embARCA't: Possessions de Palma: Son Pardo, Son Peretó, Santa Eulàlia

A càrrec de l'historiador Roberto Fernández

SON PARDO

En primer lloc, visitam els exteriors de les cases de possessió de Son Pardo, situades vora l’hipòdrom. Pren el nom d’una important família de mercaders conversos establerta a Mallorca el segle XIV que, a causa del seu origen jueu, alguns dels membres tengueren problemes amb la Inquisició; de fet, al final del segle XV, i a pesar de ser la família de mercaders més activa de l’Illa, molts d’ells hagueren d’abandonar Mallorca i alguns foren relaxats en estàtua. El rafal de Son Pardo apareix documentat des d’almenys el 1506, quan pertanyia a Mateu Ferrer, com a hereu d’Onofre Pardo, i que amb anterioritat havia estat de Francesc Pardo. Per tant,
implícitament, les referències històriques més antigues es remunten al segle XV. El 1578, era dels hereus d’Onofre Pardo i, cap a mitjan segle XVII, pertanyé, successivament, al doctor en medicina Sebastià Ferragut i a Jaume Guasp, fins que, a finals d’aquell segle, passà a esser propietat de Joan Despuig i Martínez de Marcilla (1661-1746), II comte de Montenegro i IV comte de Montoro, botifler destacat. Al llarg del segle XVIII, fou dels Sureda, els Berga i els Safortesa. El 1817, era de Sebastià Cabot, i, el 1845, de Gabriel Cabot. A la segona meitat del segle XX, era dels germans Moragues Morell, els quals, juntament amb l’empresari Joan Móra Gornals i la Reial Societat Hípica de Mallorca, aixecaren (1965) a uns terrenys de l’antic rafal l’Hipòdrom de Son Pardo. El 1982, adquirí tot el rafal Damià Estelrich Dalmau, el qual, el 1988,
vengué les cases i uns terrenys circumdants de 2.237 m² a l’empresari Gabriel Mairata March, d’Indústries Mairata, que reformà (1990-94) profundament les cases, que es trobaven en un estat de ruïna.
Una vegada conclosa la visita, ens dirigirem al lloc del Vinyet, on es concentren
alguns dels rafals més antics de Ciutat. Aturarem al pàrquing de l’estadi de Son Moix Negre, des d’on contemplarem les cases del Rafal. Aprofitarem per conèixer quin és el futur que li espera a aquella extensa àrea compresa entre el camí dels Reis, Can Valero, Son Roca i la Vileta.

SON PERETÓ

Després li envelam cap a les cases de Son Peretó, que han quedat enmig de la zona verda de la barriada. Aquest rafal el tenim documentat des de 1644, any en què Joan Castanyer, capità de la fortalesa de Sant Carles de Portopí, el fideïcometé a favor dels Castanyer. Després d’un llarg plet entre Miquel Comelles i Pere Onofre Sala, passà al primer. El 1667, era de Miquel Ferrer de Comelles, i, el 1685, de Miquel de Comellesi Gual. El 1724, pertanyia a Francesc Amar de Montaner i Dameto, marquès del Reguer,un dels més ferms filipistes mallorquins, fill de Francesc Amar de Montaner i de Comelles. Després passà, successivament, a Josep Amar de Montaner i Sanglada, Francesc Amar de Montaner i Trullols i Isabel de Montaner i de Vilallonga, casada amb Lluís de San Simón i Orlandis, comte de San Simón. El 1855, les cases foren reformades sota la direcció del mestre d’obres Miquel Ferrà Font, pare del també mestre d’obres Bartomeu Ferrà Perelló. El 1964, era de Joan Salas Nadal, que n’urbanitzà els terrenys. El 2008, les cases eren de propietat municipal, adquirides per projecte de compensació.

SANTA EULÀLIA

Finalment, visitam les cases de possessió de Santa Eulàlia, situades dins els límits de la base militar General Asensio. Apareix documentada just després de la Conquesta, al Llibre del Repartiment de Mallorca (1232), quan era una alqueria àrab denominada sanad al-uliya, que significa ‘costa elevada’. Durant el segle XIII, fou de l’Hospital de Sant Andreu, fundat per Nunó Sanç, que féu donació d’aquests terrenys per sufragar els costs de manteniment de l’hospital.El 1309, els jurats del Regne de Mallorca la subhastaren perquè els guanys que proporcionava l’explotació agropecuària a penes donava per pagar el personal de l’hospital; l’adquirí Pere Burgues Valentí, per 1.000 lliures. La possessió es mantengué en mans d’aquesta família fins a mitjan segle XVII. Després passà als Safortesa, per motiu de vincles matrimonials, els quals la posseïren fins ben entrat el segle XX, quan fou venuda (1912) a Pere Montlau i
Homar, de qui passà, successivament, a la seva germana, Àngela, i als fills d’aquesta, fins que el Ministeri de l’Exèrcit l’expropià (1962) per instal·lar-hi la base General Asensio. De les tasques agrícoles se’n cuidà els darrers anys l’amo en Miquel Rubert Castelló, que es retirà no fa gaire. El 2008, tenia cura del manteniment de la possessió el subtinent Javier Espinilla.

Text: Roberto Fernández

Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura.