En la primera conferència del cicle "Visions del Patrimoni" promogut per la Fundació Amics del Patrimoni, Mossèn Joan Darder, degà de la Seu, dissertà sobre “La Seu, un any després de Miquel Barceló". Texte complet de la conferència "LA SEU, UN ANY DESPRÉS DE MIQUEL BARCELÓ". Can Weyler, 16 de gener de 2008.
1.- Reaccions a la ponència i entrevistes
El primer sorprès devant les reaccions a la ponència que vaig llegir al Simposi Internacional de Burgos (14 novembre 2007) he estat jo mateix. Les reaccions tant entre els congressistes i la premsa d'aquella ciutat com entre la gent i els Mitjans de Comunicació de Mallorca han estat ben diverses. Gran interès i acceptació a la ciutat castellana; distintes i encontrades posicions aquí, a Mallorca. Raons de proximitat, diversitat de formació, implicació i interessos poden ajudar a entendre aquestes postures. Vénen d'enrere. Pareix que ens va millor parlar que escoltar i lluitar en pla de guerra més que recórrer camins de pau i veritat.
2.- Alguns aclariments
Encara que els hagi fet/dit i repetit més de dues vegades no és de més que ho torni a dir:
a) En aquesta conferència com en la ponència llegida a Burgos, parl a títol exclusivament personal. No represent ningú més que el meu parer i el testimoni directe i de primera mà des de 2000 fins a 2007.
b) No puc presumir de cap títol universitari en Belles Arts ni d'estudis especialitzats en pintura, escultura, vitralls, etc. Vaig pels nou anys de gaudir diàriament de la bellesa interior i exterior de la Seu. No he para de fruir-ne, estimar-la i estudiar-la. Tenc molt per aprendre i el temps que em queda de vida em serà curt per assaborir tanta bellesa.
c) M'he sentit a Mallorca engrunat per algunes persones que, amb certa agressivitat volien que jo cantàs una simfonia, marcada pels seus ritmes i compassos, feta de silencis intencionats, paraules en palanca i aplaudiments de claca. No ho vaig fer en els meus temps d'estudiant universitari i no ho faré ara. Crec que basta amb una dosi de responsabilitat i llebertat. No impòs res a ningú, expòs el que he vis i sent.
d) No ha pogut negar ningú la veracitat de les dades que he aportat fins ara sobre fets i afirmacions... la "prudència" pot ser virtut, oportunisme o covardia. No poques vegades és una transacció de conveniències, gusts i interessos. Tampoc no vull apuntar-me a aquest tipus de prudència. En 1975, essent rector de l?encantació, vaig posar un cartell de 4 metres per 7, darrere el altar major, que deia litaralment: "EL QUINT NO MATARÀS. PARAULA DE D'EU". Molts ho consideraven llavors (darrer any de Franco) una imprudència, avui és valorat com un testimoniatge d'apreci per la vida i de valor personal.
e) Es pot preguntar si un any és suficient per fer una estimació de l'obra. Certament, el temps és encara curt, però és el que tenim i la llei del silenci no té vigència dins la nostra societat. No aconseguirà ningú només reflexió i silenci. El temps i la passió des-apassionada (si se'm permet l'expressió) anirà posant les coses en el seu punt (on les generacions estimin que l'han de posar, lluny de pressions cap amunt o cap avall).
3. Antecedents
Quan hi haguè la petició o l'oferiment de Miquel Barceló per intervenir a la Seu pesava molt en l'ànim del Bisbe Teodor i en el Capítol la voluntat que l'art modern digne i de valor entràs també a la Seu. A l'Esglèsia Mare tothom s´hi ha de trobar a ca seva. És la llar dels nins i dels vells, dels madurs i dels joves; dels clàssics i dels moderns. Tothom s'hi ha de trobar bé i no obligar tots els altres a ballar al seu únic so.
També teníem bé present la forta crítica que sofrí Antoni Gaudí i el seu equip, que no pogué acabar la seva obra; també recordàvem el rebuig al pintor Joan Miró del seu oferiment d'uns vitralls per a la catedral, com més recentment la negativa a una altra proposta, que ja s'havia concretat en una maqueta de l'artista italià P. Constantino Ruggeri, per a la Capella del Santíssim.
"Com ha encarregat el Bisbe, el Capítol, una obra a un artista agnòstic o ateu? Aquesta pregunta ha estat i és al carrer, a la premsa, a la societat mallorquina. De moment, només m'aturaré a respondre sobre el "subjecte" de l'oració. No va ser el Bisbe, ni el Capítol, que va comanar aquesta obra. Sí que arribaren a acceptal-la amb diverses condicions. En cas contrari, no s´hauria pogut realitzar dins la Seu. Però que cadascú guardi el que ha fet", tant si és bandera de trïunf com de condemna.
El mèrit de l'iniciativa (n'hi haurà d'altres que el consideraran un demèrit) l'hem de col.locar sobre les espatlles de la Universitat de les Illes Balears. Ella tengué la iniciativa (2000) de proposar a l'artista felanitxer, de fama internacional, Miquel Barceló la investidura de doctor "honoris causa". Hem de situar l'inici de la història en un viatge a París pel febrer de 2000, de quatre persones de la UIB i de l'Ajuntament de Palma per trobar-se amb l'artista. Barcceló accepta la seva candidatura al nomenament sempre que vagi acompanyada de "la realització d'una gran obra" a Mallorca. Aqueixa obra constituiria el seu discurs d'investidura. Certament la força extraordinària del pintor de Felanitx resideix més en les mans que no en la boca, com ho ha demostrat en el discurs d'investidura, en la inauguració-benedicció de la capella de la Seu i en la performance de la Llonja, totes tres intervencions pel febrer de l'any passat.
Al llarg del 2000, Mn. Pere Joan Llabrés, canonge encarregat del Patrimoni artístic de la Diòcesi i de la Catedral, intentà convèncer els canonges, un per un, de la bondat d'una intervenció de l'art de Miquel Barce`´o a la Seu, inconcreta en un primer moment i que es va anar concretant en possibilitats tempetjades successivament: una exposició temporal de part de la seva obra a l'interior, gàrgoles a l'exterior, una capella penitencial... El 16 de desembre de 200 vaig presentar al capítol dues qüestions:
1a) Si s'accepta, en principi, una intervenció de l'artista Miquel Barceló a la Seu. Votació amplament favorable.
2a) Si s'accepta que aquesta intervenció es realitzi a la capella de Sant Pere (també anomenada del Santíssim), si això suposa retirar-ne el retaule neoclàssic i els mausoleus de dos Bisbes, que seran reubicats. Aquí s'aconseguí la majoria absoluta més ajustada que hi pugui haver: la mitat numèrica més mig vot. Érem un nombre senar. No es divideixen les persones, però sí les xifres, que admeten dècimes.
Hem de tenir en compte que el Capítol coneixia el parer favorable a aquesta obra del Bisbe Teodor Úbeda, que féu costat a la iniciativa amb gestions personals. Arribàrem just, just à l'aprovació de la idea inicial. Calreconèixer que en les fases primera (retaule i ceràmica) i segona (mobiliari litúrgic) l'aprobació dels canonges va anar pujat enters.
Però hi posàrem condicions.
4. Condicions
Per aconseguir la mínima aprovació inicial posàrem aquestes tres condicions "sine qua non" ( o sia, condicions sense les quals no es podia passar endevant):
1a) que el projecte obtengués totes les aprovacions civils i eclesiàstiques corresponents;
2a) que no costàs un "duro" aquesta fou l'expressió col.loquial i clara que usàrem) ni al Capítol ni a l'Esglèsia;
3a) que abans de cada una de les tres etapes (mural de ceràmica, peces litúrgiques i vaitralls) l'artista havia de sotmetre el projecte a l'aprovació del Capítol.
Aqueixes condicions que posàrem responien a les exigències i crítiques que fundadament esperàvem de la societat i Esglèsia de Mallorca i la prudència del Capítol.
Els qüestionaments més escoltats i als quals, coneixent l'artista i la seva obra, no podem negar certa part de raó o raons (cadascú en traurà el percentatge, segons les pròpies inclinacions), els resumiria en aquestes tres:
1r) Pot integrar-se harmònicament l'art modern de Miquel Barceló en una Catedral gòtica?
2n) És evangèlic, testimonial, exemplar gastar tants de doblers en una obra innecesària?
3r) Por un agnòstic o ateu expressar en una obra com aquesta la fe del cristià catòlic en l'Eucaristia?
No vull dir-ne cap darrera paraula, ni que sigui tan pobra com la meva. No gos tancar una qüestió que jo mateix mantenc oberta. He de reconèixer que des del 200 fins avui he anat evolucionant, vis i sentit allò que ha anat succeint-se i ateneent les obsevacions i els comentaris fets des de diverses sensibilitats, capacitats, raons i experiències. Si interessa, podrem dialogar llavors, desprès de la lectura preparada.
Al primer (estils compatibles?). Sabem que una Catedral gòtica meridional, com la nostra, ha anat incorporant diversos estils al llarg de set segles (renaixement, barroc, neoclàssic, neogòtic, modernista).
Això no pressuposa que qualsevol obra nova pugui integrar-se feliçment en l'anterior. També entenem que l'Esglèsia és católica i que tots estam convidats a trobar-nos-hi bé. Hem de fer lloc als altres en el cor, a casa, a l'església. ser llar oberta per a tots dur a obrir cor, ment, sensibilitat i gusts a altres gents que no son de la mateixa corda.
Al segon, quan em demanaren a mi, en un programa de televisió, perquè havíem gastat quatre milions d'euros en aquesta obra, vaig respondre que si a mi m'haguessin donat quatre millions d'euros per fer -ne el que hagués volgut, no els hauria gastats en aqueixa actuació. He estat missioner en el Tercer Món i conec necessitats més básiques i elementals. Encara que cultivar lésperit també és productiu, i no ho dic principalment per l'econimia sinó pel que entenem per "humà" , "humanament, hauria acudit a salvar o curar vides. Però era "això o no res", "t'ho donam per aquesta obra d'en Barceló, no per una altra cosa" . Per dur a terme el projecte de Miquel Barceló es va crear la fundació ART A LA SEU, integrada en Fundatur, la Universitat de les Illes Balears, el Govern Balear i l'Esglèsia Catòlica. Aquestes institucions aportaren sabers i diners, relacions i solucions amb gran exemplaritat, ja que, canviant de tirulars, treballaren fins a conseguir l'objectiu fixat.
I al tercer, he de reconèixer que, vist allò que hem vist, don més consistència a l'objecció que en començar l'itinerari. La història ens conta que amorals, immorals i descreguts han estat capaços de representar persones, fets i maravelles de la fe. El creient pot ser un artista molt mediocre i allunyat o contrari a la fe pot estar dotat d'una sensibilitat i uns dots extraordinaris. Ara bé, en aquests casos, han posat les seves capacitats i sensibilitat al servei d'uns valors que ells captaven de qualque manera encara que no els compartissin en la intimitat de la consciència. Un home i una dona poden acostar-se als sentiments del pare i mare sense haver engendrat o concebut. Han de voler ser honests i conseqüents amb l'encàrrec rebut. Què ha passat amb aquesta obra de Miquel Barceló?
5. Pla inspirador de l'obra
La capella del Santíssim de la Catedral de Mallorca ocupa l'absis lateral dret de la capçalera. És de traça gòtica i pertany al nucli més antic de la fàbrica catedralicia, procedent del segle XIV. És lleugerament asimètrica, amb una desviació relativa dels murs i amb unes mides de vint-i-cinc metres d'alt, vuit d'ample i dotze de fondària.
Mn. Per Joan Llabrés, en nom del Bisbe i del Capítol, transmeté a l'artista el sentit inspirador del seu treball. Es tractava no tan sols de decorar, sino de recrear l'ambit de la Capella del Santíssim, on es reserva i s'adora, on s'havia de celebrar la Missa conventual dels dies feiners.
La professora Mercè Gambús (UIB), que ha estat impulsora de l'obra des d'abans de la concepció i que en serà la consevadora, en sap més que jo, també de l'artista, i l'anomena "cripata subterrània de silenci"
La idea central. JESÚS, PA DE VIDA PER AL MÓN. Pa espiritual en l'Eucaristia i Pa que es parteix en ajuda al proïsme.
Com a elements inspiradors i figuratius se li oferiren dues pàgines de l'evangeli de Sant Joan amb signes molt expressius del Senyor Jesús: la multiplicació dels pans i els peixos (cap. 6) i les noces de canà (cap 2), on Jesús converteix l'aigua en vi, lordinari en festa.
El programa iconogràfic proposat a l'artista preveia una figuració simbòlica, sacramental, actualitzada dels signes narrats per Joan. Ara és el Senyor Ressuscitat qui reuneix la comunitat dels creients, parteix el Pa de la Vida i els reparteix. Els "feels a Crist" , alimentats amb l'Eucaristia, transformats en "homes i dones nous", "noves criatures" es donaran a si mateixos i compartiran el seu temps, valors i doblers per donar vida al món assaciant la fam espiritual i material.
Ho ha aconseguit l'artista? Volgué significar això? A quina, de les coses realitzades, dona més valor? Qué pretén? Sempre és difícil furgar en les intencions i voluntats alienes.
Però també podem girar la pregunta en altres direccions: què ens diu, evoca o suggereix aquesta obra?
6. Les tres parts : tríptic de ceràmica, llocs litúrgics i vitralls
La reforma relaitzada per l'artista Miquel Barceló entre els anys 2001 i 2006, és a dir, des de l'aprovació del projecte fins a la finalització, podem dividir-la en tres fases o moments successius: 19 la creació d'una paret ceràmica policromada d'uns 300 m2, que cobreix quasi la totalitat dels murs arquitectònics; 2) un conjunt de peces o llocs litúrgics compost per l'altar, ambó, seu presidencial i dos bancs per al cor ferial, tot això realitzat en pedra de Bnissalem. I 3) cinc vitralls de dotze metres d'alçada amb tonalitats de grisalla.
A) L'anomenada pell de ceràmica o retaule d'argila de 300 m2 forma un tríptic amb tres frescs i dues coves. La mar amb peixos, a l'esquerra, la terra amb els seus fruits, a la dreta i, en el centre, la nova humanitat. Les grutes, replicants de l'arquitectura de trompes, figuren el depòsit dels secrets del silenci i marquen la connexió del circuit escènic com a simulacre, com a segona pell.
La ceràmica es treballà a Vietri sul mare (ITàlia), en el taller de Vicenzo Santoriello, i està formada per nombroses peces, muntada com un perfecte trencaclosques amb uns ancoratges d'alumini que el subjecten a les parets i que son visibles des del perfil frontal anterior de la mateixa capella. S'insta.là de gener a agost de 2004.
"Els pans-explica Barceló- són tots els fruits de la terra. Per extensió, els peixos són tots els fruits de la mar. I com a conclusió hi ha el crist amb els estigmes sobre una paret seca de cranis. la morfologia, el vocabulari de l'obra, sempre és un bony que s'obri com la boca d'un peix, com una magrana, com un fruit obert".
La multiplicació dels pans i desls peixos, amb la conversió de l'aigua en vi, ha permès a l'artista desplegar un corpus iconogràfic i biogràfic. La mar que puja i desplega una ona gegantina, a la dreta: algues, llobarros, musclos, rajades, pops, etc. La terra, a l'esquerra: pans, gerres de vi, fruites, hortalisses, etc. Tot entorn de l'eix central: el Crist dret, Ressuscitat però amb les marques de la crucifixió, resplendent, transfigurat i embolcallat de blanc. Als peus del Ressuscitat, dins la ceràmica, s'obri el sagrari per a la resarva eucarística, amb la porta banyada d'or i marcada amb les petges de mans. Metàfora del qui cerca D'eu (Veritat, Bondat, Bellesa) en les tenebre de l'incredulitat o del qui el segueix a la llum de la fe. O també com un crit de protesta davant tanta gent que mor de fam o violentament.
A la questió dels cruis respon l'autor: "Els cruis són una gran xarxa, són com les termites d'Àfrica, donen un sentit involuntari a tot, fan un lligam, una idea de temps. Els cruis fan lligar perfectament aquesta pell d'argila amb Gaudí i Jujol, els cruis fan que l'obra tengui el seu lloc allà dins gràcies a la seva organicitat". Gaudí i Jujol no han arribat a temps a dir-hi la seva.
B) Elements per a la celebració
El projecte de mobiliari liturgic dissenyat per Miquel Barceló, amb l'ajuda de l'arquitecte Sebastià Gamundí, és de pedra de Binissalem, dibuix de geometria rectilínia sense decoració ni inscripcions, que finalment forma un conjunt integrat per: l'altar (una sola peça de cinc tones) que presideix l'espai central, l'ambdó a la dreta vist des de l'absis, la seu presidencial darere l'altar a l'esquerra i dos bancas per al cor ferial disposats a cada banda, baix de la pell ceràmica. S'instal.laren aquestes peces pel maig de 2005.
C) Els cinc vitralls
La tercera i darrera fase va ser la il.luminació, tant la natural, a través dels vitralls, com l'elèctrica. Barceló presentà a l'aprovació capitular, en diferentes dates, millorant-se a si mateix, dues sèries de cartons per als cinc vitrallas que foren aprovades amb satisfacció unànime. Però quedaren en projecte de cartó. Els que col.locà a finals de 2006 foren totalment diferents als aprovats. Jugava amb la curtor del temps que faltava per a la inauguració, ja fixada per al 2 de febrer de 2007. Des dels primers cartons sense figuració i amb tons blavosos, caqui i verdosos fins a rrivar als grisos definitius, ha transcorregut gran part d'aquesta història. Els vitralls han estat gabricats a Tolosa del Llenguadoc en el taller de Jean-Dominique Fleury, amb vidres superposats. Representen palmes, ones, rels i algues, dibuixades, amb una escriptura agrafiada, i pretenen reproduir la llum del fons de la mar.
L'artista explicà vervalment el seu pla nou sobre els vitralls als patrons de la Fundació ART A LA SEU. Fugiria dels clàssics vitralls de colors per, dins una tonalitat marina, mostrar el que veu una persona en submergir-se a sis o vuit metres de fondària. Però Barceló ens ha canviat la mar Mediterrània per la de Mali. Pretengué Barceló aconseguir aquesta llum perquè creia que s'adequava millor a l'espai, per facilitar el clima d'oració-adoració, pers ressaltar la seva ceràmica part damunt de l'altar, dels sagrari, etc., per dir que l'Esglèsia és obscurantista...? Tot això s'ha dit i pensat i qualque cosa més.
Permeteu-me una reflexió sobre la llum en els temples cristians. La llum com a símbol és la metàfora mes primigènis de la natura i força dinàmica de Crist: transformar allò fosc en lluminós, l'opac en transparent, la ignorància en saviesa, l'inferior en superior, el cos de pecat en cos de resurecció, l'inert en viu, etc. D'aquesta simbologia participen -cadascú al seu nivell de comprensió- tots els éssers de l'univers, i en particular l'esser humà.
En la construcció tradicional dels temples cristians, els seus arquitectes s'han recolzat en la llum solar per recrear aquest significat , formalitzat de diferents maneres, però sempre respectant el mateix senzill esquema geomètric: el temple ha d'estar orientat en la direcció del sol naixent (que a l'Occident cristià significa també orientar-se cap a Jerusalem).
Aquest esquema bàsic del temple i el ritu que albergava, orientat cap a la llum naixent, se va anar matisant i enriquint amb el transcurs del temps: per exemple, durant el període gòtic les tècniques constructives van permetre emfatitzar la presència d'una llum diferent, espiritual, a l'interior de les catedrals mitjançant l'alquímia promoguda pels colors de les seves vidrieres, en oposició al seu exterior o llum profana o simplement natural.
7. Recepció i reaccions
Acab de apuntar-na algunes. N'hi ha hagut més. Les previsibles (que ja colombràvem en sopesar el projecte i que hem esmentat abans). L'eco de la societat el solen donar, silenciar, distorsionar o interpretar els mitjans de comunicació social segons interessos, fílies i fòbies diverses.
No va ser menys el cas que ens ocupa. S'escoltaren veus dispars entre el clero, els creients, el poble com a tal, els entesos, els mitjans de comunicació, els altaveus de l'artista, els que aplaudeixen sempre el "vencedor", l'heroi local, els qui pensen que no pot crear-se res millor que l'antic, els qui pensen que el nou és millor només perquè és distint, protesta o ruptura amb l'anterior, els qui tenen interessos en joc, etc.
La inauguració d'aquesta obra comptà amb la presència dels Reis, d'autoritats, personalitats i poble. Es mobilitzà la premsa local, nacional i internacional. Es promocionà agudament i palmàriament l'artista, la seva obra, la Seu i Mallorca.
Miquel Barceló, a partir d'aquest dia i obra, és més conegut i més cotitzat encara.
En el diàleg les seves respostes i preguntes poden fer més llum. Les persones que hem tengut part i influencia en el projecte i les decisions preses no sostenguèrem ni sostenim exactament el mateix. És una conseqüència de la intel.ligència, voluntat i llibertat humanes.
8. La meva posició personal davant l'obra...
Vull dir, d'entrada, que aquest parer és estrictament personal (no implica per res el que puguin tenir d'altres capitulars), ha anat evolucionant (així com progressava l'obra, alguns problemes amb l'artista, les seves accions i declaracions, reaccions posteriors) i no és un judici que quedi tancat ni conclós. He sentit el parer de la societat, de molts de grups i persones especialitzades (des d'artistes en camps diversos, historiadors de l'art, arquitectes, restauradors, periodistes especialitzats, galeristes de l'art, metges, psicoanalistes...) seguesc acollint i registrant la reacció del poble mallorquí i dels turistes.
Si volem procedir amb serietat no afectada ni reaccions simplement viscerals, entenc que ens hem d'aclarir davant tot el que ha passat i respondre a aquestes qüestions i, per ventura, a qualcuna més:
1a) Quin va ser l'encàrrec exacte ( el missatge religiós) que rebé l'artista pintor del Bisbe Úbeda i del Capítol de la Catedral de Mallorca?
2a) Què ha fet l'artista? Qúè veuen els nostres ulls?
3a) Quines intencions ha tengut lártista en realitzar aquesta intervenció a la capella del Santíssim de la Seu?
Intencions que, com a bon artista plàstic ha traduït en la seva obra. Alguns efectes són fruits de la intenció, d'altres són incontrolats, perquè tot artista- tot humà_ és un complex de sentiments, sabers, intencions, frustracions que va projectant en l'existència.
4a) Quina ha estat, va essent i serà la recepció d'aquesta obra pel poble i pels entesos? Tenim les dades de la inauguració i dels quasi deu mesos transcorreguts després. Però els anys i el futur donaran un judici més exacte i certer.
Només amb aquestes quatre qüestions apuntades n'hi hauria per a una altra ponència que, ara, no esenvoluparé. Indic unes línies de reflexió, perquè amb les dades aportades ja he dit coses.
Aterrant a donar el meu parer, estrictament personal, sobre una obra de la qual he estat molt a prop des d'abans de concebre-la ( des de l'any 2000), diré, en síntesi, que emcara em trob en el SÍ, encara que han anat augmentant notablement els "emperons" en l'altre platet de la balança. Alguns "perquès" de la meva posició:
- Miquel Barceló no havia d'haver mai covert amb la seva ceràmica una pintura del segle XV a la paret, ni ho haviem d'haver permès les autoritats civils ni les eclesiàstiques. No impedia la seva obra, tan sols n'haguera reduït una petita extensió.
Certs incompliments en els contractes escrits i acords verbals: els cinc vitralls, el canelobre, omissió de la inscripció...
- La imatge del Crist Ressucitat, dificultats prèvies i simultànies a l'exacució. reaccions i declaracions "a posteriori". Fins i tot Francisco Umbral dedicà una de les seves columnes al diari El MUNDO, titulad "Los atributos", al Crist de Barceló (2 de març de 2007). Es referia als atribits sexuals de la figura del Crist. Una altra psicoanalista gallega ha pogut llegir més en la cara dels fruits de la terra.
- Probablement la "polèmica" convenia a l'artista i la promició que intensificà un mes abans de la inauguració. Només aixi s'expliquen les seves declaracions (escrites i gravades) entorn de la inauguració- benedicció de la seva obra en aquesta capella del Santíssim i la seva absència- presència "distant" en la benedicció. Entenc que és una contradicció (que nega el que pretén afirmar) que una ate, agnòstic, o creient es faci "déu". Si no creu en Déu, que no es faci "déu", i si hi creu, que deixi només a Déu ser Déu.
- Li encarregaren un trevall per a la capella del santíssim (reserva de l'Eucaristia del Senyor Jesús), no un museu personal o propi tret de l'ambit de pregària i menys un altar per a "'l'adoració" de la seva persona.
- L'artista ha invertit la centralitat del lloc . no ha partit de l'altar, sagrari, ambdó i seu, sinó del retaule de ceràmica. Fins al punt que arribà a estorbar-li "el seu" altar de cinc tones i el volia retirar, posant-ne un de portàtil, perquè amagava la "seva obra", la ceràmica. Certament li dugué més hores de feina la ceràmica que els objectes o llocs litúrgics; però en una capella catòlica el retaule és decoració de l'altar. "Retaule" = "retro tabula".
- Els cinc vitralls actuals no han obtingut l'aprobació preceptiva del capítol en cap moment. El primer de l'esquerre és d'un negre que només deixa passar un filet de llum. Alguns entesos en art religiós interpreten en sentit negatiu tant el color fosc i trist dels vitralls com l'abundància de cruis en la ceràmica. Les explicacions de l'artista sobre la llum fosca dels vitralls em convencen dl contrari: no crec que un ateu ens hagi d'ensenyar amb quina llum pregarem millor. El que he dit abans de la llum en els temples cristians mostra un camí distint de Barceló.
- Resumint, diré que, vist el que hem vist, les garanties que fixàrem en instàncies superiors, aprovacions del Capítol i controls no han estat prou eficaços per assegurar el degut compliment del que s'havia acordat. Miquel Barceló, amb el suport de promotors i valedors, ens ha marcat alguns gols; però el partit continua. I els àrbitres seran el poble i el temps, sense pressions ni presses.
Joan Darder Brotat
Vegeu diariodemallorca.es Joan Darder: Barceló nos ha marcado a todos y el tiempo arbitrará
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada