19 d’abr. 2011

Recorregut embarca't: "Patrimoni i poesia al terrat: castell de Bellver"




Dissabte 12 de març, recorregut embARCA't "Poesia i patrimoni al terrat: castell de Bellver" ; poesia a càrrec de Sebastià Perelló, que ens ha regalat aquest text:


Lletra del castell

Dius castell i ja és emblema de l’Edat Mitjana, i castells al·legòrics i fortalesa d’amor, no només baluard, i construcció militar, torres de la fe, castells de l’ànima, i de la falsedat, castells de LLull i del Tirant, i castells de l’altre món i de la meravella, fets de cristall, de Chrétien i del Quixot, castells que han vist els viatgers , castell del cavaller i del cortesà, i els castells s’alcen per tal de dir-nos l’ànima, i el món i la bolla. Ja no diu només la guerra i la bel·ligerància que aixeca la por, com s’alça la pols, i ja són palau fortificat, defensa i resistència, metàfora del poder, espant i bastió inexpugnable, fortí moral, arquitectura revinguda, i atmosfera sublim, lloc ventós, sempre exposat a les forces hostils, baluard de l’horror, de l’amenaça i de la violència, del vampir i del científic enfollit, laberint del desig, sempre extraordinari, presències monstruoses, i epifanies que s’han de travessar, artifici i clos de regressió i d’aparicions funestes, espai del perill i del fantasma, mirall de la vida enclosa, i de l’exili. Recinte del colós, de la dama ferma, tità de la resistència. El cor inaccesible del misteri. I el Castell interior de Santa Teresa. Morada. També castell de saviesa i torre d’ivori. I basta dir Montaigne i compareix la seva torre, la librairie, o Rilke i a l’horitzó compareix Duino. Però no he vengut a dir aquests castells. Ni el castell d’Espanya, que sempre és cosa exagerada i de fantasia, segons diuen els francesos, tot i que Mauriac matisava que no costa gaire bastir-los, però és ruïnós demolir-los, ni castells del dolor, que són un túmuls mortuoris, monuments sepulcrals. Però aquí, m’assalta la imatge que fan les hores que hi passà Emili Darder, empresonat. Aquí, a Bellver. Ell, que el dia que cediren el Castell tenia els ulls que li brillaven d’entusiasme. Per això m’estim més fer memòria d’un menú, un dinar que celebrava un esdeveniment: que el ministre d’Economia Lluís Nicolau d’Olwer hagués vengut a Palma per lliurar el bosc i el Castell a Ciutat. Va ser a l’Hotel Victòria. Un dia de novembre de 1931. Era el dinar que oferia l’Ajuntament al ministre. La Diputació n’hi oferí un altre a Formentor. Era una festa als ulls d’Emili Darder i de tots els qui hi havia, n’Alexandre Jaume, entre d’altres, i no devien sospitar que ben aviat seria la seva presó. Aquesta altra manera de ser dels castells: quan són un malson. Però no cal oblidar que segons René Char, l’esperit del la fortalesa és el pont llevadís. Donar pas d’una vora a l’altra. Obrir l’ull de pedra. Allò que han de fer el ponts.

El llegiré talment, com un poema, i entrareu en gana. Obrir la gana és allò que ha de fer la poesia:

Almuerzo

Entremeses Victoria

Consomé en taza

Filetes de lenguado a la Orly

Mousse de foie gras

Filetes de pollo a la parisien

Bizcocho Shara Bernard

Copa favorita

Corbeille de frutas

Vino blanco Remey

Vino tinto Riscal

Campagne Codorniu Extra

Café, licor y habano

Ni diré castells de cartes. Ni provaré de fer-los en l’aire. I tanmateix des del poema de Rimbaud (en boca de Palau i Fabra) els castells són això: somnis i ambicions, afanys, deler:

Oh estacions, oh castells!
Quina ànima és sense màcules?

He fet l’estudi portentós
De la felicitat, com tots.

Li dic: Salut! cada vegada
Que el gall francès fa cantada.

Ah! no tindré més delit:
Ell s’enduu els cinc sentits.

L’encís pren ànima i cos
I malversa tot esforç.

Oh estacions, oh castells!

La seva fugida, ai las!
Serà a l’hora del traspàs.

Oh estacions, oh castells!

...

Això ha passat. Avui sé saludar la bellesa.

Aquest entusiasme estrany de qui diu ser feliç i sentir alhora aquestes basques d’un (sempre un altre, sempre el mateix) que ja no desitja res més. Aquesta manera de celebrar la felicitat, i saber que alhora t’envesteix aquest entristiment banal d’allò que és a recer i ja no s’arrisca. I no vols perdre el que tens però enyores no tenir-ho. A recer , on tot és tan passador, cerques l’olor salvatge de la intempèrie. És un poema d’amor, no cal dir-ho. Però diu aquell punt quan no tens set, perquè has begut a dojo. Un que és feliç i sent el remordiment de saber que això no dura, o més encara, de sentir la joia com un desert. Oh estacions, oh castells! I el castell amb Rimbaud torna ser un lloc fabulós, quimèric, sense deixar de sentir, però, la seva ambivalència de sempre. Cepat i inconsistent alhora.

Castells, aquesta ambigüitat de fer sentit i conformar-se en somnis i curolles, i alhora esdevenir espai lúgubre on la joia ja és una fatalitat. I de sobte pens en la imatge d’aquesta illa. Entre el paradís i el parc temàtic. I d’aquí estant, al bell mig de la badia, el fantasma d’una òpera. I aquesta sensació de no saber gaudir del lloc on som. Des del Castell de Bellver. Veure bell. Per ventura ens cal això precisament: netejar la mirada. I, no cal dir-ho, les butxaques dels corruptes.

Per ventura podem provar-ho amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

Castell de Bellver

A Mercè Montañola

Endevino la llum i la tonada

del cel i el bosc que novament retrobo.

Clemència de les pedres i les fulles!

El meu nom estranger torna a ésser vostre,

en un càntic recent de nova gràcia!

Viva malenconia de paraules

en l'esveltesa blanca de les ales

de cels vibrants i solituds perdudes

sobre la llunyania de les ones!

Pedres del bosc, murmuri de les fulles,

només els ulls altra vegada saben

els silencis antics entre nosaltres.

És oblidat el somni que us perdia

- confidència dispersa en lluminàries -

cendra als carrers i els lliris no florien,

la finestra a una pluja mig sotmesa.

La plana estèril lluny de mi moria.

Migdia impur afalagà la plana.

El sol desig em torna al temps ingenu

d'abans d'aquest silenci i d'aquest somni.

Castell d’escriptura, on guaitar la relació que hi ha entre autoritat i poètica, en un lloc que ha estat emblema de la força i la vigoria. I que ben aviat amb la novel·la gòtica anglesa i els romàntics cau de la banda de la ruïna, en un sentit fatalista del pas del temps. Lloc de defensa que s’arruïna , i les coses ja no són el que eren, tot i que s’alcen en la seva resistència. I el castell que era poder i fortalesa, ja és càstig, penal i penitenciari. Des de la seva obsolescència després de la revolució ja no costa gaire aixecar-se en condemna i presidi, i ben aviat ja és metàfora de la vida partisana, de l’ànsia de llibertat sacrificada. Aquesta ambigüitat que li serveix per tal de ser arquitectura de l’autoritat i alhora de l’emancipació, espai tancat i barrat que fins i tot combrega amb les idees més reaccionàries, i lloc de pas, espai franc, de frontera. I ja s’alcen ferotges contra el segle, el món i la bolla, des de la seva inaccessibilitat i serveixen d’imatge d’allò que s’ha de liquidar, i és precisament en la seva desfeta, que hi sabem veure la fragilitat de quasi tot.

També són lloc d’exclusió, que deixen a la vista allò que es descarta, i en la seva ombra queden a la intempèrie els desheretats, els desnonats d’aquest món. Basta pensar en Kafka. I és d’aquesta manera evasiva que ens arriben. Perquè també són espai d’evasió, no només un lloc d’on fugir i de la por, sinó que per aquesta via ens arriba com a parc temàtic i fins i tot convertit en terror edulcorat de fira. Però persisteix, resistent i es deixa interpretar perquè amb el temps ha après que en això rau la seva perdurabilitat. En el seu transformisme. I la literatura l’aborda, s’hi atraca com si volgués convertir-lo en torre abolida i proliferen les imatges. Però no som capaços de treure’n aguller. Por, atracció, guerra, espai de salvació, presó, aïllament, repulsió, fita, centre i confí.

I en la seva manera de ser una illa se’ns assembla. En la seva forma de ser aïllant, un laberint, castell i coves, metàfora de la nostra realitat més immediata. Un espai, l’illa, que ha quedat privat amb cinquanta anys de la seva significació tradicional , tal com va passar als castells cap a finals del XVIII, i s’ha convertit en un redol que va més enllà de ser un lloc per viure, la seva funcionalitat real, per tal de ser paradís, illa turística i parc temàtic, talment com els castells que han sobreviscut, i això si no han estrat abandonats a la seva esfondrada. Funcions inèdites. Castell i illa sobreviuen,entre la supervivència de les formes descartades i aquesta nostra manera d’assumir el posat de ser una altra banda. El castell com a monument, amb una mica de sort, i l’illa, convertida en un lloc sense atributs —illa deserta reduïda a sol i platja, que sol ser un dels emblemes tòpics de la insularitat disponible. Però suren, i fins i tot arriben a tenir cara i ulls, encara que sigui maquillats amb els tòpics i artificis més insulsos que han servit de clixés habituals en la indústria turística. Entre l’ànsia de defugir el betlemet i la postal i ser alhora llocs de l’ànima que no es deixen dissecar.

I és des d’una identitat fragilitzada i difusa del present, però també des de la idea que un paisatge també és història i que els llocs són una xarxa de possibilitats, i no un enclavament identitari ni una nosa, que vull llegir aquests poemes. Des de l’exigüitat, sense por tampoc davant la idea que forces hostils amenacen la nostra essència o la nostra integritat, des de la localitat, i no des del localisme, des del present contemporani, lluny dels simulacres, des de la incertesa, la convulsió i la fragmentació difusa de l’espai fluctuant d’avui mateix. Lluny de la terra mítica que com un càncer devasta el territori. Poemes dits en un lloc per viure.

Des del Castell de Bellver mirau lluny cap a la Real.

Vivim, i veurem coses.

Relegatio in insulam

(cantarella somnàmbula al Claustre de la Real)

Aquí, un home no es veu, no fa ombra.

El llibre dels fets s’esborra, retorna

al blanc, i no hi fa res si ja és terra erma.

Un lloc granat a la deriva,

un lloc de pas. No hi deixis traces,

sense àncores, deixa’t arrossegar,

no hi trobaràs res vell ni conegut.

Escales insulars, lloc enforat,

dels pins i de les serps, dels que van nus.

Lloc desertat. Sol i riba.

Poca cosa més. I les fites netes.

No facis nosa, sobretot.

Seràs el perdut o l’amotinat

en el museu de les formes,

un betlemet, el balneari cinc.

Això sí,

Sempre fent gran mercaderia,

treu-ne profit del jardí arrecerat.

Que t’és a tu,

una illa que sura porcs,

una illa de moneies,

conglomerat de paradís,

a dues passes. Embosca-t’hi.

Calla, i fes l’ullastre esbrancat,

T’ha de fer fonedís.

Encara ets aquí?

Descarna’t,

t’has d’esclarissar.

Ja ho saps, sense noses.

Com un trast.

I tu, aquí,

com si fossis la creu de l’amo.

Deixa’t estar, de paradisos perduts,

despulla podrida d’un món esbucat.

No siguis relíquia, ni exvot,

No siguis res. Lloc vacant.

Un contenidor.

Un solar. Poca ombra.

I ja ho saps,

un lloc també és el trànsit,

espai liquat, illa soluble.

Deixa-la córrer.

Lloc que flueix i ja és magma

que s’escola, lloc perbocat

cap a la riba

on només t’espera el barquer.

No deixis senyes.

I ara que no ets res, res de res,

has de fer lloc,

deixa’t estar de vida fòssil,

ets aquesta exigüitat,

Sense trama,

no hi fa res,

eres teixit viu de memòria.

Ara lloc sense atributs,

illa ergonòmica.

Estàs al cel.

Una altra banda. Nodal.

I això no és un claustre.

Això no és res. Territori abolit.

Sigues vestal del temple

on entren i surten els que va i vénen.

La seva congestió és el seu prestigi.

Tu t’has de descartar. Deixa pas

als urbicides. Desfan els llocs

I els desfiguren. Fan

llocs extenuats i sense memòria.

L’especulació no escriu el territori,

l’esborra en els miralls més improbables.

Són els que saben tudar.

I sembren amnèsia. I passen de llis.

I no deixen res. Nafra.

Són plaga i calamitat,

Ronya i corrosió.

Som al paradís.

Però ningú no ha vist

La deessa blanca.


Sebastià Perelló


Cap comentari: