14 de nov. 2008

Una passejada per Calvià

Recorregut dirigit per Xavier Terrasa

Aquesta localitat es començà a configurar després de l’arribada de Jaume I. El 1248, es concedeix la butlla del papa Innocenci IV, perquè es pugui edificar una església, la qual, de petites dimensions es construí al lloc més elevat de la vila, on actualment s’aixeca el nou temple, finalitzat el 1896.
Calvià presenta els seus primers habitatges a partir del segle XIII, però actualment no queda res d’aquella època, llavors farem un recorregut pels seus vestigis més antics, els quals no es poden encerclar en un mateix període cronològic com veurem a continuació.

El primer punt del nostre recorregut és l’edifici més important, com no la Parròquia de Sant Joan Baptista, la qual ja es dedicava a aquest sant des de 1248 “Sancte Iohanne Calvianao. Substitueix a l’antiga església de Calvià, la qual era d’unes dimensions menors i tenia una torre de defensa construïda en 1604. En 1867 fou enderrocà, però les obres no començaren fins a 1876, gràcies al patrocini d’Antoni Armengol Salas i les seves germanes Rosa (propietària de Torà) i Dionísia (propietària de Sarrià, Palma), els quals vengueren la finca de les Barraques per poder pagar les obres.
Bartomeu Ferrà i Perelló fou l’arquitecte que dissenyà el projecte i Gabriel Bennàssar fou el que dirigí l’execució d’aquest, auxiliat pel mestre Gabriel Lliset. La construcció fou acabada el 1896.

El més destacat de la façana és la decoració del timpà on es representa el baptisme de Jesús i a sota, a la llinda, l’escut de la família Armengol (braç armat amb espasa). Sobre el portal hi ha un gran relleu que representa Jesús a l’hort de Getsemaní, el qual es troba al centre amb un àngel amb el calze, mentre que a l’esquerra es troba Judes amb uns soldats romans i a la dreta els apòstols els quals estan adormits.
La façana contínua amb un altíssim finestral amb set columnes de fust fi, on la part superior es corona amb tres cercles i sobre aquesta hi ha un petit rosetó. Sobre aquest, la imatge de l’arcàngel Sant Miquel després de vèncer a Llucifer Als costats hi ha dues torres amb coberta octogonal de teula, on a la part central es presenten uns nínxols d’arc rodó, on a l’esquerra es troba Sant Francesc de Paula i a la dreta Santa Rita. Més amunt hi ha dos finestrals cegats i dos rellotges a cada lateral.. La decoració escultòrica fou obra del mestre Sebastià Alcover Garcias (1871-1961).

A l’interior, l’altar presenta un gran retaule de toc classicista, presidit per la imatge de Sant Joan Baptista i la Mare de Déu en un nínxol superior. També es poden veure les imatges de Sant Pere part inferior esquerra, Sant Pau part inferior dreta, Sant Dionís part superior esquerra i Sant Antoni de Padua part superior dreta.
Sobre la tribuna d’entrada hi ha el cor o tribuna, on s’instala l’orgue parroquial fet en 1910, per Antoni Cardell Oliver. A cada lateral de la nau central hi ha cinc capelles, les quals nomenarem:

Costat esquerra o de l’Evangeli:

1.Baptisteri: Hi ha una pintura barroca dedicada a Ramon Llull.
2.Mare de Déu del Carme: Hi ha un retaule d’estil clàssic i dues pintures: a l’esquerra dedicada a Sant Nicolau de Bari i a la dreta a Sant Nicolau de Tolentí.
3.Sant Crist de la sang: Hi ha un retaule d’estil clàssic.
4.Portal lateral: Entrada secundària al temple amb la trona a la part dreta.
5.El Cor de Jesús: Hi ha un retaule de fusta.
6.Mare de Déu del Roser: Hi ha una imatge de la Mare de Déu Morta i també trobem el retaule major de l’església antiga, d’estil barroc i datat al segle XVII, on es representa a Sant Llúcia i es corona amb l’escut de Calvià.

Costat dret o de l’Epístola:

1.Sant Francesc de Paula: Hi ha una imatge de Santa Rita i també el sepulcre de la família Armengol, els quals veneraven aquest sant.
2.Sant Josep: Hi ha una imatge de Santa Catalina Tomàs.
3.Immaculada Concepció: Hi ha un retaule barroc tardà.
4.Sant Sebastià: Hi ha un retaule d’estil barroc de mitjans del segle XVII, co-patró del poble i també hi ha dues pintures dedicades a Sant Joan Baptista i Sant Martí.
5.Sant Antoni de Viana: Hi ha una pintura de Sant Jaume.
Hi ha una imatge de Sant Alonso Rodríguez, datada al segle XIX.

Des de l’interior de l’altíssim finestral de la façana podem veure un vitrall on es representa a Sant Pere d’Alcántara i Sant Joan de Déu a la part baixa, Sant Domingo i Sant Ignasi al centre i Sant Josep de Calasanz i Santa Teresa a la part superior. Als medallons superiors es veuen les figures representades de Ramon Llull, Sant Pere i Santa Catalina Tomàs.

Al costat sud de l’església parroquial es troba adherida als seus murs una construcció de menys volum, però molt interessant per la seva bellesa i on es respira a dintre tranquil·litat, sent un del racons, més reconfortants d’aquesta vila. La Rectoria presenta una clastra amb un pou al centre, a la qual s’accedeix per dos arcs rebaixats, on entre aquests dos hi ha la data de 1766. Al fons sota una porxada hi ha una escala que es divideix en dos trams que dóna accés a l’habitatge del capellà.
Aquesta rectoria es degué bastir o restaurar en la data que hem senyalat anteriorment, així que seria un element heretat, en part, de l’antiga església. Hem trobat un document més antic, que ens parla de la rectoria de Calvià, datat el 1444 “... Joan Palmer, obrer de la fàbrica de l’església, perquè faci les obres necessàries a l’església i a la rectoria, la qual amenaça ruïna” (ADM Litterarum 1444-5 f.124 v).

Si abandonem aquesta àrea i baixem pel carrer de l’església, en la confluència amb el carrer Major, ens trobarem amb una cruïlla anomenada popularment, els Quatre Cantons, on s’unien antigament el Camí Reial, el de Santa Ponça, Bendinat i Puigpunyent. Seguidament, avancem pel carrer Major direcció llevant, trobem a ma dreta el Pou de cas Ferrer o Cas Pacient, és un pou públic que fa 10 metres de profunditat, fou restaurat el 1991 per l’Ajuntament de Calvià (Ramon Lindon, M.; Santana Morro, M. ENPC Vè, p.160). A unes passes a ma dreta, al nº85 trobarem Can Verger. La primera referència la tenim al segle XVIII, la qual era propietat de la família Verger. En el cadastre de 1809 surten com a propietaris membres de la mateix família, Joan Verger i Gabriel Verger. En 1880 era propietat de Francesca Aina Sastre i Vadell, veïna des Capdellà i durant la primera meitat del segle XX fou propietat de l’amo Macià de ses Verdures. L’any 1982 fou comprada per l’Ajuntament de Calvià, la qual ha tingut diversos usos, però des de 2005 té la funció de centre cultural de la vila, on hi ha la biblioteca i es desenvolupen diferents tallers formatius.
La casa presenta dos cossos arquitectònics, el més gran ocupa la banda dreta davant una carrera empedrada, mentre que el més petit es situa a banda esquerra i destaca per tenir sobre la portassa l’escut dividit dels Ferrà (armes) i dels Alemany (tres faixes). Aquest es corona amb una espadanya que te una campana. Hi ha una teoria, que diu que aquestes portes eren de l’edifici de la Inquisició a Madrid, les quals foren comprades.
A l’interior destaca la cuina que conserva una gran foganya i el seu sostre amb volta d’aresta. A la dreta d’aquesta, es dóna pas una habitació, que conserva les menjadores per als animals. Al bloc esquerra de la casa, es troba el cossi de la bugada i un forn.
A l’exterior hi ha un jardí, on cal destacar un pou amb capelleta, elements d’una tafona i una superfície circular enrajolada, que devia ser una era.

Uns metres més endavant, al cap de cantó entre el carrer Major i el carrer que rep aquest nom per la construcció que direm ara, s’obri una petita explana amb una creu i una petita construcció de dos aiguavessos, anomenada la Capelleta. L’Arxiduc en l’any 1880 ens parla d’ella i diu que es construí al segle XV, però realment la trobem documentada per primer cop, l’any 1652, en honor a la processó de Sant Sebastià “La processó que es farà la sua diada anirà de la església a la capelleta i a la creu Juliana”.
A l’interior trobem un petit retaule de fusta de la Mare de Déu dels Dolors, celebració que ja es documenta al segle XVI en l’església parroquial. La família Juaneda, propietaris de la veïna casa de Cal Metge Vell han tingut cura d’aquesta capella, durant algunes generacions.

La Creu de la Capelleta és una creu de terme, la qual marca el límit del poble per la banda de llevant. No surt documentada a l’any 1652, però pensem que ja devia existir, perquè ens parla de la creu Juliana, la qual es situa a l’altre extrem del poble, a l’inici de la carretera vella des Capdellà. Al segle XIX Bartomeu Ferrà ens la descriu de la següent forma: “Sobre dues grades i una base circular de pedra calcària amb fust cilíndric i creuer senzill de pedra de Santanyí”. Aquest creu sofrí una envestida per un vehicle el 1990 i fou restaurada, però a l’any 1999, succeí el mateix i actualment trobem un creu bastant moderna.

A l’altre costat del carrer Capelleta al nº2 s’aixeca Cal Metge Vell o Can Juaneda. Aquesta fou la casa de la família Juaneda, nissaga de metges. Com ja ens comentava Pere A. Penya, quan arribà a Calvià en 1890 trobà a Joan Juaneda com a metge, però la importància per aquesta família vendria de mans del seu fill, Onofre Juaneda Salom (1881-1935), fundador de la clínica Juaneda. Aquest immoble fou construït per Joan Juaneda, “el Metge Vell” durant els primers anys del segle XX. Actualment és propietat de la família Roses Juaneda.
Cal destacar el finestral de fusta situat al cos central de la façana que mira cap al carrer Major, la sèrie de dibuixos d’estil modernista i el seu voladís. També destaca una torreta d’estil neoàrab, de planta rectangular, situada en posició nord-est, la qual presenta obertures als seus costats.

Si pugem pel carrer Capelleta, un cop siguem a dalt de tot, al fons veurem les cases de Can Ros, després de superar una avinguda de ficus, fassers i ametllers. La primera referència documental és de l’any 1809, on trobem a Rafel Colomar, “Ros”, malnom que ens dóna indicis per pensar que aquesta propietat fos de la família Colomar. L’any 1880 trobem que era propietat de Joan Salom i Jaume. Actualment és propietat de Francesc Sans i Salom.
A l’esquerra de l’edifici es conserva la tafona amb un trull, una biga amb la inscripció de 1772, una premsa mecànica i una premsa hidràulica. Amb aquestes dades de la biga, hem de pensar que la finca ja existia al menys a la segona meitat del segle XVIII.
A l’interior, encara es conserven unes menjadores en l’habitació contigua a la cuina, seguint l’exemple de Can Verger.
A l’exterior és interessant l’aljub situat a llevant de les cases, el qual s’ha excavat dins una roca mare i agafa una gran profunditat. A sobre d’aquest, hi ha l’antiga sèquia que provenia les aigües del pou nou i les quals entraven a la vila per aquesta propietat.

Darrera d’aquesta propietat, trobem Son Mir, en l’homònim carrer. Aquest antic rafal, el tenim documentat com a tal als Estims de 1578, propietat d’Antoni Mir i valorat en 400 lliures. El 1591 era del mateix propietari i a més de cases, es dedicava al conreu de cereals i lleguminoses. També hi ha nombroses cases d’abelles (GEM V.11, p.31).

Si pugem cap a la urbanització de Son Font, no ens podem perdre les vistes que ens ofereix el turó de 230 metres d’altura on es situa el Molí des Castellet. Aquest és un exemple d’antic molí de vent fariner, del qual ja ens parlaven Juan Seguí Rodríguez i l’Arxiduc a finals del segle XIX. A la dreta del portal hi ha una inscripció gravada de 1830. Aquesta és la data més antiga que tenim d’aquest element etnològic, símbol del poble de Calvià. La seva torre és de planta circular, presenta un portal d’entrada amb llinda que mira al poble. L’interior es troba en ruïna absoluta i s’accedeix a la part superior per una escala de caragol de graons de pedra adossats a la paret. Degué deixar de funcionar a principis del segle XX, on el seus propietaris eren la família Vich, després passà a la família Cabrer Vich i aquests els vengueren a l’actual propietari, Eberhard Weiershäuser.
Davant l’entrada queden les restes d’un aljub de boca circular, sense coll i un poc més endavant les restes de la barraca del moliner, de planta rectangular i d’un aiguavés.

Si baixem del pujol des Castellet i seguim direcció a Son Font, passant l’antic restaurant es Comellar, agafem un camí sense asfaltar, que era l’antic camí de Puigpunyent. Aquest ens durà fins al Pou Nou de Son Font. Rep el nom de la finca on es situa. Aquest aljub es construí el 1817 per fer arribar l’escassa aigua que hi havia a Calvià, perquè l’aljub vell s’havia quedat insuficient. Les obres d’aquest nou aljub costaren 400 lliures i foren pagades pel bisbe Bernat Nadal Crespí, com ho recorda una làpida que hi ha al mateix aljub. L’aigua davallava per una sèquia, passant per Can Ros i arribava fins a l’aljub vell, allà el saig era qui s’encarregava de dosificar les tandes d’aigua per persona.
Aquest aljub té planta rectangular i volta de canó, fet de paredat i pedra seca. L’Ajuntament de Calvià el tapià l’any 1993, perquè ja feia anys que no s’emprava.

Si baixem de nou cap a la vila, trobarem la cruïlla entre els carrers Can Ros i Era. Aquest segon rep aquest nom, perquè al solar on actualment hi ha una casa amb un tancat de paret de marès i verja de ferro, hi havia una antiga Era per batre. Seguidament, seguirem pel carrer Son Mir i baixarem a ma esquerra pel carrer Montcada, on al seu costat esquerra trobarem un conjunt de cases amb el nom de Can Comallongues. Segons les escriptures dels veïnats, aquest conjunt de habitatges foren construïts l’any 1890, en substitució d’una antiga possessió que hi havia en aquests terrenys. És molt interessant la seva carrera empedrada situada a la part posterior del carrer Montcada i son un exemple molt clar del que defineix l’arquitectura popular de Calvià, casa de pedra vista, de dues altures i amb dos aiguavessos. Com ens indica una placa, aquí va néixer el 24 d’agost de 1845 el compositor Mn. Pere Josep Canyelles, conegut com el capellà de Can Comallongues.
Seguint el nostre itinerari pel carrer Montcada, voltem el primer carrer a l’esquerra, anomenat Batle Martorell, al final d’aquest trobem el carrer Major i just davant veiem l’Aljub Vell, el qual fou bastit el 1616, per acord de la Universitat de Calvià. Segons el llibre Riqueza Urbana el 1880 feia 145 m2 i es reformà el coll del pou, per aquest motiu trobem aquesta data al coronament metàl·lic del pou, acompanyada d’una creu.
Fa 24,20 metres de llarg i 3’50 metres de profunditat, te planta trapezoïdal i l’alçat s’adapta al desnivell del carrer.
L’Aljub de dalt es troba documentat per primer cop a l’any 1843 (Ramon Lindon, M.; Santana Morro, M. ENPC Vè, p.158). L’Arxiduc l’esmenta en la seva visita al poble, dient que estava al costat de la Casa Consistorial.
Aquest té forma trapezoïdal, fa 22,40 metres de llarg i 6 metres de profunditat. El 1989, sobre la seva coberta es feu el patí de l’escoleta municipal.

Si baixem el carrer Major, direcció es Capdellà, amb la confluència amb l’avinguda de Palma, trobarem sa Societat. Aquest edifici fou la seu de la Societat de Socors Mutus Unió Obrera de Calvià, el qual es construí el 1933. Abans, durant el Sexenni democràtic (1868-74), ja s’havien fundat altres societats de socors mutus com La Protección o La Unión a l’any 1869 (Ramon Lindon, M. p.2). La Societat de Socors Mutus Unió Obrera de Calvià fou fundada el 1908 amb seu a Can Canonet. El 1929 la junta general extraordinària decidí construir un nou local. El 1930 aconseguiren uns terrenys i el 1933 s’inaugurà el nou local, el qual presentava cafè-teatre i es feia cinema sonor. Però aquesta il·lusió durà poc, perquè el 31 d’octubre de 1936 fou incautat per les forces nacionals i passà a mans de la Delegación Nacional de Sindicatos. En 1962 hi havia un cafè regentat per Llorenç Reus Rotger. Després l’edifici va romandre abandonat, amb un estat avançat de ruïna, fins que a partir de 1995 començaren les obres de reforma i en 2001 fou inaugurat, amb un cafè a la planta baixa i un teatre – cinema a la part posterior d’aquest.
A l’exterior hi ha el Pou de sa Societat, és el darrer pou públic que es bastí a la vila, fet el 1931. Primer l’havia de construir la Unió Obrera de Calvià, però el concurs per a la construcció quedà desert i l’Ajuntament s’encarregà de les obres (Ramon Lindon, M.; Santana Morro, M. ENPC Vè, p.161-2). Si avancem per l’avinguda des Capdellà, agafem el segon carrer que surt a l’esquerra i trobarem les cases des Pontet, en el nº17 d’aquest mateix carrer. Aquestes cases apareixen al mapa del cardenal Despuig (1784). Però la documentació més antiga la tenim de 1695, les quals es valoraven en 1.890 lliures i eren propietat de Damià Carbonell, es Gros, malnom que li venia pel gerrer de pedra picada que hi ha a la cuina, que fa 2 metres de llarg i la tradició popular diu que feia la mateixa altura del seu propietari.
Entre 1756 i 1783 fou propietat del prevere Pere Josep Carbonell Amengual. En el cadastre de 1809 era de Damià Carbonell i abans havia estat de Joan Vicens. En 1842 Joan Carbonell Roca deixà la finca als seus dos fills capellans, Joan i Damià Carbonell Moragues, els quals eren els sacerdots de la família Brondo, propietaris de Valldurgent. Aquests foren els que bastiren la capella al pis principal i també feren altres reformes. En 1892 Isidre Canyelles Jaume comprà la finca a la neboda dels capellans Carbonell. Actualment és de la família Canyelles Simonet.
L’edifici que ens queda actualment és de finals del segle XVIII o principis del XIX, reformat a mitjans del XIX pels germans Carbonell Moragues. Actualment la planta principal es troba al primer pis i als baixos hi hagué un important magatzem d’oli a finals del segle XIX (Pascual, A.; Murray, D. pp. 72-3)
De l’interior destaquen pel seu rusticisme la foganya, el cossi de la bugada, la pica d’escurar i l’antic i voluminós gerrer de la cuina.

Per finalitzar, si sortim del poble per la part de ponent trobarem en la confluència de la carretera vella des Capdellà i camí de Son Pillo, el Pou de sa Creu. Aquest és l’últim dels pous públics que hi ha a Calvià. Per tradició oral es sap que aquest pou existia des de finals del segle XIX, és de planta quadrada i té dues piques de ferro (Ramon Lindon, M.; Santana Morro, M. ENPC Vè, p.160-1). Sobre el pou es troba una creu de ferro, que rep el nom de Creu Juliana. La trobem documentada l’any 1652, quan es feia la processó en honor a Sant Sebastià, des de l’església, passant per la Capelleta i fins aquest punt. Bartomeu Ferrà, a finals del segle XIX, ens diu que era dels mateixos materials que l’altra, fust de pedra calcària i creuer de pedra de Santanyí. Actualment, trobem un creu de ferro que corona el pou. Fins als anys’50, les processons mortuòries que es dirigien fins al cementiri, feien aturada en aquest indret (Aguiló Llofriu, A. Entorn nº22, p.35).
Text Xavier Terrasa

Cap comentari: