Aquest 19 de juliol de 2007, hem celebrat l’habitual Festa d’Estiu. Al Casal del Patrimoni (Can Weyler) de Palma hem tingut entre nosaltres, a més dels socis i sòcies, i moltes persones col·laboradores i amigues, representants de les més altes institucions balears.
El president d’ARCA, Pere Ollers va encetar l’acte amb aquestes paraules
“Benvingudes i benvinguts, totes i tots ala Festa del Patrimoni, a aquesta casa de patrimoni, ca vostra i casa de Ciutat. 
Enguany la nostra Festa d’Estiu té el sentir especial d’una festa del XXè aniversari: vint anys en què hem propiciat una major sensibilitat pel patrimoni cultural de les Illes Balears, vint anys en què hem lluitat per la defensa i protecció del patrimoni, per la conservació i per la revitalització (aquesta paraula tant difícil i tan present en el nostre nom social). Patrimoni no és sinònim de vell o de passat ni menys d’estantís o inerme. Patrimoni potser i ha de ser vida, gent, cultura, identitat, dignitat.
Enguany els socis d’honor tenen un rerafons d’aquest XXè aniversari: alguns són els expresidents de l’entitat, com a mostra sincera d’agraïment, altres són col·laboradors que han empès la tasca d’ARCA aquests 20 anys i finalment una entitat que s’ha caracteritzat pel seu exemple de conservació del patrimoni.
Els socis d’honor de 2007 són: Manuel Oliver i Moragues,Mercè Truyols Zaforteza, Jaume Llabrés Mulet, Aina Pascual Bennàssar i les Germanes Caputxines del Convent dela Puríssima Concepció
El president d’ARCA, Pere Ollers va encetar l’acte amb aquestes paraules
“Benvingudes i benvinguts, totes i tots a
Enguany la nostra Festa d’Estiu té el sentir especial d’una festa del XXè aniversari: vint anys en què hem propiciat una major sensibilitat pel patrimoni cultural de les Illes Balears, vint anys en què hem lluitat per la defensa i protecció del patrimoni, per la conservació i per la revitalització (aquesta paraula tant difícil i tan present en el nostre nom social). Patrimoni no és sinònim de vell o de passat ni menys d’estantís o inerme. Patrimoni potser i ha de ser vida, gent, cultura, identitat, dignitat.
Enguany els socis d’honor tenen un rerafons d’aquest XXè aniversari: alguns són els expresidents de l’entitat, com a mostra sincera d’agraïment, altres són col·laboradors que han empès la tasca d’ARCA aquests 20 anys i finalment una entitat que s’ha caracteritzat pel seu exemple de conservació del patrimoni.
Els socis d’honor de 2007 són: Manuel Oliver i Moragues,Mercè Truyols Zaforteza, Jaume Llabrés Mulet, Aina Pascual Bennàssar i les Germanes Caputxines del Convent de
Després continuà la Festa i passats uns minuts férem el brindis pel patrimoni és a dir, la felicitació i l’encoratjament entre tots a favor del patrimoni cultural. Pere Morey ens delectà amb les seves engrescadores paraules:
Un brindis per al patrimoni. Mes 7, any 7
Quan els grecs es volien propiciar els déus els oferien una libació: tastaven un poc de vi i abocaven la resta sobre un altar.
Els membres del Fòrum per al Patrimoni, per propiciar-nos els nostres déus aquí presents, més propers i que també hem fabricat nosaltres, com els grecs volem oferir-los igualment una libació, a la qual en direm brindis, un brindis en favor del patrimoni, i és que els que som aquí som tan estranys que, davant d’una persona que comanda, no demanem res per nosaltres.
Per paga en el món hi ha dues castes de persones: les que creuen que en el món hi
ha dues castes de persones, i les altres. Com que nosaltres pertanyem al primer grup, diré que creiem que en el món hi ha dues castes de persones: les que creiem en les paraules que acaben en –tat, com ara identitat, dignitat, nacionalitat... i els que sols creuen en la rendibilitat.
Nosaltres, els del primer grup, desitgem poder passejar pels nostres carrers i camins i sentir-nos identificats amb el nostre passat al gaudir d’un museu o contemplar un casal, un molí, unes marjades, però per això és precís que aquells que administren el poder i els cabals que nosaltres els hem donat, destinin els mitjans necessaris per protegir i mantenir el patrimoni.
Si hi hagués aquí dins alguna persona del segon grup, li podem recordar la rendibilitat que suposa oferir un patrimoni que atregui els visitants amb un nivell cultural i econòmic elevat, i és que l’educació sol ser correlativa amb un cert nivell de renda. Bé, no poseu aquestes cares, he dit SOL SER CORRELATIVA, tots en coneixem una barcada de rics ben rucs.
Patrimoni és un concepte molt ample; comença des de la Seu, filla, mare i germana nostra perquè l’han feta els nostres pares, ens acull al seu sí i encara avui creix amb nosaltres, i arriba fins a una barraca de roter, el testimoni de la difícil supervivència dels nostres avantpassats que s’esforçaren per mantenir-se vius i transmetre’ns aquella cosa sense la qual res, absolutament res, no té sentit: la vida. I si un sol d’ells hagués deixat caure els braços, descoratjat, i no hagués arribat a recollir aquella ambosta marginal de blat que el va mantenir en vida fins a la propera collita, pot ser que alguns de nosaltres no seríem aquí ara. Per respectar la seva memòria, per demostrar-los la nostra gratitud, cal defensar el patrimoni que ens deixaren els nostres pares i que tenim en préstec dels nostres fills.
És per això que no basta conservar el que tenim, també ho hem de protegir dels afegits que el desfiguren i que sols es poden explicar per la manca clamorosa de sentit estètic. Estic pensant en el “Bou” de Santiago Calatrava, una metàfora perfecta d’una escala que puja i puja sense conduir enlloc més que a un esclat. Al port hi estaria molt millor, al manco semblaria una al·legoria d’una grua que descarrega contenidors.
Fins i tot els que han vingut aquí buscant una nova terra on viure se sentiran més disposats a formar part d’un poble que ha sabut crear aquelles ciutats harmonioses i belles, els farà desitjar formar part de la nostra nació, se sentiran orgullosos de poder mostrar aquell entorn cultural als seus amics i familiars que els visitin: un patrimoni ben cuidat també és un factor de integració.
El patrimoni, tanmateix, no sempre és tangible, també ho són les tradicions, músiques i cançons; balls, celebracions i festes i, sobre tot, la paraula, que és l’ànima del poble que ha creat aquells monuments visibles o invisibles. El nostre Govern mai no se’ns ha d’adreçar en una llengua que ens va ser imposada des de fa prop de tres segles, si no en la que és la nostra des de fa prop de vuit segles i que, com totes, és molt més que un idioma: és una manera de veure el món.
Brindem doncs per a que segueixi viva vuit segles més. Vos desig salut i delit, patrimoni i cultura, i molts d’anys per gaudir-los a tots els que som aquí.
Quan els grecs es volien propiciar els déus els oferien una libació: tastaven un poc de vi i abocaven la resta sobre un altar.
Els membres del Fòrum per al Patrimoni, per propiciar-nos els nostres déus aquí presents, més propers i que també hem fabricat nosaltres, com els grecs volem oferir-los igualment una libació, a la qual en direm brindis, un brindis en favor del patrimoni, i és que els que som aquí som tan estranys que, davant d’una persona que comanda, no demanem res per nosaltres.
Per paga en el món hi ha dues castes de persones: les que creuen que en el món hi
ha dues castes de persones, i les altres. Com que nosaltres pertanyem al primer grup, diré que creiem que en el món hi ha dues castes de persones: les que creiem en les paraules que acaben en –tat, com ara identitat, dignitat, nacionalitat... i els que sols creuen en la rendibilitat.Nosaltres, els del primer grup, desitgem poder passejar pels nostres carrers i camins i sentir-nos identificats amb el nostre passat al gaudir d’un museu o contemplar un casal, un molí, unes marjades, però per això és precís que aquells que administren el poder i els cabals que nosaltres els hem donat, destinin els mitjans necessaris per protegir i mantenir el patrimoni.
Si hi hagués aquí dins alguna persona del segon grup, li podem recordar la rendibilitat que suposa oferir un patrimoni que atregui els visitants amb un nivell cultural i econòmic elevat, i és que l’educació sol ser correlativa amb un cert nivell de renda. Bé, no poseu aquestes cares, he dit SOL SER CORRELATIVA, tots en coneixem una barcada de rics ben rucs.
Patrimoni és un concepte molt ample; comença des de la Seu, filla, mare i germana nostra perquè l’han feta els nostres pares, ens acull al seu sí i encara avui creix amb nosaltres, i arriba fins a una barraca de roter, el testimoni de la difícil supervivència dels nostres avantpassats que s’esforçaren per mantenir-se vius i transmetre’ns aquella cosa sense la qual res, absolutament res, no té sentit: la vida. I si un sol d’ells hagués deixat caure els braços, descoratjat, i no hagués arribat a recollir aquella ambosta marginal de blat que el va mantenir en vida fins a la propera collita, pot ser que alguns de nosaltres no seríem aquí ara. Per respectar la seva memòria, per demostrar-los la nostra gratitud, cal defensar el patrimoni que ens deixaren els nostres pares i que tenim en préstec dels nostres fills.
És per això que no basta conservar el que tenim, també ho hem de protegir dels afegits que el desfiguren i que sols es poden explicar per la manca clamorosa de sentit estètic. Estic pensant en el “Bou” de Santiago Calatrava, una metàfora perfecta d’una escala que puja i puja sense conduir enlloc més que a un esclat. Al port hi estaria molt millor, al manco semblaria una al·legoria d’una grua que descarrega contenidors.
Fins i tot els que han vingut aquí buscant una nova terra on viure se sentiran més disposats a formar part d’un poble que ha sabut crear aquelles ciutats harmonioses i belles, els farà desitjar formar part de la nostra nació, se sentiran orgullosos de poder mostrar aquell entorn cultural als seus amics i familiars que els visitin: un patrimoni ben cuidat també és un factor de integració.
El patrimoni, tanmateix, no sempre és tangible, també ho són les tradicions, músiques i cançons; balls, celebracions i festes i, sobre tot, la paraula, que és l’ànima del poble que ha creat aquells monuments visibles o invisibles. El nostre Govern mai no se’ns ha d’adreçar en una llengua que ens va ser imposada des de fa prop de tres segles, si no en la que és la nostra des de fa prop de vuit segles i que, com totes, és molt més que un idioma: és una manera de veure el món.
Brindem doncs per a que segueixi viva vuit segles més. Vos desig salut i delit, patrimoni i cultura, i molts d’anys per gaudir-los a tots els que som aquí.
El Senyor Pere Morey i Servera és escriptor i president de l'Associació d'Amics del Museu de Mallorca integrada en el Fòrum de Patrimoni
Vegeu Diario de Mallorca
Vegeu El Mundo- El Día
Vegeu Última Hora
Vegeu Diari de Balears
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada