En el capvespre d’avui, dimarts, 10 de juny, ens ha visitat la presidenta del Consell de Mallorca, la Sra. Francina Armengol, acompanyada amb la consellera de Cultura i Patrimoni, la Sra. Joana Lluïsa Mascaró, amb motiu de la Vª edició del Fòrum Civil de Patrimoni.
La presidenta ens ha dissertat sobre algunes propostes per a la protecció del patrimoni històric i cultural de Mallorca, i les accions concretes que ha llançat el seu govern com la protecció de l’entorn del jaciment arqueològic de Son Real o la declaració de BIC des Jonquet, que esperem culmini satisfactòriament aquesta setmana.
La presidenta ha volgut recordar les lleis que han premés protegir d’una forma legal el nostre patrimoni històric i també ha destacat iniciatives com les d’ARCA, on la societat civil s’ha mobilitzat per a la preservació dels conjunts històrics.
Seguint amb el seu discurs, ha lamentat la manca de finançament i creu que no només son les institucions les que han de respondre a aquest tema, sinó també les grans fortunes, les que han d’invertir en projectes patrimonials, com a exemple pioner a Mallorca tenim la Fundació Amics del Patrimoni, que ha estat capaç de transmetre aquesta sensibilitat a una de les empreses més importants de les Balears, la Corporació empresarial Barceló, la qual està finançant les obres de construcció de la nova portalada de l’església dels Sagrats Cors.
A l’acte han participat vàries entitats sensibilitzades o que treballen de cara al patrimoni històric, artístic, cultural o natural, les quals s’han adreçat a la Sra. Presidenta un cop ha acabat la seva exposició. Com a temes més destacats s’ha exposat una revisió de la Llei de Patrimoni, més pedagogia social, més recursos per a la promoció del patrimoni històric, perquè aquest sigui un reclam turístic o que el ciutadà tengui més confiança amb les institucions que el representen.
Com hem comentat abans, aquesta és la Vª edició d’aquest Fòrum Civil de Patrimoni, on ja ens han visitat la regidora de cultura de Cort, la Sra. Nanda Ramon i la responsable de cultura i patrimoni del Consell de Mallorca, la Sra. Joan Lluïsa Mascaró.
Imatge: La Presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol i la Vicepresidenta Joana Lluïsa Mascaró amb Joan Guaita, president de la Fundació d'Amics del Patrimoni i Josep Masot, vice-president d'ARCA en el pati de Can Weyler.
Text complet de la conferència que la Sra Francina Armengol ha pronunciat devant els representants de les associacions participants en el Fòrum de Patrimoni.:
Amigues i amics
En primer lloc, m’agradaria donar-vos les gràcies per convidar-me a parlar amb vosaltres sobre el patrimoni a Mallorca. Vull agrair-vos a ARCA i a totes i cada una de les entitats que conformen aquest Fòrum Civil de Patrimoni i que sou avui aquí, aquesta convidada.
Més que un balanç del que ha fet o farà el Consell de Mallorca en matèria de Patrimoni, voldria aprofitar l’avinentesa per fer una reflexió sobre una matèria fonamental, decisiva de la identitat del nostre poble.
Fa algun temps, en el discurs de la Diada de Mallorca vaig manifestar que em sentia compromesa –profundament compromesa- en la defensa de la identitat de Mallorca. I vaig insistir en una idea que vull repetir ara: la identiat de Mallorca que ens correspon defensar no es limita al simple àmbit cultural i lingüístic.
No es limita a fer de la nostra llengua catalana el vehicle normal de l’educació, dels mitjans de comunicació, de les activitats econòmiques i de les relacions socials. L’objectiu no és només abixò.
Des del càrrec de Presidenta de la institució que governa i representa la nostra illa em correspon defensar una “identitat integral” de Mallorca que inclou la totalitat del que aquesta terra ha viscut al llarg del temps. Només assumint això podem elaborar i fer realitat un sòlid projecte de futur per Mallorca.
La nostra tasca és aconseguir que Mallorca sigui un territori d’Europa d’alt nivell de vida on el progrés econòmic serveixi per millorar la qualitat de vida del nostre poble. I la qualitat de vida implica poder gaudir d’un medi on la natura i el patrimoni històric i cultural siguin objecte de la màxima protecció.
Enunciar aquest objectiu és senzill. Però dur-lo a la pràctica resulta difícil perquè topa amb certs obstacles que hem de conèixer per poder-los superar amb èxit.
La Mallorca actual és el resultat d’una llarga trajectòria històrica. I un dels drames que ha patit Mallorca en els darrers segles és que mentres altres pobles tenien un Estat que es proposà aconseguir que tots els ciutadans se sentissin identificats amb la seva llengua, la seva cultura, la seva història i el seu patrimoni, el nostre poble hagué de viure en unes circumstàncies polítiques que aspiraven a esborrar-les.
Cap poble del món, el de Mallorca inclòs, no pot sortir indemne de gairebé tres segles de desarrelament cap al patrimoni propi. Mentre a qualsevol país els infants perfeccionaven el propi idioma, llegien els propis escriptors clàssics o moderns, estudiaven la pròpia història i aprenien a relacionar els fets històrics amb els vells edificis, les murades venerables, els indrets on s’havia esdevengut tal o tal batalla... tot això els era negat als infants de Mallorca. I qui no ha après a conèixer la profunda significació de tot allò que l’envolta, no ho pot valorar ni estimar, ni defensar.
I és per això que el camí de Mallorca cap a la modernitat és un seguit de desastres per al nostre patrimoni històric. Per això, un congrés sobre El nostre Patrimoni Cultural fou dedicat a El patrimoni tudat. Tot un volum de més de 400 pàgines relacionava la magnitud de la destrossa soferta pel patrimoni de Mallorca.
Mentre a altres indrets d’Europa els Estats impulsaven la protecció, la restauració i la divulgació del patrimoni, la Mallorca dels segles XIX i XX era l’escenari de demolicions d’esglésies, convents, murades, palaus, casals de possessió i d’una immensa relació de destruccions del patrimoni cultural popular: molins d’aigua i de vent, creus de terme, ponts, sínies, síquies, pous comuns... No faltaren magnífiques biblioteques dispersades i esvaïdes. Ni arxius consumits per la humitat. Ni pintures i mobiliaris escampats o venuts a baix preu. Tot això enmig de la desídia dels governants i de la indiferència general.
La condició insular de Mallorca li evità el pas destructor dels exèrcits de resultats demoledors per al patrimoni. Però el desconeixement del valor del patrimoni tengué resultats tan destructius com el pas dels exèrcits. Any rera any, el balanç del patrimoni tudat creixia.
Davant la magnitud del desastre es produí finalment una reacció. Però no per part de l’Estat que, difícilment, podia sortir en defensa d’una cultura que volia substituir per una altra.
Foren accions d’individus inquiets per la pèrdua accelerada del patrimoni històric de Mallorca. Arribat de fora, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria s’adonà que era tot un món –Mallorca- que desapareixeria amb l’arribada dels temps moderns. I dedicà tots els seus esforços i recursos a aixecar un inventari monumental de les Illes Balears. Prest els intel·lectuals foren conscients que calia organitzar-se i actuar de forma col·lectiva per protegir, estudiar i divulgar el llegat històric de Mallorca: sorgí així la Societat Arqueològica Lul·liana que, en els temps actuals, organitza, des de 1990, congressos dedicats al Patrimoni Cultural.
Aquestes iniciatives no sorgien, certament, de l’àmbit oficial sinó del que avui denominam “societat civil”. Era la Mallorca viva que, amb mitjans escassíssims, es disposava a dur endavant una tasca titànica per protegir una cultura, un patrimoni històric que si desapareixien significaria la mort del poble de Mallorca.
I és des de la nostra “societat civil” que anaren sorgint altres iniciatives dedicades a recollir i salvaguardar el patrimoni en perill.
Antoni Maria Alcover aplegà els nostres contes populars, les famoses Rondalles mallorquines per envestir seguidament la tasca formidable d’elaborar i editar –juntament amb Francesc de Borja Moll- un dels diccionaris més extensos de les llengües romàniques: el Diccionari català-valencià-balear.
Francesc de Borja Moll creà, a més a més, l’Editorial Moll que, per la seva continuïtat, és un referent fonamental de les edicions en llengua catalana, avui més activa que mai. A poc a poc, les iniciatives anaren cobrint tots els àmbits de la realitat de Mallorca. Josep Massot i Planes recopilava la lletra i la música del Cançoner de Mallorca i Rafel Ginard Bauçà recollia les gloses en el seu gran Cançoner popular de Mallorca. L’empenta arribà, fins i tot, al terreny de la tècnica i així Miquel Fullana enllestí el Diccionari de l’art i oficis de la construcció que, magníficament il·lustrat, és un referent per als nostres arquitectes actuals.
La Guerra Civil seguida de la llarga Dictadura de Franco frenaren les iniciatives de la nostra “societat civil” destinades a la protecció de la nostra cultura i del nostre patrimoni històric. Però no aconseguiren esvair-les.
Ara bé, el drama fou que el creixement econòmic que transformà Mallorca des de mitjans dels anys 50, implicà un urbanisme anàrquic fet sense cap respecte cap al patrimoni. I nombrosos elements de gran valor s’afegiren a la llarga llista del patrimoni tudat. I no foren tan sols individus àvids de fer diners aviat els qui tudaren patrimoni.
Fins i tot, grans obres públiques –l’aeroport de Son Sant Joan, entre d’altres- destruïren jaciments arqueològics de gran valor. La nit del franquisme fou també sinistra per al patrimoni històric de Mallorca. La resposta arribà també des de la “societat civil” i n’és una bona mostra la creació de l’Obra Cultural Balear que avui segueix lluitant amb fermesa per la nostra llengua i cultura.
Després de la Dictadura de Franco, la restauració de la democràcia tengué tres fites clares a les Illes Balears. La primera fou la desaparició legal de la Diputació Provincial de Balears, un invent nefast del centralisme, que fou substituïda per un sistema d’autogovern de cada illa amb la creació dels Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, amb un Consell General Interinsular de caire coordinador.
La segona fou la Constitució de 1978 que implicà la fi del vell centralisme i el reconeixement del dret a l’autogovern per a les nacionalitats i regions. I la tercera, l’entrada en vigor, dia 1 de març de 1983, de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.
Tot i el canvi radical en el terreny polític -de la dictadura a la democràcia i del centralisme a l’autonomia- la “societat civil” de Mallorca no cometé l’error de pensar que, a partir d’aleshores, ja podia deixar la iniciativa totalment en mans de les noves institucions. Ben al contrari, aprofità la nova etapa de llibertat per multiplicar les iniciatives individuals i col·lectives.
Proliferaren les associacions que han arribat a cobrir tots els àmbits de la societat de Mallorca. Per això, quan les noves institucions no es mostraren prou decidides en defensa del patrimoni de Mallorca fou la “societat civil” amb les seves associacions la que aixecà la bandera i es mobilitzà amb fermesa fins al punt d’obligar els polítics a protegir espais i elements del patrimoni amenaçats per l’especulació urbanística. Basta recordar les accions en defensa de Sa Dragonera i Es Trenc com a mostres emblemàtiques.
Les noves institucions, democràtiques i autonòmiques, mostraven, per tant, els seus límits i la necessitat de mantenir més activa que mai la “societat civil” i d’impulsar la creació d’associacions per garantir la defensa dels diversos elements que configuren la “identiat integral” de Mallorca. I és dins aquest context que crec que hem de situar la creació, el 1987, de l’Associació per a la Revitalització dels Centres Antics, ARCA.
La resposta positiva que trobà dins la nostra societat es feu evident en un nombre important de socis. Les seves iniciatives i la creació de la col·lecció Quaderns d’ARCA, són una mostra del dinamisme d’una associació que és avui un referent clau en la defensa del patrimoni de Mallorca. I més encara: el seu nom inclou un objectiu a tenir molt en compte: “revitalització”.
Revitalitzar vol dir donar nova vida a uns centres històrics que han de viure de bell nou dins els temps actuals. Aquesta és l’única via vàlida si volen tenir futur. Pretendre que els centres històrics poden mantenir-se com un element estàtic, com un fòssil gloriós però sense una funció dins la ciutat d’avui, seria condemnar-los a la degradació i a la desaparició.
Dins el context actual de la protecció del patrimoni, quin és el paper que ha de jugar el Consell de Mallorca? D’entrada convé tenir en compte que la protecció del patrimoni històric només és possible dins un context polític democràtic i progressista.
El respecte pel llegat històric d’un poble és impossible dins un règim dictatorial atès que un sistema polític que no respecta les persones molt menys respectarà ni protegirà la riquesa cultural.
No és casualitat que la primera llei amb una ferma voluntat de protegir el patrimoni històric dins l’àmbit de l’Estat espanyol sigui la de 13 de maig de 1933, un magnífic fruit del temps d’il·lusions i esperances que foren els primers anys de la Segona República.
Un cop restaurada la democràcia, era necessari establir una normativa general que tengués en compte que el vell concepte de “patrimoni històric” ja incloïa elements que no figuraven a la vella llei de 1933.
El resultat fou la Llei 16/1985, del Patrimonio Histórico Español. El preàmbul manifestava que la la nova llei venia “impuesta por una nueva distribución de competencias entre el Estado y Comunidades Autónomas que, en relación a tales bienes, emana de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía”.
Així, per tant, les Illes Balears -dins el marc de l’esmentada Ley de Patrimonio Histórico Español de 1985- tenien la possibilitat d’elaborar una llei pròpia que tengués en compte el paper que hi havien de tenir els Consells Insulars.
La lentitud en l’elaboració de la nostra llei autonòmica era un mal presagi: indicava una manca d’interès per dur endavant una normativa proteccionista d’un patrimoni que, molt sovint, era considerat una nosa per dur endavant un urbanisme especulatiu que no volia ser interferit o vetat per una legislació compromesa amb uns béns culturals.
Els grups de pressió eren –i són- prou poderosos per demorar l’elaboració i l’aprovació de la nostra llei. Amb tot i això, el nostre Parlament aprovà finalment la Llei 12/1998 de 21 de desembre de Patrimoni Històric de les Illes Balears. Això tretze anys després de l’aprovació de la Ley de Patrimonio Histórico Español de 1985.
Curiosament, la transferència de competències als Consells Insulars havia anat un poc més de pressa amb la Llei 1884, de 13 de desembre, d’atribució de comptències als Consells Insulars en matèria de patrimoni històric, de promoció sòcio-cultural, d’animació sòcio-cultural, de dipòsit legal de llibres i d’esports.
Una altra norma important fou, a iniciativa de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, el Decret 144/2000, de 27 d’octubre, pel qual s’aprova el reglament d’intervencions arqueològiques i paleontològiques.
Aquest Decret precisava que corresponia al Consell Insular “la concessió, renovació, suspensió i revocació de les autoritzacions per dur a terme” intervencions arquelògiques i paleontològiques.
Avui, per tant, disposam d’un marc legal prou adient per dur endavant una labor eficaç de protecció, restauració i protecció del Patrimoni Històric de les Illes Balears.
Dins aquesta tasca, el Consell de Mallorca hi té un paper fonamental. I un dels objectius del govern de Mallorca que jo presidesc és vetllar per la conservació i protecció del nostre patrimoni. En aquest sentit, m’agradaria destacar com a mostra del nostre compromís amb aquesta matèria tres de les actuacions que hem pres durant aquest primer any de mandat.
Tant la protecció que es va decretar a les obres de l’entorn de Son Espases; com la protecció del jaciment arqueològic de Son Real, a Santa Margalida; o, el procés que culminarà aquesta setmana amb la declaració de BIC de Es Jonquet, són -com deia-, mostres de la clara voluntat per protegir i conservar el patrimoni que té aquest govern del Consell de Mallorca.
Ara bé, com he dit en alguna altra ocasió, “sense doblers es pot fer retòrica, però no política”. I les institucions de les Illes Balears –el Govern, els Consells Insulars i els Ajuntaments- pateixen una limitació pressupostària que ens limita a l’hora de dur endavant tots els seus objectius.
Però a la vegada, per superar l’obstacle de la manca de finançament, a més de lluitar per a un nou finançament més favorable per a les Illes Balears, és necessari, entre tots, mobilitzar la nostra “societat civil” i començar a crear, entre els titulars de grans fortunes, una “cultura del mecenatge”.
Fins ara, les actuacions de les nostres institucions en matèria de patrimoni històric han tengut l’ajuda inestimable d’algunes entitats financeres com la sa Nostra, la Caixa, la Banca March i d’altres, que han aportat sumes milionàries per restaurar alguns dels elements emblemàtics del nostre llegat històric.
Ara bé, aconseguir que les grans fortunes de la nostra terra considerin com un element de prestigi destinar fons a la protecció del patrimoni és una feina llarga i difícil que exigeix tenacitat i esforç. Tenim una tendència a considerar que les institucions públiques han d’exercir, en tot i per tot, una tasca paternal i que, per tant, podem i hem de deixar en les seves mans la iniciativa de protegir, restaurar i divulgar el nostre patrimoni.
Certament, les institucions han de fer la seva feina, ara bé això no pot substituir mai les iniciatives individuals. Si haguéssim esperat que les institucions actuassin no tendríem segurament el Diccionari d’Alcover-Moll, les gloses del Cançoner Popular de Mallorca i les Rondaies mallorquines s’haurien perdut per sempre. I si, confiats que les institucions de la nova democràcia espanyola ens farien la feina, no hauríem actuat com a “societat civil” i lluitat enèrgicament per salvar elements vitals del nostre patrimoni, avui Sa Dragonera, Es Trenc i tants d’altres indrets serien urbanitzacions i no parcs o espais naturals protegits.
Ningú no coneix millor els límits d’una institució que els qui la governen. I com a Presidenta del Consell de Mallorca he de demanar-vos que continueu amb la vostra labor i exerceixi una pressió crítica sobre les institucions per protegir el patrimoni.
Ara bé, mentre la nostra “societat civil” no vagi més enllà de reaccionar davant tal o tal perill de destrucció o degradació d’elements del nostre patrimoni, no anirem més enllà de una actitud purament defensiva. I qui només es defensa no pot guanyar la partida.
He de planejar-vos el repte de fer de la protecció, restauració i divulgació del nostre patrimoni una tasca de prestigi entre les personalitats de més pes dins l’economia de Mallorca. No és una tasca impossible. En tenim una bona mostra en el mon anglo-saxó on la creació de fundacions és un fet emblemàtic que representa la culminació d’una vida d’èxit.
Per què no duim endavant una tasca de convèncer-los que crear un museu o una biblioteca, restaurar una església, una casa senyorial o uns documents en perill els donarà més prestigi i renom que la simple exhibició banal dels signes de riquesa. Això ja ho ha fet alguna de les grans fortunes de Mallorca. Si aconseguim que això sigui la norma i no l’exepció, el nostre patrimoni històric tendrà moltes més possibilitats de poder arribar a les futures generacions.
D’altra banda, la protecció del patrimoni exigeix una labor constant de divulgació. Si el mecenatge només pot ser practicat pel sector econòmicament més fort de la nostra societat, l’admiració i el respecte pel patrimoni poden formar part del bagatge cultural de tots.
Hi ha milers i milers d’elements del patrimoni que no poden ser només protegits per lleis. Una multitud de petites coses se salvaran o es pedran si els seus propietaris les valoren i les respecten. En posaré un exemple. Una de les claus per estudiar la vida quotidiana de Mallorca són els arxius privats. Una caixa amb cartes, factures, comandes i llibres de comptes d’un empresari del calçat, d’un hoteler o d’un empresari de la construcció ens permetrà, d’aquí a molts d’anys, conèixer en detall la dinàmica econòmica de Mallorca.
I qui ha dit als hereus que es troben amb aquests papers que això és patrimoni històric? Qui els ha ensenyat una actitud de respecte cap al papers vells de l’empresari desaparegut? Vet aquí una mostra de com és l’actitud de la gent corrent la que determina que dipositi els papers vells a un arxiu o en faci una fogatera i converteixi l’arxiu familiar en una grapada de cendra.
Ja per finalitzar, voldria dir que la millor iniciativa que pot sortir d’aquesta trobada d’avui és continuar i intensificar la col·laboració i el diàleg entre ARCA i el Consell de Mallorca. Els recursos poden ser –i lamentablment són- escassos. Però la voluntat de fer arribar a les futures generacions de Mallorca un patrimoni històric i cultural és ferma i decidida. No podem tudar cap element del nostre patrimoni. Cap ni un.
Certament, avui no serien enderrocats ni el convent ni l’església de Sant Domingo, una bella mostra del gòtic del qual només en queda un dibuix. Però seguim esbucant cases representatives d’èpoques passades i transformant arxius familiars –alguns amb segles d’antiguitat- en cendra o paper reciclat. I per evitar que continuï el degoteig de patrimoni tudat hem de crear una col·laboració activa entre la nostra “societat civil” i les nostres institucions. D’aquest diàleg en sortiran les iniciatives.
Moltes gràcies.
Última Hora 11-6-2008 Armengol propone una cultura de mecenazgo para proteger el patrimonio
.JPG)
La nostra entitat va denunciar el passat 19 de març, davant el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma la instal·lació d’unes barres metàl·liques a un dels molins del carrer Indústria (Palma), on el propietari d’un negoci de restauració volia ampliar el seu local amb una terrasa en detriment del bon ús i conservació d’un bé històric i catalogat.
.JPG)
ARCA ha pogut tenir coneixement d’un atac que ha sofert un conjunt patrimonial com és la possessió de Ca na Vinagre, situada en terrenys del polígon de Son Morro (Palma), al costat de la carretera vella de Sineu.
4: AQÜEDUCTE: Aquesta construcció és part de la sèquia de la font de Sa Come
6: FORN DE CALÇ: Construcció circular feta de pedra, on la qual es feia calç viva, que desprès es venia per a emblanquir les parets de les cases. Al llarg d'aquesta ruta trobem un total de tres forns de calç.
