17 de febr. 2008

EmbARCA't: Visita a es Carnatge

"Visita a es Carnatge" dirigida per l'investigador Pedro Galiana Veiret.

ES CARNATGE.

Es Carnatge està considerat com la millor mostra del Quaternari de la mediterrània occidental. Té una edat geològica xifrada entre 25.000 i 200.000 anys i s’ha mantingut indemne de ser urbanitzat, gràcies a trobar-se situat entre instal·lacions militars; per haver-hi una activitat desprestigiada en tractar-se de l’eliminació i reciclatge dels animals morts i la mala olor que aquesta desprenia; la pudor que a l’estiu feia l’alga que fermentava a la caleta que es troba en accedir-hi, i, a partir de l’any 1960, la contaminació sonora i ambiental que produïen les primeres generacions de reactors que operaren a l’Aeroport de Son Sant Joan. Des de l’any 1991 gaudeix de protecció urbanística en ser considerada una àrea natural d’especial interès.

Es troba en terrenys procedents de les antigues possessions de Son Manuel i Son Mosson, els de la primera van fins just després de les cases del Carnatge i foren propietat del metge don Pere Jaume Matas (introductor de la radiologia a l’illa, mort el 1920 als 64 anys), i després fins passat la Bateria, a Son Mosson, de la família Sabater. Les cases de Son Manuel es poden veure sobre un turó a uns 200 m. al sud de la superfície comercial de Carrefour, i les de Son Mosson Nou, sobre un altre turó al costat nord de l’autopista a l’alçada de l’aeroport. (Son Mosson Nou ja surt documentat l’any 1831 i Son Mosson Vell va desaparèixer a mitjan dels seixanta en ser ampliat l’aeroport).

Començam la visita entrant per Cala Gamba, la punta de llevant de la qual a través del temps ha tingut diversos noms; antigament era coneguda per La Creueta, així surt en el mapa del Cardenal Despuig el 1784; Es Canet, perquè fins l’any 1967 hi havia una roca que semblava un ca assegut; Sa Punta des Reflector, perquè entre els anys 1917 i 1947 hi va haver el projector de la Bateria de Torre d’en Pau; i també com Sa Punta d’es Tinent, ja que en ser propietat militar estava sota el comandament d’un tinent d’artilleria.

Després de la Punta del Reflector tenim Cala Pudent, la qual es diu així a causa de les emanacions sulfhídriques resultants de la fermentació de les algues -posidònia- que sempre s’hi han dipositat, encara que antigament se la coneixia com La Galera. Cal observar la seva estratigrafia, es poden veure clarament les distintes progressions i regressions marines que es varen produir en aquesta època de grans variacions del nivell de la mar, a les primeres corresponen arenes i graves amb fòssils marins, i a les segones llims i terres vermelloses amb fòssils terrestres, aquestes darreres, són les que per la seva solubilitat i per l’erosió marina s’han anat enderrocant, la qual cosa és patent a la seva culassa i a la part de llevant de la cala.

La costa, des d’aquesta petita cala fins a l’alçada de les cases del Carnatge és un important jaciment de fòssils, fins al punt de semblar que es tracta de formigó.

Els millors exemplars estan a la punta oriental de la cala, on els enderrocaments han deixat al descobert la part interna de l’estrat; val la pena observar amb deteniment la seva línia de fractura, on hi trobam una gran abundància i varietat d’aquests fòssils, que foren estudiats i catalogats pel geòleg Joan Cuerda.

Entre Cala Pudent i les cases del Carnatge hi ha una planícia on als anys quaranta hi va haver un camp de tir, al qual l’any 1947 hi va anar a el geòleg Andreu Muntaner quan feia el servei militar i en refugiar-se de la pluja en una pedrera, es va adonar de la importància geològica d’aquest espai i hi va centrar l’atenció dels seus estudis, que llavors realitzava en terrenys d’Es Molinar, als quals es va unir l’abans esmentat paleontòleg Joan Cuerda. Conjuntament investigaren i publicaren diversos treballs que foren molt valorats per l’INQUA, i l’any 1957, quan aquesta institució internacional dedicada a l’estudi del Quaternari va celebrar el seu V Congrés, va desplaçar més d’un centenar de congressistes de tot el món per veure’l. (foto de l’Arxiu Andreu Muntaner) Aquesta planícia, igualment rica en fòssils visibles en moltes pedres que afloren, també és interessant per les aus que s’hi poden veure, però ho és especialment per als botànics per la varietat de plantes que s’hi troben, que foren estudiades, d’entre altres científics, pel botànic i apotecari del Coll don Antoni Llorens de Ros i actualment ho són pel seu fill Lleonart -apotecari i professor de botànica de la U.I.B.-, que hi té catalogades unes 200 varietats i és l’impulsor del jardí botànic que està projectat fer-hi. D’entre aquestes varietats n’hi ha una d’endèmica en perill d’extinció, es tracta de l‘Helianthemum Serrae, una petita planta de minúscules fulles de color verd obscur en forma de cor, que al mes de març o abril fa unes petites flors de color groc que sols tenen una durada d’unes hores, hi ha exemplars d’aquesta planta en unes dunes de just abans dels llums de balisament de l’aeroport, a uns 300 m. de la mar, entre unes figueres de moro i un pi inclinat.
A la part interna d’aquesta planícia hi ha multitud de pedreres de marès que foren explotades durant la primera meitat del segle XX quan s’esgotaren les de dins el Coll, també fou utilitzada per l’exèrcit per fer-hi maniobres amb bateries mòbils, i a la part més oriental, devora la paret mitjanera amb Son Mosson hi trobam les cases del Carnatge, les quals, el Metge Matas va tenir cura de què es fessin en el lloc més allunyat de les cases del seu hort, que estava al nord-est de Cala Gamba, on actualment hi ha les instal·lacions de GESA.

Les cases del Carnatge, que donen nom al paratge tenien una cisterna, una porxada amb dos fogons i dues calderes, una d’elles era tan grossa que hi cabien les restes d’un cavall o d’una vaca, i un pati amb un pou d’aigua dolça, on es treballava i es posava a secar la carn; tot estava envoltat d’una alta paret que impedia la vista des de fora.(Foto feta l’any 1999)

Aquestes cases foren construïdes l’any 1890 per albergar el quart carnatge que es té coneixement, en el seu procés d’allunyament de Ciutat: Torres Llavaneres, Ses Figueres Baixes, Cala Gamba i Son Manuel. A diferència d’altres carnatges en què no es donava cap utilitat als animals morts, com el de Formentera on es tiraven a la mar i es diu així el lloc on aquesta els treia, en aquest carnatge tot s’aprofitava: les pells; el seu, el greix de cavall és el millor per nodrir el cuiro; els ossos, dels quals es feia farina o coles; i la carn, que després de ben cuita, era trossejada i secada al sol, i que després es venia com a pinso per als animals, especialment per als cans llebrers que corrien en el canòdrom.
Els primers 8 anys de funcionament d’aquest carnatge varen estar a càrrec d’un valencià que nomia Blai Real, aquest període va ser molt problemàtic ja que no enterrava els animals i les emanacions pestilents es propagaven al Coll que llavors s’estava poblant, la qual cosa va generar fortes protestes.
El següent carnatger del qual tenim referència va ser Josep Alemany Salom, més conegut per Mestre Pep Roig (malnom que es devia al color dels seus cabells), qui havia heretat la professió del seu pare. Allà, fins a finals dels anys cinquanta hi va reciclar els animals majors morts, els que es sacrificaven a causa d’alguna fractura o malaltia no infecciosa, o els que ja havien acabat el seu període de vida útil per al transport o les feines del camp. Mestre Pep era un gran professional, tot sol s’enginyava per carregar una bèstia morta en el seu carro per dur-la al Carnatge; l’endemà a sortida de sol encenia el foc i començava el treball, que realitzava amb tota escrupolositat, les condicions sanitàries eren controlades pel manescal de l’Ajuntament, qui moltes vegades li va dir que sabia mes de biòpsies que ell mateix; però, així i tot, quan bufava xaloc o en les nits de calma, la pudor dels ossos no aprofitables que es cremaven arribava fins al Coll.
Després de les cases, ja dins els terrenys de Son Mosson, continua la planícia, en la qual, a més de més pedreres, a la vorera de la mar, fa uns 50 anys hi havia un forat on l’onatge comprimia l’aire i sortia com si fora una balena. A la part interior, després de la duna artificial que es va fer entre els anys 2002 a 2006 amb terres d’aportació, per protegir les espècies mediterrànies del jardí botànic del qual hem parlat, hi havia un frondós pinar del qual avui es por veure part devora la carretera, pedreres de marès i uns jaciments de grava que va ser molt apreciada per a la construcció en els anys quaranta i cinquanta.

A continuació hi ha un turonet

on l’any 1940, dins les mesures defensives de la segona guerra mundial, es va construir una bateria antiaèria, constava d’un quarter que estava devora la carretera, el qual, juntament amb la cotxera del fonolocalitzador

encara existeixen en estat d’abandonament. Sobre aquest turó hi havia els emplaçaments subterranis per a 4 peces del 10.10 que també servien per a costa, els quals avui semblen grans i perilloses olles de formigó;

dins es poden veure el que foren ascensors, estanteries per als projectils, refredadors de les beines i la reforçada base pel canó. Aquests emplaçaments, el lloc de comandament, el telèmetre i el goniòmetre estaven intercomunicats per una xarxa de passadissos on hi havia altres dependències, tenien dues entrades, una per dins una pedrera i a l’altra banda, una escala de caragol.
En aquest turó també hi ha nombroses pedreres, en la que trobam a la part més elevada del turó i a la dreta del passeig peatonal-ciclista, que fou picada per un trencador del Coll que de malnom li deien Mestre Miquel Menut “S’Estellador”, tenim un detall prou interessant, és la petjada que va deixar la pota d’un myotragus en secció, en comprimir l’arena mentre pasturava .
La podem veure dins un requadre que es va fer en un intent d’espoliació venturosament frustrat; per a la seva localització cal situar-se uns dos metres a la dreta de la intersecció de les passarel·les de fusta i baixar la vista en mirar en direcció a l’Illot de Sa Galera, encara que n’hi ha d’altres, aquesta és la millor i més fàcil de reconèixer. A l’esquerra de la petjada es veu un queixal de marès serrat mecànicament, és d’on es va treure la mostra que actualment està exposada en un lloc preferent del Caixa Forum de Barcelona. En aquest lloc és interessant observar els estrats de les dunes, que són d’una verticalitat impressionant, la qual cosa fa pensar que a més de canvis de nivell de la mar, també hi pogué haver moviments de terra.
Sota aquest turó es troba Sa Cova de Sa Gata, on hi ha uns forats de mol·luscs litòfags que actualment estan a uns 2 m. d’alçada i foren realitzats quan eren coberts pel nivell de la mar.

Al final hi ha un forat, que avui està cegat, per on sortia l’aire que es comprimia dins la cova i era conegut com “Es Bufador”, nom amb què també es coneixia aquesta cova.
A uns 300 metres més a llevant de Sa Cova de Sa Gata, hi havia una altra cova avui esbucada però identificable, que es coneixia com Sa Cova des Gató,
on als voltants de la primera dècada del segle XX encara hi habitava una parella de vells marins, espècia desapareguda de les nostres costes i que s’intenta reintroduir a Cabrera.

En aquest espai comprès entre Son Mosson i la costa en direcció a S’Illot s’han trobat restes arqueològiques que testifiquen que en l’antiguitat hi havia una significativa activitat humana.

Devora les cases de Son Mosson Nou en una excavació que als anys seixanta realitzaren els arqueòlegs Guillem Rosselló i Joan Camps amb l’investigador Antoni Vallespir Bonet, a mig nivell del turó, descobriren unes restes musulmanes dels segles IX a XIII d.C, on localitzaren una cova amb restes de ceràmica, entre la qual hi havia uns cadufos de sínia i una gerreta decorada, que indica que hi va haver una explotació agrícola, tal vegada pertanyent a una alqueria musulmana, aquest jaciment sembla que va desaparèixer en fer l’autopista.

A llevant del quarter, en un lloc actualment delimitat pels carrers Déntol i Congre, l’abans esmentat investigador Antoni Vallespir, a principis dels anys seixanta va trobar nombrosos fragments de ceràmica púnica i un ham de coure, i al Caló de Son Cayos també conegut com Es Clot d’en Bernadet, hi va localitzar una petita cova d’enterrament pre-romana que ja estava mig esbucada però que era fàcilment identificable, de la qual actualment sols queda el vestigi circular de la seva base.
Just davant del final del nostre recorregut tenim s’Illot de Sa Galera, del qual, pel seu interès, parlarem en un nou espai.
Així acabam la nostra passejada descriptiva pel Carnatge, de ben segur que en tornar-hi a passar veurem moltes més coses que abans, sabrem el seu origen i ens adonarem de la importància d’aquest lloc, que cal valorar i que bé val la pena conservar.


S’ILLOT DE SA GALERA

Al qual es va fer referència en la visita guiada a Es Carnatge, organitzada per ARCA el 17.02.2008. Per Pedro Galiana Veiret.
S’Illot de Sa Galera ja surt documentat en la cartografia del segle XVIII, es troba al final del recorregut pel Carnatge, davant Es Caló de Son Cayos, a uns 150 metres de la costa, de la que està separat per un freu amb una profunditat que no arriba als 2,5 metres i mig. Té 7,3 metres d’elevació i uns 50 metres de banda a banda. Uns 60 metres al llebeig -sud-oest- hi ha un perillós escull que per estar a uns 20 cm. per sota l’aigua es pot veure bullir per poca mar que hi hagi.
No se sap amb certesa l’origen del seu topònim, però no resulta aventurat suposar que podria ser a causa del naufragi o varada accidental d’alguna galera.

En la part oriental d’aquesta petita illa, vista des de la costa i al redós dels vents de fora, hi ha una petita cova funerària que els arqueòlegs daten a l’edat del bronze (1.000 a 3.500 anys a.C.) ,
és de planta circular i d’estructura semiesfèrica, té una alçada d’1,5 m i un diàmetre de 2,5 m, i a uns 20 cm del sòl de la part esquerra entrant, té una petita represa o escudeller, també semiesfèric, de 45 cm de llarg, 30 d’alçada i 15 de fondària. Tant les seves parets com el seu sòtil estan molt ben regularitzats, així com la seva entrada on es veuen molt ben diferenciades les seves tres funcions: accés de persones, entrada de llum i evacuació de l’aigua que hi podria entrar en cas de pluges amb vents del primer quadrant .
A una vintena de metres al seu ponent, hi ha vestigis d’un varador d’uns 2,5 m d’amplària per una llargària d’uns 5 m a la part avui emergida .

A la part central, que és la més elevada, hi ha restes dels fonaments d’una construcció suposadament post-talaiòtica de planta possiblement quadrangular d’uns 4 o 5 metres de costat amb pedres col·locades que avancen cap a la sitja ,

aquesta està a uns 9 metres del punt central en direcció nord, en el vessant o coster, sembla un petit pou o dipòsit excavat en la seva superfície en forma de pera, que fou usat per guardar-hi mercaderies, ja sigui directament o dins àmfores quan es tractava de gra o líquids, la seva boca és circular i està a nivell del sòl, té un diàmetre d’uns 5 pams (1 m) i una fondària actual d’1,20 m, que en estar reomplerta de terra i brutor, indica que era més fonda; es diu que als anys quaranta també fou usada com amagatall d’estraperlo.

A la seva part de llebeig, davant l’escull, hi ha restes d’una antiga pedrera, excavada a poca distància de la mateixa vorera, per la qual cosa actualment es troba formant una petita llacuna, la seva antiguitat sembla que és considerable ja que el nivell de l’excavació actualment es troba uns 30 o 40 cm per sota del nivell de la mar, on els trencadors ja no hi picaven per la seva dificultat en absorbir el cop de les escodres i la mala qualitat del marès abeurat d’aigua salada.

També hi ha la teoria -poc probable al meu criteri, per la seva situació i mides- de que podria tractar-se d’un petita dàrsena per acollir petites embarcacions en una època que la mar anàs molt més alta; just al seu costat sud-oriental i un poc més elevada hi ha una petita excavació cúbica perfectament regular d’origen i utilitat desconeguda.

L’arqueòleg Víctor Manuel Guerrero hi va documentar abundant presència de material púnico-ebusità, majoritàriament fragments de ceràmica, escòries de ferro, sembla que un clau de bronze, així com fragments del reforçat coll d’àmfores itàl·liques i púniques, uns pocs fragments de ceràmica talaiòtica, i una gran urna que seria esfèrica i d’uns 30 cm de coll, que segons l’esmentat autor, indica que tenien contacte freqüent amb els habitants dels poblats de terra dels voltants, tal vegada el de Son Oms.

L’arqueòleg Lluís Plantalamor hi va trobar un motlle de fundició per a la fabricació de petits objectes de bronze, que actualment està dipositat en el Museu de Mallorca; aquest motlle sembla que era part dels instruments d’un fonedor ambulant que es traslladava amb ells al lloc on era requerit.
La troballa dels abans esmentats vestigis fa suposar que hi va existir una antiga factoria-mercat i possiblement una foneria, ja que tal com ens diu Víctor M. Guerrero, va ser un dels 9 assentaments púnics de Mallorca en el segle II a.C., i des d’on realitzaren el comerç mut amb la costa ferma de l’illa.


Pedro Galiana Veiret, febrer de 2008


Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura.

2 comentaris:

仔仔Kevin ha dit...

cool!i love it!AV,無碼,a片免費看,自拍貼圖,伊莉,微風論壇,成人聊天室,成人電影,成人文學,成人貼圖區,成人網站,一葉情貼圖片區,色情漫畫,言情小說,情色論壇,臺灣情色網,色情影片,色情,成人影城,080視訊聊天室,a片,A漫,h漫,麗的色遊戲,同志色教館,AV女優,SEX,咆哮小老鼠,85cc免費影片,正妹牆,ut聊天室,豆豆聊天室,聊天室,情色小說,aio,成人,微風成人,做愛,成人貼圖,18成人,嘟嘟成人網,aio交友愛情館,情色文學,色情小說,色情網站,情色,A片下載,嘟嘟情人色網,成人影片,成人圖片,成人文章,成人小說,成人漫畫,視訊聊天室,性愛,a片,AV女優,聊天室,情色

Esteve Cerda Aloy ha dit...

Vaig fer una visita guiada fa tres anys per aquest paratge i m'agradat molt trobar aquesta pàgina amb les explicacions tan detallades, he recordat moltes coses i he disfrutat de tornar a fer el recorregut a través de les vostres explicacions i les imatges que les acompanyen.
Estic preparant una visita per aquest recorregut amb unes amigues per poder transmetre aquesta part de l'història de la nostra ciutat.
Gràcies.