Les coves de Bellver, breu descripció

Recorregut embARCA't Els espais Jovellanos: El Castell de Bellver
dirigit per l'investigador Pedro Galiana Veiret el 18-10-2008

Les coves de Bellver són una única i gran excavació realitzada a principis del segle XIV per treure marès per a la construcció del castell i possiblement per altres construccions, aquesta cova es va conservar sense grans alteracions fins al mes de febrer de l’any 1937.
Per la forma de picar i les empremtes deixades per l’eina que usaren, es dedueix que començaren per la part superior i es va anar davallant per fugir d’un estrat de pedra rodona que era molt mal de picar i no era útil. Es va utilitzar el mateix tipus d’eina amb petites variants, aquesta era una escodra medieval de la qual l’any 1940 es va trobar la meitat d’una que s’havia romput per l’ullal i l’havien deixada per entre el picadís, acabava en punta i era semblant a un picassó, la qual es podrà veure al museu del Castell i n’hi ha una igual però sencera en el museu arqueològic d’Alacant.

Crida l’atenció la gran extensió d’aquesta excavació, té una superfície orientativa d’uns 30.000 m2, la qual triplica la del castell, uns 250 m en la part més llarga per uns 200 en la més ampla; supera en molt la projecció del castell i està a una profunditat que oscil·la entre 35 i 68 metres. Va ser realitzada de forma molt irregular, sense aprofundir per treure el marès existent, per la qual cosa la seva altura era sorprenentment baixa, ja que segons les dades que avui tenim, oscil·lava entre 1,50 i 2 ,80 m, la qual cosa fa suposar que la seva finalitat, a més de pedrera, molt bé pogué ser per facilitar l’evacuació dels habitants del castell en cas de setge. Recordem que 20 anys abans Jaime II va haver de fugir del Palau de Perpinyà pel clavegueram, per la qual cosa és molt probable que quan va fer construir el castell, també preveiés una via per on poder fugir, ja fora a través d’una poterna o simplement per tenir la certesa que, excavant un pou es podrien escapar al bosc i pel torrent del Mal Pas arribar just devora el port medieval de Palma, Porto Pi, des d’on poder fugir amb vaixell.
La descripció més antiga que s’ha trobat de la cova, és la referència que en fa Jovellanos, el qual durant el seu captiveri al castell de Bellver entre els anys 1802 a 1808, la descriu com ”La tenebrosa caverna de donde se sacaron todos sus sillares y cuya negra boca que respira al mediodía pone grima a cualquiera que se le acerca”. Seixanta anys després, l’any 1867, va ser explorada exhaustivament per l’escriptor i periodista Miquel Bibiloni Corró, qui també va estar pres en el castell per motius polítics i va cercar amb molt interès la famosa i suposada galeria que deien que comunicava amb l’Almudaina, sense cap resultat positiu ni trobar res d’interès. Tretze anys més tard, el 1880, l’Arxiduc Lluís Salvador, tan exhaustiu en les seves descripcions, tan sols ens diu que “estas cuevas eran bastante desconocidas porque tienen las entradas casi obstruidas”, la qual cosa ens indica que no li varen merèixer cap interès.

La documentació més interessant que s’ha trobat durant la investigació, ha estat l’existent en l’Arxiu Històric Militar de Mallorca. La primera referència du data del mes d’octubre de l’any 1935 i està motivada per la necessitat que tenia l’exèrcit de disposar d’un dipòsit protegit per emmagatzemar gasolina per a la defensa nacional, motiu pel qual el Capitá d’Enginyers Juan Font Maymó, va realitzar el primer croquis que s’en té, en el qual es pot veure que coincideix amb les descripcions dels abans esmentats escriptors; a resultes d’aquest estudi es va fer un projecte amb 4 solucions que no es realitzaren.
El mes de febrer de l’any 1937, en plena guerra civil, començaren les obres per a la seva habilitació com a dipòsit protegit per emmagatzemar gasolina i 5 mesos després, el juny es va ordenar la seva habilitació com a magatzem de material de guerra, municions d’artilleria, bombes d’aviació i mines submarines. Per raons de seguretat es va aixecar un mur doble d’1,20 m de gruixa per separar els dos recintes de la mateixa cova i a partir de llavors ja foren dues coves independents. Aquestes obres i el camí d’accés pel bosc foren realitzades pels presos polítics de la guerra civil, que estaven reclosos al castell de Bellver.

Espai exterior
Sobrepassat el Castell, el seu aparcament i la barrera d’accés al recinte, al costat del camí trobam l’edifici projectat com a sala de suboficials, el qual va ser usat com a cos de guàrdia, i actualment, després de la seva reforma és l’oficina del magatzem municipal, utilitat que ara té la cova superior.
A continuació tenim l’esplanada superior, que va ser construïda l’any 1937 amb els enderrocs resultants de l’excavació de la part superior de la cova per convertir-la en polvorí.

A la dreta de l’esplanada, sobre una pareteta es pot veure la base de l’asta de la bandera i enfront, el repeu de la garita del sentinella. Just darrera hi ha l’edifici projectat com a cos de guàrdia i després usat com a vivenda del capità, el qual es va haver de construir perquè els soldats de servei no podien estar dins la cova a causa dels gasos dels barrobins que cada horabaixa feien explotar.
A la dreta de l’esplanada s’obre la trinxera d’entrada a la cova superior, la qual va ser excavada en la muntanya l’any 1937.

La cova superior

Davant nosaltres tenim les portes blindades de la cova de dalt, la menys interessant de les dues a causa de les alteracions que ha sofert. Aquesta cova va ser usada com a polvorí de l’exèrcit durant trenta anys, des del 1937 fins al 1967, les portes tenen 9 mm de gruixa i foren construïdes l’any 1941 pels prestigiosos Tallers Garí. Damunt aquesta porta hi ha un detall interessant, sobre una biga hi ha un envà triangular, és el vestigi de l’antiga entrada a la cova abans de fer les obres i es pot observar que està al mateix nivell del bosc, pel croquis del Capità Font sabem que tenia aproximadament 1 m d’altura per uns 2 m d’amplada.
En el seu interior, a quasi 7 m de distància, trobam una altra porta de dues fulles, és de fusta i està folrada de planxa. L’espai existent entre ambdues portes forma un atri d’arcs apuntats i en les seves parets es poden veure les marques deixades per les escodres usades pels trencadors l’any1937, molt distintes de les que trobarem a l’interior, a les parets laterals i al sòtil de la cova, que en gran part són originals. Les eines usades l’any 1937 foren escodres porrerenques, mentre que a la resta de tota la cova, es va usar l’eina punxeguda de la qual abans hem parlat; en el sòtil d’aquest atri, devora un llum, es poden veure les marques deixades pels dos tipus d’escodres usades.

La cova superior l’any 1937 va ser pavimentada, electrificada, reforçada y distribuïda en 12 molls comunicats per un vial i ramals d’enllaçament. Allà s’hi va emmagatzemar material de guerra rodat, projectors, grups electrògens, armons d’artilleria, avant-trens, projectils i els seus accessoris, baines, embalatges, material de selleteria, recanvis, diversos i ferralla.

En els laterals de les dues coves es poden veure clarament els dos nivells del trespol, l’original i el que va ser excavat l’any1937 per donar-li major altura i regularitzar-lo. Són visibles els vestigis dels barrobins i els de les seves explosions. Crida l’atenció la forma tan capritxosa i irregular com es va picar el marès, sense seguir la direcció de l’estrat per facilitar l’extracció, aquesta circumstància no es veu a cap altra banda. Les pedreres de la superfície del bosc i la de Portals, que són coetànies, estan tallades regularment amb formes geomètriques i escairades per treure peces cúbiques regulars.

La cova inferior
La cova inferior, com s’ha dit, des de l’any 1937 va ser utilitzada com a dipòsit protegit, per emmagatzemar 2.020.000 litres de gasolina en dipòsits de 10.000, 15.000, 20.000, 25.000 i 50.000 litres, a més de bidons de 250 litres que estaven allotjats en espais tallats en grada avui visibles. Així mateix, quatre anys després, CAMPSA hi tenia 29 dipòsits enterrats a l’esplanada inferior, que s’havia construït amb els enderrocs resultants de l’excavació d’aquesta cova, en la qual, actualment hi ha el picador de la Policia Local Muntada.
Aquesta cova és la més interessant perquè és la que es conserva en un estat més semblant a l’original, ja que en gran part sols es va excavar el seu trespol per donar-li major altura, diferència que es pot observar en els laterals.

A poca distància de la seva entrada hi ha el que sembla un perillós habitacle elevat, al qual es puja per una escala sense barana, el risc està en intentar entrar-hi, ja que el seu paviment està uns 80 cm per sota el nivell de la porta, cosa que no es veu per falta de llum i certs reflexos que enganen. En el seu irregular interior, a l’esquerra hi ha enderrocs consolidats que foren abocats per un forat del sòtil i al fons, un enderrocament que deixa al descobert els estrats superiors, la qual cosa ens indica que no es tracta de cap recinte habitable, sinó d’un mur de sustentació del sòtil per prevenir altres despreniments com els que aviat veurem.
Uns 50 m després, a la part superior del mur doble que separa les dues coves, es pot veure una obertura tapiada, es va condemnar amb la finalitat d’aïllar completament les dues coves per raons de seguretat.

A la part esquerra de l’itinerari de visita es pot apreciar la grandiositat d’aquesta cova, sense cap columna central per a la seva sustentació. Segueix cridant l’atenció la forma tan irregular de tallar les peces de marès i es pot veure com l’excavació va davallant per fugir de l’estrat de pedra rodona.
A uns 150 m de l’entrada, a l’esquerra de l’itinerari es pot veure un dels dos pilars construïts pels militars per reforçar el sòtil sota el castell, i a la dreta, en terra es pot veure una placa de llautó amb el plànol de la cova gravat i la silueta del castell, i damunt, un pèndol penjat del sòtil, el qual ens indica que ens trobam sota la vertical del centre del pati d’armes.
Just davant la placa, tenim l’aljub on s’hi podien emmagatzemar unes 20 tones d’aigua, i entre els dos, on actualment està fosc i barrat a les visites, la cova s’endinsa formant tres recintes: un d’uns 80 m de longitud a la que dóna l'obertura reixada de comunicació amb la cova superior, una altra d’uns 120 m en estat molt natural, i una tercera d’uns 60 m de parets laterals d’obra.

Continuant el recorregut senyalitzat, just passat l’aljub, a la dreta hi ha un ampli recinte d’uns 100 m de profunditat i davant, es pot veure la zona enderrocada, també els dos pilars construïts per l’Ajuntament l’any 1992 per reforçar el sòtil.
El primer enderrocament es va produir a principis dels anys setanta, es repetiren el 1976 i als voltants de l’any 1985. La causa dels despreniments va ser la falta de consistència de l’estrat de pedra rodona i grava que hi ha damunt. Aquest enderrocament precisament es troba sota la projecció de la torre de l’homenatge del castell, per la qual cosa es va haver de reforçar amb els esmentats pilars. En alguns llocs del sòtil es poden observar les pedres rodones i la grava rogenca que va quedar al descobert i de la qual ens parla Jovellanos, hi ha part d’un cotxe que va resultar afectat pels despreniments i es diu que sota les grans roques n’hi ha altres dos que quedaren sepultats, dels molts que aleshores hi havia en ser retirats per la grua municipal.
A les parts més profundes dels recintes d’aquesta cova existeixen nombrosos grafits de distintes èpoques des del segle XV.

La gran galeria

A la part més baixa d’aquesta cova hi ha l’entrada a la gran galeria, que té 290 m de longitud i va ser construïda l’any 1941 sota la direcció de l’enginyer de mines Enrique Cabellos Avilés amb la finalitat de ventilar la cova i es va convertir en la seva segona entrada. Té una secció mitja d’1,80 m i una altura d’uns 2 m. Estava projectat que per ella passassin les canonades de transvasament de combustible des del port, les del subministrament dels vaixells i d’una estació de distribució terrestre a construir a Son Armadans. Uns 9 m abans d’arribar al final de la galeria, trobam un forat en el sòtil, és el fons del “pou del dimoni”, un avenc que té el coll al bosc.

A la dreta d’aquesta part de la cova, que amb tota probabilitat va ser excavada per fer la galeria l’any 1941, es poden veure la cara d’un querubí i unes bases de làpides efectuades per algun treballador que fora escultor.
Fins aquest punt baixava una canonada de 40 cm de diàmetre per a l’extracció de l’aire mitjançant un ventilador centrífug que actualment està a l’exterior, igualment es poden veure les mènsules per subjectar-la al sòtil.

L’ús militar d’aquestes coves es va prolongar fins l’any 1967, en què foren retornades a l’Ajuntament, el qual era el seu titular des de l’any 1931, en què per intercessió del polític Alexandre Jaume havien estat entregades a la Ciutat pel govern de la Segona República.

Llegendes i misteris
Aquestes coves, donat el seu desconeixement i el misteri que les envolta, han estat objecte de llegendes, històries fantàstiques i falses suposicions, vegem les dues més interessants.
Ha estat creença popular, que hi havia una galeria subterrània que les unia al Palau de l’Almudaina, de la qual no hi ha cap evidència, la seva possibilitat és molt improbable, ja que a més d’haver de creuar el que era l’antic cau de La Riera fins al segle XVII, un gran tram hauria d’haver transcorregut a poca distància i sota el nivell de la mar i s’hagués inundat. Jovellanos la va cercar sense resultat, i amb més insistència l’abans esmentat Miquel Bibiloni Corró, també l’haguessin descobert els militars que necessitaven sortides a l’exterior per ventilar la cova, i també s’ha investigat darrerament sense cap resultat positiu, arguments que obliguen a descartar la seva existència i deixar-ho com una llegenda.
Es deia que la cova de Bellver va ser la morada de la Bruixa Joana, cosa que tampoc s’ajusta a la veritat, si bé aquesta bruixa sembla que va existir, vivia en una cova la qual ens descriu Jovellanos i Mossèn Antoni Maria Alcover l’esmenta en dues de les seves rondalles. Està a poc més de 500 m al sud del Castell, a l’altra banda del cau del Torrent del Mal Pas, en un paratge que conserva el topònim de Sa Cova.
El que sí constitueix un misteri, és on es va col·locar tan gran quantitat de marès, com podrien treballar aquells homes i dones, dins tan gran i complicada cova. Moltes foren les dificultats que hagueren de vèncer: la il·luminació, sabem que utilitzaven llums d’oli, però la seva potència lumínica resulta insuficient per enllumenar-la; la gran humitat i la falta de ventilació, la qual cosa, per la distància que hi havia fins l’exterior i l’angostura de les boques, feia que aquell aire viciat difícilment fora respirable per aquelles persones que realitzaven un treball tan pesat, i moltes incògnites més que deixam a la imaginació del lector.

Text: Pedro Galiana Veiret