31 de maig 2008

SALVEM ES JONQUET! ARA O MAI!




Divendres 30 de maig el secretari d’ARCA, Joan Pasqual, visità amb altres membres de la Plataforma del Jonquet (Ludmila Rivacova, Pep Balaguer i Margalida Rosselló, comptant amb l’adhesió del GOB) a la presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol que estava acompanyada per la consellera del departament del Territori, Maria Lluïsa Dubon.

Els membres de la Plataforma exposaren la gravetat de la situació per un barri emblemàtic per tota Mallorca i que és la benvinguda visual de la nostra terra als que ens visiten.

El simple fet d’haver arribat fins aquí el projecte de destrucció ja és prou escandalós i significatiu de la casta de mallorquinitat dels qui ho han permés. Els muntatges que reprodueixen el que veurem són aclaparadors i els ciutadans de les Illes i els visitants no poden ni imaginar de que es capaç l’afany de lucre a Es Jonquet.

L’expedient administratiu està prácticament complet i només una actuació fortíssima de rebuig per part dels ciutadans i la declaració de Conjunt Històric podrà aturar aquesta barbaritat. Aquesta és la línia d’ARCA i de la Plataforma.
Cal destacar el magnífica treball que estan fent els veïnats d’Es Jonquet, d’estudi i recopilació de dades . Aixó es diu posar.li esforç i no queixar-se inútilment. Enhorabona¡ Si és consegueix és perquè vos ho haveu guanyat.

Per acabar, diguem que tant la presidenta com la consellera es mostraren molt receptives i amb ganes de tenir eines (la Plataforma està molt preparada) per donar suport a decissions definitives.
No oblidis, lector, que per a SALVAR ES JONQUET , TÚ ETS IMPRESCINDIBLE.
Última Hora Digital 1-6-2008 El GOB y Arca se suman a la plataforma ‘Salvem es Jonquet’

diariodemallorca.es 1-6-2008 ARCA y GOB se unen a Salvem es Jonquet y piden a Calvo una solución

dBalears.cat 3-6-2008 Es Jonquet no es rendeix

dBalears.cat 3-6-2008 Es Jonquet, Bé d'Interès Cultural

diariodemallorca.es 6-6-2008 Cort está dispuesto a negociar una menor edificabilidad en es Jonquet
diariodemallorca.es 12-6-2008 Otra visión del Jonquet
diariodemallorca.es 13-6-2008 El Consell aprobará iniciar el expediente para declarar BIC el barrio de es Jonquet
diariodemallorca.es 13-6-2008 Opinión. Pobres molinos de es Jonquet

http://salvemesjonquet.balearweb.net/

EmbARCA't: "Un passeig per la Palma musulmana de 1229"

"Un passeig per la Palma musulmana de 1229", dirigit per l'arquitecte Carlos García-Delgado.

MEDINA MAYURCA CAP EL 1229

La muralla musulmana de la part baixa de la Madina Mayurka, per la banda de la mar, aniria recta des de el Pont Jussà cap a ponent i l’actual carrer Apuntadors en seria el camí de ronda interior. Arribats a la confluència amb el carrer de la Glòria (P-2 al plànol), on encara avui existeix una baixada ben pronunciada que dona accés a la drassana d’època cristiana, aquest camí es bifurcava i si un seguia com a camí de ronda, l’altre sortia per la porta abans esmentada per seguir per fora del recinte (actual carrer de sant Pere) fins arribar a la porta de Porto Pi (P-1),amb la seva corresponent torre (T-21).
L’actual carrer del Vi, formaria un colze amb el carrer Apuntadors i només en època cristiana es perllongaria fins al carrer de sant Pere. Així no es estrany que les transaccions posteriors a la vinguda del catalans facin referència a aquest tram com a carrer Nou.

El carrer del Vi seria igualment un camí de ronda interior d’una primera muralla d’època musulmana de la qual el carrer de sant Llorenç en seria el camí de ronda exterior i per aquesta muralla arribaria, via actuals carrers Bonaire i Protectora, l’aigua de la font de Canet (de punts al plànol).
Existiria una porta (B-4) a la confluència dels actuals carrers Protectora, sant Feliu i carrer de la Pau, ja que aquests dos últims carrers serien importants vies de sortida cap a Porto Pi. El carrer de sant Feliu estaria igualment connectat amb la Ciutat alta a traves del Pont dels Sastres (PU-4), i el carrer de la Pau connectaria les parts alta i baixa de la Ciutat a través del Pont Sobirà, posteriorment de la Carnisseria d’Avall (PU-3)

La porta de la Mar (P-3), es la que encara avui es conserva i a la part exterior s’hi trobarien les drassanes musulmanes (AT-1), de les quals Jaume I en farà donació als cavallers de Sant Joan i un alfondec, que per donació igualment de Jaume I en època cristiana es coneix com a alfondec d’en Sagranada (actual quarter d’Intendència). Mentre la part mes alta del Puig de sant Pere, estaria ocupada per un cementiri (CE-5).

L’Aljama jueva, es trobaria dins el recinte fortificat (apareix al plànol com ALJ-1),just després de la conquesta catalana ja que abans fou la residència de la germana del destronat rei Murtada. Aquest recinte serà el que ocuparan ja a partir de 1236 els dominics, els grans repressors dels dissidents religiosos, i en sortiran sis-cents anys mes tard a rel de la Desamortització.

Gabriel Barceló, a partir dels textos i de la passejada de Carlos Garcia-Delgado.

Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura.

29 de maig 2008

Conferència de Rosario Alomar

Seguint amb el cicle de restauració de béns patrimonials, la restauradora Rosario Alomar ens dissertà sobre "La conservació preventiva"

Resum de la conferència

CONSERVACION DE BIENES CULTURALES
LA INTERVENCION - LA PREVENCION - LOS NUEVOS RETOS


1. LA INTERVENCIÓN Y ALGUNOS FACTORES QUE LA CONDICIONAN
Intervenimos en un Bien cultural o en una obra de Arte con el objeto de preservarlo para el futuro y revalorizarlo, por medio de su recuperación. Al abordar el objeto, lo primero que debemos hacer es estudiarlo para su identificación, situarlo en su contexto histórico, funcional, valorar su significado, examinarlo desde el punto de vista material, conocer sus problemas, los físicos y los que presenta su significado o función.
Ello nos lleva a ciertas consideraciones previas:
a) Las actitudes adoptadas ante objetos considerados como bienes culturales han variado mucho con las épocas, ya que el valor estético está también en función de los valores expresivos, simbólicos o de comunicación. Este hecho de la evolución de la Historia del Arte, ha condicionado las intervenciones en las diferentes épocas.
b) Las obras de arte son un documento histórico, los datos que nos proporcionan cuando las estudiamos son una fuente inestimable de documentación.
c) Conservar es una labor interdisciplinar, y debe ser contemplada desde varios puntos de vista. El restaurador ha de actuar en colaboración con el historiador o arqueólogo y el científico.
d) Hay que diferenciar los conceptos de conservación y restauración
- El término conservación se refiere al concepto general de cuidado y preservación de los bienes culturales. Pero también, dentro de la disciplina, tiene un significado más preciso . La conservación en esta acepción, se refiere al proceso encaminado a la prolongación de la vida de un objeto, por medio de la eliminación de las causas de su degradación; preservar estabilizando, saneando y protegiendo. Este significado es distinto y claramente diferenciado del significado del término restauración
- La restauración es la continuación de las actuaciones de conservación y se refiere a las operaciones cuyo objetivo es mantener la función, facilitar la lectura y mejorar la presentación de un objeto. A diferencia de la conservación, la restauración implica añadidos o adiciones que tienden a completar la obra, de forma discernible o integrada.
e) El estudio previo de la obra para conocerla en profundidad debe ser la base de cualquier intervención.
Examinar una obra para averiguar cómo ha sido ejecutada, identificar los materiales constitutivos y las técnicas de ejecución y averiguar las causas de su degradación.. Esas son las claves para elegir los mejores tratamientos de conservación. También el significado de cada obra dentro de la Historia y su significado actual determinarán los criterios a seguir en una intervención.

Los materiales componentes de las pinturas y otros objetos artísticos tienen un desarrollo en la Historia de las técnicas artísticas. El conocimiento de los materiales y técnicas de ejecución que se emplearon en cada etapa de la Historia del Arte es esencial para el restaurador y lo obtenemos mediante los datos que nos aporta la Historia de las Técnicas.

- Los materiales tienen un papel constructivo en una estructura material
- Los materiales tienen un papel estético, que ha variado según las épocas
- Los materiales tienen un papel documental, ya que el estudio científico de los mismos y de su empleo en el Arte contribuye de manera fundamental a las Fuentes de la Historia.

2. LA CONSERVACION PREVENTIVA.

En cualquier intervención de conservación, los objetivos fundamentales son: eliminar las causas que han producido daños, frenar los procesos de degradación y restablecer una condición que permita la apreciación de los valores de la obra.

La identificación y medición de los procesos de alteración y degradación, o conjunto de procesos físicos, químicos y biológicos que han modificado el estado primitivo de una obra, nos proporcionará el diagnóstico

Los materiales tienen una evolución natural, que lleva a su envejecimiento y transformación. Otras alteraciones se producen por causas artificiales y externas. Muchas patologías son irreversibles en sus efectos, pero podemos actuar para suprimir las causas o frenar los procesos de deterioro activos.

La conservación preventiva es una actuación sobre las causas de degradación.
Hoy en día la documentación y las actuaciones de carácter preventivo, encaminadas a frenar los procesos de deterioro, se consideran prioritarias sobre las intervenciones restauradoras, sobretodo cuando éstas se realizan sin el apoyo en un conocimiento profundo de la obra.

Las tendencias actuales se centran en la estabilización de la integridad material de los objetos y se orientan hacia los recursos que permitan evitar al máximo las intervenciones, mediante tratamientos puntuales, empleo de materiales muy estables y la aplicación de medidas preventivas, utilizando procedimientos de control de los diferentes riesgos de deterioro.

El control de riesgos:
a) El control del clima: El control de la humedad relativa es un factor fundamental para la conservación. Hay que observar simultáneamente los parámetros de temperatura y humedad relativa. Sus variaciones pueden ser trascendentes para la conservación.
b) La correcta iluminación: La luz daña los materiales orgánicos
c) El control de las plagas o daños producidos por organismos vivos. Los agresores más comunes y voraces son los insectos y los microorganismos. Sus efectos pueden ser muy destructivos.
d) Las medidas de mantenimiento: El correcto mantenimiento, evita los procesos de alteración, deterioro y degradación, al proteger a los bienes de las causas que generan esos procesos. Además de las ya citadas, las medidas de seguridad, la correcta manipulación, condiciones de exposición, almacenamiento y traslado adecuados y gestión responsable a la hora de promover intervenciones.

Así pues, cuando intervenimos en un Bien cultural, lo primero es estudiarlo, para a continuación tomar medidas preventivas, frenar los procesos de deterioro y estabilizar la obra, garantías de la preservación de los bienes basada en una actuación responsable.

Hay que resaltar que son más interesantes e importantes la investigación y la conservación que la restauración, y cuando ésta es necesaria ha de pasar por los procesos anteriores. Lo que importa es preservar y estudiar el Patrimonio, no solo embellecerlo.

3. LOS NUEVOS RETOS

Las experiencias y estudios a lo largo de la evolución histórica de la disciplina de Conservación desde el s. XVIII, condujeron a un enriquecimiento teórico y al desarrollo de la Conservación moderna en el pasado siglo como una actividad basada en la investigación y en principios científicos que persiguen la estabilidad material y se llevó a cabo paralelamente a las prácticas artesanales tradicionales enfocadas a la funcionalidad y la estética.

Se han producido y se están produciendo importantes cambios en el contexto del Patrimonio, cambios que incluyen: mayor número de tipos de bienes que lo integran, audiencias más amplias, cambios en el interés del público hacia las materias patrimoniales, significados más amplios, a veces intangibles de los Bienes culturales. Todo ello tiene un impacto también en la práctica de la conservación.

Se ha ampliado la valoración y el reconocimiento hacia áreas del Patrimonio antes menospreciadas: objetos cotidianos, productos industriales o tecnológicos, etc.. Además de los componentes “clásicos” de las colecciones de Bellas Artes, artes decorativas, material arqueológico, material documental o etnológico, los conservadores tenemos que tratar con todo este material nuevo que incluye efímeros, plásticos, mecanismos en funcionamiento o productos industriales.
El Patrimonio también está sujeto a cambios conceptuales o de criterio por la incorporación de nuevos monumentos u objetos. El Patrimonio cultural ya no solo es algo finito e irremplazable sino que también puede ser algo en renovación.

Algunas veces, los responsables de la conservación de ciertos bienes, tienen que tener en cuenta interacciones sociales complejas, que les obliga a enfrentar impactos y riesgos en la estabilidad física de los objetos. También la introducción de nuevos materiales y conceptos en las colecciones ha obligado a los restauradores a conocer otras características materiales, otros comportamientos y a desarrollar nuevas metodologías, así como a cambios de criterio, como por ej. entre la conservación o el reemplazo de elementos. Los restauradores nos estamos adaptando a los cambios en el Arte.
Por supuesto que también, para dar solución a los nuevos problemas que se plantean, ha habido cambios en los materiales y tecnologías de conservación.

Para responder a los desafíos que plantea la Conservación moderna es preciso tener un bagaje formativo muy especializado y completo, sobretodo en conservación científica y técnica, así como en restauración tradicional y en teoría, que conformen unos criterios sólidos, para ser capaces de atender responsablemente las necesidades de nuestro Patrimonio y estar al día para afrontar los nuevos retos.

Por otra parte, los restauradores ahora, además de con una variedad mayor de objetos, también tenemos que trabajar con una variedad mayor de gente, que pueden tener expectativas diferentes y algunos argumentos legítimos. Personas a las que tenemos que entender y convencer, con las que tenemos que llegar a acuerdos o compartir decisiones.

En fin, que la disciplina de Conservación ahora engloba una vasta gama de conocimientos y habilidades: además de la aproximación científica, la conservación preventiva, la documentación y los tratamientos minimizadores, también nuevas metodologías, comunicación y gestión, y ha de desarrollar nuevas habilidades para trabajar en estas nuevas circunstancias y desarrollarse también como una práctica social, además de una práctica técnica y científica.

Text: M. Rosario Alomar, restauradora

28 de maig 2008

Declaració de BIC per a Font de Mestre Pere, Ruberts i Biniali

ARCA vol informar, que en la sessió d’ahir, dimarts, 27 de maig, de la Ponència Tècnica de Patrimoni Històric del Consell de Mallorca es varen declarar per unanimitat com a BIC (Bé d’Interès Cultural) el sistema hidràulic de la Font de Mestre Pere i els llogarets de Ruberts i Biniali.

El sistema hidràulic de la Font de Mestre Pere es troba en l’àrea del futur projecte de camp de golf de Son Aversó, del promotor Vicenç Grande. A petició d’ARCA, la comunitat de regants i EMAYA s’ha aconseguit la declaració de BIC i una àrea de protecció, d’una zona amb alt valor etnològic, on també es troben les cases de possessió de sa Cabana des Frares, un dels safareigs més grans de Mallorca, de 70x32 metres, ponts de factura antiga, unes casetes úniques a Mallorca, anomenades cantimploris, que formen part dels sistema hidràulic i el camí de Passatemps, antic camí reial, que comunicava Palma amb la possessió de Raixa.

En quant als llogarets de Ruberts i Biniali (Sencelles), ARCA va dur a terme l’estudi previ per a la seva declaració com a BIC (Bé d’Interès Cultural) amb la categoria de conjunt històric. D’aquesta forma s’evita que aquests petits nuclis de població amb un caràcter i una tipologia pròpia, perdin la seva identitat, per un desenvolupament urbanístic inadequat i innecessari.

Bloc

Durant el mes de maig s’ha complit un any des de que estrenarem en el nostre bloc. Des de llavors hem pogut oferir als nostres socis i simpatitzants, totes les notícies i informacions sobre la nostra entitat, i altres aspectes del patrimoni i de la cultura.
Hem incorporat un cercador, perquè sigui més fàcil la vostra recerca dins la pàgina.
Vos convidem a que ens envieu els vostres comentaris, per tal de saber la vostra opinió en assumptes que ens preocupen a tots, per crear un interessant debat ideològic.

Pàgina web d'ARCA-Llegat Jueu

ARCA-Llegat Jueu vol anunciar la posada en marxa de la seva pàgina web amb el següent domini:

24 de maig 2008

embARCA't: "Els convents dels ordes mendicants d'Inca: Sant Domingo i Sant Francesc"

Dins el cicle de visites als pobles de Mallorca, recorregut pels "Els Convents dels ordes mendicants d'Inca: Sant Domingo i Sant Francesc", a càrrec de l'historiador Pere Rayó.


SANT DOMINGO – INCA

Els dominics s'establiren a Inca l’any 1604. El convent fou fundat pel frare dominic inquer, Antoni Torrens i fou el quart i últim de l’orde dels dominics que es va fundar a Mallorca. El 1664 es posà la primera pedra a l'església actual, que fou beneïda el 1689. El claustre és construí molt més tard que l’església, ja que es començà a finals de 1730. Els dominics d’Inca patiren la primera exclaustració el 1821, però el 1823 tornaren al seu convent. L’exclaustració definitiva es va produir l’any 1835. Durant gran part del s. XIX es mantingué l’ús religiós de l’església, culte que continua fins ara. L’any 1962 l’església fou convertida en parròquia. S’hi feren obres que consistiren en la reforma del presbiteri, consagrant un nou altar l’any 1966, i en l’edificació d’un campanar el 1969, després d’esbucar l’antiga espadanya, que sobresortia per damunt la façana principal. La darrera restauració, consistent en una neteja general i una nova il·luminació, es va dur a terme l’any 1993.

Exterior de l’església
La façana llisa, tota de pedra viva, acaba en una cornisa de quart bocell. L’única decoració es troba a la portada i en el rosetó. La portada, barroca, consta de dues pilastres de pedra estriades amb capitells jònics, les quals aguanten l’entaulament i la cornisa. Damunt el portal s’obri una capelleta amb les imatges que representen a la Mare de Déu donant el rosari a Sant Domingo. El rosetó és l’altre element arquitectònic destacat de l’enfront.

Interior de l’església

L’església té una sola nau de cinc trams, capelles laterals rectangulars situades entre els contraforts i absis trapezoïdal. La nau és coberta amb una volta de canó, dividida per arcs faixons de pedra viva que transmeten la força a les pilastres amb capitells jònics, col·locades entre les capelles, les quals s’obrin davall arcs de mig punt i estan cobertes, també, per una volta de canó. Les capelles del primer tram, situades a banda i banda del cor, són més baixes i estan cobertes amb volta de creueria. El cor es troba a l’entrada de l’església i es sostingut per un arc carpanell i una volta ogival.

La capella del Roser, del mateix estil que l’església, fou iniciada el 1666. Té dos trams coberts amb volta de canó i acaba en un absis rectangular. Té un petit cor, a l’entrada, i capelles rectangulars poc profundes.

Claustre

El claustre, bastit en el s. XVIII, té forma quadrada i un alçat de dues plantes i porxo. Les quatre façanes que miren al pati estan fetes de marès. A la planta baixa hi ha, a cada costat, set arcs carpanells aguantats per columnes d'ordre jònic, fetes de pedra viva. A la planta noble s'obren tres finestres balconeres a cada un dels costats i, en el porxo tres finestrons atrompetats col·locats damunt les finestres de la planta inferior. Les galeries que envolten el pati estan cobertes per un embigat, emperò en els quatre angles la coberta és de volta d'aresta.
Després de la seva acurada restauració, el claustre de l'antic convent, s'ha convertit en una de les obres arquitectòniques més importants del patrimoni artístic inquer.

Retaules

Destaquen els retaules següents:

Retaule de la mare de Déu del Roser i de l’Assumpció – 1592/1593

Aquest retaule fou pintat per Gaspar Oms per a les confraries del Roser i de l’Assumpció (paraires) de la parròquia de Santa Maria la Major. Fou depositat en aquesta església conventual l’any 1893.

El quadre central representa la Mare de Déu i el Nin entregant rosaris a sant Domingo i a santa Catalina de Sena, acompanyats de gent de tot estament i condició social.
Envolten la figura central el quinze misteris del rosari. La predel·la s’obri i mostra el sepulcre de la Mare de Déu morta, que es decorat amb les pintures de Jesús i dels apòstols envoltant la dormició de Maria, amb dos escuts dels paraires i amb àngels músics.

A la fornícula que va ser oberta al retaule, quan encara era a la parròquia, a mitjan s. XIX per col·locar-hi una imatge de la Immaculada, ara hi ha exposada una talla daurada i policromada de l’apòstol sant Jaume, vestit de pelegrí.

Retaule de Sant Vicenç Ferrer– 1676

És un dels millors retaules barrocs de l’església.

La pintura del centre representa a sant Vicenç Ferrer amb la inscripció: Timete
Deum et date illi honorem; venit hora iudicii eius. Aquest sant predicà a Inca els dies 18, 19, 20 i 21 d’octubre de 1413. A l’esquerra del titular, sant Bartomeu apòstol; a la dreta, sant Mateu, apòstol i evangelista. A l’àtic, santa Bàrbara.

En el centre de la predel·la es representa la llegenda del sant Novici . Davall la tela de sant Mateu hi ha representats sant Abdon i sant Senén i davall sant Bartomeu, sant Cristòfol.


Retaule del Roser – Capella fonda - s. XVII

En el retaule barroc hi ha el cambril amb l’estàtua de la Mare de Déu del Rosari. Hi ha només les pintures que representen els cinc misteris de goig (l’anunciació és a la predel·la) i el cinc de glòria (damunt el cambril hi ha la coronació de Maria). A l’àtic es representa a sant Pius V (1504-1572), papa de l’Orde dels Predicadors

Retaule de les Ànimes - s. XVII

En el nínxol central hi ha una gran pintura de Crist Crucificat amb dues ànimes amb foc purificador al costat. Tres quadres representen també el lloc per purgar els pecats abans d’entrar al cel; en un d’ells Maria n’allibera les ànimes. Hi és representat el tradicional “pont del Purgatori”.
Als dos costats es representen els sants metges Cosme i Damià, màrtirs siríacs del s. III.

A la part baixa del retaule, dins un nínxol, hi ha una petita escultura de fusta policromada que representa la Pietat.


SANT FRANCESC - INCA

L’any 1325 el Papa Joan XXII autoritzà als frares menors a establir-se a la vila d’Inca. Aquest convent fou el segon que va tenir l’orde a Mallorca i el primer a la part forana. La construcció de l’església franciscana s’inicià anys després. El 1341 l’obra havia començat. L’edificació finalitzà en temps del bisbe de Mallorca, fra Pere de Cima (1375-1390), un franciscà que probablement era inquer. L’església gòtica del s. XIV fou enderrocada a les darreries del s. XVIII i, en el seu lloc, es construí el temple actual que fou acabat a principis del s. XIX. L’any 1835 es produí l’exclaustració i , pocs anys després, el convent fou subhastat. A principis del s. XX es produí el retorn de la Tercera Ordre Regular de sant Francesc. Poc a poc els franciscans anaren comprant tot el convent que, com a conseqüència de la desamortització, havia passat a mans privades.

L’any 1937 el pare Miquel Salom, franciscà, retirà l’antic retaule major (s. XIX), obra de Bartomeu Ferrà, col·loca en el presbiteri un baldaquí i revestí les pilastres de guix adornant-les amb angelets i temes vegetals.

El 1968, el presbiteri fou reformat i retirat el baldaquí. El 1975 van ésser remodelats la plaça de davant l’església, el portal major i la façana de l’antiga porteria i escola. El 1992 l’església fou restaurada, repintada i dotada de nova il·luminació.

Exterior de l’església La façana principal és sòbria com és habitual a les esglésies mallorquines dels s. XVII i XVIII. Està folrada de pedra viva i és totalment llisa. Acaba amb una testera de línies corbes, decorada amb motllures i volutes. El portal fou construït l’any 1975, substituint el portal gòtic de la primitiva església que encara es conservava. En el timpà hi ha un relleu, obra de l’escultor Jaume Mir, que representa la impressió de les llagues a Sant Francesc. Damunt el portal a la part superior del frontis, veiem un gran rosetó i, un poc més amunt, una finestra d’ull de bou.

Interior de l’església
L’església de Sant Francesc té una sola nau de sis trams amb capelles laterals col·locades entre els contraforts. Està coberta per una volta de canó amb llunetes, enmig de les quals s’obrin finestres. La nau acaba en un absis semicircular cobert per una copinya.

A l’entrada de l'església hi ha el cor sostingut per un gran arc carpanell i una volta de creueria.

Claustre
El claustre és construí pels mateixos anys que l’església. La planta del porxo, projectada per l'arquitecte Josep d'Olesa Frates, fou afegida en els anys quaranta del s. XX.
Té forma quadrada i un alçat de dues plantes i porxo. Les quatre façanes que miren al pati estan fetes de marès. A la planta baixa hi ha, a cada costat, set arcs de mig punt aguantats per pilars que, a la part exterior, tenen una mena de pilastres que sobresurten del mur, acabades a la part superior amb piràmides i bolles. Aquestes pilastres són els contraforts de la volta d'aresta que cobreix les galeries que envolten el pati. A la planta noble s'obren tres finestres rectangulars a cada un dels costats i, en el porxo, separat de la planta inferior per una línia d'imposta motllurada, s'obren, sense interrupció, finestres semicirculars.
A una de les façanes del pati hi ha dibuixat un rellotge de sol i, en el centre, hi ha la cisterna, amb el coll de pedra viva, que du la inscripció ANY 1747.

Retaules i altres obres d’art

Dels retaulesi altres obres d’art destaquen:

Presbiteri

Presideixen el presbiteri i l’església dues escultures gòtiques: un Santcrist del s. XV i la imatge de la Marededéu-Sagrari, dita de Gràcia o dels Àngels (antiga patrona dels paraires, talla de Gabriel Mòger, de devers 1500.

Retaule de la Puríssima - 1587

Els promotors del retaule foren els ferrers , que constituïen la confraria de la Puríssima i de sant Eloi, constituïts a Inca en gremi autònom el 1596.

Presideix el retaule una talla de la Puríssima. Envolten la imatge els símbols bíblics (dels llibres sapiencials i del Càntic dels càntics). Els símbols, de dalt a baix, a la dreta són: bella com la lluna, estrella del mar, rebrot de Jessé, torre de David, font segellada, hort encerclat, palmera exaltada, lliri entre les espines; a l’esquerra: elegida com el sol, olivera plantosa, porta del cel, espill sense taca, pou d’aigües, ciutat de Déu, com un xiprer, roser plantat.
Vuit escenes de la vida de Maria són pintades en el carrers laterals. Cronològicament comencen a dalt del carrer lateral esquerre; abraç místic de Joaquim i Anna, naixement de Maria, presentació de la nina al temple, anunciació; de baix a dalt, en el carrer dret: visitació a Elisabet, naixement de Jesús, presentació de l’infant al temple, assumpció de la Verge i, en l’àtic la coronació de la Mare de Déu per mans de la Trinitat.

La predel·la és reservada a l’altre patró dels ferrers, sant Eloi (588-660). La imatge és una talla policromada i es flanquejada per les pintures de dues llegendes que sorgiren en el s. XIV: a la dreta estreny el nas d’una al·lota temptadora, que era el dimoni, cosa que es veu en els peus; i a l’esquerra ferra la pota d’un cavall després de haver-la-hi tallada, per treballar amb més comoditat. Aquesta escena ha passat a una rondalla mallorquina (Tom V: El Bon Jesús i sant Eloi)

Retaule de la Mare de Déu de l’Esperança

El retaule actual de 1934, fou projectat per Josep Moragues i tallat per Joan Simonet. Va ser pagat per la família Ensenyat, que havia introduït a Inca la fabricació industrial de teixits i que restaurà la festa de l’Esperança, patrona dels teixidors d’Inca.

El més destacat és la magnífica talla de la Mare de Déu de l’Esperança, del segle XVI, que presidia el retaule antic i que era semblant al de la Puríssima.

La Mare de Déu de l’Esperança està flanquejada per les estàtues de santa Catalina Tomàs i santa Teresa del Nin Jesús (1873-1897) monja carmelitana de Lisieux que fou canonitzada el 1925.

A l’àtic, sant Antoni abat i dos medallons que representen l’Anunciació de Gabriel a Maria

Retaule de Sant Pancraç
Aquesta titularitat és recent, arran de la darrera restauració de l’església el 1995. El retaule barroc, de gran interès, era dedicat originàriament al beat Ramon Llull, com ho demostra la predel·la, on dos quadrets representen a Ramon Llull davant el concili de Viena i apedregat en el martiri. Enmig de la predel·la s’obri un petit sagrari, que a la porta duu pintada la imatge del Salvador presentant l’hòstia eucarística.

Pere Rayó

23 de maig 2008

embARCA't: Visita al Parlament de les Illes Balears




Amb motiu del 25è aniversari, el Parlament de les Illes Balears oferí una jornada de portes obertes.
ARCA organitzà amb col·laboració amb aquesta institució una visita guiada a l’interior de la seva seu.

Parlament de les Illes Balears

19 de maig 2008

La Comissió de Rellotges de Sol d'ARCA critica la desafortunada restauració del rellotge de sol de l'església de Binissalem

Segons ha pogut pogut avaluar la Comissió de Rellotges de Sol d'ARCA que un dels més importants rellotges de sol de Mallorca acaba de ser objecte d’una elaborada, però desafortunada restauració.
El rellotge de sol de l’església parroquial de Binissalem es troba a la façana meridional que dóna a la plaça, a l’esquerra del portal.
La seva posició elevada, molt per damunt dels arbres, fa que pugui passar desapercebut, tot i que amb unes dimensions aproximades de 140x200 cm, és un dels més grans de Mallorca.
Datat al 1709 i realitzat amb una elegància i precisió poc comuns, el rellotge estava format per dues peces de pedra de Binissalem especialment escollides pel seu color, donant-se el cas de que, a diferència de qualsevol altre rellotge antic, es trobava en un excel·lent estat de conservació, ja que només calia repintar-lo.
Abans de la restauració, des de la CRS (Comissió de Rellotges de Sol), es va comprovar el correcte funcionament del rellotge. A requeriment d’un dels responsables qui va aconsellar que qualsevol altra actuació que no fos repintar el dibuix del rellotge, deuria ser consultada.

Incomprensiblement, el rellotge ha quedat completament cobert per una mena de morter monocapa que, això si, reprodueix fidelment el traçat original.
Res a dir de l’impecable treball realitzat, però de la antiga pedra (de una qualitat irrepetible) ni del marc del mateix material (però mes fosc) ha quedat la mes mínima traça.

Davant d’aquesta situació, la Comissió de Rellotges de Sol d’ARCA demana als responsables de l’Ajuntament de Binissalem, la recuperació de l’aspecte original del rellotge, retirant el producte que ara el cobreix. Oferint com sempre, la nostra col·laboració desinteressada davant qualsevol dubte o consulta que pugui sorgir.

15 de maig 2008

embARCA't: Possessions de Palma: Son Pardo, Son Peretó, Santa Eulàlia

A càrrec de l'historiador Roberto Fernández

SON PARDO



En primer lloc, visitam els exteriors de les cases de possessió de Son Pardo, situades vora l’hipòdrom. Pren el nom d’una important família de mercaders conversos establerta a Mallorca el segle XIV que, a causa del seu origen jueu, alguns dels membres tengueren problemes amb la Inquisició; de fet, al final del segle XV, i a pesar de ser la família de mercaders més activa de l’Illa, molts d’ells hagueren d’abandonar Mallorca i alguns foren relaxats en estàtua. El rafal de Son Pardo apareix documentat des d’almenys el 1506, quan pertanyia a Mateu Ferrer, com a hereu d’Onofre Pardo, i que amb anterioritat havia estat de Francesc Pardo. Per tant,
implícitament, les referències històriques més antigues es remunten al segle XV. El 1578, era dels hereus d’Onofre Pardo i, cap a mitjan segle XVII, pertanyé, successivament, al doctor en medicina Sebastià Ferragut i a Jaume Guasp, fins que, a finals d’aquell segle, passà a esser propietat de Joan Despuig i Martínez de Marcilla (1661-1746), II comte de Montenegro i IV comte de Montoro, botifler destacat. Al llarg del segle XVIII, fou dels Sureda, els Berga i els Safortesa. El 1817, era de Sebastià Cabot, i, el 1845, de Gabriel Cabot. A la segona meitat del segle XX, era dels germans Moragues Morell, els quals, juntament amb l’empresari Joan Móra Gornals i la Reial Societat Hípica de Mallorca, aixecaren (1965) a uns terrenys de l’antic rafal l’Hipòdrom de Son Pardo. El 1982, adquirí tot el rafal Damià Estelrich Dalmau, el qual, el 1988,
vengué les cases i uns terrenys circumdants de 2.237 m² a l’empresari Gabriel Mairata March, d’Indústries Mairata, que reformà (1990-94) profundament les cases, que es trobaven en un estat de ruïna.
Una vegada conclosa la visita, ens dirigirem al lloc del Vinyet, on es concentren
alguns dels rafals més antics de Ciutat. Aturarem al pàrquing de l’estadi de Son Moix Negre, des d’on contemplarem les cases del Rafal. Aprofitarem per conèixer quin és el futur que li espera a aquella extensa àrea compresa entre el camí dels Reis, Can Valero, Son Roca i la Vileta.


SON PERETÓ


Després li envelam cap a les cases de Son Peretó, que han quedat enmig de la zona verda de la barriada. Aquest rafal el tenim documentat des de 1644, any en què Joan Castanyer, capità de la fortalesa de Sant Carles de Portopí, el fideïcometé a favor dels Castanyer. Després d’un llarg plet entre Miquel Comelles i Pere Onofre Sala, passà al primer. El 1667, era de Miquel Ferrer de Comelles, i, el 1685, de Miquel de Comellesi Gual. El 1724, pertanyia a Francesc Amar de Montaner i Dameto, marquès del Reguer,un dels més ferms filipistes mallorquins, fill de Francesc Amar de Montaner i de Comelles. Després passà, successivament, a Josep Amar de Montaner i Sanglada, Francesc Amar de Montaner i Trullols i Isabel de Montaner i de Vilallonga, casada amb Lluís de San Simón i Orlandis, comte de San Simón. El 1855, les cases foren reformades sota la direcció del mestre d’obres Miquel Ferrà Font, pare del també mestre d’obres Bartomeu Ferrà Perelló. El 1964, era de Joan Salas Nadal, que n’urbanitzà els terrenys. El 2008, les cases eren de propietat municipal, adquirides per projecte de compensació.
SANTA EULÀLIA


Finalment, visitam les cases de possessió de Santa Eulàlia, situades dins els límits de la base militar General Asensio. Apareix documentada just després de la Conquesta, al Llibre del Repartiment de Mallorca (1232), quan era una alqueria àrab denominada sanad al-uliya, que significa ‘costa elevada’. Durant el segle XIII, fou de l’Hospital de Sant Andreu, fundat per Nunó Sanç, que féu donació d’aquests terrenys per sufragar els costs de manteniment de l’hospital.El 1309, els jurats del Regne de Mallorca la subhastaren perquè els guanys que proporcionava l’explotació agropecuària a penes donava per pagar el personal de l’hospital; l’adquirí Pere Burgues Valentí, per 1.000 lliures. La possessió es mantengué en mans d’aquesta família fins a mitjan segle XVII. Després passà als Safortesa, per motiu de vincles matrimonials, els quals la posseïren fins ben entrat el segle XX, quan fou venuda (1912) a Pere Montlau i
Homar, de qui passà, successivament, a la seva germana, Àngela, i als fills d’aquesta, fins que el Ministeri de l’Exèrcit l’expropià (1962) per instal·lar-hi la base General Asensio. De les tasques agrícoles se’n cuidà els darrers anys l’amo en Miquel Rubert Castelló, que es retirà no fa gaire. El 2008, tenia cura del manteniment de la possessió el subtinent Javier Espinilla.

Text: Roberto Fernández

Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura.


ARCA demana s'aturin les obres del C/ Montenegro, 8 per manca de llicència i perquè no avanci el deteriorament d'una cambra pompeiana de 1810

ARCA s’ha fet ressò per part d’un grup de veïns de les obres que s’estan duent a terme a l’immoble situat al C/ Montenegro, 8 de Ciutat, edifici que fou una continuació del Palau Montenegro.

Segons hem pogut consultar als arxius d’urbanisme, el seguiment de l’obra és el següent:

1.- El 2005 se va demanar llicència d'obra menor per canviar coberta de teulada, però no se va concedir.
2.- Hi ha una llicència de 2006 per "convertir un altell en vivenda" que ja té final d'obra, llavors significa que està finalitzada.

3.- El 2008 hi ha sol·licitada una llicència d'obra menor per arreglar l’altell, canvi de enrajolat i de "solado", però té inconvenients i encara no està concedida.

4.- Actualment (14-5-08) no hi ha cap llicència sol·licitada.

Amb aquestes dades, sense cap llicència en vigor, no es poden fer obres en aquest immoble i més si tenim en compte el patiment que sofreixen els veïns, els quals pateixen, per les tremolors que afecten a l’estructura de l’edifici.

Des del punt de vista històric, cal assenyalar, que a l’interior de l’immoble es troba la “Cambra Pompeiana de Can Montenegro”, dissenyada en 1810 per l’arquitecte madrileny Isidro González Velázquez, integrada dins un estil neoclassicista i que forma part del Catàleg de protecció d’edificis i elements d’interès històric, arquitectònic i paisatgístic de Palma.

Tal i com descriu la pròpia fitxa aquesta presenta “... mal estat, cruis, humitats i despreniments de pintura”, fet que ens preocupa, perquè veiem com que en aquesta immoble no s’està duent cap control per a la correcta preservació i conservació d’aquest espai artístic.

La fitxa del catàleg afegeix que s’ha de “conservar la cambra amb pintures murals i altres elements que es puguin descobrir”.


Amb tots els precedents que exposem hem demanat a l’Ajuntament de Palma:

1. La paralització d’aquesta obra, pel fet de no tenir llicència d’obres .

2. La intervenció dels tècnics municipals per supervisar les obres que s’han dut a terme en aquest immoble.

3. Que els promotors presentin un projecte concret, que asseguri la correcta conservació de la Cambra Pompeiana de Can Montenegro, tal i com està redactat al Catàleg de protecció d’edificis i elements d’interès històric, arquitectònic i paisatgístic de Palma, per tal que es compleixi la llei.


MEMÒRIA HISTÒRICA I ARTÍSTICA


L’edifici situat al C/ Montenegro, 8 de Ciutat apareix documentat als cadastres de 1576 i 1685. Al segle XVI era de la família Pardo i al segle XVII de la família Conrado. El 1804 fou adquirit per la família Despuig i al segle XX ha estat propietat de les famílies Borràs, Dameto i Cavaller.

La Cambra Pompeiana de Can Montenegro, és l’espai més interessant d’aquest immoble, d’estil neoclàssica, fou dissenyada per l’arquitecte madrileny, Isidro González Velázquez, l’any 1810. Un dels dibuixos que dissenyà aquest arquitecte a l’hora de fer el projecte, es troba al Museu de Mallorca, procedent de Raixa.

La Cambra està ubicada a la primera planta d’un edifici d’habitatges vuitcentista, alçat sobre un altre més antic. La cambra es troba a la planta noble i té forma trapezoidal i és de petites dimensions. Aquesta obra d’art fou projectada en el seu moment per petició expressa dels Comtes de Montenegro i restà ignorada fins a 1986.

La Cambra pintada representa un pavelló amb columnes i rics tendals, on es pot veure un paisatge de muntanyes i de marina, on també apareixen pagesos, pastors, pescadors, cavallers,... A les portes hi ha pintades figures mitològiques.
Diario de Mallorca 25-5-2008 Torna a caure Pompeia

13 de maig 2008

ARCA demana es preservi l'àrea de trànsit del sistema hidràulic de la Font del Mestre Pere

ARCA s’ha fet ressò per part d’un grup de veïns i investigadors del perill que corre l’àrea per on transita el sistema hidràulic tradicional, denominat la Font del Mestre Pere, situada al nord de sa Garriga (Palma) dins del perímetre de les possessions de sa Cabana des Frares, Son Bibiloni i Son Reus.

Aquesta és una àrea d’alt valor etnològic i paisatgístic, per on travessa el camí públic de Passatemps, via de tipologia medieval amb les fites que l’assenyalen com a antic camí reial. Aquest comunicava Palma amb Raixa i Biniatzent.

Dins aquesta àrea, el més destacat son el conjunt de sèquies que bastien Ciutat i que encara avui dia es conserven. Trobem un conjunt de sèquies d’estil andalusí (segles XIII-XIV), però també es troben trams de sèquies d’estil andalusines (segles XI-XII). En aquest sentit també destaquen una sèrie de Cantimploris, que son casetes de regadiu, úniques a Mallorca pel seu sistema tradicional de rec.

A més cal destacar el conjunt de ponts de factura antiga, que serveixen per travessar els trams de torrent i en casos transportar l’aigua.

Cal argumentar que aquesta és una de les poques restants àrees agrícoles del municipi de Palma, on una comunitat de regants, encara utilitzen aquest sistema de rec per conrear les seves terres. La urbanització d’aquest paisatge agrícola, pot alterar la composició d’aquest sistema hidràulic i el que es pitjor, la contaminació de les aigües, on la seva puresa es pot veure alterada, si apliquen productes químics, com sol succeir als camps de golf.

Hem demanat al Consell de Mallorca:

1. La protecció i declaració de zona etnològica - monument natural per la xarxa de la Font del Mestre Pere.

2. Preservar la puresa de les aigües d’aquest sistema hidràulic, que encara basteix a tota una comunitat de regants, per a un ús diari.

3. Que no s’autoritzi la construcció d’un camp de golf amb un conjunt d’habitatges al seu voltant.

12 de maig 2008

Conferència: "Dos-cents anys de Francesc Aragó a Mallorca"

Amb el suport del GEM i ARCA, s'ha celebrat a la nostra seu la conferència de l’historiador Gaspar Valero :“Dos-cents anys de Francesc Aragó a Mallorca” . L’acte ret homenatge a la figura d’aquest matemàtic, físic i astrònom francès que arribà al mes de maig de l’any 1808 i es situà a sobre de la mola de s’Esclop, on dugué a terme el mesurament de l’arc meridià terrestre.

Gaspar Valero ens feu una dissertació estructurada en quatre blocs, en el primer d’ells ens va xerrar de la gestació i naixement del sistema mètric, a finals del segle XVIII, en ple auge de la Revolució Francesa, quan es decideix rompre amb el sistema de l’Antic Règim i s’incorporen nous sistemes, que modernitzin el dia a dia dels seus habitants.

Al segon bloc ens parlà, dels antecessors d’Aragó, que treballaren en el mesurament del meridià entre Dunkerke i Barcelona, passant per Paris. L’home a destacar fou Mechain, qui no conformant-se amb l’assolit, seguí cap al sud de Barcelona, fins a València i les Balears. Mechain morí treballant, el 8 de setembre de 1804 afectat per una epidèmia a Castelló.

Al tercer bloc ens contà com Aragó fou enviat pel Bureau de Longitude, juntament amb Biot, per seguir amb la tasca que deixà inacabada Mechain, qui havia fet cinc de les 17 triangulacions previstes entre els Pirineus i Formentera. En un primer terme, treballaren al desert de les Palmes (Castelló) durant 1806, però a 1807 donaren el seu salt cap a les Balears, i més concretament a Eivissa, sobre la muntanya de Campvei. Posteriorment, feren el mateix fins a la Mola de Formentera, on conten que tingueren problemes amb els formenterencs. Al gener de 1808, Biot tornà a Paris, per portar la informació de les setze triangulacions realitzades fins al moment, però Aragó quedà a les Balears, amb la intenció de traslladar-se fins a Mallorca, per fer un darrer mesurament entre Mallorca i Eivissa.

Al quart bloc ens narrà les vivences d’Aragó a Mallorca. Aquest arribà en maig de 1808 (just ara fa 200 anys). El dia 4 de maig s’instal·là a dalt de la mola de s’Esclop, on hi havia una barraca, que el seu ajudant Rodríguez havia enviat a fer per ell. Els dies que ell treballava allà, arribaren les primeres notícies de l’aixecament del poble de Madrid contra els francesos, però la situació a Mallorca romania amb tranquil·litat, fins que un oficial francès, Berthemei, vingué amb ordres expresses de traslladar l’esquadra de Maó fins a Toló, aquest caigué malament i l’oficial francès fou empresonat i els seus compatriotes foren considerats sospitosos. Llavors recordaren que hi havia un francès que feia fogueres a dalt de s’Esclop, llavors un grup armat des de Ciutat, es dirigí per donar-li caça.Afortunadament Aragó fou recolzat pel capità Damià, qui arribà abans que el grup armat, el vestí amb una indumentària de pagès i quan es dirigien cap a Ciutat trobaren aquest contingent. El propi Aragó, segons relata ell mateix a les seves memòries, en perfecte mallorquí encoratjà a que anessin a per aquell francès que es trobava a la mola de s’Esclop (cal dir que Aragó era natural del Rosselló, on es parla català). Després d’aquesta aventura arribà a Ciutat, on volgué anar-se’n fins a Barcelona amb el místic, vaixell amb el qual havien viatjat per tota Espanya, però el capità Vacaro es negà, perquè tenia altres ordres al respecte. Tement el pitjor, Aragó demanà al Capità General Vives ingressar al Castell de Bellver, lloc on estaria segur. Durant els temps que estigué a Bellver, Rodríguez fou la única persona que el vingué a visitar, llavors un dia que aquest li dugué la premsa, llegí a un diari de València, on es deia que ell i Berthemei havien estat assassinats. Aquest moment, fou quan ell decidí que havia de sortir d’allà, llavors gràcies al recolzament de Rodríguez, el capità general Vives el deixà en llibertat a ell i Berthemei, el dia 28 de juliol. Qui els ajudà a sortir fou el capità Damià amb un llaüt, on primer feren escala a Cabrera i d’allà fins a les costes d’Alger, on arribaren dia 3 d’agost.

Des d’Àfrica intentà sortir fins a França, però fou atacat i trigà quasi un any en arribar a França, on es convertí en un personatge molt important, el 1830 fou elegit director de l’Observatori de Paris i els 1848 fou designat com a ministre d’Interior i Marina del govern de la IIª República. Morí a Paris l’any 1853 a l’edat de 67 anys.

11 de maig 2008

embARCA't: "Jaume I: arriba una nova cultura"

Malgrat la pluja, hem fet el recorregut embARCA't "Jaume I: arriba una nova cultura", dirigit pel professor de la UIB Biel Ensenyat.


Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura.


1. Monastir de la Real. Sembla que fou per l'entorn on acampà el rei durant el setge. Segons la tradició el nom del lloc vendria donat per aquest fet, però això no correspon a la realitat,
ja que es tracta de bell nou de la catalanització del topònim àrab ("ar-Riad", l'hort, el verger). D'allà parteix l'anomenat Camí del Rei, que arriba fins al coll de la batalla, però molts trams antics ja no es conserven o han estat aprofitats per bastir les noves vies de comunicació.
2. Plaça d'Espanya. Al centre hi ha el monument dedicat a Jaume I, obra d'Enric Clarasó, de bronze. Es tracta d'un conjunt, amb estàtua eqüestre del rei i un almogàver a peu. Va ésser inaugurat el 25 de gener de 1929.
3. Porta de la conquesta, ja a Palma, a la confluència entre el carrer de Sant Miquel i les Avingudes ( en concret, el carrer de marie Curie) hi havia la porta de la murada musulmana (anomenada porta de Bab al-Kofol o Bab al-Kahl) per on entraren les tropes catalanes dins la madina, designada a partir d'aleshores con la porta de la Conquesta, o de Santa Margalida, o de l'Esvaïdor o Porta Pintada. Segons el relat del Llibre dels fets, en el combat hi hauria participat un cavaller amb el seu cavall blanc identificat com sant Jordi, llegenda que se sol repetir molt en els enfrontaments entre cristians i musulmans. Aquesta porta, amb escenes relatives a la conquesta es pot observar al famós retaule gòtic de Pere Niçard. Després de la conquesta la porta fou refeta, i va ésser enderrocada una nit de febrer de l'any 1912, alguns anys que ho fos la murada, tot i tractar-se d'un monument protegit. La causa de la protecció tenia a veure, entre altres motius, amb interessos especulatius i els fets romagueren impunes. De la seva existència, només en resta una làpida col.locada a la façana de la propera Farmàcia Militar.
4. Esglèsia de Sant Miquel. Fou allà on, segons el que sempre s´ha dit, tengué lloc la primera misa dita a l'interior de la ciutat tot just conquerida. Es tractava d'una mesquita musulmana, que va esser "purificada" per a l'ocasio i més tard reconvertida en esglèsia. A la capella de la Mare de Déu de la Salut ( al lateral dret- Epístola-, vers la meitat del tram de la nau) destaca la imatge de la Mare de Déu de la Salut. Es tracta d'una talla de marbre que, segons la tradició, acompanyà el rei Jaume I durant l'expedició. Sengles pintures situades a les parets laterals de la capella fan referència a la qüestió. L'estil gòtic de la imatge fa que l'hagim de considerar posterior a la conquesta. D'altra banda, una de les cases del carreró de la Volta d'En Riber sembla que va servir d'amagatall del walí Abu Yahya després de l'entrada de les tropes de Jaume I, fins que va esser descobert i entregat al rei.
5. Castell de l'Almudaina. Fou l'indret on tengué lloc el darrer episodi de resistència a l'interior de la ciutat. A partir de la conquesta es convertí en residència reial i fou totalment refet els primers anys del segle XIV, en temps de Jaume II.
6. Porta de l'Almudí o de la Gabella de la Sal. Feia part del recinte islàmic i n'és un dels pocs vestigis (refet) que queden de la murada islàmica, sotmesa al setge cristià. Consta de dos arcs rebaixats que sostenen una volta, també rebaixada, i un tercer arc apuntat que mira al carrer de la Mar.
Text: Biel Ensenyat

9 de maig 2008

ARCA vol que els museus i monuments estiguin oberts al públic els diumenges

ARCA proposarà a Cort, Consell de Mallorca i Govern Balear la normalització dels dies de visita a museus i monuments de tota la Comunitat, adaptant-lo als criteris vigents a tota Europa.

Remetrem escrits a les tres administracions per tal que els dies de visita de tots els museus i monuments, públics i privats, siguin tots els dies de la setmana, excepte el de descans, que seria el dilluns, com a tota Europa.

Acostar els museus a la població local

És important que les persones que vivim a l’illa, tenguem un accés fàcil i si és possible gratuït o el més econòmic possible a elements culturals bàsics com museus o monuments.

Resulta paradoxal que el dia lliure de les famílies per fer activitats plegats, no puguem visitar per exemple els interiors del Castell de Bellver o de la Seu, a l’igual que el conjunt d’esglésies d’alt valor històric que tenim o que els patis de Palma es trobin tancats. Es dóna el cas, que molts de residents a Balears no coneix molts d’aquests monuments per aquest motiu.

El turisme cultural, també s’ha de nodrir dels visitants locals

També ens dirigirem a la resta d’Ajuntaments de l’Illa, per tal que adoptin aquest criteri. Per estimar la nostra historia i el nostre llegat patrimonial s’ha de conèixer.

5 de maig 2008

ARCA demana la recuperació del baluard del Rei a Alcúdia

ARCA s’ha fet ressò per part d’un grup de veïns de la localitat d’Alcúdia, de l’estat en que es troben els murs del baluard del rei, situats al nord de la muralla de la ciutat d’Alcúdia.

Com es pot veure a les imatges que presentem junt al text, aquestes presenten un deteriorament evident, que amb el pas dels anys ha anat agreujant-se i per aquest motiu de preocupació hem instat a l’Ajuntament d’Alcúdia i Consell de Mallorca perquè posin remei a aquest assumpte.

Creiem que una ciutat com Alcúdia, de les més antigues de Mallorca i amb la sensibilitat que ha mostrat des de sempre, per conservar les romanalles, a de tenir cura per conservar i enaltir aquests elements històrics, patrimoni, no només dels alcudiencs, sinó de tots els mallorquins que estimen la nostra terra.

Hem demanat a l’Ajuntament d’Alcúdia i Consell de Mallorca que restaurin, conservin i preservin aquests elements històrics amb la responsabilitat que els hi pertoca des del punt de vista administratiu.

I també, que donin rellevància a aquestes construccions que marcaren un període històric per al desenvolupament de la ciutat.

2 de maig 2008

ARCA demana a la Direcció General d’esports quins són els seus plans per les cases de Son Llàtzer

Les cases de Son Llàtzer estan incloses al catàleg d’edificis protegits per l’Ajuntament de Palma.

Els anteriors responsables de la Conselleria iniciaren la seva rehabilitació o reforma, que no va arribar a concloure. Els seus plans eren destinar-la com a dependències per a diverses federacions esportives, segons ens varen informar en contestar un escrit d’ARCA enviat el 9 d’octubre de 2007. Al mateix escrit ens comunicaren la continuació de les obres a principis d’any.

Característiques de les Cases de Son Llàtzer

Cases de possessió de planta rectangular i tres crugies que es divideixen en dos cossos; el cos principal te planta baixa (estatges dels pagesos), pis (estatges dels senyors), i porxo; l’altre cos (estables i portassa) només te planta baixa i pis. A la crugia de darrera ambdós cossos es separen mitjançant un petit pati quadrat. Les parets mestres son de pedra i carreu de marès als vans i cantonades. La coberta és a doble vessant de teula àrab. Les façanes, al moment de la catalogació, estaven referides amb vetes geomètriques i separacions d’alçàries.
Quan va ser catalogada es varen descriure interiors conservats amb ceràmiques (rajoles) i mobiliari del XIX. No obstant els rumors que ens han arribat diuen que ha estat espoliada.

Hi han dades històriques de l’antic rafal de Son llàtzer des de l’any 1569. Les cases varen ser comprades per l’Ajuntament de Palma l’any 1995 i desprès cedides al Govern Balear.

Nou escrit a la Conselleria
La preocupació d’ARCA ve donada per no conèixer fins a quin punt les reformes ja fetes han respectat els valors patrimonials de l’edifici i si ha hagut qualque modificació al destí que li donin els actuals responsables d’Esports.
Per aclarir tots els dubtes explicats, des d’ARCA hem enviat un segon escrit amb data de 23 d’abril de 2008.