30 d’ag. 2009

IIIª Agrorruta als Forns Antics de Palma

El passat 29 d'agost ARCA organitzà la IIIª agrorruta del programa Agricultura, paisatge i patrimoni amb el suport de la Conselleria d'Agricultura i Pesca del Govern Balear. Aquest cop es visitaren els Forns Antics de Palma i poguerem conèixer les tècniques de producció dels mestres forners i pastissers que encara exerceixen la seva professió d'una forma artesanal i tradicional.

Història

Antigament els forners també eren anomenats flaquers. El seu col·legi és un dels primers que es fundà després de la conquesta de Jaume I, amb el nom de Officium Clibanorum i Officium Furnariorum.
A part de fer pa per a la venda, també elaboraven bescuits, casques, coques, panades de peix, flavons i formatjades, mentre que la pastisseria era de lliure fabricació.
El 1476 el Col·legi estipulà que s’havien d’exercir tres anys d’aprenentatge de l’ofici, que poc després s’augmentà fins a quatre, però el 1509 es deixà definitivament en tres anys. El 1476, també se’ls obligà a parar les taules ben abastides per a la venda de pa, sinó eren penalitzats amb 10 lliures. L’excepció es feia per als diumenges i dies de festa.
El segle XVI s’establí una disposició que el pa podia ser tornat, si aquest no era ben cuit i amb el pes degut, a l’igual que també les panades o formatjades en el cas de ser cremades.
El 1678 els forners no podien tenir més de 50 quarteres de blat que no fossin de la seva collita. També havien de marcar amb una creu aquells pans que estiguessin cremats o amb manco pes. Si algú infringia aquesta norma era denunciat davant el mostassaf, perquè no els pogués comercialitzar.
El 1695, el Col·legi de forners volgué imposar un examen a tots aquells que volguessin exercir la professió i va haver l´ intent de decomissar els productes elaborats pels no col·legiats, però els jurats de Ciutat impediren aquesta decisió.
Altres regulacions que establí aquest col·legi foren la prohibició de mesclar diferents qualitats de farina, que cada forn havia de marcar amb un senyal els pans que elaborava o regular el preu de la peça mitjançant el seu pes.
(GEM. V.6, p.11).
Diego Zaforteza Musoles, al seu llibre La Ciudad de Mallorca. Ensayo histórico-toponímico,ens parla que a Palma hi havia un total 55 forns antics, dels quals a dia d’avui, n’hi ha molts que han desaparegut. Però afortunadament encara conservem dues autentiques relíquies com són:
- Forn de la Glòria: Es situa en l’homònim carrer de la Parròquia de Santa Creu, antic forn, que segons algunes fonts ja existia al segle XIII i podria ser el més antic de Palma, tot i que Zaforteza Musoles el data a l’any 1717. El forn antic es situaria possiblement a l’actual galeria d’art Ferran Cano, mentre que aquest establiment es construiria a l’any 1903. L’actual propietari és el Sr. Sebastià Camps Perelló, qui començà a treballar als 14 anys amb uns familiars seus i després acabà comprant el negoci.

Aquest carrer ha patit diferents nomenclatures al llarg de la història, primer trobem que es deia Adrover, en al·lusió a un personatge amb aquest llinatge que devia viure en aquest carrer. Al segle XVIII trobarem el Forn d’en Adrover al carrer Estanc. Al segle XVIII el carrer es dirà Canonge Carrió i durant la mateixa centúria agafarà el topònim actual. Entre 1808-64, se’l reconeixerà com a carrer del Forn de la Munició, establiment que es trobava en aquest carrer i prop del Forn de la Glòria des de 1717, però posteriorment passarà al nº67 del carrer Concepció. Després de la segona meitat del segle XIX, la nomenclatura del carrer serà abreujada i se’l coneixerà com carrer de la Glòria.
Altres forns que hi havia a aquesta parròquia eren el del carrer de la Mar, i ja més modernament (1812) es va fer el Forn de la Pau, situat al carrer Salas, 10.
- Forn de la Pelleteria: Establiment situat en aquest carrer de l’antic call jueu o barri de la Calatrava. Possiblement ja existís a l’any 1655 i poc després a l’any 1697 tenim el Forn d’en Rexach, propietat de Gabriel Rexach i que donava nom a aquest carrer. Zaforteza Musoles, ens diu que ja en 1742, es deia Forn de la Pelleteria, igual que el carrer. L’actual propietari és el Sr. Miquel Antoni Pujol Ferragut, qui segueix el treball de la seva família, situada aquí des de l’any 1914.
El carrer també s’ha dit de la Sinagoga Nova o Sinagoga Nova del jueus i dels Pelleters, artesans que es dedicaven a la manufactura d’aludes i pergamins. Eren un gremi a part dels blanquers i assaonadors, i des de l’any 1499 ja formaven una confraria en honor del Sant Baptisme del Nostre Senyor Jesucrist, els qual celebraven els seus cultes a l’església de Santa Fe o al Temple. A part de pergamins, aludes, pells especials, també fabricaven guants i bosses.
Prop del Forn de la Pelleteria també hi havia el Forn del Call, situat al carrer Santa Clara, 5 en data de 1657. Poc després va canviar el seu nom pel de Sant Cristo a l’any 1685, el qual es situa actualment al carrer Guixers. Altres forns pròxims eren el del Pes de la Palla o el del Temple.
Cal fer referència al Forn Fondo, que segons Zaforteza Musoles es dataria a l’any 1742 i amb entrada al carrer Caputxines, 3. Però a l’any 1911 es dugueren unes obres de reforma i es canvià la decoració de l’establiment, adoptant l’estil modernista, a l’igual que el Forn del Teatre.
Recentment ha tancat al públic el Forn Cremat, segons Zaforteza Musoles aquest ja existia a l’any 1390 i es situava al carrer Cavalleria, 29.
Comerços centenaris
Comerços històrics de Palma premiats per la Cambra de Comerç l’any 2007: Confiteria Frasquet (1704), Floristeria Alemany (1837), Expendería 26 Palma (1891), La Pajaríta (1872), Llibreria Fondevila (1894), Perruqueria Joan Vich (1815), Rellotgeria Española (1885), Casa Florencio (1870), Casa Roca (1850), Colmado Colom (1881), Antigua Casa Bet (1839), Joyas Forteza (1885), Mobles Castañer (1865, Sóller), Can Joan de S´Aigo (1700), Ca La Seu (1510), La Expeditiva (1905), Rellotgeria Alemana (1879), Cafès Llofriú (1866), Casa Quesada (1890), Muebles Bosch (1875), Forn d´es Paner (1890), Juncosa (1902), Pastisseria Marroig (1852, Sóller), Forn Fondo (1742), Forn de la Glòria (1717), Ca´n Miquel- Forn de la Pelleteria (1655), Forn de la Concepció (1902), Joieria La Perla (1899), Eléctrica Ferreteria M. Amengual (1817) i María Antonia Bergas (1890).

21 d’ag. 2009

Esplendor de la Mediterrània 2009


A Can Weyler, celebració de la festivitat “l’Esplendor de la Mediterrània” organitzada per la Fundació Amics del Patrimoni, on se lliuraren tres guardons, joies de Chus Burés, a quatre dones significatives de la nostra societat: Montserrat Casas, rectora de la UIB; María Barceló, historiadora; María José Hidalgo, directora d'Air Europa i Cristina Macaya, empresària.

L'acte començà amb un petit concert dels violinistes Barry Sargent i Mayumi Sargent.
dBalears.cat 21-8-2009 Màxima esplendor mediterrània

20 d’ag. 2009

Donació a la ciutat de Palma de l'esculptura "Puerta para el viento"

A la plaça de la Porta des Camp, l'artista Rafael Mahdavi, i Joan Guaita en nom seu i de la Fundació Amics del Patrimoni i del Museu Sentimental d'aquesta Fundació, han fet la donació a la ciutat de Palma de l’esculptura “Puerta para el Viento” (1998), de l’artista Rafael Mahdavi.

embARCA't: "Estilística dels Llits ciutadans"

Segon recorregut embARCA't sobre els Llits de la Mare de Déu de 2009, dirigit per Biel Barceló
Primer recorregut: embARCA't: Les processons de la Mare de Déu Morta

Parròquia de Santa Creu.

Han passat molts anys sense que el cadafal del llit de la Mare de Déu Morta es muntes. Aquest any gracies a la voluntat del rector de la parròquia i a l’esforç dels voluntaris d’ARCA hem pogut veure el que queda d’una tarima de mes de 30 metres quadrats que l’enginy de les dones col·locant els cossiols i el muntatge d’una plataforma central que supleixen les parts perdudes ha donat un resultat magnífic. Degut a la novetat es de visita obligada.

L’urna neoclàssica damunt la qual descansa la Verge procedeix de Cartoixa, com també els notables canelobres amb el corresponents símbols marians instal·lats al muntatge. La vinculació de la parroquial de Santa Creu amb Cartoixa ve del moment en que Martí l’Humà cedeix els drets parroquials del temple ciutadà al prior de Cartoixa, que igualment era el castlà de Bellver. La desamortització farà la resta i no tan sols arribaran al temple del Puig de sant Pere aquets elements, també hi arribarà entre altres el quadre de Sant Bru.

Una de les preguntes que sorgeixen es el perquè de l’anagrama de Jesús que figura a la toca de la figura de la Verge. No es podria vincular al fet que el non del cenobi valldemossí fos el de Cartoixa de Jesús Natzarè ?.

La imatge que tipològicament correspon al segle XVI és de fusta policromada i la voreta del mantó va adornada amb capets d’àngels tallats. A la corretja, que li arriba casi be als peus, no hi figura cap inscripció, ni incisa ni pintada com sí passa a altres imatges. La corona de plata es molt interessant encara que molt fràgil.


Ajuntament de Palma.

El despatx de la batllessa de Palma guarda el retaule de la capella de la carnisseria de Dalt, que es una dormició pintada el 1550 per Rafel Guitard, un deixeble de Mateu Lopez (vell).


Aquesta capella estava situada a l’actual plaça d’en Coll i quan fou desmantellada el seu mobiliari fou repartit entre la capella del cementiri, l’església dels Hostalets i el propi edifici de l’Ajuntament. Presenta una de les característiques mes destacables de les dormicions mallorquines com es la presencia de tan sols onze apòstols presents en el moment del traspàs de la Mare de Déu.

Dins la mateixa estança es troba el quadre del “cerimonial dels Jurats de la Ciutat i del Regne de Mallorca”. El quadre es d’Andreu Riera datat el 1659 i agenollats davant l’Immaculada, patrona del Regne de Mallorca a partir del 1643, apareixen els sis Jurats vestits amb les corresponents gramalles i a la part baixa el text del cerimonial.
A la sala d’espera es troba el retrat que feu de Ramon Llull el pintor Ricard Anckermann i que degut als alambins i altres símbols alquímics agrada poc als lul·listes.
Gràcies a les facilitats donades per la batllía i la bona disposició dels funcionaris de l’Ajuntament poguérem accedir al corredor del Saló de Sessions, on es troben els quadres de l’enterrament de Ramon Llull i el martiri de Cabrit i Bassa de Miquel Bestard i el sant Sebastià de van Dyck. Al Saló a mes de conèixer els fills il·lustres de la ciutat contemplarem el mobiliari que can Juncosa realitza en un estil modernista i on encara a avui s’asseuen els regidors els dies de Ple.

Parròquia de Sant Miquel.

La Mare de Déu Morta d’aquesta parròquia es la que es conserva durant la resta de l’any al Museu Diocesà dins l’urna que feren els Lopez per a l’església de Sant Nicolau i que igualment es troba dipositada al museu situat a les dependencies del palau Episcopal.

Imatge de la qual es tenen noticies al menys a partir del segle XVI. Te totes les característiques de les imatges primerenques en quant a vestimenta, posició de les mans, corretja que li arriba quasi als peus i sense calçar.


Jeroni Juan ( L'Àlbum de la Dormició de Jeroni Juan Tous. Jaume Llabrés, Aina Pascual. 2008 ) fotografià aquest llit i podem veure que els anys 50’s la Verge, d’expressió dolcíssima, es posava damunt una urna de traces neoclàssiques que a la vegada descansava damunt una tarima d’un sol esglaó. Era un llit que es completava amb una corona i un conjunt de quatre angelets que aguantaven un vel, dos al costat de la corona i dos mes damunt unes columnes de fust estriat. Als peus de la Mare de Déu completaven el monument dos angelets que col·locats damunt una peanya baixa.

Aquesta parròquia conserva la Coronació de la Verge que el valencià Jose Gil, artista que arribà a director de l’acadèmia de san Carlos, feu per a la capella de la Trinitat que el gremi de gerrers tenia a l’església dels Trinitaris. D’aquí la creu trinitària que figura a l’escapulari de la Verge. Aquesta peça ben notable, on la Santíssima Trinitat corona Maria, sortia a la processó del Corpus i després de la desamortització passà a la parròquia de sant Miquel. Posteriorment l’església que tenien els Trinitaris fou cedida a l’orde de sant Felip Neri.

Parròquia de Sant Nicolau.

Les fotografies de Jeroni Juan també ens ajuden moltíssim en el cas del llit de sant Nicolau. Es muntava una plataforma rectangular a la qual s’accedia per un conjunt de quatre graons situats a la part mes propera al portal major de l’església. La part mes propera a l’altar major constava d’un portal format per una llinda i dues columnes jòniques que l’aguantaven. Dos angelets, que aquest any també s’han muntat, completaven un conjunt on una imatge del segle XVIII descansa damunt una urna neoclàssica del segle XIX.



La Mare de Déu va amb el cap descobert i a mes porta unes sandàlies a “la romana”. La posició de les mans, en canvi, es idèntica a les imatges mes antigues.

Un dels àngels aguanta una corona i l’altre un filacteri afegit i fet d’un tros de domàs. Les dues imatges presenten dos forats rectangulars a l’esquena el que denota que estaven subjectes a algun suport.



El retaule major està rematat per una imatge de la Verge coronada per dos angelets.




Parròquia de Santa Eulàlia

Hem de començar per una de les imatges mes belles del gòtic mallorquí. La Dormició del Mestre de santa Eulàlia està situada a l’antiga capella de les Ànimes que fou destruïda per un incendi el 1971. El quadre, que estava penjat e la nau de l’església, passà a presidir aquesta capella que en posterioritat a la desgràcia esmentada es presenta absolutament despullada de qualsevol altre moble o quadre.


L’obra que, fa uns anys fou restaurada, es la mes destacable de les Dormicions de la Mare de Déu que es conserven a Mallorca. El nom de l’autor no es coneix i l’escena te lloc dins un espai enrajolat on tres dels apòstols, en primer terme, llegeixen. La Verge, vestida en túnica i mantó estirada damunt un llit està amb les mans aplegades damunt el pit. Els vuit apòstols que manquen fins a completar els onze que apareixen a quasi be a totes les obres conservades a Mallorca, i que fan referència al traspàs de la Verge, estan a l’altre costat del llit. Es poden identificar sant Joan, que porta la palma i sant Pere amb capa pluvial oficiant la cerimònia. Crist, envoltat de serafins vermells, apareix a la part superior del quadre portat una figura vestida de blanc i de petites dimensions que vol representar l’ànima de Maria.


El llit de la Mare de Déu, juntament amb el de la Seu, es l’únic que es munta complet ja que a mes de l’estrada, l’urna, la figura de la Verge i el pali, es col·loca l’altar on es celebraven les misses durant l’octava de la festa.

La Verge amb mantó de color púrpura i amb uns capets d’àngels dins estrelletes esculpides a la voreta, es una de les imatges artísticament mes valuoses de l’Illa.

Aquesta parròquia conserva la processó que al final de dia 22, en que es celebra la festivitat de Maria Reina, retira l’ imatge del centre del temple per dipositar-la a l’urna on romandrà la resta de l’any. Acabada la cerimònia es reparteixen brotets d’alfabeguera entre els assistents.

L’urna on es guarda durant l’any, està decorada amb estrelletes damunt un fons blau on a mes hi estan representats el sol i la lluna. Part damunt l’urna, una de les joies ignorades, la Mare de Déu del Gonfanó. Es una obra primerenca del gran artista del barroc romà Carlo Maratta. Artista que amb el temps esdevindrà el mestre de Guillem Mesquida, el mes internacional dels artistes mallorquins anteriors a Miquel Barceló.


Convent de Sant Francesc

La particularitat de Sant Francesc es que conserva dues imatges de la Mare de Déu Morta i les corresponents urnes on reposen.

La més petita es guarda al replà més alt de les escales que porten al cor i descansa damunt una urna de tipologia renaixentista molt pareguda a la conservada al convent de les monges jerònimes de Palma. La figura de la Verge, de rostre de gran bellesa, fa temps ha perdut les mans i te el peu esquerra molt malmès. Tal volta procedeix del proper i desaparegut convent de Consolació ( es trobava al lloc que avui ocupa la plaça Quadrado). A l’avantcor es guarden els àngels del monument que es muntava els anys cinquanta i que el pare Munar descriu al seu llibre.

La imatge mes gran es munta a la capella de la Puríssima, on ames a la part baixa de l’altar hi ha l’urna on la resta de l’any es guarda. El pare Munar la data al segle XVI, emperò pels plegats del mantó, els ulls no del tot tancats i els colors de les vestidures l’hauríem de situar al menys dins la centúria següent. A les voreres del mantó hi figuren escrits un seguit de texts de lloança a la Mare de Déu.


Text: Biel Barceló Català

Vetllada literària

Vetllada literària: “Paraula de poeta 2” amb la presentació dels llibres d’Alexandre Ballester i Joan Guasp. amb una lectura dramatitzada. Dirigí l’acte Pere Joan Martorell, Director General de Cultura.

Organitza Fundació Amics del Patrimoni, dins el programa le les festes Esplendor de la Mediterrània.

18 d’ag. 2009

Concert de violí de Mayumi Sargent

Dins les activitats de les festes "Esplendor de la Mediterrània", concert de debut de la violinista amb obres de Bach, Isaye i Paganini

Mayumi Sargent ha estudiat violí amb Ramón Andreu i Barry Sargent. Ha tocat amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, la jove Orquestra Sinfònica de Castelló i toca amb la Jove Orquestra Barroca de Mallorca. Ha participat al curs d'Estiu de Lleó. A partir de 2009 ha estat aceptada al conservatori de Colònia (Alemanya) per seguir el seus estudis de violí amb Ariadne Daskalakis.


Organitzat per la Fundació Amics del Patrimoni
Patrocina: Institut d’Estudis Baleàrics

17 d’ag. 2009

embARCA't: "Estilística dels Llits ciutadans"


Segon recorregut d'aquest any sobre els Llits de la Mare de Déu Morta: “Estilística dels Llits ciutadans”.

Dirigit per Biel Barceló Català.

14 d’ag. 2009

Voluntaris d'ARCA fan el muntatge dels "Llits de la Mare de Deu" a dues esglèsies de Palma



Voluntaris d'ARCA i membres de la parròquia de Sant Jaume de Ciutat, els cuals muntaren el passat dijous dia 13 el llit de la Mare de Déu de l'Adrià (C. 1810) amb la plataforma completa de la instal.lació.

Esperam, l'any que ve, muntar fins i tot el baldaquí.

L'esforç considerable realitzat no té comparació amb la satisfacció de veure montat aquest extraordinari exemplar d'estil imperi que no es veia des de fa sis anys.

A més, com en anys anteriors, els voluntaris muntaren el llit de l'esglèsia de la Santa Creu.


Última Hora Digital 15-8-2009 Mallorca celebra el esplendor de la Asunción

ARCA demana a l’Ajuntament de Palma que es conservi i catalogui un conjunt format per una sínia, un molí i un safareig al Molinar.

Està ubicat al carrer Damià Reixac. ARCA proposa la catalogació de conjunt i aconsella la seva rehabilitació.

La sínia encara presenta tot el seu rutló, que envolta el coll del pou, per on s’estreia l’aigua.

El Molí. És de construcció posterior a la sínia forma un conjunt amb ella i un safareig, ja que estan comunicats amb un passadís de volta.
Valor patrimonial: El valor patrimonial de sínies i molins és indiscutible fins al punt que l’adaptació al Pla Territorial de Mallorca del PGOU de Palma obliga a la seva catalogació. Per tant és important adoptar totes les mesures necessàries per a la seva protecció efectiva.

Des d’ARCA volem que es garanteixi la conservació d'aquests elements singulars que expliquen el passat de la zona i els usos al que estava destinat el territori.

Preocupació. Hi ha presentada una unitat d'execució pel solar on estan ubicats aquests elements etnològics i a més es preveu la continuïtat del carrer Damià Reixac.
En qualsevol cas, si s’adapten el projectes inicials és perfectament possible tant la urbanització del solar com l'obertura del carrer tot respectant integrament la sínia i la resta d’elements.

Fins ara les converses que hem tengut amb l’Ajuntament al respecte demostren una voluntat conservacionista, però la voluntat ha de ser seguida de l’efectivitat i per aquest motiu proposarem l’elaboració de una fitxa de catàleg conjunta de sínia, molí i safareig que garanteixi pel futur la seva posada en valor.

També demanarem que s’aclari la propietat dels tres elements ja que existeix una fitxa provisional que protegeix únicament el molí on s’afirma que la titularitat és pública.

13 d’ag. 2009

embARCA't: Les processons de la Mare de Déu Morta

Per Biel Barceló Català.

Can Weyler.

La imatge que s’exposa a la sala gòtica de can Weyler, prové de l’església parroquial de santa Bàrbara de Vilafranca i el llit on descansa es obra de l’artista de Terrassa Antoni Miralda. Artista que comparteix residencia entre Miami i Barcelona i treballa les vessants mes coloristes del mon dels aliments i de la cuina a traves del denominat “Power Food”. Es diu que: “ha construït un univers fet de matèria comestible”.

Tornant a la imatge direm que arriba d’una vila que neix quan els senyors de Sant Martí tenen necessitat de fixarla residència dels pagesos que treballaven les seves terres al costat de la gran possessió i per això establiren part de Son Pere Jaume. Els nous vilatans que durant segles anaren a missa a l’oratori dels senyors i que posteriorment ho feren a una esglesiola emplaçada al mateix lloc on es troba l’actual temple, començaren a edificar l’actual edifici als voltants de mil set-cents. Mol aviat degueren tenir la imatge ja que estilísticament hem de situar-la a les primeres dècades del segle XVIII.

Bona part de l’èxit de població es deu al fet que els joves no estaven subjectes a lleves. Posteriorment, en temps d’Isabel II, i degut a la necessitat de posar terres en cultiu per tal de finançar les despeses de les guerres colonials, s’utilitzarà la mateixa exempció per tal de posar en marxa les Colònies Agrícoles. La pèrdua de les restes de l’Imperi es la causa de que tan sols perdurin les que es situaren a la vora de la mar.

Imatge amb; toca, túnica, i mantó com les mes antigues de les conegudes. Ha perdut la corretja i el vel i va descalça. Les mans juntes, amb un espai per posar-hi alguna flor i en posició quasi vertical, caracteritzen les mares de Déu mortes mallorquines anteriors a mitjans del mil set-cents. La corona es idèntica a la que porta la Mare de Déu Morta sortida de la mà d’Andreu Carbonell pel convent de les dominiques de santa Catalina de Sena i la de la Verge de Sencelles. La toca es verdosa, mentre el mantó es blau d’arpillera recoberta de guix i adornat amb pa d’or i pintat. La zona de la túnica es la que ha sofert una sèrie de repintades poc afortunades i presenta dues taques obscures. Del mantó es desprenen trossets de guix i si afegim que la cara ha sofert algun maquillatge dubtós hem de concloure que la seva restauració es urgent.

A la mateixa parròquia existeix un quadre de la Coronació de la Verge, que correspon al mateix cicle litúrgic de les festes de la Mare de Déu Morta i que ni Jeroni Berard ni el pare Munar descriuen en els seus coneguts estudis.


Parròquia de la Immaculada (Sant Magí).

Diu el pare Munar: “Imagen Yacente ( S. XVI?). En la capilla de Ntra. Señora del Milagro, dentro de un nicho cerrado que hay sobre el altar, se guarda una antigua imagen de la Dormición de Ntra. Señora, de rostro plácido, vestida con toca y manto, y con las manos juntas... perteneció a la iglesia del monasterio de Monjas de Sta. Margarita, de donde la sacó el Rdo. D. Antonio Deyá, vicario de la iglesia de Sta. Catalina, habiéndola encontrado dentro de un montón de cosas inservibles”.

El llit es posa dins aquesta capella lateral el que dificulta la magnifica visió que es tindria si es col·loques al centre del temple ja que de fons es veuria el retaule que Dardanone realitzà per la Seu i que la reforma de Gaudí va provocar que el traslladessin a aquesta parròquia. Aquest retaule de l’Assumpta es l’obra cabdal d’aquest militar milanes que, al marge dels gremis, treballà per a les principals famílies mallorquines. En aquest obra fou ajudat per Joan Deià i pel batedor d’or Francesc Bonnín, i pagat pel canonge Francesc Togores Olesa, fill dels comtes d’Aiamans.

Parròquia de Sant Jaume.

El llit de i la Mare de Déu Morta de sant Jaume son obra de l’Adrià i es un dels conjunts mes harmònics de tots els que es munten a Mallorca. La fotografia feta el seu dia per Jeroni Juan i que figura al manual que estudiaven els guies turístics dels anys cinquanta ens mostra l’obra en el seu mes gran esplendor. Inspirat en el llit existent a santa Maria de Mar de Barcelona, que a la vegada recorda el que Luis Bonifaç feu per a la catedral de Girona. Es col·loca davant la capella de santa Catalina Tomàs, el retaule de la qual fou realitzat al taller del mateix Adrià Ferran i Vallès.

Aquest any i gracies a l’esforç entusiasta de mossèn Pons i de l’escolà de la parròquia Jaume Flexas s’ha muntat a mes de la tarima, les columnes i els angelets. Els cinc àngels son igualment obra de l’Adrià, d’excel·lent factura que presenten, això si, algun petit desperfecte a la zona de les mans a les que manquen alguns dits. Els quatre canelobres que adornen l’urna son igualment sortits del taller de l’artista català.


La Verge es absolutament innovadora ja que no porta toca ni tan sols un vel i la túnica es de color blanc. El mantó es de color blau i creua la figura de dreta a esquerra per baix de la corretja. Les mans les te creuades damunt el pit i els peus van a la darrera ja que porta unes sandàlies “romanes”.



Convent de la Concepció.

Es una rèplica del llit de la Seu on quatre àngels barrocs aguanten les vares del pali que cobreix l’urna situada damunt una gran tarima. La imatge porta mantó toca i túnica.

Els àngels i la magnífica urna barroca son obra de l’artista de Felanitx Miquel Barceló, que com veiérem l'any passat estigué absolutamet vinculat als agustins



Les despeses foren cobertes amb els diners que proporcionava la possessió de Mortix a sor Isabel Cifre. L’ imatge d’aquesta monja es pot veure a l’àtic del retaule major obrat per Pere Pou, artista igualment vinculat a l’orde dels agustins.

Aquesta imatge durant l’any es guarda darrera l’altar de l’Assumpta, on el carrer central hi figura la pujada de Maria al cel i remata el retaule la Coronació de la Mare de Déu.


Aquesta comunitat de monges agustines conserva una de les poques processons que es segueixen fent a les esglésies mallorquines. En aquest cas es una processó pel claustre del convent.

____________________________
La gran benefactora del convent de monges de les agustines es sor Elisabet Puig, que pagarà bona part de l’església del convent del carrer de la Concepció, amb les ànnues mercès de la possessió de Mortitx.

Miquel Barceló de Felanitx, realitzarà un llit de la Mare de Deu d’Agost pel convent masculí dels agustins i un altre pel convent de les monges. Ens trobem igualment membres de la família dels Oms treballant a les dues esglésies. I si Pere Pou es l’autor del retaule major del convent de la Concepció, un altre Pou, Sebastià, viurà els darrers anys de la seva vida al convent del Socors on realitzà el retaule de la Verge dels Desemparats.

Aquest Sebastià Pou, que visqué i tingué taller al carrer del Call, moria al convent del Socors el 6 d’agost de 1725 i fou enterrat al dit convent, emparant-se els agustins en el fet de que l’artista vivia allí. Reclamarà el rector de Santa Eulàlia i l’artista es desenterrat el dia següent i portat a l’església parroquial on serà definitivament enterrat.

Miquel Barceló, tindrà un fill, Agustí Bernat Barceló i Puigserver que es farà frare agustí i sofrirà els problemes de la guerra de Successió, ja que s’haurà d’exiliar a Viena on finirà el 1725, mentre el seu pare feia tretze anys ja estava enterrat a l’església del Socors, on encara es conserva la seva lauda sepulcral a l’entrada de la capella de Sant Nicolau el Tolentí, capella a la que dedicà un bon grapat de diners i d’esforços.

El notari Salvador Sureda era propietari de Son Suau, possessió que es trobava davant el convent dels mínims de la Soledat. Aquest jurista intervindrà en documents relacionats amb membres de famílies austriacistes, com es el cas dels Sureda de Sant Martí. Es conserva el document d’augment en mil lliures de la dot de Joana, la filla de Tomàs Quint Safortesa i Maria d’Olesa, que vivien davant el convent de la Concepció, en motiu del seu matrimoni amb Francesc Sureda de Sant Martí. L’havia trobada perjudicada?.

La mare de la núvia, Maria d’Olesa, pagà la primera volta de l’església de la Concepció, i es troba enterrada al centre de la nau davant el presbiteri.

Intervingué igualment, Salvador Suau, en el conflicte del fideïcomís Desclapes. El plet s’inicia quan el 1563 Margarida Barthomeu deixà els bens al seu net Francesc Villalonga i Desclapes, que comprenia les possessions de Rotana i Brandis de Manacor i la casa que es coneixerà com a can Villalonga Gran i posteriorment com a can Sureda i actualment can Vivot El plet durarà mes de cent anys i el nostre notari defensava aleshores els interessos de Jordi Villalonga i Fortuny, II marqués de la Cova .

De tota manera un dels afers mes curiosos en que intervingué el notari es en els cas de don Eliseu Belloto i Morell. Don Joan Baptista Belloto i Dezcallar, destacat filipista, fou comandant de les illes Alhucemas i intendent de les tropes borbòniques d’ocupació de Mallorca el 1715. Estava casat amb Margalida Morell i de Berard i quan morí el 1721, la seva viuda fou denunciada i acusada d’haver simulat un embaràs i haver “comprat” el nadó, que era pòstum, a una dona pobre. Aquest nadó Eliseu Belloto, fou el darrer propietari d’aquest llinatge del casal del carrer de la Pau (avui seu d’Arca) ja que el 1730 la casa figurava com a propietat dels Ballester.

Recordarem per acabar que el llit de la mare de Deu de la Seu porta les armes dels Belloto, ja que el canonge Joan Belloto en pagarà les despeses de la seva realització el 1671.


Sens dubte la processó més famosa de l´'illa és la que es fa cada any a les vuit de l'horabaixa a Valldemossa, i que es conèix com a "Processó de les Crestes"

Presentació del llibre "Els perfums meravellosos"

Com a part de les celebracions de la festa "Esplendor de la Mediterrània" es presentà la segona edició del llibre de cuina de Maria Esteva Ferrer “Els perfums meravellosos”, a càrrec de Miquel Sbert, i la carpeta de litografies de l’artista Pepe Dámaso que il.lustren el llibre. S’oferiren fruites del temps amb la col.laboració de Semilla.

Després, al pati del Casal Solleric, segona estrena mundial de la pel·lícula sobre la vida de Pepe Dàmaso , “Iter in semet ipsum(Viaje hacia mi mismo), al pati delCasal Solleric a càrrec del Sr. Miguel G. Morales, guionista, productor i director.

10 d’ag. 2009

Festes de la Mare de Déu d'Agost 2009

Organitzada per la Fundació Amics del Patrimoni, ha estat inaugurada a la nostra seu la instal.lació contemporània deel LLIT DE LA MARE DE DÉU, “Dolçura” de l’artista Antoni Miralda. La imatge de la Mare de Déu dormida de la parròquia de Vilafranca de Bonany ha estat translladada des de l’església dels Sagrats Cors (C/ Sant Gaietà de Palma) fins a Can Weyler, acompanyada per una colla de xeremiers, on s'ha instal.lat el Llit dissenyat per Miralda.

Text: Biel Barceló

Diu Josep Maria Llompart de Llorenç Moyà: “el poeta, com el joglar de Nostra Dona, transfigura en pregària el millor dels seus dons, el seu art de joglaria: l’amor a la paraula”.
Dues coses fan els emigrats mallorquins quan es troben: recordar la Mare de Déu de Lluc i acabar la festa menjant ensaïmada. Aquestes son sens dubte les coses mes nostrades sobre tot després d’assabentar-nos que toscans i sicilians ens discuteixen la paternitat de la sobrassada.
La festa d’estiu mes rellevant a tota la Mediterrània es sens dubte la que coneixen com la festa de l’Assumpta que te uns antecedents ben evidents en cultes molt mes antics en els que sobretot es venerava la Mare Terra i per extensió el mon vegetal i el seu cicle de mort i renaixement.
Avui deu d’agost del 2009, festivitat de sant Llorenç, es compleixen cent vint i cinc anys de la coronació pontifícia de la Mare de Déu de Lluc i seria bo recordar les paraules d’un pacifista com es Llorenç Vidal a la seva corona poètica que diu:

Vós, bru clavell, jaramí
flor de gebre, tall d’acàcia,
feis als vostres fills la gràcia
de conservar el mallorquí.

Llorenç Vidal (III Corona Poètica).

La peça que aquest any exposem ens arriba del pla, evidentment ben alimentada i a la que saludem amb paraules de la lletania que a la Verge de Lluc dedica Pere Orpí.

Salut, Pagesa del pla,
plaent com l’alfabeguera,
garrida com el clavell:
el poble té per bandera
la pau del vostre mantell.
Salut, Germana major,
nostrada com l’arbocera,
boscana com l’aladern
el poble mai s’allibera
dels jous que importa l’extern.

Lletania Verge de Lluc Pere Orpí.

Es clar que n’Aina Cohen la criatura de Llorenç Villalonga la podria saludar amb un:

Camperola, camperolapasegeta eixorividada'm un brot d’alfabeguera.
dóna'm una margalida.

El seu llit no pot negar la seva mallorquinitat i per tant li escauria aquell poema de Maria Antonia Salvà que amb una dedicatòria a Josep Carner va dedicar a l’ensaïmada. La poetessa a la qual vol ridiculitzar Villalonga escriu:


Ensaïmada

A Josep Carner

Un mallorquí del pla, veient la lluna —esblanqueïda de mirar les tofes dels ametllers florits—, se n'ullprenia, i en veure-la tan blanca i tan rodona, volgué provar de treure'n una imatge. El pobre s'afanyava nit i dia barrejant la farina, els ous, el sucre i la mantega flonja. No arribava a atènyer l'ideal; però seguia maldant, i aquella gent que mai va veure el món per un forat, meravellada i enllepolida ensems, l'alçava mestre: Mestre en el gai saber de llepolia. Oh, tu, Poeta que has gustat tan d'hora les menges tropicals, la xocolata de Torí, tan famosa, i la delícia de les llamineries catalanes, vulguis, benèvol, acceptar la Roda de la Fortuna, en forma d'ensaïmada: d'una ensaïmada humil, ben mallorquina. Això calia: humilitat, dolcesa; i els angelics suaus s'han deixat tondre les rosses cabelleres per farcir-la.
Així va prenent volada literària un pastis del que les tres religions del llibre es declaren iniciadores i que àrabs (substituint el saïm per llet) i jueus anomenaran “bulemes”. Josep Pla escriu:
La ensaimada es sutil y elegante, como digno producto del país de Villalonga. Creo que así como la magdalena de Proust suele aparecer en el momento menos pensado, la ensaimada de Villalonga tiene preparados sus asedios a la vuelta de cualquier página.
“En este país, que apenas conoce el desayuno de tenedor, la combinación de un buen café negro y una ensaimada mallorquina es, sospecho, lo mejor que se puede desayunar…¿Y por la tarde, a la hora de merendar?. “(La ensaimada) tiene, por así decirlo, un peso atómico tan a la medida del paladar humano y de su espíritu, que su embocadura nunca puede tener consecuencias desorbitadas, no tiene rival, para merendar ni la comparación es posible. La mejor ensaimada es la acaba de salir del horno y se sirve tibia. Como merienda, que suele ser a una hora incierta y crepuscular, la ensaimada pasa sola, volando, tiene una incitación positiva.
El nostre pastis es font d’inspiració de Cortázar, habitant que fou de Deià, quan a un poema dedicat a Borges, visitant circumstancial de Valldemosa escriu:
Justo en mitad de la ensaimada
Se plantó y dijo: Babilonia.
Muy pocos entendieron que quería decir el Río de la Plata.
Cuando se dieron cuenta ya era tarde,
quién ataja a este potro que galopa
de Patmos a Gotinga a media rienda.
Se empezó a hablar de vikings en el café Tortoni,
y eso curó a unos cuantos de Juan Pedro Calou
y enfermó a los más flojos de runa y David Hume.
A todo esto el leia novelas policiales.

(Julio Cortázar, La vuelta al día en ochenta mundos)


I de la poesía a la música un tango que diu:

La vieja hizo torta frita y el tordo de madrugada se barajó una ensaimada sin haber puesto la guita por eso contento invita mientras copa la parada en un juego de payadala Alicia de voz alegre y a contestar se le prende un Pepe de voz gastada.JUAN VALYANI el famós Garufa que entre molts altres cantà Carlos Gardel diu:

Caés a la milonga en cuanto empiezay sos para las minas el vareador;sos capaz de bailarte la Marsellesa,la Marcha a Garibaldi y El Trovador.Con un café con leche y una ensaimadarematás esa noche de bacanaly al volver a tu casa, de madrugada,decís: "Yo soy un rana fenomenal"


Al seu muntatge l’artista ens mostra els peus de la Verge en el moment de la seva Assunció i les petjades, com les que deixa Antoni Miralda amb el seu muntatge, son primordials. Si visiteu la parroquial de Sineu veureu com les marques dels peus, tant de Crist com de la Verge, en el moment de pujar al Cel estan representades als corresponents retaules.
L'any 1656 el predicador apostòlic Antonio del Castillo va publicar a Madrid la seva obra El devoto peregrino. Viage de Tierra Santa. En aquesta obra es parla del Mont de les Oliveres i de la capella de l'Ascensió don es deia que Crist i Mahoma havien pujat junts al cel. Aquí es conservava la pedra des don Jesucrist s'havia enfilat al cel, on es veien les petjades del seu peu. Del Castillo deia:
“Oy dia no se vè mas que la una, y es la del pie izquierdo, porque la del derecho se la han llevado los Turcos al Templo de Salomón, aviendo para esto cortado la piedra. La razón que para ello dan, es (...) que Christo Señor nuestro, y Mahoma subieron juntos al cielo desde el monte Olivete, y que Christo dio la mano derecha a Mahoma, y que cada uno dexò señalado el un pie en la piedra, y que aquel que ellos han llevado al Templo, ò Mezquita suya, es el de Mahoma, y a nosotros nos dexaron el de Christo, y assi dizen no nos hizieron agravio (...)”.
Nicholas Wilcox diu:
La roca del templo de Jerusalén, sobre la que Salomón instituyó a la Diosa madre Ashera, es también la roca desde la que Jesucristo y Mahona ascendieron al cielo, según sus respectivas religiones; Jesús a pie; Mahoma a caballo (dejando la huella de su montura en la roca).Es, finalmente, la roca sobre la que se colocará el Trono de Dios el día del Juicio Final.


Mario Benedetti que tantes hores va passar assegut al Born fa una lectura mes profana dels peus quan al seu poema diu:
La mujer que tiene los pies hermosos nunca podrá ser fea mansa suele subirle la belleza por tobillos pantorrillas y muslos demorarse en el pubisque siempre ha estado más allá de todo canon rodear el ombligo como a uno de esos timbres que si se les presiona tocan para Elisar eivindicar los lúbricos pezones a la espera entreabrir los labios sin pronunciar saliva y dejarse querer por los ojos espejo la mujer que tiene los pies hermososs abe vagabundear por la tristeza.

Festa de la vegetació dons que en paraules de Lluis Maicas es convertirà en:
Suite mínima
Puc trescar aquesta fràgil geografia, turó on hi verdeja la llentrisca, amb la fragància de cada regió del teu cos.
Alfabeguera als cabells i herba-sana als dits, romaní als pits i moraduix a la pell. Fonoll al mugró i murta a la processó.
(Lluïs Maicas)


Poden afirmar, així que l’ensaïmada, es el nostre producte mes universal. Poc podia imaginar Rudy Fernandez, el jugador de basquet a qui els americans anomenen ensaïmada voladora , que el pastis per excel·lència de Houston, la ciutat símbol de modernitat on juga el mallorquí, te com a pastis definidor del lloc l’ensaïmada de canyella.



Última Hora Digital 11-8-2009 Antoni Miralda crea con ‘Dolçura’ el ‘Llit de la Mare de Déu’ de Can Weyler

dBalears.cat 11-8-2009 La Verge més dolça