19 d’abr. 2011

Recorregut embarca't: "Patrimoni i poesia al terrat: castell de Bellver"




Dissabte 12 de març, recorregut embARCA't "Poesia i patrimoni al terrat: castell de Bellver" ; poesia a càrrec de Sebastià Perelló, que ens ha regalat aquest text:


Lletra del castell

Dius castell i ja és emblema de l’Edat Mitjana, i castells al·legòrics i fortalesa d’amor, no només baluard, i construcció militar, torres de la fe, castells de l’ànima, i de la falsedat, castells de LLull i del Tirant, i castells de l’altre món i de la meravella, fets de cristall, de Chrétien i del Quixot, castells que han vist els viatgers , castell del cavaller i del cortesà, i els castells s’alcen per tal de dir-nos l’ànima, i el món i la bolla. Ja no diu només la guerra i la bel·ligerància que aixeca la por, com s’alça la pols, i ja són palau fortificat, defensa i resistència, metàfora del poder, espant i bastió inexpugnable, fortí moral, arquitectura revinguda, i atmosfera sublim, lloc ventós, sempre exposat a les forces hostils, baluard de l’horror, de l’amenaça i de la violència, del vampir i del científic enfollit, laberint del desig, sempre extraordinari, presències monstruoses, i epifanies que s’han de travessar, artifici i clos de regressió i d’aparicions funestes, espai del perill i del fantasma, mirall de la vida enclosa, i de l’exili. Recinte del colós, de la dama ferma, tità de la resistència. El cor inaccesible del misteri. I el Castell interior de Santa Teresa. Morada. També castell de saviesa i torre d’ivori. I basta dir Montaigne i compareix la seva torre, la librairie, o Rilke i a l’horitzó compareix Duino. Però no he vengut a dir aquests castells. Ni el castell d’Espanya, que sempre és cosa exagerada i de fantasia, segons diuen els francesos, tot i que Mauriac matisava que no costa gaire bastir-los, però és ruïnós demolir-los, ni castells del dolor, que són un túmuls mortuoris, monuments sepulcrals. Però aquí, m’assalta la imatge que fan les hores que hi passà Emili Darder, empresonat. Aquí, a Bellver. Ell, que el dia que cediren el Castell tenia els ulls que li brillaven d’entusiasme. Per això m’estim més fer memòria d’un menú, un dinar que celebrava un esdeveniment: que el ministre d’Economia Lluís Nicolau d’Olwer hagués vengut a Palma per lliurar el bosc i el Castell a Ciutat. Va ser a l’Hotel Victòria. Un dia de novembre de 1931. Era el dinar que oferia l’Ajuntament al ministre. La Diputació n’hi oferí un altre a Formentor. Era una festa als ulls d’Emili Darder i de tots els qui hi havia, n’Alexandre Jaume, entre d’altres, i no devien sospitar que ben aviat seria la seva presó. Aquesta altra manera de ser dels castells: quan són un malson. Però no cal oblidar que segons René Char, l’esperit del la fortalesa és el pont llevadís. Donar pas d’una vora a l’altra. Obrir l’ull de pedra. Allò que han de fer el ponts.

El llegiré talment, com un poema, i entrareu en gana. Obrir la gana és allò que ha de fer la poesia:

Almuerzo

Entremeses Victoria

Consomé en taza

Filetes de lenguado a la Orly

Mousse de foie gras

Filetes de pollo a la parisien

Bizcocho Shara Bernard

Copa favorita

Corbeille de frutas

Vino blanco Remey

Vino tinto Riscal

Campagne Codorniu Extra

Café, licor y habano

Ni diré castells de cartes. Ni provaré de fer-los en l’aire. I tanmateix des del poema de Rimbaud (en boca de Palau i Fabra) els castells són això: somnis i ambicions, afanys, deler:

Oh estacions, oh castells!
Quina ànima és sense màcules?

He fet l’estudi portentós
De la felicitat, com tots.

Li dic: Salut! cada vegada
Que el gall francès fa cantada.

Ah! no tindré més delit:
Ell s’enduu els cinc sentits.

L’encís pren ànima i cos
I malversa tot esforç.

Oh estacions, oh castells!

La seva fugida, ai las!
Serà a l’hora del traspàs.

Oh estacions, oh castells!

...

Això ha passat. Avui sé saludar la bellesa.

Aquest entusiasme estrany de qui diu ser feliç i sentir alhora aquestes basques d’un (sempre un altre, sempre el mateix) que ja no desitja res més. Aquesta manera de celebrar la felicitat, i saber que alhora t’envesteix aquest entristiment banal d’allò que és a recer i ja no s’arrisca. I no vols perdre el que tens però enyores no tenir-ho. A recer , on tot és tan passador, cerques l’olor salvatge de la intempèrie. És un poema d’amor, no cal dir-ho. Però diu aquell punt quan no tens set, perquè has begut a dojo. Un que és feliç i sent el remordiment de saber que això no dura, o més encara, de sentir la joia com un desert. Oh estacions, oh castells! I el castell amb Rimbaud torna ser un lloc fabulós, quimèric, sense deixar de sentir, però, la seva ambivalència de sempre. Cepat i inconsistent alhora.

Castells, aquesta ambigüitat de fer sentit i conformar-se en somnis i curolles, i alhora esdevenir espai lúgubre on la joia ja és una fatalitat. I de sobte pens en la imatge d’aquesta illa. Entre el paradís i el parc temàtic. I d’aquí estant, al bell mig de la badia, el fantasma d’una òpera. I aquesta sensació de no saber gaudir del lloc on som. Des del Castell de Bellver. Veure bell. Per ventura ens cal això precisament: netejar la mirada. I, no cal dir-ho, les butxaques dels corruptes.

Per ventura podem provar-ho amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

Castell de Bellver

A Mercè Montañola

Endevino la llum i la tonada

del cel i el bosc que novament retrobo.

Clemència de les pedres i les fulles!

El meu nom estranger torna a ésser vostre,

en un càntic recent de nova gràcia!

Viva malenconia de paraules

en l'esveltesa blanca de les ales

de cels vibrants i solituds perdudes

sobre la llunyania de les ones!

Pedres del bosc, murmuri de les fulles,

només els ulls altra vegada saben

els silencis antics entre nosaltres.

És oblidat el somni que us perdia

- confidència dispersa en lluminàries -

cendra als carrers i els lliris no florien,

la finestra a una pluja mig sotmesa.

La plana estèril lluny de mi moria.

Migdia impur afalagà la plana.

El sol desig em torna al temps ingenu

d'abans d'aquest silenci i d'aquest somni.

Castell d’escriptura, on guaitar la relació que hi ha entre autoritat i poètica, en un lloc que ha estat emblema de la força i la vigoria. I que ben aviat amb la novel·la gòtica anglesa i els romàntics cau de la banda de la ruïna, en un sentit fatalista del pas del temps. Lloc de defensa que s’arruïna , i les coses ja no són el que eren, tot i que s’alcen en la seva resistència. I el castell que era poder i fortalesa, ja és càstig, penal i penitenciari. Des de la seva obsolescència després de la revolució ja no costa gaire aixecar-se en condemna i presidi, i ben aviat ja és metàfora de la vida partisana, de l’ànsia de llibertat sacrificada. Aquesta ambigüitat que li serveix per tal de ser arquitectura de l’autoritat i alhora de l’emancipació, espai tancat i barrat que fins i tot combrega amb les idees més reaccionàries, i lloc de pas, espai franc, de frontera. I ja s’alcen ferotges contra el segle, el món i la bolla, des de la seva inaccessibilitat i serveixen d’imatge d’allò que s’ha de liquidar, i és precisament en la seva desfeta, que hi sabem veure la fragilitat de quasi tot.

També són lloc d’exclusió, que deixen a la vista allò que es descarta, i en la seva ombra queden a la intempèrie els desheretats, els desnonats d’aquest món. Basta pensar en Kafka. I és d’aquesta manera evasiva que ens arriben. Perquè també són espai d’evasió, no només un lloc d’on fugir i de la por, sinó que per aquesta via ens arriba com a parc temàtic i fins i tot convertit en terror edulcorat de fira. Però persisteix, resistent i es deixa interpretar perquè amb el temps ha après que en això rau la seva perdurabilitat. En el seu transformisme. I la literatura l’aborda, s’hi atraca com si volgués convertir-lo en torre abolida i proliferen les imatges. Però no som capaços de treure’n aguller. Por, atracció, guerra, espai de salvació, presó, aïllament, repulsió, fita, centre i confí.

I en la seva manera de ser una illa se’ns assembla. En la seva forma de ser aïllant, un laberint, castell i coves, metàfora de la nostra realitat més immediata. Un espai, l’illa, que ha quedat privat amb cinquanta anys de la seva significació tradicional , tal com va passar als castells cap a finals del XVIII, i s’ha convertit en un redol que va més enllà de ser un lloc per viure, la seva funcionalitat real, per tal de ser paradís, illa turística i parc temàtic, talment com els castells que han sobreviscut, i això si no han estrat abandonats a la seva esfondrada. Funcions inèdites. Castell i illa sobreviuen,entre la supervivència de les formes descartades i aquesta nostra manera d’assumir el posat de ser una altra banda. El castell com a monument, amb una mica de sort, i l’illa, convertida en un lloc sense atributs —illa deserta reduïda a sol i platja, que sol ser un dels emblemes tòpics de la insularitat disponible. Però suren, i fins i tot arriben a tenir cara i ulls, encara que sigui maquillats amb els tòpics i artificis més insulsos que han servit de clixés habituals en la indústria turística. Entre l’ànsia de defugir el betlemet i la postal i ser alhora llocs de l’ànima que no es deixen dissecar.

I és des d’una identitat fragilitzada i difusa del present, però també des de la idea que un paisatge també és història i que els llocs són una xarxa de possibilitats, i no un enclavament identitari ni una nosa, que vull llegir aquests poemes. Des de l’exigüitat, sense por tampoc davant la idea que forces hostils amenacen la nostra essència o la nostra integritat, des de la localitat, i no des del localisme, des del present contemporani, lluny dels simulacres, des de la incertesa, la convulsió i la fragmentació difusa de l’espai fluctuant d’avui mateix. Lluny de la terra mítica que com un càncer devasta el territori. Poemes dits en un lloc per viure.

Des del Castell de Bellver mirau lluny cap a la Real.

Vivim, i veurem coses.

Relegatio in insulam

(cantarella somnàmbula al Claustre de la Real)

Aquí, un home no es veu, no fa ombra.

El llibre dels fets s’esborra, retorna

al blanc, i no hi fa res si ja és terra erma.

Un lloc granat a la deriva,

un lloc de pas. No hi deixis traces,

sense àncores, deixa’t arrossegar,

no hi trobaràs res vell ni conegut.

Escales insulars, lloc enforat,

dels pins i de les serps, dels que van nus.

Lloc desertat. Sol i riba.

Poca cosa més. I les fites netes.

No facis nosa, sobretot.

Seràs el perdut o l’amotinat

en el museu de les formes,

un betlemet, el balneari cinc.

Això sí,

Sempre fent gran mercaderia,

treu-ne profit del jardí arrecerat.

Que t’és a tu,

una illa que sura porcs,

una illa de moneies,

conglomerat de paradís,

a dues passes. Embosca-t’hi.

Calla, i fes l’ullastre esbrancat,

T’ha de fer fonedís.

Encara ets aquí?

Descarna’t,

t’has d’esclarissar.

Ja ho saps, sense noses.

Com un trast.

I tu, aquí,

com si fossis la creu de l’amo.

Deixa’t estar, de paradisos perduts,

despulla podrida d’un món esbucat.

No siguis relíquia, ni exvot,

No siguis res. Lloc vacant.

Un contenidor.

Un solar. Poca ombra.

I ja ho saps,

un lloc també és el trànsit,

espai liquat, illa soluble.

Deixa-la córrer.

Lloc que flueix i ja és magma

que s’escola, lloc perbocat

cap a la riba

on només t’espera el barquer.

No deixis senyes.

I ara que no ets res, res de res,

has de fer lloc,

deixa’t estar de vida fòssil,

ets aquesta exigüitat,

Sense trama,

no hi fa res,

eres teixit viu de memòria.

Ara lloc sense atributs,

illa ergonòmica.

Estàs al cel.

Una altra banda. Nodal.

I això no és un claustre.

Això no és res. Territori abolit.

Sigues vestal del temple

on entren i surten els que va i vénen.

La seva congestió és el seu prestigi.

Tu t’has de descartar. Deixa pas

als urbicides. Desfan els llocs

I els desfiguren. Fan

llocs extenuats i sense memòria.

L’especulació no escriu el territori,

l’esborra en els miralls més improbables.

Són els que saben tudar.

I sembren amnèsia. I passen de llis.

I no deixen res. Nafra.

Són plaga i calamitat,

Ronya i corrosió.

Som al paradís.

Però ningú no ha vist

La deessa blanca.


Sebastià Perelló


18 d’abr. 2011

ARCA vol recordar que avui, 18 d’abril, es celebra el Dia Internacional dels Monuments i Llocs Històrics.

Aquest dia va ser instituït per la UNESCO l’any 1983 amb la finalitat de “Promoure la pressa de consciència sobre la diversitat del patrimoni cultural de la humanitat, de la seva vulnerabilitat i dels esforços que es requereixen per a la seva conservació i protecció”.

ARCA troba a faltar la importància del Patrimoni als discursos dels polítics durant aquesta pre-campanya electoral. De fet, es pot dir que no existeix, fet que consideram una gran equivocació.

És impossible parlar de progrés econòmic i de turisme si no cuidam i valoram el nostre Patrimoni, des del més senzill d’una barriada, fins al més important.

ARCA vol fer una proposta doble al dia de avui per a que els partits polítics les facin seves:

· Que des de les institucions públiques s’impulsi la celebració anual del Dia Internacional dels Monuments i Llocs Històrics.

· Que s’elabori un pla de senyalització dels bens Patrimonial a tot arreu de l'illa. Aquest fet, ja implica una posada en valor i per tant un acostament a la nostra història, útil per a residents a l'illa i per a visitants.

Resum de propostes ARCA en temps d’eleccions fins ara.

Vos recordam que amb motiu de les eleccions autonòmiques i locals. ARCA està fent una sèrie de propostes. Fins ara:

Proposta num.1. Canvi de la Llei de Patrimoni.

Proposta num.2. Declarar Bé Catalogat el Polvorí de na Baiana (Gènova).

Proposta num.3 Pla de senyalització dels bens patrimonials i Celebració del Dia Internacional dels Monuments i Llocs Històrics.

ARCA DENÚNCIA LA IRRESPONSABLE INTERVENCIÓ A L’ANTIGA POSSESSIÓ DE SON CONTONER

ARCA ha pogut tenir coneixement de la intal·lació d’un sistema elèctric i conseqüent perforació de la paret i llinda de la façana principal de l’antiga possessió de Son Cotoner, situada al carrer de Pasqual Ribot s/n.

La possessió de Son Cotoner fou convertida en una superficie comercial durant la dècada dels anys’90 i des d’aquest moment es troba catalogada per l’Ajuntament de Palma amb un grau de protecció B. Segons la fitxa del catàleg municipal, al punt 5, quan parla de la façana, especifica el següent: Conservar la façana principal, així com el porxo de la part posterior de l’edifici i el porxo sobre pilars de l’ingrés. La fitxa de catàleg contínua i al punt 10, quan parala d’ordenaces d’aplicació, molt clarament diu L’edifici vell restara sense cap afegito.

En el següent cas, la intervenció que s’ha dut a terme incompleix la legalitat regulada pel “Catàleg de protecció d’edificis i elements d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic de Palma” perquè no conserva la façana en el seu estat original i endemés, afegeixen elements moderns que distorsionen la imatge de l’edifici.

ARCA ha demanat a l’Ajuntament de Palma i al Consell de Mallorca:

1. Que un tècnic es desplaci fins a aquesta antiga possessió del segle XVI per comprovar els danys materials que ha provocat aquesta desafortunada intervenció.

2. Que el propietari restauri els danys ocasionats a aquest edifici i que l’administració li obligui a fer complir la llei de patrimoni històric de les Illes Balears.

15 d’abr. 2011

ARCA vol deixar palès el seu rebuig a l’actual projecte de restauració de les torres del Temple

ARCA vol una rehabilitació del monument per ser observat, admirat i entès.

Les Torres del Temple, d’època islàmica, són les torres defensives de la única porta medieval del recinte fortificat que resta a la nostra ciutat.


Ressenya històrica.

La fortificació va ser construïda el S.XI i d’ella tan sols queden les conegudes, actualment, com a torres del Temple, anomenades abans les Torres de Gumara.

Desprès de la conquesta del rei Jaume, passaren a ser propietat de l’ordre del Temple fins a 1313. Llavors, fins a 1812, de l’ordre de Sant Joan de Malta.

L’aspecte actual de l’edifici és degut a que a finals del S. XIX les torres es varen compartimentar i transformar en vivendes. A més es va construir un cos central entre torres sobre la porta, que actualment li dóna un aspecte de casa de pisos.

Un monument s’ha de entendre en tan sols mirar-lo.

ARCA, amb altres entitats conservacionistes del Patrimoni, va aconseguir ja a l’anterior legislatura que les Torres del Temple foren declarades BIC precisament per ser la única mostra islàmica de porta i resta de recinte fortificat.

ARCA pensa que el projecte de rehabilitació ha de intentar recuperar la imatge de torres originals, que va ser desvirtuada en construir el cós central i les finestres de vivendes.

El Temple és un monument únic a Palma i com a tal s’ha de tractar. La rehabilitació ha d’aconseguir que tan sols amb una mirada s’entengui el significat de l’edifici.

ARCA discrepa de l’actual projecte perquè tot i haver trobat el pas de ronda interior i llevat les compartimentacions de vivenda, conserva la façana del cós central i dificulta la comprensió del monument.

A més, es volen construir uns forjats de formigó en substitució dels de fusta originals, que implicaria fer incissions als murs originals, fet que prohibeix explícitament la fitxa de declaració de BIC.

ARCA creu que és de tanta importància aquest monument, que s’ha de prioritzar el seu valor patrimonial per sobre la utilitat que es vulgui donar per altres usos de qualsevol caire. ARCA vol una rehabilitació del monument per

No caure als errors de Raixa.

En quant a la rehabilitació de les cases del Temple situades a la part posterior, ARCA també adverteix que els acabats han de donar la sensació als visitants de que està dins un espai de centenars d’anys. No hem de cometre els errors que es varen fer a la rehabilitació de Raixa, que ha decebut a molts de visitants perquè els referits interior semblen d’apartament modern. ser observat, admirat i entès.

Prioritzar el monument sobre els usos futurs.

ARCA no pot estar d’acord amb un projecte que consolida afegits del segle XIX reconstruïts al segle XX, que desvirtuen la comprensió del monument.

És cert que si s’elimina el cós central caldrà refer el parament situat a sobre de la porta, però això és una intervenció perfectament permesa per la Llei de Patrimoni Històric de les Illes Balears, ja que seria per a la conservació del bé i amb materials contemporanis.

De fet ,en la mateixa línia, el projecte contempla eliminar els actual forjats i recuperar el nivell original, per la qual cosa no hi ha d’haver problema en refer un mur. De fet, no deixa de sorprendre que en lloc de presentar una restauració quasi arqueològica, es plantegi la col·locació de forjats de formigó, fins i tots dins l’interior de cada torre…la raó és que és vol donar un ús al monument i per tant calen forjats que puguin garantir aquest ús. Des d’Arca, creï’m que les Torres del Temple han de tenir un ús merament monumental, Creï’m que volar atorgar un altre ús, implica majors intervencions, és a dir, anar en contra del monument.

Hi ha qualcú que es plantegi donar un ús a les restes romanes de Pollentia? Evidentment no. Hi ha molt exemples a d’altres ciutats, Concretament a València les Torres de Quart són merament monumentals. Per què, per donar un ús hem de fer a un monument del S XI, les forjats de formigó, instal·lacions, i tancaments que no fan més que desvirtuar el monument?.


Imatge virtual: Vila Elements.

12 d’abr. 2011

ARCA demana la declaració com a Bé Catalogat de tots els edificis del Polvorí de Gènova.

El Polvorí de na Baiana, a Génova, és un conjunt militar ubicat a un indret excepcional de Palma.

La singularitat dels edificis i la seva utilització durant anys per emmagatzemar explosius, amb galeries excavades a la muntanya i al subsòl, converteix el conjunt en un element de gran valor històric i etnològic. Situat a un barranc a la zona nord de Gènova (lloc estratègic per a un polvorí), el conjunt d’edificis i el seu entorn conformen un espai singular i atractiu.

La conservació exterior del conjunt, per ara, és acceptable. Però han entrat en un procés de degradació. L’abandó i l'ocupació de determinats immobles per part de cans i persones, ha fet que portes, finestres i parets hagin patit desperfectes.


Petita ressenya històrica:

El projecte signat pel capità d’enginyers Ricardo Echevarria i per l’enginyer comandant Taix és aprovat definitivament el 15 de febrer de 1906 i ratificat per Reial Ordre de 21 d’abril de 1906. Es construeixen unes instal·lacions dotades de tres magatzems separats amb una capacitat cadascun entre 80 i 100 tones de pólvora. Dos d’ells seran soterrats i l’altre situat a l’interior d’una excavació. Se dotarà a les instal·lacions d’un cos de guàrdia amb una capacitat per a vint homes. Al peu de cada magatzem s’hi bastí una garita de guàrdia i control i uns molls de càrrega. S’acabà de construir i entrà en funcionament l’any 1911.

El Polvorí de na Baiana és una part del nostre paisatge cultural i de la nostra història. La primera passa que hem de donar, doncs, és protegir-lo, donant-li sobre els papers el valor històric, arquitectònic i cultural que té.

Urbanísticament la zona consta de un grau màxim de protecció. Els terrenys varen ser desafectats i venuts a la immobiliària Kühn&Partner fa anys, segons informacions aparegudes als diaris.

ARCA, junt al Grup d’Estudis de les Fortificacions de Balears (GEFB) ja ha presentat a l’Ajuntament de Palma i al Consell de Mallorca la petició per a la declaració com a Bé Catalogat d’aquest conjunt.

Aprofitam per demanar a tots els partits polítics que facin seva aquesta iniciativa.

11 d’abr. 2011

"450 años de Historia del Colegio Montesión", una part de l'història de Mallorca


El proper 7 de maig és l’aniversari del col.legi més antic de Mallorca. Un llibre de 2.700 pàgines editat en tres toms, recollirà la seva història.


“450 años de Historia del Colegio de Montesión”. El seu autor, Bernardo Obrador, ha rebut la supervisió professional d’historiadors universitaris i tècnics dels arxius consultats. Fotografies i texts de persones erudites coneixedores de la història de Mallorca fan del llibre una eina de consulta molt interessant.


L’Associació d’antics alumnes del col.legi ha fet possible l’edició i una vegada cobertes les despeses, els doblers restants es destinaran al programa de suport a famílies necessitades impulsat per “Antiguos de Montesión Solidarios”. A l’actualitat ja es fa efectiva l’ajuda amb aliments per a 1.800 persones.


Si teniu interès l'import del donatiu especial pre-venda és 150 €


Compte de Sa Nostra: 2051-0099-86-1070011002


Més informació: Asociación de Antiguos Alumnos del Colegio de Montesión

7 d’abr. 2011

ARCA ININICIA LA CAMPANYA: PROPOSTES d’ARCA EN TEMPS D’ELECCIONS

ARCA aprofitarà l’època electoral per traslladar a l’opinió pública un seguit d’iniciatives a favor del Patrimoni Històric que consideram imprescindibles a la nostra Comunitat Autònoma.

Un parell de vegades per setmana farem públiques ideés que han quedat a l’oblit de l’acció política o no s’han arribat a realitzar des de fa anys. Pensam que ara és el moment de refrescar la memòria i fermar compromisos.


La conservació del Patrimoni Històric ha de guiar l’acció política.

L’objectiu és que els partits polítics facin seves les nostres propostes i que per primera vegada el Patrimoni sigui un dels nords per a l’acció política.


Patrimoni n’hi ha de molt vistós i de molt humil, tots dos són imprescindibles. Quan parlam de conservar Patrimoni, s’ha d’entendre en sentit ample, des del més humil al més vistós, ja sigui històric, cultural o arquitectònic. Cada barri, cada poble i la Mallorca rural, ha de conservar la personalitat i reconèixer les seves arrels. Tot això és compatible amb progrés econòmic i benestar.


A més, ARCA defensa la creació de nous elements patrimonials, sempre que no alterin l’harmonia dels conjunts preexistents. Les normatives urbanístiques fins ara han afavorit més aviat uns creixements desordenats que han malmès els barris de Palma i molts de pobles i per desgràcia ho continuen fent. Hi ha molta feina a fer i amb rapidesa.


Proposta número 1 d’ARCA en temps d’eleccions. Modificació de la Llei de Patrimoni cap a una conservació real.


Modificació de la Llei de Patrimoni (12/1998 de 21 de desembre) per tal de garantir la conservació real. Especialment en els següents aspectes:

1. Que el Consell Insular tengui autoritat per obligar a incloure dins els catàlegs municipals elements patrimonials.

2. Que l’administració autonòmica tengui, sense cap dubte, autoritat per protegir bens de titularitat estatal.

3. Que destruir Patrimoni surti car. Sancions amb finalitat de dissuadir la destrucció.

4. Que la Llei faciliti la inclusió dins els catàlegs d’elements protegits dels municipis d’una manera més àgil que l’actual, que obliga a una farragossa i llarga modificació de PGOU.