3 de set. 2015

Article de Miquel Àngel Lladó titulat: "Memòria històrica, patrimoni i reconciliació".

Vagi per endavant que admir la tasca d’ARCA i el seu compromís no partidista envers la protecció del patrimoni i la defensa dels indrets amenaçats per l’especulació i/o una falsa idea del progrés que prescindeix d’aquells elements que han conformat la identitat de nombrosos espais urbans i rurals. Parlam d’aquests elements que tots coneixem i que sovint són vistos com quelcom inútil i sobrer, com un destorb a la uniformització i estandardització insulses que com més va més imperen a les nostres viles i ciutats. Des d’aquest punt de vista consider que la seva postura pel que fa al monòlit de sa Feixina és coherent i obeeix a motius gens sospitosos d’alineació amb cap dels bans contendents a la Guerra Civil espanyola, i molt especialment amb el que enderrocà, mitjançant un alçament militar que acabà amb el Govern de la II República, el règim polític democràticament constituït fins a aquell infaust i calorós dia de juliol de 1936.

L’obelisc de sa Feixina, ens agradi o no, és memòria històrica. Així ho va reconèixer el darrer Pacte de Progrés en una proposta tan pedagògica com assenyada: despullar el monument de tot vestigi de simbologia franquista o totalitària i reconvertir-lo en un testimoni d’un dels fets més tràgics i dolorosos d’aquella Guerra en recordar un fet bèl·lic terrible, en el qual perderen la vida molts joves mallorquins i de la resta de l’Estat, reclutats a la força i que combateren majoritàriament en un o altre ban en funció d’un factor tan aleatori com la seva ubicació geogràfica en el moment que esclatà el conflicte. És clar que el Franquisme i el seu colossal aparell de propaganda aprofitaren aquella iniciativa per subvertir el seu significat originari, que no era altre que el de mantenir d’alguna manera viva la memòria d’aquells desgraciats al·lots. Idèntica funció acompleixen, amb tots els matisos que s’hi vulguin veure, els camps de concentració nazis, que avui són visitats no tant com una atracció turística singular, sinó com el testimoni històric de l’horror i els crims més repulsius comesos en nom d’una ideologia política. Al meu parer, el manteniment i conservació d’aquests llocs d’extermini no es pot considerar un “homenatge a les víctimes”, com he llegit en alguna col·laboració dels partidaris de l’enderrocament de l’obelisc palmesà tot tractant de diferenciar aquest cas de l’alemany; crec, més aviat, que acompleixen una funció didàctica fonamental des del moment que ens recorden on pot arribar la bogeria i la ceguesa irracionals quan s’exerceixen en nom d’una determinada ideologia. Pel que fa a un altre dels arguments esgrimits pels partidaris de l’enderrocament, el de l’estètica del monument, tampoc no m’acaba de convèncer: tot i no haver estat mai a un camp de concentració, intuesc que no es tracta precisament d’un element harmoniós i integrat en l’entorn en què està ubicat.

Un dels fets que més proper em va fer sentir al meu pare, militar de professió i d’ideologia més aviat conservadora, va ser sentir de la seva boca que, malgrat haver perdut la guerra, els militars republicans ferits o mutilats en la contesa tenien dret a pensió com els altres, cosa que en Franco els denegà per acabar d’humiliar-los i condemnar-los en la seva derrota. Amb aquestes paraules mon pare demanava justícia i reparació per a tothom, amb independència del ban en què combateren; des de llavors se’m va fer més proper i poguérem xerrar més sovint i intercanviar opinions, malgrat no sempre estiguéssim d’acord. Se’m va fer, en definitiva, més humà, i per això segurament el seu record forma part del meu patrimoni personal i intransferible, de la meva particular –i també col·lectiva, vull creure- memòria històrica.

Per ventura aquests versos d’un dels meus poetes més admirats poden contribuir a acabar d’explicar el que vull expressar. Serveixin, doncs, de suport a la postura d’ARCA pel que fa al monument de sa Feixina de Palma i també de reflexió als partidaris de la seva desaparició:

Aun cuando te golpeen

con una montaña de odio i violencia,

aun cuando te pisoteen y te aplasten

como a un gusano,

aun cuando te desmiembren y destripen,

recuerda, hermano,

recuerda: el ser humano no es nuestro enemigo.


Miquel Àngel Lladó Ribas
Escriptor. Llicenciat en Filologia Catalana. Portaveu i membre fundador de l’associació “Homes per la Igualtat”.

El Periscopi
19/7/15

Cap comentari: