30 de des. 2008

ARCA lamenta l’abandonament a què ha estat sotmesa la possessió de Can Granada durant els darrers anys


Les cases del rafal de Can Granada aguantaren estoicament, durant anys, l’embranzida del creixement urbanístic entorn del monestir de la Real, però la deixadesa i la manca de manteniment que patiren des del seu abandonament, agreujades pels temporals de l’octubre de 2007 i el desembre de 2008, significaren, a la llarga, la seva pèrdua definitiva. Com sempre, ha estat una suma de menyspreus: nul interès de la propietat per conservar l’edifici, nul interès de l’Ajuntament de Palma per ampliar el catàleg de protecció d’edificis i nul interès de la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca per actuar-hi subsidiàriament.
Aquest és el destí que li espera a bona part del patrimoni rural ciutadà que no gaudeix de cap mena de protecció, tot i que el fet de tenir-la no garanteix, en absolut, la seva pervivència. És el cas de les cases veïnades de Son Cabrer, amb les teulades esmicolades des del 4 d’octubre de 2007 i amb unes enormes taques d’humitat a les façanes fruit de la filtració de l’aigua de la pluja.
Amb la conversió de bona part dels terrenys de Can Granada en polígon sociosanitari, s’esperava, per part dels promotors, una rehabilitació digna de l’immoble, però, en lloc d’això, fou aïllada del complex. Les cases eren situades a la cruïlla del camí dels Reis i l’antic camí de la Real, vora Magatzem Verd (So na Pau) i la clínica Palmaplanas. L’edifici, dels segles XVII-XVIII, representava amb mèrit la tipologia d’arquitectura rural tradicional. La façana de gregal mostrava un arc rebaixat cegat. Les finestres tenien orla i fillola de pedra de marès. Les parets mestres eren de marès, pedra en verd i tapial, tot barrejat, i els cantons i les obertures eren de pedra de marès. Tenia coberta de dues vessants amb teula àrab. Tot plegat, l’edifici simbolitzava una fita enmig d’un polígon sociosanitari i d’una zona residencial, era de les poques cases adscrites a l’arquitectura rural tradicional que quedaven en aquella zona i, per tant, representaven una manera de construir que no tornarà a repetir-se.
No menys interessant era la seva història. En l’època àrab, era l’alqueria Ânino o Âmior. Posteriorment, fou denominada la Cova. El 1341, el rei Pere IV d’Aragó concedí permís a Bernat Sagranada de poder traslladar, sempre que volgués, el canó que tenia a ca seva, prop del convent de Santa Margalida, al rafal que tenia vora la creu del monestir de la Real. Després passà al seu fill Robert Sagranada, de la família del qual prengué la denominació de Can Granada. Més endavant, fou, successivament, de Martina Sagranada, Bartomeu Rossinyol de Sagranada (1522), Baltasar Rossinyol de Sagranada (1543), Nicolau Rossinyol de Sagranada i Nét (1601), Baltasar Rossinyol de Sagranada i Santjoan (1641), Baltasar Rossinyol de Sagranada i Safortesa (1667), Baltasar Rossinyol de Sagranada i Dameto (1707), Francesc Rossinyol de Sagranada i Desclapés (1761), Pere Rossinyol de Sagranada i Gual (1817) i Francesc Rossinyol de Sagranada i Safortesa (1864). Sembla que abans de la conversió del rafal en polígon sociosanitari, n’era propietària Maria Isabel Rossiñol Fuster.

Text i imatges: Roberto Fernández Legido

Cap comentari: