El que entenem per Patrimoni Històric es refereix a elements monumentals i a altres romanalles que ens parlen , física o intangiblement i amb independència dels seus valors artístics, d’èpoques passades.
La admiració, la satisfacció, la pedagogia i els ensenyaments que els ciutadans extreuen davant els elements (monuments o no) que composen el paisatge urbà entra dins l’àmbit del que es subjectiu i no es pot manipular.
Molts d’episodis, èpoques, persones destacades, o bé lo casolà – el que es “intrahistòric”- composen el conjunt en que haurien d’estar reflectides la major quantitat possibles de fets que han teixit la Ciutat: no hi ha un disseny previ que digui on hi ha d’haver símbols…Més aviat: el que ha passat es manifesta sense un pla previst.
Per aquestes raons ARCA creà, després de cinc segles, la primera associació pública en la que els descendents dels jueus i interessats en la cultura jueva poqueren manifestar-se lliurament i expresar-se en actes, celebracions i memorials.
El mateix s’està intentant fer amb el llegat islàmic: posta en valor dels element deixats per una cultura i una gent.
Dins aquesta línia de pensament les romanalles de l’època franquista surten per ARCA fora d’una valoració política-ni tan sols subjectiva- i entren en la “emprenta d’una época passada”.
Per la mateixa raó que no es destrueixen les obres de la Inquisició, de Felip II (enemic de les nostres llibertats), les dels Borbons( Decret de Nova Planta) o la Inquisició, la malícia intrínseca del franquisme no autoritza a destruir els seus símbols o records.
És ben cert que “el dia després” de la desaparició d’un dictador troba una Ciutat farcida de restes, absolutament desnaturalitzada i invivible visual i anímicament. Així era Berlín després de Hitler, així era Palma després de Franco.
Correspondrà, per tant, a les Comissions esbrinar en cada cas el que es fa tenguent en compte la vàlua, la significació i la sensibilitat dels al.ludits (d’un bandol i d’un altre).
-Els carrers
Que a una ciutat trenta anys després de la mort del dictador encara hi hagi 50 carrers d’una significació partidista és, al manco, desproporcionat en relació al conjunt (és com si dedicassim 50 carrers a oficials de Felip V).
Altra cosa és com es fa el canvi perquè el públic és sensible…a les incomoditats. Suggerim sigui gradual i lògic: recuperació d’antics topònims si es el cas , inclusió de figures inexplicablement oblidades : el Rabí Durán, Jordi Bosch, les Tres Cultures etc.
Noves expressions
En consonància amb el pensament expressat ARCA creu que és de la máxima importància que la Administració o bé associacions particulars promoguin expressions físiques de la época de la República i la repressió posterior. No es compren que no hi hagi làpides als llocs on hi va haver fusellaments o enterraments o pressons.
O, com en el cas de Sa Faxina, un monolit donant” l’altra” interpretació dels fets…
La admiració, la satisfacció, la pedagogia i els ensenyaments que els ciutadans extreuen davant els elements (monuments o no) que composen el paisatge urbà entra dins l’àmbit del que es subjectiu i no es pot manipular.
Molts d’episodis, èpoques, persones destacades, o bé lo casolà – el que es “intrahistòric”- composen el conjunt en que haurien d’estar reflectides la major quantitat possibles de fets que han teixit la Ciutat: no hi ha un disseny previ que digui on hi ha d’haver símbols…Més aviat: el que ha passat es manifesta sense un pla previst.
Per aquestes raons ARCA creà, després de cinc segles, la primera associació pública en la que els descendents dels jueus i interessats en la cultura jueva poqueren manifestar-se lliurament i expresar-se en actes, celebracions i memorials.
El mateix s’està intentant fer amb el llegat islàmic: posta en valor dels element deixats per una cultura i una gent.
Dins aquesta línia de pensament les romanalles de l’època franquista surten per ARCA fora d’una valoració política-ni tan sols subjectiva- i entren en la “emprenta d’una época passada”.
Per la mateixa raó que no es destrueixen les obres de la Inquisició, de Felip II (enemic de les nostres llibertats), les dels Borbons( Decret de Nova Planta) o la Inquisició, la malícia intrínseca del franquisme no autoritza a destruir els seus símbols o records.
És ben cert que “el dia després” de la desaparició d’un dictador troba una Ciutat farcida de restes, absolutament desnaturalitzada i invivible visual i anímicament. Així era Berlín després de Hitler, així era Palma després de Franco.
Correspondrà, per tant, a les Comissions esbrinar en cada cas el que es fa tenguent en compte la vàlua, la significació i la sensibilitat dels al.ludits (d’un bandol i d’un altre).
-Els carrers
Que a una ciutat trenta anys després de la mort del dictador encara hi hagi 50 carrers d’una significació partidista és, al manco, desproporcionat en relació al conjunt (és com si dedicassim 50 carrers a oficials de Felip V).
Altra cosa és com es fa el canvi perquè el públic és sensible…a les incomoditats. Suggerim sigui gradual i lògic: recuperació d’antics topònims si es el cas , inclusió de figures inexplicablement oblidades : el Rabí Durán, Jordi Bosch, les Tres Cultures etc.
Noves expressions
En consonància amb el pensament expressat ARCA creu que és de la máxima importància que la Administració o bé associacions particulars promoguin expressions físiques de la época de la República i la repressió posterior. No es compren que no hi hagi làpides als llocs on hi va haver fusellaments o enterraments o pressons.
O, com en el cas de Sa Faxina, un monolit donant” l’altra” interpretació dels fets…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada