10 d’ag. 2009

Festes de la Mare de Déu d'Agost 2009

Organitzada per la Fundació Amics del Patrimoni, ha estat inaugurada a la nostra seu la instal.lació contemporània deel LLIT DE LA MARE DE DÉU, “Dolçura” de l’artista Antoni Miralda. La imatge de la Mare de Déu dormida de la parròquia de Vilafranca de Bonany ha estat translladada des de l’església dels Sagrats Cors (C/ Sant Gaietà de Palma) fins a Can Weyler, acompanyada per una colla de xeremiers, on s'ha instal.lat el Llit dissenyat per Miralda.

Text: Biel Barceló

Diu Josep Maria Llompart de Llorenç Moyà: “el poeta, com el joglar de Nostra Dona, transfigura en pregària el millor dels seus dons, el seu art de joglaria: l’amor a la paraula”.
Dues coses fan els emigrats mallorquins quan es troben: recordar la Mare de Déu de Lluc i acabar la festa menjant ensaïmada. Aquestes son sens dubte les coses mes nostrades sobre tot després d’assabentar-nos que toscans i sicilians ens discuteixen la paternitat de la sobrassada.
La festa d’estiu mes rellevant a tota la Mediterrània es sens dubte la que coneixen com la festa de l’Assumpta que te uns antecedents ben evidents en cultes molt mes antics en els que sobretot es venerava la Mare Terra i per extensió el mon vegetal i el seu cicle de mort i renaixement.
Avui deu d’agost del 2009, festivitat de sant Llorenç, es compleixen cent vint i cinc anys de la coronació pontifícia de la Mare de Déu de Lluc i seria bo recordar les paraules d’un pacifista com es Llorenç Vidal a la seva corona poètica que diu:

Vós, bru clavell, jaramí
flor de gebre, tall d’acàcia,
feis als vostres fills la gràcia
de conservar el mallorquí.

Llorenç Vidal (III Corona Poètica).

La peça que aquest any exposem ens arriba del pla, evidentment ben alimentada i a la que saludem amb paraules de la lletania que a la Verge de Lluc dedica Pere Orpí.

Salut, Pagesa del pla,
plaent com l’alfabeguera,
garrida com el clavell:
el poble té per bandera
la pau del vostre mantell.
Salut, Germana major,
nostrada com l’arbocera,
boscana com l’aladern
el poble mai s’allibera
dels jous que importa l’extern.

Lletania Verge de Lluc Pere Orpí.

Es clar que n’Aina Cohen la criatura de Llorenç Villalonga la podria saludar amb un:

Camperola, camperolapasegeta eixorividada'm un brot d’alfabeguera.
dóna'm una margalida.

El seu llit no pot negar la seva mallorquinitat i per tant li escauria aquell poema de Maria Antonia Salvà que amb una dedicatòria a Josep Carner va dedicar a l’ensaïmada. La poetessa a la qual vol ridiculitzar Villalonga escriu:


Ensaïmada

A Josep Carner

Un mallorquí del pla, veient la lluna —esblanqueïda de mirar les tofes dels ametllers florits—, se n'ullprenia, i en veure-la tan blanca i tan rodona, volgué provar de treure'n una imatge. El pobre s'afanyava nit i dia barrejant la farina, els ous, el sucre i la mantega flonja. No arribava a atènyer l'ideal; però seguia maldant, i aquella gent que mai va veure el món per un forat, meravellada i enllepolida ensems, l'alçava mestre: Mestre en el gai saber de llepolia. Oh, tu, Poeta que has gustat tan d'hora les menges tropicals, la xocolata de Torí, tan famosa, i la delícia de les llamineries catalanes, vulguis, benèvol, acceptar la Roda de la Fortuna, en forma d'ensaïmada: d'una ensaïmada humil, ben mallorquina. Això calia: humilitat, dolcesa; i els angelics suaus s'han deixat tondre les rosses cabelleres per farcir-la.
Així va prenent volada literària un pastis del que les tres religions del llibre es declaren iniciadores i que àrabs (substituint el saïm per llet) i jueus anomenaran “bulemes”. Josep Pla escriu:
La ensaimada es sutil y elegante, como digno producto del país de Villalonga. Creo que así como la magdalena de Proust suele aparecer en el momento menos pensado, la ensaimada de Villalonga tiene preparados sus asedios a la vuelta de cualquier página.
“En este país, que apenas conoce el desayuno de tenedor, la combinación de un buen café negro y una ensaimada mallorquina es, sospecho, lo mejor que se puede desayunar…¿Y por la tarde, a la hora de merendar?. “(La ensaimada) tiene, por así decirlo, un peso atómico tan a la medida del paladar humano y de su espíritu, que su embocadura nunca puede tener consecuencias desorbitadas, no tiene rival, para merendar ni la comparación es posible. La mejor ensaimada es la acaba de salir del horno y se sirve tibia. Como merienda, que suele ser a una hora incierta y crepuscular, la ensaimada pasa sola, volando, tiene una incitación positiva.
El nostre pastis es font d’inspiració de Cortázar, habitant que fou de Deià, quan a un poema dedicat a Borges, visitant circumstancial de Valldemosa escriu:
Justo en mitad de la ensaimada
Se plantó y dijo: Babilonia.
Muy pocos entendieron que quería decir el Río de la Plata.
Cuando se dieron cuenta ya era tarde,
quién ataja a este potro que galopa
de Patmos a Gotinga a media rienda.
Se empezó a hablar de vikings en el café Tortoni,
y eso curó a unos cuantos de Juan Pedro Calou
y enfermó a los más flojos de runa y David Hume.
A todo esto el leia novelas policiales.

(Julio Cortázar, La vuelta al día en ochenta mundos)


I de la poesía a la música un tango que diu:

La vieja hizo torta frita y el tordo de madrugada se barajó una ensaimada sin haber puesto la guita por eso contento invita mientras copa la parada en un juego de payadala Alicia de voz alegre y a contestar se le prende un Pepe de voz gastada.JUAN VALYANI el famós Garufa que entre molts altres cantà Carlos Gardel diu:

Caés a la milonga en cuanto empiezay sos para las minas el vareador;sos capaz de bailarte la Marsellesa,la Marcha a Garibaldi y El Trovador.Con un café con leche y una ensaimadarematás esa noche de bacanaly al volver a tu casa, de madrugada,decís: "Yo soy un rana fenomenal"


Al seu muntatge l’artista ens mostra els peus de la Verge en el moment de la seva Assunció i les petjades, com les que deixa Antoni Miralda amb el seu muntatge, son primordials. Si visiteu la parroquial de Sineu veureu com les marques dels peus, tant de Crist com de la Verge, en el moment de pujar al Cel estan representades als corresponents retaules.
L'any 1656 el predicador apostòlic Antonio del Castillo va publicar a Madrid la seva obra El devoto peregrino. Viage de Tierra Santa. En aquesta obra es parla del Mont de les Oliveres i de la capella de l'Ascensió don es deia que Crist i Mahoma havien pujat junts al cel. Aquí es conservava la pedra des don Jesucrist s'havia enfilat al cel, on es veien les petjades del seu peu. Del Castillo deia:
“Oy dia no se vè mas que la una, y es la del pie izquierdo, porque la del derecho se la han llevado los Turcos al Templo de Salomón, aviendo para esto cortado la piedra. La razón que para ello dan, es (...) que Christo Señor nuestro, y Mahoma subieron juntos al cielo desde el monte Olivete, y que Christo dio la mano derecha a Mahoma, y que cada uno dexò señalado el un pie en la piedra, y que aquel que ellos han llevado al Templo, ò Mezquita suya, es el de Mahoma, y a nosotros nos dexaron el de Christo, y assi dizen no nos hizieron agravio (...)”.
Nicholas Wilcox diu:
La roca del templo de Jerusalén, sobre la que Salomón instituyó a la Diosa madre Ashera, es también la roca desde la que Jesucristo y Mahona ascendieron al cielo, según sus respectivas religiones; Jesús a pie; Mahoma a caballo (dejando la huella de su montura en la roca).Es, finalmente, la roca sobre la que se colocará el Trono de Dios el día del Juicio Final.


Mario Benedetti que tantes hores va passar assegut al Born fa una lectura mes profana dels peus quan al seu poema diu:
La mujer que tiene los pies hermosos nunca podrá ser fea mansa suele subirle la belleza por tobillos pantorrillas y muslos demorarse en el pubisque siempre ha estado más allá de todo canon rodear el ombligo como a uno de esos timbres que si se les presiona tocan para Elisar eivindicar los lúbricos pezones a la espera entreabrir los labios sin pronunciar saliva y dejarse querer por los ojos espejo la mujer que tiene los pies hermososs abe vagabundear por la tristeza.

Festa de la vegetació dons que en paraules de Lluis Maicas es convertirà en:
Suite mínima
Puc trescar aquesta fràgil geografia, turó on hi verdeja la llentrisca, amb la fragància de cada regió del teu cos.
Alfabeguera als cabells i herba-sana als dits, romaní als pits i moraduix a la pell. Fonoll al mugró i murta a la processó.
(Lluïs Maicas)


Poden afirmar, així que l’ensaïmada, es el nostre producte mes universal. Poc podia imaginar Rudy Fernandez, el jugador de basquet a qui els americans anomenen ensaïmada voladora , que el pastis per excel·lència de Houston, la ciutat símbol de modernitat on juga el mallorquí, te com a pastis definidor del lloc l’ensaïmada de canyella.



Última Hora Digital 11-8-2009 Antoni Miralda crea con ‘Dolçura’ el ‘Llit de la Mare de Déu’ de Can Weyler

dBalears.cat 11-8-2009 La Verge més dolça

Cap comentari: