en una de les obres arquitectòniques més importants del patrimoni artístic inquer.

Retaules

Destaquen els retaules següents:

Retaule de la mare de Déu del Roser i de l’Assumpció – 1592/1593

Aquest retaule fou pintat per Gaspar Oms per a les confraries del Roser i de l’Assumpció (paraires) de la parròquia de Santa Maria la Major. Fou depositat en aquesta església conventual l’any 1893.

El quadre central representa la Mare de Déu i el Nin entregant rosaris a sant Domingo i a santa Catalina de Sena, acompanyats de gent de tot estament i condició social.
Envolten la figura central el quinze misteris del rosari. La predel·la s’obri i mostra el sepulcre de la Mare de Déu morta, que es decorat amb les pintures de Jesús i dels apòstols envoltant la dormició de Maria, amb dos escuts dels paraires i amb àngels músics.

A la fornícula que va ser oberta al retaule, quan encara era a la parròquia, a mitjan s. XIX per col·locar-hi una imatge de la Immaculada, ara hi ha exposada una talla daurada i policromada de l’apòstol sant Jaume, vestit de pelegrí.

Retaule de Sant Vicenç Ferrer– 1676

És un dels millors retaules barrocs de l’església.

La pintura del centre representa a sant Vicenç Ferrer amb la inscripció: Timete
Deum et date illi honorem; venit hora iudicii eius. Aquest sant predicà a Inca els dies 18, 19, 20 i 21 d’octubre de 1413. A l’esquerra del titular, sant Bartomeu apòstol; a la dreta, sant Mateu, apòstol i evangelista. A l’àtic, santa Bàrbara.

En el centre de la predel·la es representa la llegenda del sant Novici . Davall la tela de sant Mateu hi ha representats sant Abdon i sant Senén i davall sant Bartomeu, sant Cristòfol.


Retaule del Roser – Capella fonda - s. XVII

En el retaule barroc hi ha el cambril amb l’estàtua de la Mare de Déu del Rosari. Hi ha només les pintures que representen els cinc misteris de goig (l’anunciació és a la predel·la) i el cinc de glòria (damunt el cambril hi ha la coronació de Maria). A l’àtic es representa a sant Pius V (1504-1572), papa de l’Orde dels Predicadors

Retaule de les Ànimes - s. XVII

En el nínxol central hi ha una gran pintura de Crist Crucificat amb dues ànimes amb foc purificador al costat. Tres quadres representen també el lloc per purgar els pecats abans d’entrar al cel; en un d’ells Maria n’allibera les ànimes. Hi és representat el tradicional “pont del Purgatori”.
Als dos costats es representen els sants metges Cosme i Damià, màrtirs siríacs del s. III.

A la part baixa del retaule, dins un nínxol, hi ha una petita escultura de fusta policromada que representa la Pietat.


SANT FRANCESC - INCA

L’any 1325 el Papa Joan XXII autoritzà als frares menors a establir-se a la vila d’Inca. Aquest convent fou el segon que va tenir l’orde a Mallorca i el primer a la part forana. La construcció de l’església franciscana s’inicià anys després. El 1341 l’obra havia començat. L’edificació finalitzà en temps del bisbe de Mallorca, fra Pere de Cima (1375-1390), un franciscà que probablement era inquer. L’església gòtica del s. XIV fou enderrocada a les darreries del s. XVIII i, en el seu lloc, es construí el temple actual que fou acabat a principis del s. XIX. L’any 1835 es produí l’exclaustració i , pocs anys després, el convent fou subhastat. A principis del s. XX es produí el retorn de la Tercera Ordre Regular de sant Francesc. Poc a poc els franciscans anaren comprant tot el convent que, com a conseqüència de la desamortització, havia passat a mans privades.

L’any 1937 el pare Miquel Salom, franciscà, retirà l’antic retaule major (s. XIX), obra de Bartomeu Ferrà, col·loca en el presbiteri un baldaquí i revestí les pilastres de guix adornant-les amb angelets i temes vegetals.

El 1968, el presbiteri fou reformat i retirat el baldaquí. El 1975 van ésser remodelats la plaça de davant l’església, el portal major i la façana de l’antiga porteria i escola. El 1992 l’església fou restaurada, repintada i dotada de nova il·luminació.

Exterior de l’església La façana principal és sòbria com és habitual a les esglésies mallorquines dels s. XVII i XVIII. Està folrada de pedra viva i és totalment llisa. Acaba amb una testera de línies corbes, decorada amb motllures i volutes. El portal fou construït l’any 1975, substituint el portal gòtic de la primitiva església que encara es conservava. En el timpà hi ha un relleu, obra de l’escultor Jaume Mir, que representa la impressió de les llagues a Sant Francesc. Damunt el portal a la part superior del frontis, veiem un gran rosetó i, un poc més amunt, una finestra d’ull de bou.

Interior de l’església
L’església de Sant Francesc té una sola nau de sis trams amb capelles laterals col·locades entre els contraforts. Està coberta per una volta de canó amb llunetes, enmig de les quals s’obrin finestres. La nau acaba en un absis semicircular cobert per una copinya.

A l’entrada de l'església hi ha el cor sostingut per un gran arc carpanell i una volta de creueria.

Claustre
El claustre és construí pels mateixos anys que l’església. La planta del porxo, projectada per l'arquitecte Josep d'Olesa Frates, fou afegida en els anys quaranta del s. XX.
Té forma quadrada i un alçat de dues plantes i porxo. Les quatre façanes que miren al pati estan fetes de marès. A la planta baixa hi ha, a cada costat, set arcs de mig punt aguantats per pilars que, a la part exterior, tenen una mena de pilastres que sobresurten del mur, acabades a la part superior amb piràmides i bolles. Aquestes pilastres són els contraforts de la volta d'aresta que cobreix les galeries que envolten el pati. A la planta noble s'obren tres finestres rectangulars a cada un dels costats i, en el porxo, separat de la planta inferior per una línia d'imposta motllurada, s'obren, sense interrupció, finestres semicirculars.
A una de les façanes del pati hi ha dibuixat un rellotge de sol i, en el centre, hi ha la cisterna, amb el coll de pedra viva, que du la inscripció ANY 1747.

Retaules i altres obres d’art

Dels retaulesi altres obres d’art destaquen:

Presbiteri

Presideixen el presbiteri i l’església dues escultures gòtiques: un Santcrist del s. XV i la imatge de la Marededéu-Sagrari, dita de Gràcia o dels Àngels (antiga patrona dels paraires, talla de Gabriel Mòger, de devers 1500.

Retaule de la Puríssima - 1587

Els promotors del retaule foren els ferrers , que constituïen la confraria de la Puríssima i de sant Eloi, constituïts a Inca en gremi autònom el 1596.

Presideix el retaule una talla de la Puríssima. Envolten la imatge els símbols bíblics (dels llibres sapiencials i del Càntic dels càntics). Els símbols, de dalt a baix, a la dreta són: bella com la lluna, estrella del mar, rebrot de Jessé, torre de David, font segellada, hort encerclat, palmera exaltada, lliri entre les espines; a l’esquerra: elegida com el sol, olivera plantosa, porta del cel, espill sense taca, pou d’aigües, ciutat de Déu, com un xiprer, roser plantat.
Vuit escenes de la vida de Maria són pintades en el carrers laterals. Cronològicament comencen a dalt del carrer lateral esquerre; abraç místic de Joaquim i Anna, naixement de Maria, presentació de la nina al temple, anunciació; de baix a dalt, en el carrer dret: visitació a Elisabet, naixement de Jesús, presentació de l’infant al temple, assumpció de la Verge i, en l’àtic la coronació de la Mare de Déu per mans de la Trinitat.

La predel·la és reservada a l’altre patró dels ferrers, sant Eloi (588-660). La imatge és una talla policromada i es flanquejada per les pintures de dues llegendes que sorgiren en el s. XIV: a la dreta estreny el nas d’una al·lota temptadora, que era el dimoni, cosa que es veu en els peus; i a l’esquerra ferra la pota d’un cavall després de haver-la-hi tallada, per treballar amb més comoditat. Aquesta escena ha passat a una rondalla mallorquina (Tom V: El Bon Jesús i sant Eloi)

Retaule de la Mare de Déu de l’Esperança

El retaule actual de 1934, fou projectat per Josep Moragues i tallat per Joan Simonet. Va ser pagat per la família Ensenyat, que havia introduït a Inca la fabricació industrial de teixits i que restaurà la festa de l’Esperança, patrona dels teixidors d’Inca.

El més destacat és la magnífica talla de la Mare de Déu de l’Esperança, del segle XVI, que presidia el retaule antic i que era semblant al de la Puríssima.

La Mare de Déu de l’Esperança està flanquejada per les estàtues de santa Catalina Tomàs i santa Teresa del Nin Jesús (1873-1897) monja carmelitana de Lisieux que fou canonitzada el 1925.

A l’àtic, sant Antoni abat i dos medallons que representen l’Anunciació de Gabriel a Maria

Retaule de Sant Pancraç
Aquesta titularitat és recent, arran de la darrera restauració de l’església el 1995. El retaule barroc, de gran interès, era dedicat originàriament al beat Ramon Llull, com ho demostra la predel·la, on dos quadrets representen a Ramon Llull davant el concili de Viena i apedregat en el martiri. Enmig de la predel·la s’obri un petit sagrari, que a la porta duu pintada la imatge del Salvador presentant l’hòstia eucarística.

Pere Rayó

13 d’abr. 2008

embARCA't: Visita a Campos

Recorregut embARCA't: “Visita a Campos i Convent dels Mínims” dirigida per l’historiador de l’art Guillem Roser Vidal.




Patrocini:Govern de les Illes Balears, Conselleria d’Educació i Cultura, Direcció General de Cultura

8 de març 2008

embARCA't: “El Crist del noguer”

Recorregut embARCA't dirigit pel professor de la UIB Andreu Villalonga i la restauradora Antònia Reig.

9 de febr. 2008

embARCA't: Visita a Petra i al Convent

"Visita a Petra i al Convent" dirigida pel professor de la UIB i petrer, Jaume Andreu

El convent deu en bona part la seva fundació al franciscà Pere Santandreu, natural de Petra , i que essent guardià del convent de Sant Francesc de Ciutat, farà que membres de la seva congregació es dirigesquin a Petra per a procedir a la fundació del que serà el convent de Sant Bernadí.
Existí un petit oratori, però el 1657 ja es començarà l'església actual segons traça de Francesc Oliver i que englobaria la primera edificació dins el tram del que avui son les capelles del Betlem i del Santcrist de les ànimes. El nivell del trespol de la primera edificació seria per alguns estudiosos el de la capella del Betlem, per altre banda es necessari esmentar que la capella de la Nativitat de Terra Santa, així com la corresponent rèplica a Santa Maria la Major de Roma estan per davall el nivell de la resta del Temple.
Les seves dependències conventuals, en bona part perdudes degut a la desamortització, girarien a l'entorn d'un claustre amb una gran cisterna central avui conservada en el limit de la propietat recuperada pel convent i de les propietats privades veïnes. Es pot deduir que graners, cellers i magatzems ocuparien l'ala de llevant, mentre a migdia trobaríem el refetor i la cuina que confrontarien amb el gran hort conventual. Les aules d'estudi estarien a la banda de ponent i també la biblioteca situada en el primer pis mentre l'església protegiria dels vents del nord. Mes difícil es situar la sala capitular.

Aquest claustre, tindria una alçada de tres nivells, com es fa ben evident a les marques de la pared, estant situades part de les cel-les damunt les capelles laterals. L'espai estaria decorat amb pintures, de les que queden alguns restes i tindria accés al carrer a traves de la porteria.
Les grisalles d'aquest corredor formen un conjunt d'un gran interès . Les llunetes estan ocupades per la Gran Bestia apocalíptica i escenes de la vida de Sant Francesc. Els filacteris que acompanyen les pintures porten una doble llegenda en llatí i en català i es especialment valuosa pel seu caràcter etnològic l'escena a l'interior de la taverna on en poden veure "bevedos, jugados i jurados". La volta estaria decorada a manera de Gloria celestial amb un conjunt encara visible d'àngels musics , cantaires i turiferaris i on queden restes d'un Salvator Mundi i una custodia eucarística. La mateixa tipologia de grisalles simulant un retaule amb les seves fornícules la trobarem al cor de l'església conventual.



Son remarcables igualment les pintures policromes que trobam decorant moltes parts de l'edifici i especialment a l'arc de triomf d'accés al presbiteri on tenim a la part de l'epístola la representació dels tres vots franciscans: obediència, pobresa i humilitat. La part de l'evangeli esta ocupat per la representació de les virtuts: fe, esperança i caritat.
Notable es igualment el cicle de pintures de la sagristia i que giren a l'entorn de l'aigua, figurant a la volta de mirall un Baptisme i un Sant Antoni de Padua predicant als peixos. La porta de fusta del costat de la gran pica de rentar mans esta decorada amb una bella font policroma.
Dels retaules destacaríem el conjunt variat de les columnes i les dues magnifiques talles de la Mare de Deu dels Àngels. Son la Verge del retaule major acompanyada d'una cort de mes de cinquanta àngels i la de la capella que està sota la seva advocació que incorpora a la seva predel·la la miraculosa imatge de Sant Roc. Valuosa es igualment la talla de Sant Francesc.
Es curiosa la clau de volta amb la representació d'un orgue situada sota la tribuna on estava instal·lat l'instrument que desaparegué amb motiu de la desamortització i els àngels del Betlem, que procedents del convent de Jesús de Ciutat, son atribuïts al taller napolità dels Alamanno de finals del segle XV.

PARRÒQUIA
Destacaríem la taula dels Sants Metges, procedent de la capella dels Garau de l'Aixartell a Sant Francesc de Palma, i el retaule de Santa Aina. Treballa al portal lateral de l'església , realitzant l'estàtua de Santa Praxedis, Guillem Galmés d'ascendència petrera i que també es autor de les talles de la Dolorosa i del Sagrat Cor. L'altar major deu la traça a fra Miquel de Petra el caputxí nebot del franciscà conegut amb el nom de Juníper Serra.
Peces litúrgiques remarcables son les bassines de la Nativitat (de fusta) i la de les ànimes (de plata). Fet desgraciat es el de la custodia gòtica que haguent sortit de Petra per anar a una exposició d'àmbit estatal, tornà a Mallorca amb un peu de fusta ja que l'original de plata es va perdre. La joia indiscutible es el Tern dels Innocents de vellut verd brodat i amb rica passamaneria. A la casulla estan representades la Resurrecció, l'adoració dels Reis i la Nativitat mentre a les dalmàtiques es pot veure a una l'Anunciació i a l'altra la Dormició de la Verge.

Texte: Biel Barceló

Veure diariodemallorca.es 30-12-2007 Toda la historia de Petra en un mural

26 de gen. 2008

embARCA't:"Convent dels Agustins de Felanitx i el retaule de la Passió Imaginis"

Visita al "Convent dels Agustins de Felanitx” dirigit per l’historiador Pere Xamena i "El retaule de la Passió Imaginis" del Santuari de Sant Salvador acompanyats per l'historiador Pare Gabriel Llompart.

CONVENT DELS AGUSTINS DE FELANITX
Els agustins arriben a Felanitx el 1603, on hi tindran una primera esglesiola. Serà a partir de 1646 quan el mestre d'obres Francesc Oliver a partir del disseny d'Onofre Perelló, començarà l'actual edifici.
Del conjunt de dependències conventuals, actualment només es conserva l'edifici de l'esglèsia. La resta patí els efectes de la desamortització i tan sols les cel.les situades sobre les capelles de la part de l'evangeli foren novament adquirides pel bisbat en temps del bisbe Campins, a principis del segle XX.
L'edifici ha sigut restaurat gràcies a l'esforç de tot el poble de Felanitx, a treves de la campanya "el convent també es nostre". De tota manera encara que la teulada es nova queden restes evidents de les humitats que en el seu dia es produïren, igualment sobta l'endomassat que cobreix la nau.
Les cel.les esmentades foren utilitzades com a residència pel bisbe Hervàs, entre el 1979 i el 1982 on morí, encara que seria enterrat a Ciudad Real.
El retaule major es obra de l'escultor Antoni Ribes. Les pintures de la predel.la, amb escenes de la vida de Sant Agustí, son obra del pintor del secle XVIII, Vicens Mates, pintor que també treballarà a la parròquia de Sant Miquel on degut a la restauració, actualment acabant-se, s'han descobert pintures que igualment l'hi han estat atribuïdes.
De la resta de la retaulística sobresurten els quatre retaules de Miquel Barceló. on: els de la Mare de Déu del Bon repòs, o de Sant Pere; el de Sant Isidre; el de Sant Crist i les ànimes del Purgatori; i finalment el de la Puríssima. El retaule de Sant Pere presenta una petita pintura de la Mare de Déu del Bon Repòs, que segons la tradició procedeix de Nàpols. Aquest autor passarà a treballar a Palma, on realitzarà el llit de la mare de Déu del convent de les agustines del convent de la Concepció, i desprès d'iniciar la seva carrera militar, seguirà vinculat als agustins, ja que és un dels benefactors del convent agustí dels Socors de Ciutat, on precisament serà enterrat.
A la predel.la del retaule de Sant Isidre les pintures son obra de Miquel Banús, pintor de possible formació italiana i a qui trobarem a la visita del Cnvent de Sant Domingo de Manacor. Les obres de Manacor del cicle del Roser son d'una gran bellesa encara que necessitades d'una urgent restauració.
Finalmet és resenyable el fet de que els cavallets de Felanitx, nasqueren al sí de la confraria de Sant Agustí, que tenia com a capella la de Santa Mónica d'aquest convent.


RETAULE DE SANT SALVADOR
Segons el Pare Llompart, és obra d'Huguet Barxa, si be no és atribució definitiva, ja que segons pareix un professor de la Universitat de Murcia és a punt de publicar un text amb nova informació.
El magnífic retaule de pedra, fou pagat per la família Sabet, un membre de la qual, tenia un benefici a aquest altar al mateix temps que era vicari de l'esglèsia de Castellitx amb la consegüent obligació, els dies de festa, de celebrar missa als dos indrets.
L'obra, dels voltants de 1450, es realitzà quan oficialment Mallorca ja no queden jueus, però és evident que l'autor ha viscut la "conversió" de 1435 i coneix el fet que els jueus portaven la rodella.
Aquest distintiu circular era una meitat vermella i l'altre groga, els colors de la Corona d'Aragó, ja que els jueus tenien una dependència directe del Rei.


Texte: Biel Barceló

5 de gen. 2008

embARCA't: Betlems conventuals

Recorregut dirigit per l'investigador Biel Barceló amb l'itinerari següent: La Sang, Santa Magdalena, Sant Jeroni i Santa Clara


EL BETLEM A MALLORCA

El 2007 serà l'any en que el Vaticà, fent una lectura nova de l'Evangeli de Mateu, fa nèixer el nen Jesús a la casa del seu pare, Josep, per tant a Natzaret i no a Betlem i s'han suprimit les figures del bou, la mula i els pastors.

A Mallorca ens trobam amb el fet que no hem pogut contemplar el betlem napolità de la fundació Bartomeu March, actualment a Madrid, però si el magnífic moble del betlem de les monges de Santa Clara i que procedeix de l'antic convent de l'Olivar.

Aquesta peça d'època barroca, segueix la tipologia del betlem de Jesús, avui a l'esglèsia de l'Anunciació (la Sang), on la Sagrada Família es troba a un nivell inferior al de l'esglèsia, tal i com passa tant a la basílica de la Nativitat a Betlem o la que vol ser la seva rèplica s Santa Maria la Major de Roma. A la part superior de la cova hi son representats els pastors que rebran la visita de l'àngel que els anunciarà la Bona Nova. Dins la cova hi son presents Deu Pare i el Sant Esperit enrevolats d'una glòria d'àngels.
Aquest betlem que te una arribada llegendària al convent franciscà de Jesús fundat pel pare Catany, procedeix del taller napolità dels Alamagno, els mateixos artistes que procedents d'ULM realitzaran el de Sant Giovanni in Carbonara de Nàpols. A rel de la desamortització tant el cos incorrupte del pare Catany com el betlem passaren al seu emplaçaament actual.
Aquest betlem marcarà la tipologia dels naixements mallorquins i si en el segle XVII veu realitzat el moble de les Tereses o el compartiment lateral del retaule del Roser del convent de Santa Elisabet d'Hongria ( Jeronies ) i encara mes tard el moble que aquest Nadal es pot veure a Santa Clara.
Una de les figures presents als betlems conventuals mallorquins es la figura del doctor de la llei, recordem que els retaules dedicats al nom de Jesús a Mallorca foren nombrosos i al convent de les Jeronies el coneixen amb el nom evangèlic de "Simeón": Son magnifics els de Santa Clara i el del convent de les Agustines de la Concepció.


Els darrers grans artistes que realitzaran figures per betlems seran Francesc Herrera II ( Porreres ) i l'Adrià ( Sant Francesc i ermita de Betlem d'Artà )
Una de les darreres incorporacions als betlems de les cases de senyors, son els fons de betlem pintats per aristes fins i tot de la volada de Gabriel Femenies i on es representaven les possessions familiars, seguint el models procedents igualment de Napols.

27 de des. 2007

embARCA't: Convent de les Caputxines


Baix la direcció de l'investigador Jaume Llabrés.


La fundadora

La promotora de la fundació de les clarisses caputxines fou Teresa María Gómez de Sanabria y Ponce de León (Granada, 1624- Ciutat de mallorca, 1705). Desprès d'enviudar dues vegades, l'any 1648 professà en el convent de caputxines descalces de Nuestra Senyora de los Ángeles de Saragossa, on prengué el nom de Sor Clara María. Anys després, animada per les seves amistats mallorquines i després de vèncer nombroses dificultats, arribà a Mallorca per tal de fundar un monestir a Palma.
Entre 1662 i 1668, les primeres monges canviaren diverses vegades d'edifici, finalment s'establiren en el lloc actual on aixecaren l'esglèsia i el convent. Sor Clara María va ser abadessa, càrrec en el qual arternà amb sor Dionisia Bernarda, fins a la seva mort. Ambdues religioses deixaren una gran empenta en el convent per la seva exemplaritat i la seva fortalesa.

El convent i la ciutat

L'edificació del monestir entre els anys 1668 i 1720 va suposar la configuració definitiva de l'entorn urbà de l'extrem oriental del barri de Sant Jaume. La plaça de davant l'esglèsia, anomenada en altre temps conqueta, paraula que hem de considerar sinònima de l'expressió "confluència de carrers", és una de les mes evocadores del centre històric. Les façanes de les cases senyorials de can O'Neille i can Morell (antiga Can Montaner) són el contrapunt del frontis de la porteria del convent on encara s'hi veuen els vestigis d'una casa medieval. A l'interior del monestir podem gaudir dúna atractiva arquitectura tradicional que en alguns aspectes manté reminiscencies medievals. N'és un exemple la sagristia gran amb una alta columna central que suporta una jàssera.

En el calustre s'emprà un model de columna de tipologia gòtica, encara que es bastí a l'inici del segle XVIII. Per altra banda, cal admirar la perfecció tècnica assolida en els carreus de pedra de les voltes del refectori i del llit de l'escala, mostres excel.lents de l'aprenentatge local en l'art de l'estereotomia.


L'esglèsia es començà l'any 1687 . S'alça sobre una planta de creu llatina i es cobreix amb una cúpula sobre el creuer. L'interior se cenyeix a una estètica del segle XVIII que combina el classicisme estructural de l'arquitectura amb el decorativisme, gairebé rococó, del retaule major (1775-80. El presideix un gran llenç de la Purísima Concepció amb Sant Francesc i Santa Clara, atribuït al pintor mallorquí Joan Montaner i Cladera.

Les arts i el mobiliari

Part del patrimoni històric i artístic del monestir s'exibeix a la sala capitular i a la sagristia gran. A la primera hi ha reunides algunes pintures notables dels segles XVII i XVIII, entre elles una gran tela de l'adoració dels Reis de tradició flamenca i una galeria de retrats de les monges caputxines. Entre el mobiliari destaca un escriptori i un bufet d'estrado de l'època de la fundació, una escaparata que conté una talla de l'eccehomo i una capelleta de fusta pintada amb una bella imatge de la Puríssima. Una mostra de l'aixovar litúrgic s'exposa a la sagristia on es poden veure algunes peces textils i alguns objectes preciosos com, per exemple, un crucifix d'ivori llegat al convent per Martín Gil de Gaynza. Té un particular interès l'urna de la Casa Santa, moble d'estil rococó fet en fusta tallada i daurada, regalada l'any 1783 pel Marquès de Palmer.
Ceràmica, peces d'aram i de llautó, mostres d'artesania com la de flors fetes de paper o de tela, les figures de fang cuit de taller del mestre de les Verges Rosses (segle XVIII), etc conformen un petit univers dóbjectes curiosos o delicats dels quals es pot gaudir al llarg de la visita. No es pot menysprear, tampoc, l'interès del moble popular del qual s'en presenta una mostra corresponent a una antiga cel.la. Punt i a part mereix la col.lecció de betlems que tan sols es mostra durant les festes de Nadal. Aquest conjunt pessebrístic (segles XVIII-XIX) és un dels millors de Mallorca.


El mestratge de l'arquitectura popular

Un dels aspectes més singulars del convent és la successió d'espais típics de l'arquitectura popular que podem trobar al voltant del claustre. Són dependències interessantíssimes que ens documenten sobre activitats, ja desaparegudes, que formaven part de la vida quotidiana de la comunitat.
Destaca en primer lloc la cantina del pou, que és una galeria subterrània que servia per conservar en fresc certs aliments i per refredar l'aigua.

Una altra dependència és "sa salera", i és una botiga coberta amb voltes, situada devall de la sala capitular, on hi ha una gran pica de pedra on se salaven els ossos de porc per a la seva conservació i consum posterior. També en aquest indret s'hi guardaveen els barrals que contenien el vinagre que servia per elaborar productes envinagrats, amb els quals les monges solien obsequiar els seus benefactors.

Per últim, destaca la bugaderia que consta d'una clastra porticada amb els rentadors d'una cambra per fer la bugada amb els cossis per escaldar la roba blanca i els fogons amb els calderers. Per fortuna s'han consevat tots els estris relacionats amb aquesta labor i, fins i tot, les pastilles de sabó de fabricació pròpia.


És especialment interessant l'hort amb el parral i l'antic sistema d'irrigació que partia des d'una sínia ja desapareguda. Hi podem veure una vella murtera de set metres d'alçada coneguda com "sa murtera de ses fundadores".






Texte tret del fullet "El Monestir de la Puríssima Concepció de monges caputxines" Autors: Aina Pascual i Jaume Llabrés. Publicat amb el suport del Govern de les Illes Balears.


Vegeu article "Un bon Jesús de llegenda àuria a les Caputxines" Diari de Balears Digital. 24 de desembre de 2007

Vegeu article "Sant Francesc troba repòs a les Caputxines" Diari de Balears Digital. 18 de desembre de 2007

15 de des. 2007

Visita al convent dels Dominics de Manacor i les pedreres






"El convent dels Dominics de Manacor i les pedreres". Dirigit per la investigadora Júlia Roman, professora d'Hitòria de l'Art a la Universitat de les Illes Balears.

17 d’oct. 2007

embARCA't: Convent de Sant Bonaventura de LLucmajor

Dissabte 20-10-2007

La senyora Miquela Forteza Oliver, professora de la UIB ens ha mostrat el Claustre i l'Església del Convent de Sant Bonaventura de Llucmajor, un recorregut organitzat per Biel Barceló.




CONVENT DE SANT BONAVENTURA DE LLUCMAJOR : Noticies històric - artístiques

La història de l’actual convent de Sant Bonaventura comenta el 3 de juny de 1608 amb l’arribada del primer grup de franciscans a Llucmajor. El recinte conventual definitiu es construí durant el segle XVII i estava configurat per l’església, el claustre, petits edificis annexes i l’hort. El 29 d’octubre de 1656, el temple fou beneit per frai Pere Roig i Noguera. Les tasques essencials de construcció perduraren des de 1608, tot i que l’inici es va retardà uns nou anys, fins l’any 1691 quan s’acabà de construir la sobrecoberta de l’església.
Els espais interns del convent, cel•les, oficines, tallers, refectori, cuina, armaris de paret, porteria, biblioteca, sanitaris, sala capitular o de reunions, es distribuïen al voltant del claustre, el qual estava acabat devers els anys 1690-1697. Segueix la tipologia claustral barroca dels franciscans: és de planta quadrada amb doble galeria superposada d’arcs de mig punt suportats per pilastres de secció quadrangular i pilars exteriors rematats per boles de pedra en relleu. La galeria inferior està coberta amb volt de mirall mentre que la coberta superior és de bigues.

El recinte conventual va estar ocupat per l’orde franciscana fins a la Desamortització de Mendizábal que es va dur a terme el 10 de març de 1836. A partir d’aquest moment i fins a 1998, any quan la Guàrdia Civil va abandonar definitivament el claustre i les seves dependències annexes, el conjunt fou a més de seu de la caserna de la Guàrdia Civil, del Jutjat de Pau i de l’Escorxador Municipal. Com a conseqüència d’aquests múltiples usos i vicissituds el conjunt estava molt distorsionat arquitectònicament. Per aquest motiu el 1999 es forjà el projecte de rehabilitació i recuperació de l’edifici, declarat Bé d’Interès Cultural el 23 d’agost de 2002, i la reconversió del recinte monumental en un espai ciutadà com a centre cívic, social i cultural. Les obres de restauració començaren el 23 de febrer de 2006, dia on es celebrà l’acte simbòlic de la col•locació de la primera pedra.

Pel que respecta a les pintures murals, blanquejades reiteradament després de la Desamortització de Mendizábal, no foren descobertes fins a l’any 1999 per un grup d’experts en Història de l’Art de la Universitat de les Illes Balears, gràcies l’avís del llavors alumne Miquel Amorós, s’adonaren de l’existència i manifestaren, donada la seva gran importància, de la necessitat de la seva recuperació. Les pintures, un cop descobertes, conformen un complex programa iconogràfic – ornamental relacionat amb la història de l’orde franciscana.


Texte: Miquela Forteza Oliver

22 de set. 2007

embARCA't: Cartoixa de Valldemossa

Real Cartuja de Jesús de Nazaret (Valldemossa)


A càrrec de la Senyora Concepció Bauzà de Mirabó




El palacio de Valldemossa, terminado en torno a 1309, constituye el inicio documentado del conjunto monumental que visitamos. Perfectamente integrado en el conjunto de edificaciones de la dinastía mallorquina, algunas de las cuales se construyeron simultáneamente, evidencia estructuras, materiales e incluso maestros comunes con aquellas. Marcel Durliat en su obra “L’art en el regne de Mallorca” lo describía así:

“Els edificis, voltats d’un vall, estaven distribuïts entorn d’una clastra rectangular d’uns 42 metres de llarg per 14’50 metres d’ample, tancada vers el nord per un edifici de vastes dimensions, la sala reial o palau propiament dit, que comunicava per un bell portal amb la planta baixa d’una robusta torre rectangular on el rei tenia la seva cambra. Al sud hi havia una gran cuina i el rebost; s’entrava en aquests locals per un portal de pedra viva, i una escala de caragol duia a un primer pis. A l’oest hi havia les dependències de la reina i a l’est uns anexos.
Almenys a tres costats, els edificis estaven precedits de pòrtics amb voltes ogivals”
[1].

En 1398 los monjes de Porta Coeli (Valencia), solicitaron la creación de una nueva cartuja al Rey Martín I de Aragón “El Humano”. Proponían como lugar el palacio real de Valldemossa, que para entonces se hallaba en ruinas por el abandono sufrido tras la caída del Regne de Mallorca. Las donaciones que recibió el proyecto convencieron al padre general de la orden sobre su viabilidad, a pesar del aislamiento previsible de la nueva cartuja respecto a las demás casas, que a priori, dificultaría el seguimiento y el control sobre la comunidad.
En 1399, Martín I hizo donación del palacio real a la Orden de san Bruno. La Cartuja de Valldemossa se incorporó a la provincia cartujana catalana cuya casa-madre era la de Scala Dei en Tarragona
La distribución de los edificios reales en torno a un patio de armas fue aprovechada por los monjes que crearon un claustro rodeado de celdas y otros espacios monacales, para albergar la primera comunidad. Un padre cartujo del XVII, Fray Albert Puig describe en su crónica del monasterio el proceso de transformación edilicia:


Estos aposentos feren aquels per los de la familia que ací servia y feya estat al Rey don Sancho y juntament edificaven sinc celdas molt a propòsit per a habitar a son tems sinc religiosos cartuxos sirvents de lo Altíssim. Feren aquells ací una cuina ab son rebost molt capaz, una cosa y altra per a tenir y gozar tot lo necessari a la vida y regalo de son príncipe. I nostres pares comissaris dedicaren el rebost per a sacristia y la cuina per a Iglésia, per a depositar y guardar en aquella tot lo menester per al culto divino [...].
[...] Feren aquells també en este edifici un lloc per a càrcer, y serà entrendrer més de lo que a las horas feyan, nos donaren un refetor per a monjos cartuxos [...].
[...] Aprovades estes officines per a la iglésia y refetor, al costat d’ell, junt a lo que ya estava destinat per a iglésia, advertiren una botiga que era acomodada per a capítol. Veren axí mateix que per a cuyna, forn, celler, hospederia, conreria y celdas per alguns frares, cavalleriza y altres menesters d'un monestir, hi havia lloc apto, capaz y ab intent, tot lo que de present se podia desitjar[2
Así pues, el primer siglo de vida religiosa, caracterizado por las limitaciones económicas y condicionado por los edificios preexistentes, solamente erigió como obras destacadas una iglesia gótica que no se conserva y algunas estancias sufragadas por benefactores. La austeridad dominó también las piezas artísticas de la época, exceptuando algunos valiosos regalos del rey fundador o de algún donante.


El siglo XVI supuso el despegue económico del monasterio, tras la crisis de las Germanías. Ello permitió la primera ampliación del recinto con el claustro de Santa María de la mano del prior Miguel Oliver, quien convirtió la Cartuja en un referente cultural de la época al encargar importantes piezas a artistas como Damià Forment y Fernando de Coca procedentes de la zona valenciana, que constituyó un foco artístico receptor y difusor del Renacimiento italiano en España. Del segundo se conserva en el Museo de Mallorca la sarga de “La fundación de la Cartuja”, que se ha considerado una de las primeras pinturas renacentistas documentadas en la isla. En la segunda mitad del siglo los esfuerzos se concentraron en continuar el claustro y en construcciones defensivas sufragadas con la ayuda real.


El siglo XVII constituye otro momento álgido en la formación del patrimonio por la cantidad de piezas que se realizan, destinadas a ennoblecer los espacios de una cartuja consolidada y visitada con frecuencia por las máximas autoridades de la época. Se documentan artistas destacados como los Gener, Jaume Blanquer, Joan Antoni Oms, Antoni Ballester, Jordi Carbonell, Miquel Bestard o frai Joaquim Juncosa. Éste último protagoniza una nueva aportación foránea relevante con su “Ciclo del rosario”, al tiempo que ejemplifica la figura del monje-artista. Además se termina el claustro de Santa María con sus celdas y capillas y se modernizan espacios como la iglesia y el capítulo, de acuerdo a las tendencias estilísticas barrocas. Por su parte, las obediencias se multiplican confirmando el buen momento económico.

El siglo XVIII termina con ese esplendor. La necesidad de ampliar los antiguos edificios medievales supuso la construcción de un nuevo monasterio mucho mayor que el existente, situando a los monjes en una precaria situación. Ello limitó la adquisición de piezas artísticas importantes y favoreció un arte más popular realizado por los monjes o por gente estrechamente vinculada a ellos. Las obras avanzaron a marchas forzadas durante la primera mitad del siglo y se aceleraron en la segunda mitad y a principios del XIX, cuando los nuevos espacios requirieron una importante dotación interior. La decoración de la iglesia por parte de fray Manuel Bayeu, José Folc i Costa, Joaquín Cocchi o Adrià Ferran convirtió de nuevo la Cartuja en receptora de influencias externas, aunque esta vez con más problemas económicos y un amenazante contexto político.
De esta época conservamos la valiosa correspondencia de Fray Manuel Bayeu durante su estancia en Valldemossa entre 1804 y 1806, refiriéndose a la decoración de las bóvedas de la iglesia:

“Apenas desenbarqué, ya se olbidaron los trabajos que me aguardaban. Los padres procuradores me enseñaron todo lo mejor de la ciudad, cassas de caballeros, obispo, intendente general.
Y abiendo descansado, bine a cartuja, y se alegraron tanto que no es decible. Me dieron una celda como un palacio, en donde estubo Jovellanos. Apenas enpezé a pintar, todos se enbelesaban y admiraban la prontitud porque estaban hechos a ver pintar a los de Palma, que son cortos y tardos. Después pinté la cúpula de la yglesia al fresco, que a benido a berla lo mejor de Palma, sin desdeñarse el cardenal Despuch, el obispo y otros señores”
[3].

Tras unos años de febril actividad artística i constructiva, los monjes sufrieron las consecuencias de la compleja y desfavorable situación política. En 1820 se dieron las primeras medidas desamortizadoras y la expulsión de monjes durante el Trienio liberal. Se propuso vender la Cartuja y sus bienes, si éxito, recurriéndose incluso a una rifa con el fin de adjudicar las 47 partes en que había sido divida. Con el regreso del absolutismo de la mano de Fernando VII, regresaron los cartujos, por poco tiempo. En 1835 la desamortización de Mendizábal supuso la definitiva exclaustración de los veintiún monjes de Valldemossa, truncando la vida religiosa y las obras arquitectónicas, que quedaron sin terminar.
El patrimonio histórico-artístico comenzó a disgregarse. Un patrimonio que recorre más de cuatro siglos desde el Gótico hasta el Neoclasicismo, un conjunto de calidad desigual y relativo valor comparado con el de las más influyentes cartujas españolas. Sin embargo la isla no contó con los artistas de primera fila que trabajaron para aquellas cartujas y hay que tener en cuenta las limitaciones espaciales que ofrecían la iglesia gótica, su sacristía y capillas, donde, según el uso cartujano debían concentrarse las mejores piezas. Con todo, Valldemossa reunió un patrimonio ciertamente representativo del arte mallorquín, que ha pasado a menudo desapercibido por su dispersión, expolio y pérdida tras la marcha de los monjes.
El 12 de diciembre de 1842 el alcalde de Palma procedió a subastar la Cartuja, que quedó adjudicada al banquero francés Basilio Canut quien vendió a terceros distintas partes del conjunto, configurándose finalmente la propiedad en nueve propietarios distintos. La situación en que quedó el complejo edilicio estuvo marcada por el abandono inicial y por un proceso de subdivisión y disgregación que fue multiplicándose a medida que los nuevos propietarios se desprendían de las zonas que menos les interesaban, como sucedió con las obediencias, el antiguo capítulo, el refectorio o la cocina. Las partes que el Estado se reservó se convirtieron en espacios públicos como el claustro de la monjía, el claustro mayor y el espacio comprendido entre las obediencias de los hermanos, que pasaron a ser plazas, jardines y calles.
La Junta de Enajenación de Bienes de Conventos puso en alquiler algunas de las celdas de los monjes, ya desocupadas, y fue en este contexto cómo se produjo en el invierno de 1838 la estancia del músico polaco Fréderic Chopin Chopin y su amante George Sand, cuya novela “Un hiver a Majorque”, tanto dio que hablar. Por su parte, Chopin dejó, en su correspondencia, algunas descripciones del lugar:


“Es un enorme monasterio cartujano, entre los acantilados de rocas y el mar, donde puedes imaginarme sin guantes y sin rizarme el pelo, tan pálido como siempre, en una celda cuyas puertas París no tendría ni como portal de entrada. La forma de la celda es como la de un ataúd alto, con una enorme bóveda llena de polvo y una ventana pequeña; fuera de la ventana hay naranjos, palmeras y cipreses, y en la pared opuesta a la ventana está mi cama, sujeta con tirantes debajo de un rosetón afiligranado de estilo morisco. Al lado de la cama hay un escritorio cuadrado bastante estropeado que apenas puedo utilizar, y encima de él (esto es un gran lujo aquí) hay una palmatoria de plomo con una vela. Bach, mis esbozos de obras y papel reutilizado; silencio, aquí podrías gritar y todavía estaría silencioso. Ciertamente te escribo desde un lugar extraño [...]”[4].

Hoy, la visita actual por los interiores del Palacio del Rey Sancho y la Cartuja refleja la parte más destacada del conjunto monumental que se ha conservado y explica, al tiempo las historias de algunos de los personajes que ésta ha albergado a lo largo de su historia.
La Cartuja sigue siendo, desde su emplazamiento privilegiado, testimonio vivo de la vida y la obra de quienes la construyeron, la habitaron y de quienes encontraron inspiración entre sus muros.
Concepció Bauzà de Mirabó



[1] DURLIAT, M: L’art en el regne de Mallorca, (Primera edición 1964), 1989, 157.
[2] BC, Manuscrito nº 1731, PUIG, A: Crònica de la Cartoixa de Valldemossa, 17v-18.
[3] Fragmento de la carta de Fray Manuel Bayeu a Miguel Esteban Ric sobre su estancia en Mallorca y su trabajo en la Cartuja de Valldemossa, 22-03-1805. Transcrita por CALVO, J. I: (1996), 259-260.
[4] Carta de Chopin a Fontana fechada el 28 de diciembre de 1838, Transcrita por ORGA, A: Chopin, Ed. Robinson, Barna 2003, 128-129.

23 de juny 2007

EmbARCA't: Convent de les monges Jerònimes d'Inca

Hem visitat el convent de les monges Jerònimes d'Inca. Les explicacions han anat a càrrec de la investigadora Magdalena Riera i de mossèn Santiago Cortés.