4 de nov. 2009

embARCA't: Itinerari literari per Andratx

31, de novembre :"Itinerari literari per Andratx: Baltasar Porcel"dirigit per l'historiador de l'art Jaume Jiménez

Baltasar Porcel (Andratx, 1937- Barcelona,2009)

A més de ser un prolífic escriptor, va ser president des de 1989 del jurat del Premi Internacional Catalunya i fundador de l’Institut Català de la Mediterrània. Des de 1960 alternà la seva residencia entre Barcelona i Mallorca. Tot i la seva reconeguda trajectòria en el camp de la no ficció (assajos, llibres de viatges, biografies, teatre…) és, en la novel·la i en l’article periodístic, on més ha destacat la seva obra literària, que reflecteix un món eminentment mediterrani, poètic, mític, realista i vital. Les seves primeres narracions, Solnegre (Albertí, 1961), La lluna i el “Cala Llamp” (Albertí, 1963), Els argonautes (Edicions 62, 1968), Difunts sota els ametllers en flor (Destino, 1970) o els Cavalls cap a la fosca (Edicions 62, 1975), Premi Nacional de la Crítica espanyola, formen part del cicles d’Andratx, un microcosmos màgic i poètic. Seguiran Les pomes d’or (Edicions 62, 1980), Els dies immortals (Edicions 62, 1984) o Les primaveres i les tardors (Proa, 1986), Premi Joan Crexells. Anys més tard, amb El cor del senglar (Edicions 62, 2000), i L’Emperador o l’ull del vent (Planeta, 2001), arribà a un dels seus moments més àlgids de la seva carrera i va rebre els guardons de més prestigi: el Joan Crexells, el Crítica Serra d’Or i el Premi Nacional de Literatura, entre altres. Olympia a mitjanit (Planeta, 2004) va merèixer el premi Salambó que atorguen els col·legues de professió. Dels darrers premis que va rebre cal destacar el premi Sant Joan (2008) per la seva darrera novel·la Cada castell i totes les ombres (Edicions 62, 2008). Durant un període de més de vint anys que signà, a La Vanguardia, una columna literària.

Itinerari

- Casa on va néixer Porcel al carrer Antoni Maura, 47.

- Impremta de l’amo Antoni Calafell

- Ajuntament vell: Solnegre

- Casa de la mare al Pantaleu.

- Carrer del Carme

- Placeta del final del carrer de l’Estrella (sargent Benet Ripoll).

- Placeta de l’Abeurador.

- L’església.

- Cementiri

- Entrant a Andratx, abans d’arribar a la benzinera, es veu una panoràmica del poble. A Solnegre es descriu la forma del poble com un bacallà, pàg. 13.

Porcel explica que Andratx “té la forma i el color d’un bacallà sec, la cua al Pont de Can Terrola, a migjorn, i la part superior a tramuntana, des del Pantaleu fins al Pont d’Amunt. Les teulades i les parets són terroses, amb trossos blancs, l’església és una fàbrica gegantina, marronenca, solitària, a llevant”. [1]

- 1. Casa natal de Baltasar Porcel: C/ Antoni Maura, 47 (pujant per Via Roma a mà dreta). A la pàg. 11 de Tot Porcel hi ha una descripció del pare i la mare, fragment que pertany a la biografia escrita per Antoni Planes. També hi ha un fragment de Solnegre pàg. 25 de Tot Porcel.

La casa, ara, té planta i un pis, està pintada d’un color rosat i totes les abertures estan emmarcades per sanefes blnaques, incloent-hi la porta principal i l’adaptada com a garatge amb una persiana metàl·lica.

“Vaig néixer al pis de dalt, a baix hi vivien els meus avis materns. Abans era una casa gran de poble. Hi havia un estable amb una somera d’ulls grossos i tristos, ben negres. A la part posterior, hi havia un corral per on corrien les gallines, que picaven a terra amb un cloqueig estúpid. També hi havia una soll, on engreixaven un porc negre i tou, amb unes orelles grosses que li queien damunt els ulls.”[2]

“En aquest carrer hi ha casa meva, un casot vell i per ventura com solemne, ara solitari. La façana de l’edifici és de pedra i llarga. Té un pis a dalt i una torreta a sobre. Darrera hi ha un corral ample, amb tres magraners, una parra, geranis i un nesprer. Tota la casa era plena de pols i teranyines, la llum elèctrica tallada. Amb una candela vaig pujar cap a la torreta, que fou la meva cambra. I, com abans, des de la finestra ampla perquè el sostre és baix, vaig poder tocar les magranes, encara verdes, dels magraners del corral. Un estol d’escarabats corregueren a amagar-se sota el llit. Em vengueren ganes de veure la sala, l’espaiosa sala, amb unes finestres i balcó al carrer...”[3]

“Mon pare era un home orgullós, tradicional, condescendent. Tenia un caràcter dolç i amb mi va ser sempre molt amorós. Va treballar com a cuiner, una feina que no li agradava. El que l’omplia de veres era anar tot sol per la finca de Can Bolei i culejar les coses. Era un home molt manyós, que sabia fer de fuster, treballar el camp, posar una palada si era necessari...”[4]. Era un home llegit, tenia llibres: “Em va incitar molt a llegir. Li agradava que llegís i sovint em duia tebeos o novel·les, que jo m’empassava amb avidesa”.

La mare, Sebastiana Pujol, era de caràcter sever i d’idees molt tradicionals. Tenia un fort codi ètic que li servia de guia per decidir el que estava bé i el que estava malament: “Ma mare sempre em deia que jugava massa. Alguns dies, a l’hora de dinar, m’havia de cercar per tot el poble. Jo era amb els amics i m’ho passava tan bé que perdia la noció del temps. Sovint, jugant al camp, ens agafava la fosca i no ens n’adonàvem fins que era nit tancada. Quan tornava a casa, ma mare em donava unes bones renyades. Jugàvem a tot. Andratx era un lloc que oferia moltes possibilitats per a uns infants carregats d’imaginació i d’il·lusió. Anàvem amb bicicleta, amunt i avall; jugàvem amb pilotes de pedaç enmig del carrer, corríem pel camp. Creàvem mons imaginaris, ens tornàvem espadatxins, pistolers, indis, soldats. Qualsevol cosa era bona per jugar. Convertíem un garrofer en un castell medieval o un ametller en un fort del llunyà Oest atacat per indis. Horabaixes sencers jugant, fins que es feia fosc. Llavors tornàvem al poble, retuts, satisfets.”[5]

- 2. Imprempta de l’amo Antoni Calafell: imprempta de la revista Andratx, en la que Baltasar Porcel va escriure els seus primers articles. C/ Antoni Calafell 30. Fragment de lectura: pàg. 43.

“Una entrevista periodística que m’han vingut a fer m’ha portat a la memòria, per casualitat, la llunyana data del 22 de novembre de 1952: fa vint-i-cinc anys que vaig publicar el meu primer article. No és que la cosa tingui gaire importància, però em semla que pot resultar curiosa l’explicació de la petitíssima història de com va començar, gairebé oficialment, més ben dit, de com va rebre el meu primer estímul allò que després seria una vocació i una professió desplegades amb una certa efectivitat. A més, em sembla que, de tant en tant, un que parla sempre del món del seu voltant deu poder referir-se també a ell mateix... Encara que no en surti de ben parat, perquè el meu primer article publicat “en lletres de motlle”, com se solia dir, demostrarà que era dolent, tòpic i facilet, però la Història és la Història... De tant en tant surten per aquí baix genis, però allò que circula més – i encara gràcies, si arriben a alguna cosa- són els enginys. Si d’un jovenet sentimental, indefens i testarrut n’arriba a sorgir una persona laboralment correcta, amb desigs de continuar escarrassant-se, amb sentit crític i que fins i tot aspiri a ampliar la pròpia sensibilitat, doncs, ja s’ha acomplert una certa missió. [...] L’aricle d’ara fa un un quart de segle es titulava “El Pantaleu”. Tinc el retall davant meu. Va sortir en un setmanari que feien al meu poble, l’Andraitx, que ara continua, però que ja és un altre. El portava Antoni Calafell, “l’amo en Toni de s’Imprempta”, el qual durant gairebé cinquanta anys, fins a la seva mort, el va compondre i el va tirar en un petit taller noucentista que encara manegen les filles i el gendre. El matí s’anava, amb un carro i una mula, al camp, a unes terres que portava. Eren, com deia, “l’agricultura”. A la tarda s’estava a la imprempta. Era alt, prim, i tenia una veu de baix profund. Amb el temps va arribar a ésser un dels meus grans amics. Aquell any 1952 jo en tenia quinze. Vivia a Palma, la ciutat de l’illa mallorquina, des de feia dos anys, i estudiava Comerç. A l’estiu em passava tres mesos, de vegades més, al poble, més ben dit, al camp, a Sant Telm, en una finca rural de la meva família, davant del mar, que els meus pares portaven, i encara porten. També estava molt ficat en una congregació mariana que hi havia a Andratx i de la qual vaig arribar a ésser president. Aquells mesos d’estiu em passaven entre treballar al camp – la batuda, la recollida d’ametlles...-, anar a passejar amb al·lotes al capvespre pels carrers mal il·luminats, xerrar amb el vicari que dirigia la congregació i llegir, hores i hores, entre els pins frescals, solitaris, magnes... També escrivia. I vaig redactar un parell o tres de composicions que vaig portar al setmanari. L’un es referia al cervell; l’altre no sé quina relació tenia amb Napoleó... L’amo Antoni les va rebre amb vagues paraules i no les va publicar mai. Em va dir que valia més que tractés temes locals, coses més modestes.[6]

- 3. Ajuntament Vell: C/ Antoni Pasqual tot recte fins al C/ General Bernat Riera. Escut Solnegre. En Llorenç Soldevila va tractar el tema de l’evolució de la iconografia del Solnegre al llarg de l’obra de Porcel; és un article que sortirà publicat a les actes del I Congrés Baltasar Porcel. L’edifici ara és la bilioteca municipal per tant es podria fer la lectura dintre de la biblioteca de qualque article de la revista Andratx. L’horari de la biblioteca és de dimarts a divendres de 10 a 13h i de 16 a 20h, dilluns està tancat i dissabte horabaixa també. El responsable és Mateu Ramon (678 88 24 16 / 971628000). Contactar per visites i que ens entreguin els exemplars de la revista Andratx.

El primer article de Porcel a la revista és el següent: Esta pequeña altura en que descansa, nos mira el Pantaleu con cierto aire de melancolía, como un abuelito muy viejo que mira a sus nietos ya mayores y dice: ¿Quién lo iba a decir? De peruqños parecían feos y roñosos, y ahora son grandes y esbeltos. ¡Quién lo iba a decir! Pues sí, éste es el mudo comentario que el joven y floreciente pueblo de Andraitx debe sugerir de [sic, aquest i algun altre error] este conglomerado de viaejas casitas, con sus también viejos empinados callejones, del barrio de Pantaleu, que nos queda como testiomonio de aquel tiempo antiguo que sirvió de morada a los primeros pobladores de Andraitx, pescadores en su mayoría. Aún viven entre los grises muros de alguna de sus casas gente que heredaron la propiedad de sus mayores y permanecen fieles al típico barrio. Algunos hay también que aman al tipismo clásico de nuestro Pantaleu y el paraje pintoresco donde está enclavado y gustan de la brisa salutífera que orea aquellas alturas, que reciben las primeras luces de la aurora y los últimos perplandores del sol.

Pasando por una de sus calles oí el sonido de una radio, cosa que contrastaba mucho con el habitual silencio, y me pareció que aquel antiguo barrio, encastillado en sus viejas tradiciones, dirigía una muda réplica protestando del anacronismo que ofrecían los modernos compases de la radio turbando la paz de aquella barriada.

Sin embargo, no es así, nuestro antiguo Pantaleu, comprensivo e indulgente como un abuelo muy viejo, ama también el progreso; y el avance del mundo civilizado no le puede robar en modo alguno la grandeza de su tradición ni el arsenal de sus recuerdos que cada una de sus piedras guarda de aquellos tiempos remotos.

El Pantaleu es como el padre de nuestro pueblo, que lo ha visto nacer y crecer, que lo ama, que lo ha cuidado y mimado y, al final, se ha retirado prudentemente con una experiencia de viejo, dejando paso al hijo para que se desenvuelva y progrese al ritmo del mundo. Él prefiere vivir de sus recuerdos y comentarios con el viento que ruge sordamente durante el invierno por sus tortuosos callejones y en torno a los decrépitos molinos de Sa Planeta.

Algunos pintores han querido trasladar a sus telas el tipismo peculiar del Pantaleu y él sige absorto en su melancólica vida llena de recuerdos y grandeza de antaño, que pasaron para no volver. Signava B.P.P. encara que el seu original havia anat subscrit amb un pseudònim estrafolari: Sanjurjo Nazareno.

A la façana de l’Ajuntament, hi ha un escut que representa una mena de sol. Porcel diu que d’aquí va treure el títol de la seva primera novel·la, Solnegre: “És una obra, la meva primera novel·la que es va titular Solnegre, en què jo vaig agafar el meu poble i li vaig posar el nom que ve del sol, d’aquest sol que hi ha a l’escut del poble, que sembla un sol i, bé, que ara resulta que no és un sol, i li vaig donar el color negre per donar-li un significat de tragèdia, que era aquesta tragèdia que jo sentia.”[7]

- 4. Casa de la mare: C/ d la Pau 17, el Pantaleu. Des d’aquest punt es veu l’entrada del poble i la serra de la Garrafa. Fragment pàg. 44 de Tot Porcel.

“Emocionat, si bé decebut, vaig tornar a casa, la casa dels meus pares, dels meus avis, i que la família havia habitat probablement des del segle XIII. És a la barriada antiga i primitiva del poble, el Pantaleu. Vaig sopar i vaig pujar a la meva cambra. Nit d’estiu, brillant foscor. Sonava la ràdio d’una veïna, fenomen allí i llavors encara poc comú...Vaig agafar la ploma i vaig redactar l’article, que un parell de mesos més tard sortia a la primera plana de l’Andraitx[8]

- 5. C/ del Carme: vista cap el port d’Andratx. Lectura fragment de La lluna ii Cala Llamp.

- 6. Placeta del final del C/ Estrella. Lectura del fragment de Difunts sota els ametllers en flor. Pàg. 409 de Tot Porcel.

- 7. L’Abeurador (creu de terme amb petita font): triar fragments que parlin d’aquest punt.

“En baixar de Puig Tortuga eren ja les onze. Els carrers del poble eren deserts i plens de lluna. Llavors és quan les velles i els nins senten arribar els crits que peguen els morts de la Vall de les Forques. Caminava a poc a poc. Vaig aturar-me a la Placeta de l’Abeurador, que divideix el poble nou del vell, Solnegre d’Avall i Solnegre d’Amunt. Allí, en el barri vell, tot carrerons aferrats al coster del Turó dels Molins, l’únic pujol del Pla, tinc casa meva.

Al centre de la placeta hi ha un abeurador per a les bèsties, coronat amb la testa de l’il·lustre bisbe Santandreu, perdut dins el temps i vuit toms de pergamí, que expliquen les seves teologies. De nins, pujàvem a l’abeurador i abraçats al coll de l’il·lustre, ens provàvem a veure qui pixava més enfora. També, quan havia plogut, tiràvem pilots de fang al bust, que té nas de lloro i ulls rodons, ben plens.”[9]

- 8. L’església: triar els fragments que fan referència a l’església des de la pàg. 113 a 123 a Tot Porcel procedents de Cavalls cap a la fosca.

“Algun any vaig pujar al campanar amb en Miquelet, el fill de l’escolà major, que es passava tota la nit amb el seu pare allí dalt, estirant les cordes. Pujàvem per l’estreta, inacabable escala de cargol, i pels forats que donaven a les golfes de damunt les voltes del temple sentíem com les rates corrien i guiscaven. L’església s’alçava damunt un pujol, i des de les finestres del campanar dominàvem el clot del poble, fosc, amb cortines de resplendor somorta que s’aixecaven de la línia dels carrers. Menjava pa amb sobrassada, l’escolà Tòfol Moixa, i glopejava d’una ampolla de conyac, assegut en un racó, devora una espelma. En Miquelet i jo ens penjàvem de les cordes i ens engrosàvem com espantalls, estirats amb força pel balanceig foll, eixordador, de les campanes. Semblava que els batalls et copejaven la closca.”[10]

“Un matí, retut, sentint el lladruc dels cans a prop, Vadell es va trobar al llindar del poble. Va pujar al turó del cementiri i, de cop, veié les tres grosses bèsties peludes que es dirigien cap a ell, bordant i corrents. Més lluny, cridaven els homes. Vadell, marejat de cansament i debilitat, va emprendre l’esglaonada de l’església amunt. A l’últim replà, els gossos ja li mossegaven els talons, les veus dels aguatzils bramulaven properes, quan de sobte el rector, mossèn Gregori Seguí, va obrir les portes del temple: Vadell, d’un llongo, s’hi ficà. Quedava acollit en sagrat.

Al principi tot va anar bé. Un guàrdia reial muntava vigilància davant l’església, i Vadell no sortia. Els feligresos podien veure’l deambulant per la immensa nau del temple, l’esveltesa de la gòtica geometria sufocada per la penombra, o dormint dins una capella, arraulit contra l’estàtua jacent d’un dels innominats i feréstecs cavallers de la Conquesta, barroeres talles de pedra, gastades, que tapaven els nínxols, dintre dels quals només quedava, farcida de teranyines, l’aclaparadora ruïna d’un manat d’ossos.

A vegades, el visitava la família, la dona i dos fills – sembla que un altre tornà boig i que fou misteriosament i brutalment mort a garrotades, segons el registre municipal -, noi i noia. Tots plegats es menjaven un grapat de cebes o un pa sucat amb oli, sota la severa imatge de Jesucrist Crucificat o de santa Llúcia màrtir, a la mà el platet amb els dos ulls, rodons i lluents a l’escassa claredat de la capella. [...]

Entrada de nit, el jutge es presentà davant la supèrbia portalada dels Dotze Apòstols, ample semicercle de cerimoniosos i barbats relleus, va instar a grans veus Jaume Vadell que abandonés el sagrat i es lliurés a la justícia secular. Des de les altes finestres del campanar, entre riallades, Vadell va disparar-li una arcabussada, que li obrí el cap com si fos una magrana.”[11]

- 9. Cementiri: pàg. 109 i 112 de Tot Porcel.

“I caminava darrera el cotxe de morts, cap al petit cementiri, situat en una vorera de la vall de Sant Telm, al mig d’un camp grogenc pels rostolls de blat. Cinc altíssims xiprers, llances de verd fosc entre el verd clar de les figueres i els pins propers, s’alçaven per damunt de la paret grisa, de marès brut, i de les petites creus de ciment”[12]

“Els nostres morts tenien poques flors. Hi havia sempre, penjades als seus nínxols, corones de llauna, daurades i platejades, que vibraven amb seca sonoritat quan algú hi topava amb el colze. I pel Dia dels Morts hi instal·làvem petits altars de fusta amb una renglera de candeles. Durant la jornada sempre hi feia guàrdia un de la família perquè les candeles, vacil·lants, s’apagaven sovint. Cap al tard, post el sol, quedava una claredat lívida, pels carrerons del cementiri, amb les flors que es començaven a mustiar, les llums tènues, color de carbassa, de les candeles, i la gent endiumenjada que caminava a poc a poc recordant davant les tombes les vides de la gent morta. Tot com una bogeria al·lucinada i mansa.

Tinc memòria d’haver plorat molt, un crepuscle gris, fred, amb la meva cosina Carme, la de la trena rosses, sols tots dos davant l’altar i les corones de llauna i el nínxol on, tres setmanes abans, havíem enterrat l’avi. Jo descobria, abraçat a la nena astorada, que mai més ja no tornaria a veure l’avi i que el seu cavall continuaria tancat dins l’estable, renillant, esvergant guitzes perquè ningú no el treia. [...] Hi he pensat obssessivament, avui, en la meva cosina aquell vespre, esperançada dins la penombra. Hi he pensat avui, Dia dels Morts, al cementiri, davant la seva tomba, ella inexistent, enterrada el mes de febrer. La portàvem morta, vestida de blanc, per la carretera voltada d’ametllers en flor, com si un fum immaculat, lluent, s’hagués quedat surant damunt la vall. I no he volgut que hi portessin les daurades corones de llauna ni d’altar amb les candeles. He anat, a primera hora del matí, a l’hort de can Baldoví i he comprat rams, molts rams de moltes flors, amb les quals he tapat el seu nínxol rectangular, de marbre blanc.” [13]

- 10. Can Rostit: camí de son Podé. Fragments de Difunts sota els ametllers en flor (part final “Les tres dones de can Catany”). Fragment del cementiri que parla de les flors. La madona nom Sebastiana Juan (971236063).

“Jo sabia que arribava el Dia dels Morts perquè rebentaven les poncelles, i les flors es tornaven de bellesa esponerosa, brillant, i als rucs ls bresques degotaven, inflades, gotes de mel. Cada matí, en llevar-me, veia, des de la finestra, el poble entre el fum blanquinós i lent dels forns, l’atmosfera impregnada del tuf tebi del pa calent, veia l’hort d’en Baldoví, a l’extrem del qual, darrera la sínia i la palmera escambuixada, florien magnífiques les plantes de dàlies grogues, caramulls de fullim dentat, i de crisantems vermells, llarga la fulla. En Baldoví tenia cura de les flors, quadrat rutilant entre la terra marronenca, massa tremolosa quan bufaven els primers vents, sobtosos i tous, de la tardor. I les venia després, totes les flors, als descendents dels morts, de tots els morts, que el dia estrany del primer de novembre compareixen al cementiri amb els rams encara mullats de l’hort d’en Baldoví. En Baldoví, que tallava un pom de crisantems amb les estisores de podar i els donava a una dona magra, silenciosa i endolada. Era com un brot de flama el vermell damunt el negre del vestit.”[14]

- 11. S’Arracó: final de Els escorpins parla del cementiri de s’Arracó; Els Argonautes, Lola i els peixos morts hi ha un fragment de la rectoria.

- 12. Can Bolei: pàg. 212 de Tot Porcel, a la pàg 367 descriu la Diana caçadora que té Porcel al jardí. Sala de la foganya.

“La ventada de llebeig sacsava la nit, ample rugit intermitent, els arbres un invisible espasme. I a la foganya regolfava, retornava llavors el fum i s’escampava en tumultuoses bafarades, la vasta sala convertida en un remoguda massa d’espais sobtadament diàfans i d’altres de nebulosa inconcreció. Fumassa encrespada, tèrbola, amenaçant. Les persones esdevenien ombres. Sonaven estossecs, imprecacions. Algú corria a obrir la porta, les finestres, i aconseguia així aclarir l’atmosfera. I aleshores emergien tots de bell nou, cada Taltavull jove i vell, cada Taltavull proper i llunyà, fantasiosament embolicats amb les darreres pelleringues de la fumera. [...] El vent va cobrar, en un minut, ressonàncies de vandàlica exigència. Guiscava, braolava. Es filtrava entre les teules molsoses, pels clivells de les portes que havien begut pluges i sol, empenyia les finestres mal ajustades, s’esquitllava per les moltes i desiguals cantonades del casalot. Dins la sala, es va traduir en onades de fumassa que s’apilotaven les unes sobre les altres. Havien posar a la foganya trons de garrofer: el fum era pudent, incisiu, tothom plorava enmig de la pluriforme opacitat. [...] El fum minvava, ja només era una boirina. Havien encès tots els llums de la sala: mobles, gent, murs, semblaven nous, perfilats, brillants. I els Taltavull, una quarentena de persones que caminaven encanterinades per la seva primavera o que habitaven encoratjades un paisatge de tardor, seien a taula menjant i xerrant amb ganes, amb una mena de pruïja perquè tothom tastés cada plat i tota l’alegria. El rellotge de La Paret, que el savi havia estat punyint, tocà les dotze com si anunciés l’hora triomfal. La foganya continuava sense fumejar. Ningú no havia guaitat defora, però el vent s’havia esvaït i era com si la vall hagués desaparegut i el casal quedés sol i extasiat en una immensa levitació. Començava a mancar llenya i la gent, amb la nit que s’acabava, tenia peresa d’anar a buscar-ne més. Per reanimar el foc cada vegada que s’ensopia, cercaven diaris vells, una fusta, el vi que quedaa al cul de les ampolles. Una lleu capa de cendra colgava lentament els troncs, el caliu celava les seves brillantors velles, i a la llar restava només una atmosfera calenta i sense causa immediata, presència d’una absència. El declivi de la nit dels Taltavull havia començat, la matinada naixeria prest patentitzant que el món, a més de tots ells i les seves paraules i quimeres, era una llei immensa. Fins al Nadal vinent no soparien plegats de bell nou. Però mentrestant res no s’acabava perquè la roda rodava: la dels Taltavull. Ells eren el Nadal, ells eren els que existien”[15]

“Se n’anà també Baltasar Guillem aquell altre dia dels gats a Les Cases Velles, i jo em vaig quedar mirant absort l’estàtua de Diana Caçadora, com l’he mirada avui perquè curiosament no havia pensat en ella durant anys, gairebé tots els que he passat sense acostar-me a Les Cases Velles. Estranya absència mental, per això retrobar-la m’ha sobtat. És de bronze ennegrit pel temps, però tan jovenívola!, i està encimbellada en una peanya enmig de la font al cor del jardí, la font que envia l’aigua a la bassa de l’hort per l’antiga síquia de pedra que vessa randes d’herbeta delicadíssima.

Vista la Diana de lluny, per damunt la mar de cards fossilitzats i de clavells enfollits, sembla a punt de córrer alada, l’expressió delerosa, una cama enlaire, gràcil el braç la mà del qual ja ha perdut la mitològica llança.

La font només raja un rajolí, però el safareig ciclopi sembla engreixar-s’hi una aigua tèrbola i vella, espessida per llargues barbes verdes i obscures d’una molsa ondulant, com un presagi sinistre, amb les reticulades falgueres i un esplet de canyes que hi tomben damunt, ombrívola onada vegetal, murmuri sord amb l’oratge que passa.

M’hi he acostat. I s’ha produït un sonor i multiplicat glopeig de l’aigua, com si algú ocult la remenés o hi tirés pedres: era una tracalada de granotes que en veure’m s’han capbussat, s’han amagat. Mentre saltaven n’he llucat furtius els ullassos botits, fixos en mi una fracció de segon.

Aquest granotim de nit arma un terrabastall de la punyeta, canten com si rebentessin, per ventura n’hi ha mil – ha remugat Consolí. I ha afegit: - Però així fan companyia. Malgrat que si es continuen reproduint d’aquesta manera arribaran a envestir i envair la casa. Quan rauquen pareixen més grosses i cada nit sembla que s’acostin una mica més...

Jo tenia aguda la mateixa sensació, però d’una altra manera: era com si algú hagués estat allí fa poc, com si estigués a punt de tornar i sorprendre’m. I sorprende’m en què i per què? No hi sabria precisar. Però les presències inexistents existeixen tant com les existents: els home som també el que no som. Hi ha llocs on això ho palpes.

- Donat, hi ha algú més per aquí a prop?

Ha negat amb el cap:

- Fa setmanes que no ha vingut gairebé ningú. Aquests darrers anys no ha vingut gairebé ningú.

He rigut, no del tot tranquil:

- No podria divagar per Les Cases Velles l’esperit de la Diana Caçadora?

Donat ha tornat a moure la testa, flegmàtic, sembla un indígena andí:

- L’estàtua és una estàtua. I no ho dic jo, ho diu ella mateixa: el metall, la pedra, la fosca, l’aigua, el vent, tot el que és dur per això mateix parla molt. Com els muts.

- En aquest cas per dir que no parla, que no hi és – he replicat burleta.

Però Consolí ni ha parpellejat:

- Exacte. El silenci sempre és exacte.

La Diana la va comprar un més que rebesavi de l’oncle i del pare, Baltasar Tarrida de La Bella Casa, perquè llavors Les Cases Velles eren noves i considerades belles. Les havia bastit al segle XVIII amb pesats maresos rossos el pare de Tarrida, el Capità Nofre de l’expedició espanyola contra els anglesos de Menorca, on amb tant de profit pogué saquejar diversos palaus de Ciutadella abans de també perdre-hi una cama, escapçada en rodó per una bala de bombarda.


[1] Arran de mar. Barcelona: Edicions 62, p. 16.

[2] A. PLANAS. Baltasar Porcel. La novel·la de la vida. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2003. p. 24.

[3] Solnegre. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 9-10.

[4] A. PLANAS. Ibíd., p. 20-21.

[5] A. PLANAS. Ibíd., p. 23-24.

[6] Les Illes, encantades. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 174-177.

[7] “Realitat i imaginació en l’obra de Baltasar Porcel” dins Viatges a l’interior de la novel·la. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1987, p. 111-129.

[8] Les Illes, encantades. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 174-177.

[9] Solnegre. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 9-10.

[10] Difunts sota els ametllers en flor. Barcelona: Edicions Destino, 1970, p. 7-11.

[11] Cavalls cap a la fosca. Barcelona: Edicions 62, 1975, p.12-27.

[12] Els escorpins. Barcelona: edicions Proa, 1965 p. 203-206.

[13] Difunts sota els ametllers en flor. Barcelona: Edicions Destino, 1970, p.7-11.

[14] Difunts sota els ametllers en flor. Barcelona: Edicions Destino, 1970, p. 7-11.

[15] Les primaveres i les tardors. Barcelona: Edicions Proa, 1986, p. 13, 39, 59, 62, 142, 194 i 207.

Cap comentari: