Viatge dissenyat i dirigit per Biel Barceló.
VENÈCIA I MALLORCA
En 1082, l'emperador bizantí Aleix Commé va concedir als venecians el dret a poder comerciar a tots els ports del seu imperi sense pagament de cap taxa. Venècia a més té una relació privilegiada amb els sultans de El Caire.
La quarta Croada te per objectiu Egipte, cosa que no interessa gens ni mica als venecians, que faran el possible per desviar els efectius militars cap a Constantinopla, on diferents membres de la dinastia Àngelo es disputaven el poder. El 1204 els croats saquejaren la capital de l'Imperi i com és natural els venecians en traurien tallada fins el punt que el Dux ampliarà els seus títols i es fara dir "Dux de Venècia i Dalmàcia i Senyor de quart i mig de l'Imperi Grec".
El dux era un Enric Dandolo ja molt major i que per controlar la situació es desplazarà a Constantinopla, on morirà el 1205. Enterrat a Santa Sofia (encara es pot veure la seva tomba), les seves despulles seran desenterrades i cremades quan els otomans conquereixen la ciutat el 1453.
Els senyors bizantins aconsegueixen, el 1261, fer fora els venecians de Constantinopla i a més autoritzen els genovesos per destruir els magatzems dels venecians.
Entre 1282-1287, a resultes de la revolta coneguda com a "vespres sicilianes", el rei d'Aragó Pere el Gran, ocuparà Sicília, tasca en la que hi tenen un paper determinant homes i naus mallorquines.
Així doncs tenim un doble escenari de confrontació: venecians i genovesos al llevant Mediterrani i per altra banda, regne d'Aragó i Gènova a la Mediterrània occidental.
Pere el Cerimoniós, a penes reintegrat el Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó (1413), promourà una lliga antigenovesa ajuntant-se amb les señories de Milà, Florència, Verona, Venècia, Pisa, Ferrara, Padua, Mantova i Bolonia. Els interlocutors italians seran els Visconti milanesos.
El 1350, Giovanni Gradenigo, encapçala una ambaixada que es reunirà amb el Cerimoniós al Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà i després d'una llarga negociació es decideix atacar als genovesos al port de Pera (la Gàlata actual a Istambul, que era una possessió de la senyoria ligur). Però han de muntar la comèdia i així el mes d'abril de 1351 es produeix un incident, entre Pere IV i l'ambaixador genovès, Cristóforo Paolo que serà aprofitat, l'agost del mateix any, pel rei català que enviarà una carta de desafiament al dux de Gènova.
Anteriorment, el 16 del mes de gener de 1351, ja s'havien estipulat els acords al castell reial de Perpinyà, que firmaren com a testimonis Bernat de Cabrera i Mateu Marcer per part aragonesa i Rafaino de Caresini i Nicola de Lambertis per part Veneciana a mens del rei i de l'ambaixador de la senyoria de Venècia: Steno.
S'establia entre altres coses que el Cerimoniós aportaria divuit galeres i que l'almirall de la flota fos designat pel rei aragones. Els guays es dividirien en tres parts: una per l'almirall, una per Venècia i l'altra Aragó.
S'acorda que dos experts navals de Venàcia assessorin i naveguin amb el cap de l'armada catalana, encara que el govern de l'exercit correspon a Pere de Santa Pau.
Un altre dels acords estableix que ni Venècia ni la Corona d'Aragó ni comerciaran, ni conversara ni mantindran cap tracte amb gènova a qui consideraran el seu enemic i a qui faran tant de mal com puguin.
Les naus d'Aragó es reclutaren en tres grups: Un a Catalunya sota el comandament de Bonanat Dezcoll, l'altra a València que tendria per capità Bernat de Ripoll i l'altre a Mallorca el cap del qual seria Roderic de Sant Martí.
Les Naus mallorquines seran set i la batalla es lliurarà a l'estret del Bosfor el 13 de gener de 1352. El resultat de la batalla es incert i desolador pels mariners mallorquins que veren la mort de l'almirall, el 9 de març, de resultes de les ferides.
La marineria es veu obligada, mig nua en ple hivern a demanar almoina pels carrers de Constantinopla i a mes es veuen obligats a passar la nit mes de sis-centes persones amuntegades a la casa del comú. Crida l'atenció el nombre d'esclaus i lliberts d'origen grec, que aleshores vivien a Mallorca, i que s'enrolaren a l'expedició i que a mes abans d'embarcar feren testament a Mallorca.
Per acabar fer esment a la figura de Sant Vicens Ferrer, que a Venècia te altar al gran edifici que els dominics tenen a la ciutat de la llacuna. El temple de Sant Joan i Sant Pau, que te una de les seves joies en el quadre de Giovanni Bellini on a mes de SAnt Vicens hi trobem Sant Sebastiá i Sant Cristófol, figurant a la pedrel.la escenes i miracles de la vida del sant valencià.
ESTUDIANTS A LES UNIVERSITATS DEL VENETO I REGGIO EMILIA
Bolonia ja a finals del segle XII fou un centre de peregrinació d'estudiants mallorquins. La família dels Lambertazzi retornada a Bolonia desprès d'un llarg conflicte que els enfrontava amb els Geremi farà que la ciutat es pacifiqui i de seguida els estudiants tornen a comparèixer a la ciutat. Una història real d'amors a lo Romeu i Julieta, es la protagonitzada per Imelda de Lambrertazzi amb Bonifacio Geremei i que Gaetano Donizetti musicarà el 1830.
El 1300 esta documentat a Bolonia Pere Perez de Vilarrasa, de Mallorca, que rec
oneix un deute de 2100 sous de plata a Gullem Ferrer, fill del mallorquí Bernat: En son testimonis Guillem Fuxer, escolar a Bolònia i Johannes Gerardi de Narbona també estudiant. Aquest Pere de Vilarrasa i Guillem Fuxer apareixen a altres documents del 1302 i habiten a la parròquia de Sant Cristoforo de Saragossa (encara avui el carrer porta el nom de la ciutat aragonesa), prop de la Torre dei Catalani precisament on estava situat el bordell de la ciutat fins poc abans de la fundació del Col.legi d'Espnya per Gil de Albornoz, amb els diners del seu llegat testamentari de 1364. Una part de les cases sobre les quals es va edificar el col.legi eren conegudes ja el 1118, com les cases del prior de Saragossa. Aquest topònim sense cap dubte arriba a traves de l'Estudio.A pesar de la gran majoria des escolars formats a Bolonia, en una estada d'entre sis i vuit anys, estudiaven lleis, també hi veim metges. Aixi el 1302, Jaume Corretger, mallorquí resident a València, demana autorització a Jaume II d'Aragó per anar a Bolonia a formar-se com a cirurgià. Corretger fou metge d'Alfons III i de Jaume II d'aragó i serà el que traduirà al català la Cirurgia de Teodoric de Luca.
La presència dels estudiants era una de les raons del benestar i de la relativa estabilitat de la ciutat. Es evident que la vida universitaria no només era treball intel.lectual: Les festes i diversions formaven part dels ambients estudiantils. Cantants, tavernes, jocs i banys no manquen i a la documentació judicial apareix el joc il.legal, deutes, bregues amb ferits i morts i fins i tot una violació.
Degut a l'oposició de la família de la al.lota, el valencià no té altre ocurrencia , per tal de poder-se casar, que possar en marxa un segrest. Una nit de mitjans del mes de març de 1321, amb disset estudiants mes armats amb espases i ballestes es presenten davant la casa del notari. Aquest emperò, estava assabentat dels plans i va organitzar la pertinent defensa armada. Els estudiants han de renunciar i es refugiaran a la casa de Jaume Jacobi on son rodejats pels homes de Zagnoni, presentant una gran resistència. Arrestat el valencià i algun dels seus companys pel podestà Giustinello di Fermo serà condemnat a mort pel jutge criminal Thomas Trochiariis. El 21, Jacobi farà testament i una setmana desprès es ajusticiat, sense donar lloc a cap apel.lació, en compliment d'una sentència que no es sinó un linxament legal. Entre els estudiants hi havia, com no, un grapat de catalans i mallorquins.
La revolta es va fer gran entre els estudiants que veuen amb indignació l'absoluta impunitat dels assassins que ni tan sols son acusats per part d'uns jutges absolutament parcials. I començaran a bandonar la ciutat, molts cap a Ímola. Els mes brillants seran convidats per altres universitats i així el 6 d'abril (no havia passat ni una setmana de la execució del valencià) Lando de Buocompagni i Guido Buondoni de l'Estudio de Siena fitxaran a Antoni de Galiana, aleshores estudiant de lleis i canonge de la Seu de Mallorca i molt actiu a la vida universitària de Bolonia els anys 1320-1321.. Antoni de Galiana amb els anys serà el primer bisbe mallorquí de Mallorca i esta enterrat a un dels sarcòfags mes bells de la Seu, a la capella de la Mare de Déu de la Corona. Abans, però, es doctoraria a Siena on després exercirà la docència.
No tots els estudiant mallorquins abandonan Bolonia, ja que Ramon Berenguer, canonista, encara era a Bolonia el 1323 i fou testimoni de les llargues negociacions entre els estudiants , ara refugiats a Ímola, i les autoritats de Bolonia.
Els estudiants exigiren, i acabaren aconseguint, que la ciutat, el podestà i el jutge es disculpessin per la mort de Jaume Valencià, que es declares un dol oficial a la ciutat i que es construís una capella expiatòria commemorativa. A mes exigiren la llibertat dels detinguts, l'expulsió dels Zagnoni de la ciutat i poder elegir, en cada cas sque requerís la justícia criminal, la jurisdicció pertinent a mes de posar límits a la tortura i que els processos no s'allargassin mes de trenta dies. El 1322, el Podestà, ja havia estat substituït i els Zagnoni, pare, mare i filla, havien abandonat la ciutat.
L'abril de 1323 s'inaugurava la capella de la Pau per part del capitano del Popolo Taddeo Peppoli i començava el retorn dels estudiants. El 4 de novembre Ramon Berenguer, canonge de la Seu, rebia de mà del mercader mallorquí Guillem, 75 florins. El 1326 trobem altres dos canonges mallorquins Juan Peris i Felip Ranignani estudiant i rebent diners del banquer Dino Gerardini.
Mentres, un altre estudiant, aquesta vegada format a Montpeller territori dels reis de Mallorca, sera el convidat del rei Sancho al seu palau de Perpinyà. El 1322, Gil de Albornoz, passava la fronera entre Cataluyna i la part peninsular del regne de Mallorca per Besalu amb la corresponent autorització de Jume II d'Aragó per poder passar amb dos cavalls. Anava acompanyat pel també estudiant Joan d'Aragó, fill del rei Aragonès, que aleshores tenia divuit anys i ja era arquebisbe de Toledo.
Els dos estudiants, al menys en dos ocasions feren estada al Palau dels Reis de Mallorca i quan Gil de Albornoz anys mes tard projecta el seu col.legi ho fara seguint la planta del Palau on havia passat bons moments durant la seva joventut.
Diu Amadeo Serra Desfilis respecte al edifici bolonyès: "Los antecedentes más claros se reconocen en el palacio de los reyes de Mallorca, construido a principios del siglo XIV en Perpiñán, porque en él se formula con claridad la idea de un patio cuadrangular con la capilla en el extremo opuesto del eje del acceso. El modelo de la doble galería de pórticos se tomaria de otra residencia real construida para la monarquía para la monarquía de Mallorca en el mismo período, el castilla de Bellver, y desembocaría por mediación del cardenal Albornoz en dos patios porticados de la fortaleza papal de Spoleto y el Colegio de España de Bolonia".
Ja durant el segle XV, ens trobem amb Arnau de Marí, que després dels seus estudis a Bolonia i Pàdua, el 1418 es doctorarà a Ferrara i serà una de les persones, essent aleshores sagristà de la Seu, que donarà testimoni del miracle de santa Praxedis de 1428.
Arnau marí de Santacilia, retornat a Mallorca fou vicari general del bisbe Lluis de Prades. Anomenat bisbe quan ja tenia mes de vuitanta anys, una de les primeres disposicions fou prohibir l'entrada d'homes de mes de dotze anys als convents de monges. En cas d'absoluta necessitat el permís el donaria el bisbe. Morts als vuitanta-quatre anys esta enterrat a la capella de santa Cecília a la Seu.
Formats a aquestes universitats son un seguit de membres de les families Valentí, Montanyans o Olesa. No volem sinó mostrar una petita part de tots aquells que es formaren al Nord d'Itàlia i que han estat estudiats be per Gabriel Enseñat, Maria Barceló, Antoni Planas o Antoni Contreras entre altres.
Acabarem recordant que Guillem Caldentei, nascut a Cas Concos el 1450 i nebot del lul.lista Bartomeu Caldentei, es el primer metge mallorquí que veu una obra seva impresa. La Hugooni Senesis expositio...que es va editar el 1496. L'editor fou Antonio Carchano y el lloc d'edició Pavia.
Bibliografia
Gabriel Ensenyat- Maria Barceló: Ferrando Valentí i la seva família
Miquel Batllori: Vuit segles de cultura catalana a Europa.
Antonio Planas: Memòries de l'acadèmia mallorquina d'estudis genealògics. Toms 7 i 10
Gabriel Ensenyat: Història de la litaratura catalana a Mallorca.
Diversos autors: Història de la Ciència a les Illes Balears.
Diversos autors: España y Bolonia, siete siglos de relaciones artísticas
Recorregut embARCA't: "Parròquia de Muro", dirigit per l'historiador Pere Fiol.
Recorregut embARCA't: "Arbres monumentals de Palma", dirigit per Salvador Cañís Olivé Tec. Esp. Jardineria. Arborista.
3. Datilers Passeig Sagrera. Phoenix Dactifilera. Palmàcies. N. Àfrica- Orient Mitjà. Dio. a 20m. 
5. Reure. Quercus robur. Fagàcies. Península i Europa. AC.Mon. a 45m.
6. Bellaombra Plaça de la Reina. Phytolacca dioica.Phytolacàcies. Arg, Uru, Per, Bra. AC. Dio. a 10m. Herb. gegant.
7. Olivera de Cort. Olea europaea. Oleàcies. Reg Mediterrània. AP. Mon. a 15m. Pot ser mil.lenari.
8. Ficus de la Misericòrdia. Ficus macriphylla. Moràcies. Austràlia. AP. Mon. a 65m. Arrels aèries i columnes.
ARCA ha pogut comprovar de primera mà l’estat en el qual es troben les portes d’entrada al parc de sa Quarantena, ubicat a l’emblemàtic barri del Terreno i antic llatzaret de ciutat.
Hem demanat a l’Ajuntament de Palma el següent:
Es troba en terrenys procedents de les antigues possessions de Son Manuel i Son Mosson, els de la primera van fins just després de les cases del Carnatge i foren propietat del metge don Pere Jaume Matas (introductor de la radiologia a l’illa, mort el 1920 als 64 anys), i després fins passat la Bateria, a Son Mosson, de la família Sabater. Les cases de Son Manuel es poden veure sobre un turó a uns 200 m. al sud de la superfície comercial de Carrefour, i les de Son Mosson Nou, sobre un altre turó al costat nord de l’autopista a l’alçada de l’aeroport. (Son Mosson Nou ja surt documentat l’any 1831 i Son Mosson Vell va desaparèixer a mitjan dels seixanta en ser ampliat l’aeroport).
La costa, des d’aquesta petita cala fins a l’alçada de les cases del Carnatge és un important jaciment de fòssils, fins al punt de semblar que es tracta de formigó.
Els millors exemplars estan a la punta oriental de la cala, on els enderrocaments han deixat al descobert la part interna de l’estrat; val la pena observar amb deteniment la seva línia de fractura, on hi trobam una gran abundància i varietat d’aquests fòssils, que foren estudiats i catalogats pel geòleg Joan Cuerda.
Entre Cala Pudent i les cases del Carnatge hi ha una planícia on als anys quaranta hi va haver un camp de tir, al qual l’any 1947 hi va anar a el geòleg Andreu Muntaner quan feia el servei militar i en refugiar-se de la pluja en una pedrera, es va adonar de la importància geològica d’aquest espai i hi va centrar l’atenció dels seus estudis, que llavors realitzava en terrenys d’Es Molinar, als quals es va unir l’abans esmentat paleontòleg Joan Cuerda. Conjuntament investigaren i publicaren diversos treballs que foren molt valorats per l’INQUA, i l’any 1957, quan aquesta institució internacional dedicada a l’estudi del Quaternari va celebrar el seu V Congrés, va desplaçar més d’un centenar de congressistes de tot el món per veure’l. (foto de l’Arxiu Andreu Muntaner) 
Aquesta planícia, igualment rica en fòssils visibles en moltes pedres que afloren, també és interessant per les aus que s’hi poden veure, però ho és especialment per als botànics per la varietat de plantes que s’hi troben, que foren estudiades, d’entre altres científics, pel botànic i apotecari del Coll don Antoni Llorens de Ros i actualment ho són pel seu fill Lleonart -apotecari i professor de botànica de la U.I.B.-, que hi té catalogades unes 200 varietats i és l’impulsor del jardí botànic que està projectat fer-hi. D’entre aquestes varietats n’hi ha una d’endèmica en perill d’extinció, es tracta de l‘Helianthemum Serrae, una petita planta de minúscules fulles de color verd obscur en forma de cor, que al mes de març o abril fa unes petites flors de color groc que sols tenen una durada d’unes hores, hi ha exemplars d’aquesta planta en unes dunes de just abans dels llums de balisament de l’aeroport, a uns 300 m. de la mar, entre unes figueres de moro i un pi inclinat. 
A la part interna d’aquesta planícia hi ha multitud de pedreres de marès que foren explotades durant la primera meitat del segle XX quan s’esgotaren les de dins el Coll, també fou utilitzada per l’exèrcit per fer-hi maniobres amb bateries mòbils, i a la part més oriental, devora la paret mitjanera amb Son Mosson hi trobam les cases del Carnatge, les quals, el Metge Matas va tenir cura de què es fessin en el lloc més allunyat de les cases del seu hort, que estava al nord-est de Cala Gamba, on actualment hi ha les instal·lacions de GESA.
Les cases del Carnatge, que donen nom al paratge tenien una cisterna, una porxada amb dos fogons i dues calderes, una d’elles era tan grossa que hi cabien les restes d’un cavall o d’una vaca, i un pati amb un pou d’aigua dolça, on es treballava i es posava a secar la carn; tot estava envoltat d’una alta paret que impedia la vista des de fora
Aquestes cases foren construïdes l’any 1890 per albergar el quart carnatge que es té coneixement, en el seu procés d’allunyament de Ciutat: Torres Llavaneres, Ses Figueres Baixes, Cala Gamba i Son Manuel. A diferència d’altres carnatges en què no es donava cap utilitat als animals morts, com el de Formentera on es tiraven a la mar i es diu així el lloc on aquesta els treia, en aquest carnatge tot s’aprofitava: les pells; el seu, el greix de cavall és el millor per nodrir el cuiro; els ossos, dels quals es feia farina o coles; i la carn, que després de ben cuita, era trossejada i secada al sol, i que després es venia com a pinso per als animals, especialment per als cans llebrers que corrien en el canòdrom.
a la vorera de la mar, fa uns 50 anys hi havia un forat on l’onatge comprimia l’aire i sortia com si fora una balena. A la part interior, després de la duna artificial que es va fer entre els anys 2002 a 2006 amb terres d’aportació, per protegir les espècies mediterrànies del jardí botànic del qual hem parlat, hi havia un frondós pinar del qual avui es por veure part devora la carretera, pedreres de marès i uns jaciments de grava que va ser molt apreciada per a la construcció en els anys quaranta i cinquanta.
on l’any 1940, dins les mesures defensives de la segona guerra mundial, es va construir una bateria antiaèria, constava d’un quarter que estava devora la carretera, el qual, juntament amb la cotxera del fonolocalitzador 
encara existeixen en estat d’abandonament. Sobre aquest turó hi havia els emplaçaments subterranis per a 4 peces del 10.10 que també servien per a costa, els quals avui semblen grans i perilloses olles de formigó;
dins es poden veure el que foren ascensors, estanteries per als projectils, refredadors de les beines i la reforçada base pel canó. Aquests emplaçaments, el lloc de comandament, el telèmetre i el goniòmetre estaven intercomunicats per una xarxa de passadissos on hi havia altres dependències, tenien dues entrades, una per dins una pedrera i a l’altra banda, una escala de caragol.
En aquest turó també hi ha nombroses pedreres, en la que trobam a la part més elevada del turó i a la dreta del passeig peatonal-ciclista, que fou picada per un trencador del Coll que de malnom li deien Mestre Miquel Menut “S’Estellador”, tenim un detall prou interessant, és la petjada que va deixar la pota d’un myotragus en secció, en comprimir l’arena mentre pasturava .
La podem veure dins un requadre que es va fer en un intent d’espoliació venturosament frustrat; per a la seva localització cal situar-se uns dos metres a la dreta de la intersecció de les passarel·les de fusta i baixar la vista en mirar en direcció a l’Illot de Sa Galera, encara que n’hi ha d’altres, aquesta és la millor i més fàcil de reconèixer.
A l’esquerra de la petjada es veu un queixal de marès serrat mecànicament, és d’on es va treure la mostra que actualment està exposada en un lloc preferent del Caixa Forum de Barcelona. En aquest lloc és interessant observar els estrats de les dunes, que són d’una verticalitat impressionant, la qual cosa fa pensar que a més de canvis de nivell de la mar, també hi pogué haver moviments de terra.
Al final hi ha un forat, que avui està cegat, per on sortia l’aire que es comprimia dins la cova i era conegut com “Es Bufador”, nom amb què també es coneixia aquesta cova.
on als voltants de la primera dècada del segle XX encara hi habitava una parella de vells marins, espècia desapareguda de les nostres costes i que s’intenta reintroduir a Cabrera.
No se sap amb certesa l’origen del seu topònim, però no resulta aventurat suposar que podria ser a causa del naufragi o varada accidental d’alguna galera.
és de planta circular i d’estructura semiesfèrica, té una alçada d’1,5 m i un diàmetre de 2,5 m, i a uns 20 cm del sòl de la part esquerra entrant, té una petita represa o escudeller, també semiesfèric, de 45 cm de llarg, 30 d’alçada i 15 de fondària. Tant les seves parets com el seu sòtil estan molt ben regularitzats, així com la seva entrada on es veuen molt ben diferenciades les seves tres funcions: accés de persones, entrada de llum i evacuació de l’aigua que hi podria entrar en cas de pluges amb vents del primer quadrant .
A una vintena de metres al seu ponent, hi ha vestigis d’un varador d’uns 2,5 m d’amplària per una llargària d’uns 5 m a la part avui emergida .
aquesta està a uns 9 metres del punt central en direcció nord, en el vessant o coster, sembla un petit pou o dipòsit excavat en la seva superfície en forma de pera, que fou usat per guardar-hi mercaderies, ja sigui directament o dins àmfores quan es tractava de gra o líquids, la seva boca és circular i està a nivell del sòl, té un diàmetre d’uns 5 pams (1 m) i una fondària actual d’1,20 m, que en estar reomplerta de terra i brutor, indica que era més fonda; es diu que als anys quaranta també fou usada com amagatall d’estraperlo.
A la seva part de llebeig, davant l’escull, hi ha restes d’una antiga pedrera, excavada a poca distància de la mateixa vorera, per la qual cosa actualment es troba formant una petita llacuna, la seva antiguitat sembla que és considerable ja que el nivell de l’excavació actualment es troba uns 30 o 40 cm per sota del nivell de la mar, on els trencadors ja no hi picaven per la seva dificultat en absorbir el cop de les escodres i la mala qualitat del marès abeurat d’aigua salada.
També hi ha la teoria -poc probable al meu criteri, per la seva situació i mides- de que podria tractar-se d’un petita dàrsena per acollir petites embarcacions en una època que la mar anàs molt més alta; just al seu costat sud-oriental i un poc més elevada hi ha una petita excavació cúbica perfectament regular d’origen i utilitat desconeguda.
