28 de juny 2008

embARCA't: "El moble a l'entorn eclesiàstic"

Itinerari guiat per Jaume Llabrés Mulet

Patrocini: Govern de les Illes Balears, Conselleria d'Educació i Cultura, Direcció General de Cultura.

VISITA A L’ESGLÉSIA I SAGRISTIA DE LA CASA DE LA MISSIÓ
L’església és la mostra més destacada de l’estil Rococó a les Illes Balears. Moble destacat: l’espectacular calaixera d’època Carles III
PUJADA AL COR ALT DE LA PARRÒQUIA DE SANT MIQUEL
On hi ha un interessant cadirat barroc del segle XVIII
VISITA A L’ESGLÉSIA I SAGRISTIA DELS SAGRATS CORS.
A la sagristia hi ha una calaixera-caixa del segle XVII i una monumental calaixera estil Carles IV de finals del XVIII o principis del XIX.

VISITA A L’ESGLÉSIA I SAGRISTIA DE SANT JAUME.

Una sagristia àmplia i agradosa. Calaixera de línies fines i senzilles, cornucòpies i dos candeleres d’estil Imperi obra de l’Adrià.

24 de juny 2008

ARCA demana perquè no hi ha controls arqueològics alguns indrets del Centre Històric de Ciutat

ARCA està al corrent de les obres que es duen a terme a un solar situat al carrer Can Sales, 15, el qual fa cantonada amb el carrer Santa Creu i es situa en front de la façana lateral de l’homònima església.

Durant l’inici de les obres, es trobaren dos arcs de mig punt, adherits a la paret de l’edifici contigu, els quals han estat desmuntats peça a peça i confiem amb la bona feina de restitució que es pugui fer en aquest edifici.

El cas més contradictori i que ens crida l’atenció, un cop consultats tots els expedients d’obra, és la manca de cap arqueòleg que controli aquestes obres. Aquest projecte ha tengut dos promotors, un primer demanava la "Rehabilitació i reforma de l'edifici existent, i reconstrucció” i el segon, el qual fa la feina actualment demanà la "Modificació" de l'anterior projecte.

El primer projecte va obtenir llicència condicionada per la Comissió de Patrimoni Històric del Consell de Mallorca en alguns punts referents a façana i altres. En l'apartat 30a) de les condicions específiques de la llicència diu "Abans de l'autorització del projecte d'execució haurà de tenir preceptiu informe favorable de la Comissió de Patrimoni Històric del CIM, que normalment exigeix que es realitzi un control arqueològic per part d'un tècnic qualificat, i es comuniqui l'inici de les obres de conformitat amb el que estableix l'art. 59 i següents de la llei 12/1998, de 21 de desembre, de Patrimoni Històric de les Illes Balears".

Al segon projecte, on es demanà la seva modificació, la nova llicència no incloïa l’apartat 30a, que hem comentat abans i per tant la llicència no es veia condicionada a la Comissió de Patrimoni Històric del Consell de Mallorca.
Als expedients municipals no consta que hi hagi Cap arqueòleg nomenat per aquesta obra, perquè no és un condició que exposi la llicència actual.

Des d’ARCA no entenem aquest canvi de postura i tampoc podem concebir que no es faci un control arqueològic en una àrea, com la de Santa Creu, amb un pes històric i patrimonial de gran caliu.

Fa uns mesos, també denunciarem les obres que es duen a terme en aquest mateix barri, en un solar situat a la cantonada dels carrers Protectora i Can Sales, on tampoc hi hagut cap control arqueològic pertinent.

diariodemallorca.es 25-6-2008 ARCA demanda control arqueológico sobre una obra en Can Sales donde se han encontrado dos arcos de medio punto

22 de juny 2008

CAMPANYA D´ARCA. FOTOS PER A LA REFLEXIÓ

ARCA inicia una campanya dirigida als governants de les principals institucions de la Comunitat Autònoma, Ajuntaments i Consells

La campanya consisteix en fer arribar una fotografia amb una evidència de maltractament al patrimoni arquitectònic o cultural de distints racons dels nostres pobles, de les nostres ciutats o del medi rural.

La fotografia permetrà, observar una evidència de destrucció, posada en perill o de manifest despreci cap als elements arquitectònics de valors culturals, artístics o etnològics.

Al mateix temps, aquesta iniciativa pretén aprofundir en la conscienciació ciutadana per tal de protegir i donar valor a elements quotidians de les nostres barriades o el nostre entorn com son les façanes, els murs, fontetes o detalls ornamentals que el doten de personalitat i xerren de la nostra història.

La foto anirà acompanyada d’una explicació, de una reflexió, d’una proposta i d’una petició.

Iniciam aquesta campanya amb una fotografia dirigida a l’Ajuntament de Palma:

IMATGE

A la foto es pot apreciar que una publicitat exagerada en tamany, cridanera i aparatosa, distorsiona la bellesa de la façana d’un edifici de l’any 1915. L’esmentat edifici està al carrer Manacor cantonada amb Avingudes.
No es pot consentir una publicitat d’aquestes característiques, demanam la retirada de tot el que no sigui el rètol sobre l’entrada de l’establiment i que aquest s’adeqüi a la normativa. Demanem així mateix la catalogació de l’edifici ja que, igual que centenars del nostre Eixample no gaudeix de cap mesura de protecció.

diariodemallorca.es 22-6-2008 Arca quiere concienciar a las instituciones públicas con el envío de fotos-denuncia

21 de juny 2008

embARCA't: Visita arqueològica a Son Fornés i Hospitalet Vell

Seguim amb les visites arqueològiques a Son Fornés i museu (Montuïri), Museu de Manacor, i Hospitalet Vell (Manacor) a càrrec de l'arqueòleg Daniel Albero. Els Closos de Can Gaià (Felanitx) els visitarem en una altra ocasió, però ja afegim aqui el text explicatiu.

MALLORCA EN ÉPOCA PREHISTÓRICA: MONTUIRI, MANACOR Y FELANITX.
Introducción
En la visita programada se sigue el planning iniciado con la visita realizada a la península de Calviá. De esta manera, el objetivo final es aproximarnos a la complejidad existente en la prehistoria balear a partir de casos y yacimientos singulares y concretos. La estrategia diseñada va encaminada en conocer, mediante los yacimientos visitados en las salidas y su conexión con sus paralelos más cercanos, los procesos generales que se desarrollan en la isla, especialmente en lo que se refiere a la Edad del Bronce (Bronce Naviforme) y a la Edad del Hierro (Talayótico).En la visita anterior el núcleo temático principal consistió en el tránsito del Calcolítico al Bronce Antiguo así como el tránsito entre el Bronce Final y la Edad del Hierro. En la próxima visita completaremos el esquema iniciado centrándonos principalmente en los cambios que se suceden en el seno de las sociedades Naviformes durante el Bronce Medio y Final. Por otro lado, se abordan los cambios que experimentan las poblaciones talayóticas durante el último milenio AC así como su relación con las redes de intercambio fenicio-púnicas y el papel que desarrollaron las poblaciones isleñas en los conflictos internacionales. Un hecho a señalar de esta visita es que, a diferencia de la anterior, se podrán visualizar distintos materiales (cerámica, industria lítica, metales, etc.) de los respectivos yacimientos mediante la visita a distintos museos. Ello supone la posibilidad de conocer piezas únicas y excepcionales, lo que significa un mejor acercamiento a la riqueza de la cultura material y a los esquemas de racionalidad propios de las culturas que estamos afrontando.
Otro de los aspectos que incluimos en esta salida es una primera aproximación al público general de las metodologías de excavación e investigación que se llevan tradicionalmente a cabo en los yacimientos arqueológicos y que comprenden una gran variedad de análisis. De esta manera se presta especial atención a los complejos procesos que permiten generar conocimiento en nuestra disciplina. Una de las finalidades de este apartado es acercar el trabajo desarrollado por los arqueólogos e investigadores al público general de forma que estos puedan valorar la labor que realizan. Finalmente, con el propósito de contextualizar al visitante, se sugiere que se preste atención antes de iniciar la visita a la siguiente tabla. En esta, se subrayan los aspectos más importantes que se deben conocer para un mayor aprovechamiento de la ruta. Las características de los periodos relacionados con los asentamientos que vamos a visitar, de la Edad del Bronce y la Edad del hierro serán explicadas y completadas in situ.
A. Primeros Asentamientos 2900-2800 BC
-Utilización de abrigos y grutas para estabulación de ganado.
-Inhumación de pequeños grupos en grutas.
B. Calcolítico Campaniforme 2500-2300 BC
-Poblados de cabañas.
-Ganadería transhumante.
-Cerámica incisa campaniforme.
-Metalurgia local del cobre.
-Inhumaciones no masivas en grutas y abrigos.
Epicampaniforme 2000-1800 BC
-Decoraciones incisas simples.
-Ganadería transhumante.
-Primeras inhumaciones colectivas en grutas e hipogeos.
-Construcción de dólmenes.
-Primeras evidencias de materiales de bronce.
C. Bronce Bronce Antiguo (Naviforme I) 1800-1600 BC
-Aparición de asentamientos con arquitectura ciclópea
-Abandono de poblados de cabañas.
-Ganadería transhumante estabulada en abrigos.
-Necrópolis colectivas en grutas e hipogeos.
-Utilización de los dólmenes.
-Santuarios rupestres.
-Inhumaciones sencillas en tumbas individuales.
Bronce Final (Naviforme II) 1400-1100 BC
-Auge de los intercambios con el exterior.-
-Proliferación de objetos de bronce.
-Áreas de producción comunal a gran escala.
-Creación de una red de asentamientos costeros.
-Abandono de hipogeos funerarios.
-Nuevas necrópolis colectivas en abrigos o grutas.
D. Hierro
Hierro I (Talayótico) 1100-800/700 BC-
-Abandono de la red de asentamientos costeros.
-Primeros objetos fenicios.
-Aparición de instrumentos de hierro.
-Abandono de poblados naviformes y aparición de asentamientos talayóticos.
-Control y defensa del territorio.
Hierro II (Postalayótico) 600-123 BC
-Llegada masiva de materiales púnicos.
-Ocupación de islotes costeros y fundación de enclaves púnicos.
-Construcción de los santuarios.
-No se construyen más talayots.
1) Son Fornés (850-123 AC).
El yacimiento arqueológico de Son Fornés (Montuïri) es uno de los yacimientos de referencia de la prehistoria balear. En él se han realizado sucesivas intervenciones desde 1975 que han puesto al descubierto una arquitectura monumental bien conservada de época talayòtica representada principalmente por varios talayots así como varias viviendas. La organización arquitectónica y la complejidad del yacimiento en sus sucesivas fases es uno de los temas que abordamos, al igual que aspectos relacionados con la gestión del territorio y sus recursos.

La visita a este complejo monumental nos permite examinar, complementando la anterior visita, el tránsito entre las sociedades del Bronce Final y el periodo Talayótico, así como la formación de poblados de nueva planta con un nuevo entramado urbanístico. También se presta especial atención a los cambios que experimenta el yacimiento en su fase Postalayótica de la misma forma se incluyen aspectos relacionados con la vida cotidiana y con la relación que se produce entre las sociedades isleñas y el nuevo componente colonial fenicio-púnico.
Por otro lado a fin de poder realizar una aproximación más completa al yacimiento visitamos la sede del museo, ubicada en el Molino d’en Fraret (un molino harinero del siglo XVIII). En el museo hay una exposición que se estructura siguiendo un eje temporal o cronológico centrado en los hallazgos que se han efectuado en Son Fornés. De está forma se trata también incidir en aspectos más generales para el resto de la isla durante la prehistoria, así como su inserción en un marco de relaciones extrainsulares a larga distancia con las sociedades contemporáneas más significativas.

2) Hospitalet Vell (1700-123 AC).
S´Hospitalet Vell (Manacor) es un yacimiento singular en Mallorca, ya que el emplazamiento reúne restos de dos épocas diferenciadas: Bronce Naviforme (1700-1200 AC) y Talayótico (1000-123 AC). En S´Hospitalet Vell, donde se están desarrollando campañas regulares de excavación desde la década de los 70, seguimos abordando la forma en la que se organizaban los poblados del bronce y que cambios se suceden en la fisonomía de algunos elementos internos de las navetas durante este periodo.

También hacemos hincapié en el tema de las continuidades y las rupturas que se producen en el tránsito entre el bronce y el Talayótico. Por otro lado, realizamos una aproximación hacia la técnica constructiva de los talayots y la significación de los talayots cuadrados. Examinamos la relación que existe entre estas estructuras y otros elementos arquitectónicos, ya que en conjunto conforman un panorama complejo a nivel territorial, con un alto grado de componente simbólico. También se hace mención al entramado urbano que se genera en época talayótica con la asociación de varios elementos suntuarios.

Por otro lado, se trata de explicar como se estructura la ocupación durante el periodo Postalayótico y la forma en que la que nuevas ideas y esquemas de racionalidad son aceptados y transformados por la sociedad isleña. De esta manera se visita un edificio único en la isla al mismo tiempo que se hace hincapié en la relación que se produce entre materiales indígenas y materiales de importación. Se concluye señalando las distintas reocupaciones que ha sufrido el yacimiento en diversas épocas.

Finalmente se realiza una visita al museo de Manacor donde se exponen algunos materiales procedentes de las excavaciones realizadas. Este contexto es aprovechado para desarrollar ampliamente temas como la producción metalúrgica y la producción cerámica. Respecto a este último tipo de objetos vemos que materias primas se utilizan, como se procesan y las diferencias más significativas que se producen en la cerámica de distintos periodos. La visita al museo se completa con la explicación arquitectónica del edificio y la visita a las salas de época clásica, paleocristiana y islámica donde se pueden conocer interesantes aspectos de la historia

3) Closos de Can Gaià (1700-800 AC)

En este poblado de naviformes podremos afrontar las distintas configuraciones que estas estructuras suelen presentar al igual que conocer la fisonomía que presentan los distintos poblados de naviformes. En este yacimiento nos centraremos en el patrón espacial que suelen presentan los yacimientos de esta época y su especial relación con el mar, especialmente durante el Bronce Medio y Final. Observaremos su relación con otras poblaciones no insulares a las que cabe atribuir el aumento de la afluencia de materiales externos así como ciertos cambios en la organización de las capacidades productivas que se producen en las sociedades naviformes. También, abordaremos que cambios se producen en los elementos arquitectónicos propios de los poblados y en la cultura material, relacionados ambos factores con las actividades que en determinadas áreas se desarrollaron durante las últimas fases de ocupación.Por otro lado, emprenderemos el estudio de los estímulos que están relacionados con los comportamientos relatados. También, conoceremos el papel que desempeñan estos estímulos en los procesos de abandono de asentamientos y en las estrategias de reorganización de las comunidades. Finalmente, se hará referencia a algunos aspectos simbólicos relacionados con el mundo ideológico, como los ritos fundacionales. Para concluir, se hará mención a los patrones de enterramiento característicos de este periodo remarcando las diferencias entre el Bronce Antiguo y Bronce medio y Final, así como los patrones que se observarán posteriormente en época talayótica.

Daniel Albero

19 de juny 2008

ARCA demana un control arqueològic per les troballes de Can Marroig i sanció administrativa als seus propietaris

ARCA vol sortir al pas de les declaracions publicades als rotatius Ultima Hora i Diari de Balears, el passat dimecres, 18 de juny, en una notícia signada per la periodista Marta Medrano a la secció de cultura d’ambdós diaris.

En una notícia, on exposa que s’han trobat romanalles dels segles XVII i XIX al casal Can Marroig d’Inca, el qual fou adquirit pels antiquaris Noel Ginard i Roberto López.

Segons informacions d’aquest darrer que “lamenta la manca de resposta que han rebut per part d’ARCA per tal que assessoressin el procés”, el qual diu textualment “els he enviat fotografies del que hem trobat, però no han vingut a veure el casal ni les restes”.

ARCA vol negar aquestes afirmacions, perquè a la nostra seu, mai s’han vist aquestes imatges que avui surten publicades a aquests rotatius i mai hem rebut cap informació sobre ceràmiques trobades a Can Marroig d’Inca i ningú sabia qui era Roberto López, fins a dia d’avui.

ARCA ha denunciat a aquests dos antiquaris davant el departament de cultura i patrimoni del Consell de Mallorca, per haver dut a terme uns treballs arqueològics sense cap permís i control que supervisés la correcta recuperació de les troballes antigues i un estudi científic digne.


dBalears.cat 17-6-2007 El passat d’Inca, dins un forn a Can Marroig
Última Hora 18-6-2008 Hallan restos cerámicos del siglo XVII en un antiguo "casal" de Inca

17 de juny 2008

ARCA al Congrés i Consell de Cultura de Palma

Congrés de Cultura
El passat cap de setmana (13-15 juny) es dugué a terme el Congrés de Cultura de Palma, on el Sr. Josep Masot Tejedor participà en nom d’ARCA en una taula rodona, baix el títol “El patrimoni de Palma: present i futur”.
Consell de Cultura
Un cop finalitzat el Ier Congrés de Cultura, fou elegit un Consell de Cultura, representat per diverses entitats, el qual es reunirà cada quatre mesos. En l’apartat de Patrimoni, ARCA ha estat designada com a component d’aquest consell, ja que amb la seva experiència pot assessorar sobre polítiques que es puguin desenvolupar per a la conservació, preservació i difusió del patrimoni històric, artístic i cultural.

El vocal que representarà a ARCA, en el Consell de Cultura durant el dos propers anys serà el Sr. Biel Barceló i Català, vice-president de la nostra entitat.

Es Jonquet, aprovat com a BIC

La Comissió d'Urbanisme i Patrimoni ha aprovat iniciar la tramitació de declaració de Bé d'interès Cultural de la barriada de Palma
La Comissió d'urbanisme i Patrimoni ha aprovat iniciar la tramitació de la declaració de BIC de la barriada des Jonquet per 5 vots a favor i dues abstencions, tal i com es va aprovar a la Ponència tècnica de Patrimoni Històric en sessió extraordinària.
La consellera Cultura i Patrimoni, Joana Lluïsa Mascaró ha destacat la importància d’aquesta barriada com a conjunt històric, amb importants valors paisatgístics i d’arquitectura tradicional. Aquesta imatge, ha destacat Mascaró, ha estat una de les visuals més consolidades de la façana marítima de Palma per això la seva protecció.
La responsable insular de Patrimoni ha apuntat la homogeneïtat i singularitat d’Es Jonquet, una barriada representativa de l’evolució històrica, social i cultural d’aquesta part de la ciutat que té entitat pròpia.
Ara caldrà esperar 20 mesos, perquè es duguin a terme els estudis correspents i sigui declarat definitivament com a tal, en el plenari del Consell.

14 de juny 2008

embARCAR't: "El moble mallorquí"



Recorregut "El moble mallorquí" dirigit per la restauradora Kika Coll


Patrocini: Govern de les Illes Balears. Conselleria d'Educació i Cultura. Direcció General de Cultura



Can Solleric.
Aquest casal conté una de les peces més característiques de l’estil Imperi a Mallorca o també anomenat Ferrandí. Estil fomentat per Napoleó i que evoca les característiques formals i estètiques de la Roma Imperial amb connotacions del màxim esplendor del mobiliari Egipci. Sabem que l’ Adrià i el seu taller realitzaren el llit ubicat al Solleric entre els anys 1810-1820 i que dibuixa bé les característiques formals de l’estil, l’estructura a la polonesa amb els cortinatges i amb forma de góndola, sobre tarima, la fusta de caoba amb els detalls daurats…
De l’Adrià en sabem que arribà com a Imatger i que s’instal.là a Ciutat ,venia com molts altres fugint de les guerres del moment.Visqué a Mallorca entre els anys 1808-1824 i tengué un taller aprop de la placeta del Carme amb 22 operaris i llavors un altre ubicat al carrer de Moliners.Treballà per a la Cartoixa de Valldemossa i moltes altres esglésies de Mallorca aixi com també per molts clients particulars, cònsoles, canteranos, llits foren les tipologies més repetides. En resta encara un estudi complet .

Consell Insular.
Del mobiliari que conté el Consell volíem parlar de la Calaixera d’estil CarlesIV i del mobiliari de la sala de Sessions.
La Calaixera d’ estil Carles IV, prové segons les fonts orals de la capella de la Misericòrdia i suposadament també es realitzà en els seus tallers.Dibuixa el repertori formal i estétic del Neoclàssic però duita a terme a finals del segle XIX, principis del XX.
El buc de l’estructura rectangular, la disposició dels calaixos, els petges , la combinació de les fustes locals i el detalls dels embotits del” pinyonet “, técnica tan característica del Neoclàssic a Mallorca fan que sia una peça espectacular i no només per a les seves dimensions. Tot i ara formar part d’aquest edifici, fou una peça duita a terme per estar dins una sagristia i sabem que en podem trobar dins Mallorca altres de les mateixes característiques .

El conjunt de la Sala de Sessions es va dur a terme dins les reformes que es feren a la llavors Diputació, a finals del segle XX. Aquest conjunt fou dissenyat per l’ arquitecte Reynés i executat en fusta de reure pels fusters que treballaren en aquell moment fent portes, finestrals, i la resta del mobiliari que completa les altres estances. Noms com Fontirroig, Guillem Puig, Isidre Ripoll i Juncosa es troben entre els papers que conformen l’arxiu i que demostren qui foren els productors de les obres. A resaltar que aquest conjunt es dugué a terme aprop del anys vint i tot i que en el moment ja susaven altres estils encara aquí s’utilitzà l’historicime del neogòtic per a fer una obra de bell nou.

Ajuntament de Palma.
L’Ajuntament conté molt de mobiliari, però en el nostre cas volíem parlar de la Sala de Plenaris i el seu mobiliari pel que va significà en el moment.
Després de l’incendi de 1894, l’ Ajuntament realitzà una sèrie de reformes a l’edific i la Sala de Sessions en fou una d’elles. El disseny i execució del conjunt del què parlam es dugué a concurs públic .En els arxius de la Sala hem trobat la documentació del moment i de la que en podem extreure noms tant dels dissenyadors com dels fusters executors.
Fou en el nay 1902 quan començà el concurs públic, a Mallorca ja havia començat a entrar el Modernisme d’una manera discreta i tot i que en el 1903 ja tenim el Gran Hotel com a refència arquitectònica important, en el cas del mobiliari el repertori formal s’introduí d’una manera més paulatina.
En el cas de l’ Ajuntament i després d’una série de subastes duites a terme, es donà el premi al projecte dissenyat per Benito Pons amb el títol “Arte”,revisat per Gaspar Homar i executat per l’empresa d’ “Andres Bestard y Payeras” del carrer Murillo de Ciutat. D’aquest projecte executat en fusta de noguer se’n diu que seguéix les línees del Neogrec amb unes connotacions modernistes.
Tant en el cas del Consell Insular com en el de l’ Ajuntament és important veure cóm a través dels arxius podem constatar moltes vegades allò que ja ens indica la no menys important tradició oral i així podem anar dibuixant la història dels nostres fusters i ebenistes en el transcórrer dels anys.

Kika Coll

11 de juny 2008

Visita a l'exposició "Prínceps etruscs: entre Orient i Occident"



Convidats per La Caixa hem visitat l'exposició "Prínceps etruscs. Entre Orient i Occident" .

Fundació La Caixa

10 de juny 2008

Vª reunió del Fòrum Civil de Patrimoni

En el capvespre d’avui, dimarts, 10 de juny, ens ha visitat la presidenta del Consell de Mallorca, la Sra. Francina Armengol, acompanyada amb la consellera de Cultura i Patrimoni, la Sra. Joana Lluïsa Mascaró, amb motiu de la Vª edició del Fòrum Civil de Patrimoni.
La presidenta ens ha dissertat sobre algunes propostes per a la protecció del patrimoni històric i cultural de Mallorca, i les accions concretes que ha llançat el seu govern com la protecció de l’entorn del jaciment arqueològic de Son Real o la declaració de BIC des Jonquet, que esperem culmini satisfactòriament aquesta setmana.
La presidenta ha volgut recordar les lleis que han premés protegir d’una forma legal el nostre patrimoni històric i també ha destacat iniciatives com les d’ARCA, on la societat civil s’ha mobilitzat per a la preservació dels conjunts històrics.
Seguint amb el seu discurs, ha lamentat la manca de finançament i creu que no només son les institucions les que han de respondre a aquest tema, sinó també les grans fortunes, les que han d’invertir en projectes patrimonials, com a exemple pioner a Mallorca tenim la Fundació Amics del Patrimoni, que ha estat capaç de transmetre aquesta sensibilitat a una de les empreses més importants de les Balears, la Corporació empresarial Barceló, la qual està finançant les obres de construcció de la nova portalada de l’església dels Sagrats Cors.

A l’acte han participat vàries entitats sensibilitzades o que treballen de cara al patrimoni històric, artístic, cultural o natural, les quals s’han adreçat a la Sra. Presidenta un cop ha acabat la seva exposició. Com a temes més destacats s’ha exposat una revisió de la Llei de Patrimoni, més pedagogia social, més recursos per a la promoció del patrimoni històric, perquè aquest sigui un reclam turístic o que el ciutadà tengui més confiança amb les institucions que el representen.
Com hem comentat abans, aquesta és la Vª edició d’aquest Fòrum Civil de Patrimoni, on ja ens han visitat la regidora de cultura de Cort, la Sra. Nanda Ramon i la responsable de cultura i patrimoni del Consell de Mallorca, la Sra. Joan Lluïsa Mascaró.



Imatge: La Presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol i la Vicepresidenta Joana Lluïsa Mascaró amb Joan Guaita, president de la Fundació d'Amics del Patrimoni i Josep Masot, vice-president d'ARCA en el pati de Can Weyler.

Text complet de la conferència que la Sra Francina Armengol ha pronunciat devant els representants de les associacions participants en el Fòrum de Patrimoni.:

Amigues i amics

En primer lloc, m’agradaria donar-vos les gràcies per convidar-me a parlar amb vosaltres sobre el patrimoni a Mallorca. Vull agrair-vos a ARCA i a totes i cada una de les entitats que conformen aquest Fòrum Civil de Patrimoni i que sou avui aquí, aquesta convidada.

Més que un balanç del que ha fet o farà el Consell de Mallorca en matèria de Patrimoni, voldria aprofitar l’avinentesa per fer una reflexió sobre una matèria fonamental, decisiva de la identitat del nostre poble.

Fa algun temps, en el discurs de la Diada de Mallorca vaig manifestar que em sentia compromesa –profundament compromesa- en la defensa de la identitat de Mallorca. I vaig insistir en una idea que vull repetir ara: la identiat de Mallorca que ens correspon defensar no es limita al simple àmbit cultural i lingüístic.

No es limita a fer de la nostra llengua catalana el vehicle normal de l’educació, dels mitjans de comunicació, de les activitats econòmiques i de les relacions socials. L’objectiu no és només abixò.

Des del càrrec de Presidenta de la institució que governa i representa la nostra illa em correspon defensar una “identitat integral” de Mallorca que inclou la totalitat del que aquesta terra ha viscut al llarg del temps. Només assumint això podem elaborar i fer realitat un sòlid projecte de futur per Mallorca.

La nostra tasca és aconseguir que Mallorca sigui un territori d’Europa d’alt nivell de vida on el progrés econòmic serveixi per millorar la qualitat de vida del nostre poble. I la qualitat de vida implica poder gaudir d’un medi on la natura i el patrimoni històric i cultural siguin objecte de la màxima protecció.
Enunciar aquest objectiu és senzill. Però dur-lo a la pràctica resulta difícil perquè topa amb certs obstacles que hem de conèixer per poder-los superar amb èxit.

La Mallorca actual és el resultat d’una llarga trajectòria històrica. I un dels drames que ha patit Mallorca en els darrers segles és que mentres altres pobles tenien un Estat que es proposà aconseguir que tots els ciutadans se sentissin identificats amb la seva llengua, la seva cultura, la seva història i el seu patrimoni, el nostre poble hagué de viure en unes circumstàncies polítiques que aspiraven a esborrar-les.

Cap poble del món, el de Mallorca inclòs, no pot sortir indemne de gairebé tres segles de desarrelament cap al patrimoni propi. Mentre a qualsevol país els infants perfeccionaven el propi idioma, llegien els propis escriptors clàssics o moderns, estudiaven la pròpia història i aprenien a relacionar els fets històrics amb els vells edificis, les murades venerables, els indrets on s’havia esdevengut tal o tal batalla... tot això els era negat als infants de Mallorca. I qui no ha après a conèixer la profunda significació de tot allò que l’envolta, no ho pot valorar ni estimar, ni defensar.

I és per això que el camí de Mallorca cap a la modernitat és un seguit de desastres per al nostre patrimoni històric. Per això, un congrés sobre El nostre Patrimoni Cultural fou dedicat a El patrimoni tudat. Tot un volum de més de 400 pàgines relacionava la magnitud de la destrossa soferta pel patrimoni de Mallorca.
Mentre a altres indrets d’Europa els Estats impulsaven la protecció, la restauració i la divulgació del patrimoni, la Mallorca dels segles XIX i XX era l’escenari de demolicions d’esglésies, convents, murades, palaus, casals de possessió i d’una immensa relació de destruccions del patrimoni cultural popular: molins d’aigua i de vent, creus de terme, ponts, sínies, síquies, pous comuns... No faltaren magnífiques biblioteques dispersades i esvaïdes. Ni arxius consumits per la humitat. Ni pintures i mobiliaris escampats o venuts a baix preu. Tot això enmig de la desídia dels governants i de la indiferència general.

La condició insular de Mallorca li evità el pas destructor dels exèrcits de resultats demoledors per al patrimoni. Però el desconeixement del valor del patrimoni tengué resultats tan destructius com el pas dels exèrcits. Any rera any, el balanç del patrimoni tudat creixia.

Davant la magnitud del desastre es produí finalment una reacció. Però no per part de l’Estat que, difícilment, podia sortir en defensa d’una cultura que volia substituir per una altra.

Foren accions d’individus inquiets per la pèrdua accelerada del patrimoni històric de Mallorca. Arribat de fora, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria s’adonà que era tot un món –Mallorca- que desapareixeria amb l’arribada dels temps moderns. I dedicà tots els seus esforços i recursos a aixecar un inventari monumental de les Illes Balears. Prest els intel·lectuals foren conscients que calia organitzar-se i actuar de forma col·lectiva per protegir, estudiar i divulgar el llegat històric de Mallorca: sorgí així la Societat Arqueològica Lul·liana que, en els temps actuals, organitza, des de 1990, congressos dedicats al Patrimoni Cultural.
Aquestes iniciatives no sorgien, certament, de l’àmbit oficial sinó del que avui denominam “societat civil”. Era la Mallorca viva que, amb mitjans escassíssims, es disposava a dur endavant una tasca titànica per protegir una cultura, un patrimoni històric que si desapareixien significaria la mort del poble de Mallorca.

I és des de la nostra “societat civil” que anaren sorgint altres iniciatives dedicades a recollir i salvaguardar el patrimoni en perill.

Antoni Maria Alcover aplegà els nostres contes populars, les famoses Rondalles mallorquines per envestir seguidament la tasca formidable d’elaborar i editar –juntament amb Francesc de Borja Moll- un dels diccionaris més extensos de les llengües romàniques: el Diccionari català-valencià-balear.

Francesc de Borja Moll creà, a més a més, l’Editorial Moll que, per la seva continuïtat, és un referent fonamental de les edicions en llengua catalana, avui més activa que mai. A poc a poc, les iniciatives anaren cobrint tots els àmbits de la realitat de Mallorca. Josep Massot i Planes recopilava la lletra i la música del Cançoner de Mallorca i Rafel Ginard Bauçà recollia les gloses en el seu gran Cançoner popular de Mallorca. L’empenta arribà, fins i tot, al terreny de la tècnica i així Miquel Fullana enllestí el Diccionari de l’art i oficis de la construcció que, magníficament il·lustrat, és un referent per als nostres arquitectes actuals.

La Guerra Civil seguida de la llarga Dictadura de Franco frenaren les iniciatives de la nostra “societat civil” destinades a la protecció de la nostra cultura i del nostre patrimoni històric. Però no aconseguiren esvair-les.
Ara bé, el drama fou que el creixement econòmic que transformà Mallorca des de mitjans dels anys 50, implicà un urbanisme anàrquic fet sense cap respecte cap al patrimoni. I nombrosos elements de gran valor s’afegiren a la llarga llista del patrimoni tudat. I no foren tan sols individus àvids de fer diners aviat els qui tudaren patrimoni.

Fins i tot, grans obres públiques –l’aeroport de Son Sant Joan, entre d’altres- destruïren jaciments arqueològics de gran valor. La nit del franquisme fou també sinistra per al patrimoni històric de Mallorca. La resposta arribà també des de la “societat civil” i n’és una bona mostra la creació de l’Obra Cultural Balear que avui segueix lluitant amb fermesa per la nostra llengua i cultura.

Després de la Dictadura de Franco, la restauració de la democràcia tengué tres fites clares a les Illes Balears. La primera fou la desaparició legal de la Diputació Provincial de Balears, un invent nefast del centralisme, que fou substituïda per un sistema d’autogovern de cada illa amb la creació dels Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, amb un Consell General Interinsular de caire coordinador.

La segona fou la Constitució de 1978 que implicà la fi del vell centralisme i el reconeixement del dret a l’autogovern per a les nacionalitats i regions. I la tercera, l’entrada en vigor, dia 1 de març de 1983, de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.
Tot i el canvi radical en el terreny polític -de la dictadura a la democràcia i del centralisme a l’autonomia- la “societat civil” de Mallorca no cometé l’error de pensar que, a partir d’aleshores, ja podia deixar la iniciativa totalment en mans de les noves institucions. Ben al contrari, aprofità la nova etapa de llibertat per multiplicar les iniciatives individuals i col·lectives.

Proliferaren les associacions que han arribat a cobrir tots els àmbits de la societat de Mallorca. Per això, quan les noves institucions no es mostraren prou decidides en defensa del patrimoni de Mallorca fou la “societat civil” amb les seves associacions la que aixecà la bandera i es mobilitzà amb fermesa fins al punt d’obligar els polítics a protegir espais i elements del patrimoni amenaçats per l’especulació urbanística. Basta recordar les accions en defensa de Sa Dragonera i Es Trenc com a mostres emblemàtiques.

Les noves institucions, democràtiques i autonòmiques, mostraven, per tant, els seus límits i la necessitat de mantenir més activa que mai la “societat civil” i d’impulsar la creació d’associacions per garantir la defensa dels diversos elements que configuren la “identiat integral” de Mallorca. I és dins aquest context que crec que hem de situar la creació, el 1987, de l’Associació per a la Revitalització dels Centres Antics, ARCA.
La resposta positiva que trobà dins la nostra societat es feu evident en un nombre important de socis. Les seves iniciatives i la creació de la col·lecció Quaderns d’ARCA, són una mostra del dinamisme d’una associació que és avui un referent clau en la defensa del patrimoni de Mallorca. I més encara: el seu nom inclou un objectiu a tenir molt en compte: “revitalització”.

Revitalitzar vol dir donar nova vida a uns centres històrics que han de viure de bell nou dins els temps actuals. Aquesta és l’única via vàlida si volen tenir futur. Pretendre que els centres històrics poden mantenir-se com un element estàtic, com un fòssil gloriós però sense una funció dins la ciutat d’avui, seria condemnar-los a la degradació i a la desaparició.



Dins el context actual de la protecció del patrimoni, quin és el paper que ha de jugar el Consell de Mallorca? D’entrada convé tenir en compte que la protecció del patrimoni històric només és possible dins un context polític democràtic i progressista.

El respecte pel llegat històric d’un poble és impossible dins un règim dictatorial atès que un sistema polític que no respecta les persones molt menys respectarà ni protegirà la riquesa cultural.

No és casualitat que la primera llei amb una ferma voluntat de protegir el patrimoni històric dins l’àmbit de l’Estat espanyol sigui la de 13 de maig de 1933, un magnífic fruit del temps d’il·lusions i esperances que foren els primers anys de la Segona República.
Un cop restaurada la democràcia, era necessari establir una normativa general que tengués en compte que el vell concepte de “patrimoni històric” ja incloïa elements que no figuraven a la vella llei de 1933.

El resultat fou la Llei 16/1985, del Patrimonio Histórico Español. El preàmbul manifestava que la la nova llei venia “impuesta por una nueva distribución de competencias entre el Estado y Comunidades Autónomas que, en relación a tales bienes, emana de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía”.

Així, per tant, les Illes Balears -dins el marc de l’esmentada Ley de Patrimonio Histórico Español de 1985- tenien la possibilitat d’elaborar una llei pròpia que tengués en compte el paper que hi havien de tenir els Consells Insulars.

La lentitud en l’elaboració de la nostra llei autonòmica era un mal presagi: indicava una manca d’interès per dur endavant una normativa proteccionista d’un patrimoni que, molt sovint, era considerat una nosa per dur endavant un urbanisme especulatiu que no volia ser interferit o vetat per una legislació compromesa amb uns béns culturals.

Els grups de pressió eren –i són- prou poderosos per demorar l’elaboració i l’aprovació de la nostra llei. Amb tot i això, el nostre Parlament aprovà finalment la Llei 12/1998 de 21 de desembre de Patrimoni Històric de les Illes Balears. Això tretze anys després de l’aprovació de la Ley de Patrimonio Histórico Español de 1985.
Curiosament, la transferència de competències als Consells Insulars havia anat un poc més de pressa amb la Llei 1884, de 13 de desembre, d’atribució de comptències als Consells Insulars en matèria de patrimoni històric, de promoció sòcio-cultural, d’animació sòcio-cultural, de dipòsit legal de llibres i d’esports.

Una altra norma important fou, a iniciativa de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, el Decret 144/2000, de 27 d’octubre, pel qual s’aprova el reglament d’intervencions arqueològiques i paleontològiques.

Aquest Decret precisava que corresponia al Consell Insular “la concessió, renovació, suspensió i revocació de les autoritzacions per dur a terme” intervencions arquelògiques i paleontològiques.

Avui, per tant, disposam d’un marc legal prou adient per dur endavant una labor eficaç de protecció, restauració i protecció del Patrimoni Històric de les Illes Balears.

Dins aquesta tasca, el Consell de Mallorca hi té un paper fonamental. I un dels objectius del govern de Mallorca que jo presidesc és vetllar per la conservació i protecció del nostre patrimoni. En aquest sentit, m’agradaria destacar com a mostra del nostre compromís amb aquesta matèria tres de les actuacions que hem pres durant aquest primer any de mandat.
Tant la protecció que es va decretar a les obres de l’entorn de Son Espases; com la protecció del jaciment arqueològic de Son Real, a Santa Margalida; o, el procés que culminarà aquesta setmana amb la declaració de BIC de Es Jonquet, són -com deia-, mostres de la clara voluntat per protegir i conservar el patrimoni que té aquest govern del Consell de Mallorca.


Ara bé, com he dit en alguna altra ocasió, “sense doblers es pot fer retòrica, però no política”. I les institucions de les Illes Balears –el Govern, els Consells Insulars i els Ajuntaments- pateixen una limitació pressupostària que ens limita a l’hora de dur endavant tots els seus objectius.

Però a la vegada, per superar l’obstacle de la manca de finançament, a més de lluitar per a un nou finançament més favorable per a les Illes Balears, és necessari, entre tots, mobilitzar la nostra “societat civil” i començar a crear, entre els titulars de grans fortunes, una “cultura del mecenatge”.

Fins ara, les actuacions de les nostres institucions en matèria de patrimoni històric han tengut l’ajuda inestimable d’algunes entitats financeres com la sa Nostra, la Caixa, la Banca March i d’altres, que han aportat sumes milionàries per restaurar alguns dels elements emblemàtics del nostre llegat històric.
Ara bé, aconseguir que les grans fortunes de la nostra terra considerin com un element de prestigi destinar fons a la protecció del patrimoni és una feina llarga i difícil que exigeix tenacitat i esforç. Tenim una tendència a considerar que les institucions públiques han d’exercir, en tot i per tot, una tasca paternal i que, per tant, podem i hem de deixar en les seves mans la iniciativa de protegir, restaurar i divulgar el nostre patrimoni.



Certament, les institucions han de fer la seva feina, ara bé això no pot substituir mai les iniciatives individuals. Si haguéssim esperat que les institucions actuassin no tendríem segurament el Diccionari d’Alcover-Moll, les gloses del Cançoner Popular de Mallorca i les Rondaies mallorquines s’haurien perdut per sempre. I si, confiats que les institucions de la nova democràcia espanyola ens farien la feina, no hauríem actuat com a “societat civil” i lluitat enèrgicament per salvar elements vitals del nostre patrimoni, avui Sa Dragonera, Es Trenc i tants d’altres indrets serien urbanitzacions i no parcs o espais naturals protegits.



Ningú no coneix millor els límits d’una institució que els qui la governen. I com a Presidenta del Consell de Mallorca he de demanar-vos que continueu amb la vostra labor i exerceixi una pressió crítica sobre les institucions per protegir el patrimoni.

Ara bé, mentre la nostra “societat civil” no vagi més enllà de reaccionar davant tal o tal perill de destrucció o degradació d’elements del nostre patrimoni, no anirem més enllà de una actitud purament defensiva. I qui només es defensa no pot guanyar la partida.
He de planejar-vos el repte de fer de la protecció, restauració i divulgació del nostre patrimoni una tasca de prestigi entre les personalitats de més pes dins l’economia de Mallorca. No és una tasca impossible. En tenim una bona mostra en el mon anglo-saxó on la creació de fundacions és un fet emblemàtic que representa la culminació d’una vida d’èxit.

Per què no duim endavant una tasca de convèncer-los que crear un museu o una biblioteca, restaurar una església, una casa senyorial o uns documents en perill els donarà més prestigi i renom que la simple exhibició banal dels signes de riquesa. Això ja ho ha fet alguna de les grans fortunes de Mallorca. Si aconseguim que això sigui la norma i no l’exepció, el nostre patrimoni històric tendrà moltes més possibilitats de poder arribar a les futures generacions.

D’altra banda, la protecció del patrimoni exigeix una labor constant de divulgació. Si el mecenatge només pot ser practicat pel sector econòmicament més fort de la nostra societat, l’admiració i el respecte pel patrimoni poden formar part del bagatge cultural de tots.

Hi ha milers i milers d’elements del patrimoni que no poden ser només protegits per lleis. Una multitud de petites coses se salvaran o es pedran si els seus propietaris les valoren i les respecten. En posaré un exemple. Una de les claus per estudiar la vida quotidiana de Mallorca són els arxius privats. Una caixa amb cartes, factures, comandes i llibres de comptes d’un empresari del calçat, d’un hoteler o d’un empresari de la construcció ens permetrà, d’aquí a molts d’anys, conèixer en detall la dinàmica econòmica de Mallorca.
I qui ha dit als hereus que es troben amb aquests papers que això és patrimoni històric? Qui els ha ensenyat una actitud de respecte cap al papers vells de l’empresari desaparegut? Vet aquí una mostra de com és l’actitud de la gent corrent la que determina que dipositi els papers vells a un arxiu o en faci una fogatera i converteixi l’arxiu familiar en una grapada de cendra.


Ja per finalitzar, voldria dir que la millor iniciativa que pot sortir d’aquesta trobada d’avui és continuar i intensificar la col·laboració i el diàleg entre ARCA i el Consell de Mallorca. Els recursos poden ser –i lamentablment són- escassos. Però la voluntat de fer arribar a les futures generacions de Mallorca un patrimoni històric i cultural és ferma i decidida. No podem tudar cap element del nostre patrimoni. Cap ni un.

Certament, avui no serien enderrocats ni el convent ni l’església de Sant Domingo, una bella mostra del gòtic del qual només en queda un dibuix. Però seguim esbucant cases representatives d’èpoques passades i transformant arxius familiars –alguns amb segles d’antiguitat- en cendra o paper reciclat. I per evitar que continuï el degoteig de patrimoni tudat hem de crear una col·laboració activa entre la nostra “societat civil” i les nostres institucions. D’aquest diàleg en sortiran les iniciatives.

Moltes gràcies.

Última Hora 11-6-2008 Armengol propone una cultura de mecenazgo para proteger el patrimonio

9 de juny 2008

Primera esperança per a la protecció des Jonquet

ARCA vol informar que a la sessió extraordinària d’avui, dilluns 9 de juny de la Ponència Tècnica de Patrimoni Històric del Consell de Mallorca, (on recordem, ARCA te veu i vot) s’ha aprovat per quasi unanimitat la incoació de l’expedient de Bé d’Interès Cultural (BIC) per a la barriada des Jonquet.
Aquesta declaració correspon a la categoria de conjunt històric i avarca un entorn de protecció bastant ampli, on hi entraria l’entorn del carrer de Sant Magí (antigament carrer Gran), nucli originari de l’arrabal de Santa Catalina.
Aquesta és una primera passa cap a la protecció d’aquest indret de Ciutat, amb un gran valor històric, paisatgístic i cultural. On volem que es preservi la tipologia de casa popular de planta baixa, que ha caracteritzat aquesta barriada.
Gràcies a la mobilització dels veïnats des Jonquet, on ARCA sempre hi ha estat present, s’ha assolit aquesta primera passa, per evitar que es puguin construir els dos macroprojectes que desharmonitzarien la vida i la imatge d’aquesta barriada tan singular i tradicional.
ARCA confia que la Comissió política del Consell de Mallorca tengui la sensibilitat adequada per reafirmar la votació que s’ha dut a terme a la Ponència Tècnica de Patrimoni Històric i no es deixi influir pels interessos o pressions econòmiques d’uns particulars.

8 de juny 2008

embARCA't: "Deià dels Graves"

"El Sr Guillem Graves i la seva esposa Elena Lambea ens convidaren a visitar ca n'Alluny, la casa que feu construir l'escriptor Rober Graves el 1932 i on moriria el 1985. El nostre agraiment als amfitrions i comunicar-vos que el proper setembre començarem les visites amb una visita a la tomba de Robert Graves i posteriorment repetirem la visita a la casa per donar satisfacció a tots aquells que no poguereu venir el dia 7 ja que fou una visita a mes de memorable, emotiva i entrenyable"



FUNDACIÓ ROBERT GRAVES
Me llamo Guillem Graves. Soy el hijo mayor de la segunda familia de Robert Graves y su albacea literario. Legamos aquí después de la guerra en Mayo de 1946 cuando tenia seis años, y fui a la escuela de Deià durante los siguientes
cuatro años. El maestro entonces era Gaspar Sabater casado con una Vives, sobrina del secretario del Archiduque. Luego ya me eduqué en Palma y en Inglaterra.
¿Quién era Robert Graves?
Robert Graves era un poeta y escritor inglés con una fuerte proyección internacional. Nació en 1895 y luchó en la primera guerra mundial. En su educación el mundo clásico fue muy importante y conocía la Biblia mejor que muchos curas. Hablaba el latín. Sus interpretaciones de Los mitos Griegos, Los mitos Hebreos, los mitos Celtas (La Diosa Blanca), o su reconstrucción del evangelio Nazareno son puro Graves; también lo son su novelas, Yo Claudio, El conde Belisario, La hija de Hornero, El vellocino de oro, o el Rey Jesús. Se le considera uno de los grandes poetas ingleses del siglo XX. Murió en la casa en 1985 y está enterrado en Deià.
¿Cual es su vínculo e importancia para Mallorca?
Cuando se afinco en Deià, no buscaba el Mediterráneo, sino que huía de Inglaterra. Acababa de escribir Adiós a todo eso. Tenía poco en común con el mundo de las tertulias en que se movían los más cultos en aquella época. Su bagaje intelectual era otro. Los estímulos para sus ideas venían más bien de sus colaboradores más cercanos, o bien por la intensa correspondencia que mantenía. De Mallorca le interesaba la gente de Deià, algún que otro amigo de Palma, sus amigos anticuarios, y en cosas o temas como los siurells, los xuetas, los honderos, las brujas, el ciclo agrícola etc. Mallorca le daba paz para desarrollar sus ideas y para trabajar en sus libros. Se interesaba en la protección del entorno y las normativas de edificación en Deià de desarrollaron gracias a él. Aunque Mallorca y la cultura Mallorquina son tangenciales a su obra, si tienen su importancia como el lugar y el entorno donde vivía y donde plasmaba esta obra. La Casa de Robert Graves es ahora lugar de peregrinaje para muchos de sus lectores.
¿Como se plasmó la idea de la Casa de Robert Graves?
La idea de la Casa de Robert Graves no es algo nuevo. Hay una larga tradición en los países del norte de visitar las casas en el Mediterráneo donde vivieron escritores y poetas ingleses, alemanes, o suecos como por ejemplo Keats y Shelley en Roma, Lord Byron en Grecia, Lawrence Durrell en Alejandria, o Axel Munte en Capri y que como él buscaron aislamiento. Como albacea consideré que Ca N' Alluny podía ajustarse a este modelo. Fuere como fuere, me agradaba la idea de que su casa se quedara como él la tenia, y que la gente de Deià y la gente de la isla pudieran disfrutar de ella. Algunos años antes de que muriera mi madre, Beryl Graves, yo ya tenía un borrador para una fundación con unos objetivos similares a los de la Fundació Robert Graves. Entendía que sin una entidad jurídica que adquiriera la casa, tendría que venderse al mejor postor, probablemente a un extranjero. Lo que no encontraba entonces eran ni los fondos ni los apoyos para constituido.
¿Como se llevó a cabo?
Cuando en 2003 desaparece mi madre, el Govern de repente propuso comprar la finca a los herederos y con este fin se constituyó la Fundació Robert Graves sin ánimo de lucro. Se me nombró vocal en el patronato en mi condición de albacea. A comienzos de 2005, en el último día según al contrato, la Fundació adquirió Ca n' Alluny con todos sus enseres.
¿Cuanta obra y qué cambios se han hecho?
La Fundació tenía que adecuar la casa para abrirla al público siguiendo la legalidad, por lo que tuvimos que hacer algo de obra. Robert Graves construyó
la casa en 1932 para su entonces pareja y colaboradora Laura Riding y él, con espacio para sus amigos. Tenía tres despachos, una habitación para su imprenta, tres dormitorios, una pequeña sala comedor, y cocina, todo ello bastante minimalista y frugal. Cuando la Fundació adquirió la casa estaba básicamente tal como se había construido, aparte de un añadido poco afortunado en los años 60. Tengo un amplio archivo fotográfico de la casa desde su construcción. Decidimos ceñirnos al aspecto que tenía en la primera época. Pero primero tuvimos que cambiar el tejado, instalar aire acondicionado, quitar radiadores, quitar unos tabiques para hacer una sala de exposiciones y reforzar el suelo, cambiar ciertos elementos arquitectónicos para facilitar el flujo de los visitantes, añadir una salida de emergencia e instalar una plataforma para sillas de ruedas. El reto era hacer todo esto sin que se notara demasiado y sin perder el ambiente de la casa encalada del que gozaba Robert Graves cuando trabajaba en su novela Yo Claudio, en 1933.
¿El mobiliario de la casa es el original?
Los muebles y los cuadros con los que Robert Graves amuebló la casa cuando se hizo estaban en la casa aunque algunos se habían cambiado de sitio. Hasta los apliques de la luz eran originales. Basado en las fotografías y mi memoria de niño, volvimos a colocar el mobiliario original en las habitaciones después de haberlos limpiados. El suelo de baldosa hidráulica amarilla es el original, y los hemos limpiado, nada más.
La imprenta, que estaba en un almacén en Inca, ha vuelto al lugar para el que que se construyó . Lógicamente hemos tenido que preservar algunos elementos más nuevos como por ejemplo la cocina sueca en lugar de la económica. Hemos conseguido recuperar el ambiente sosegado del que me acuerdo de niño. Queremos que parezca como si Robert Graves hubiera salido al pueblo a buscar su correo, o bajado a la cala a darse un chapuzón. Su despacho le espera. Si decide, de camino, puede pasarse por la huerta a buscar una col para la comida.
¿Y el jardín?
También hemos recuperado el jardín, replantado los frutales muertos que a mi tanto me gustaban, que se ven en las fotos, o que él describe en su diario. Tenemos un plano del jardín dibujado por un topógrafo en 1938. Los bancos de piedra son los originales. Únicamente hemos querido empedrar los caminos para gente con movilidad reducida. Hay naranjos, mandarinos, naranjos amargos para mermelada, níspereros, albaricoquero s, manzanos, perales, ciruelos, cerezos, granados, caquis, acerolos, "serveras", "néspleras", "gingolers", membrillos, parras, nogales. Aparte de las rosas, no hay demasiada variedad flores. Era un huerto más que un jardín. Aun queda la planta de "polonia" (paeonia cambadesii) cuyos bulbos Robert Graves recogió el el Teix en 1933 y que sigue floreciendo. Hemos quitado el césped que se puso en los últimos años y recuperado el ambiente más mallorquín de la época, usando las "garangolas" como elementos geométricos. En la huerta crecen tomates, berenjenas, pimientos, pepinos, calabacines y lo típico de verano, y en invierno lo propio. Entre los pocos elementos anacrónicos están el invernadero que puso mi madre en los años 50, y, lógicamente, un sistema de goteo. Cogemos las olivas para hacer "olivas trencadas", y más tarde para aceite. Las algarrobas se lo llevan para los burros. El área que llamamos el "grotto" originalmente era una gravera, no está abierto al público porque podría ser peligroso. Tampoco esta abierto el olivar en el otro lado de la carretera donde está el teatro de Graves porque no tenemos fondos para arreglar los caminos para el acceso de visitantes con movilidad reducida y para la seguridad en general.

http://www.fundaciorobertgraves.com/
diariodemallorca.es 7-8-2008. Opinió. Eduardo Jordà: El cartero de Graves

6 de juny 2008

ARCA demana més cura per la imatge del nostre patrimoni històric: Santa Clara

ARCA ha remés un escrit al ministeri de Cultura, on es demana una major cura per la imatge del nostre patrimoni històric.

El fet pel qual hem remés aquest escrit, és per la gran pancarta publicitària que anuncia les obres de rehabilitació, la qual està col·locada a la façana principal de l’església del convent de Santa Clara, recordem que és el més antic de Ciutat, datat al segle XIII.

Criem que aquesta pancarta és desproporcionada al conjunt de la façana i seria possible reduir el seu tamany, perquè l’impacte visual no alteri la imatge i la elegància d’aquest conjunt de gran valia històrica i artística.

Un altre fet que no ens agrada, son els ganxos emprats per a suportar aquesta pancarta, els quals han perforat la pedra, el que provocarà un dany irreparable a la paret de la façana principal de l’edifici, tractant-se d’un edifici.


diariodemallorca.es 7-6-2008 ARCA denuncia la imagen descuidada de la fachada del convento de Santa Clara

5 de juny 2008

Una reflexió en positiu

Fa 8 anys que ARCA evità la destrucció de l’edifici de l’antic Parc Mòbil del carrer Joan Crespí, també conegut com l’edifici de Gomes Pons.

Avui volem fer memòria d’un dels triomfs d’ARCA aconseguits fa ara 8 anys.
ARCA va evitar la destrucció anunciada d’un edifici racionalista ubicat al carrer Joan Crespí i conegut com l’antic Parc Mòbil o edifici de Gomes Pons. La barriada on està ubicat és Son Espanyolet.

Els valors de l’edifici
És una mostra del racionalisme industrial, reconegut com a edifici de valor patrimonial des del punt de vista històric i cultural per la UIB. La façana és de 1930 i a instàncies de ARCA va ser declarat BIC (Bé d’Interès Cultural) el mes d’agost de 1999, quan ja havia entrat la piqueta al solar.

Recordant els fets
Amb motiu de la construcció del centre per grans discapacitats Joan Crespí el mes d’abril de 1999 havia començat la demolició dels hangars de l’antic parc mòbil i hi havia la intenció d’enderrocar l’edifici racionalista del solar. ARCA havia demanat la protecció de l’edifici, i la UIB i Col•legi d’arquitectes havien aportat els seus informes en el mateix sentit.
Rosa Estaràs coordinava l’àrea de presidència i afers socials del Govern Balear i Fageda a l’Ajuntament de Palma havien autoritzat la demolició. Les demandes d’ARCA no varen ser ateses.
Finalment, gràcies a la declaració de BIC per part del Consell de Mallorca amb Damià Pons responsable de Patrimoni i al canvi de govern, amb la creació del primer Pacte de Progrés, la protecció de l’edifici va ser una de les seves primeres decisions.

La integració a l’entorn
Va ser positiu adaptar el projecte inicial a la conservació de l’edifici. Avui en dia els comentaristes internacionals sobre arquitectura, alaben la integració i la conservació de l’edifici com record històric al barri.

Exemple pel futur
Mai un ajuntament o un govern s’empenedeix de protegir el patrimoni històric.
ARCA vol fer una crida a una sensibilitat encara major de la ciutadania i dels responsables polítics per incrementar la protecció del patrimoni i la tipologia de les diferents barriades.

2 de juny 2008

Els veïnats de la Pau i ARCA demanen la recuperació d’una manxeta

En la següent imatge adjunta es pot observar com un grup de veïnats del barri de la Pau, demanen que es recuperi l’antiga manxeta que hi havia a la cantonada dels carrers Sant Feliu amb la Pau.

ARCA s’uneix a la voluntat dels veïnats i ha demanat a la regidoria de Manteniment i Salut de l’Ajuntament de Palma, la recuperació d’aquests elements tan característics a totes les barriades.

Des de la mateixa regidoria ens han afirmat, la intenció d’estudiar el cas i comprenen perfectament l’estimació que puguin tenir els veïnats cap a aquests elements.

Persones, ja majors, que ha nascut i viscut tota la seva vida en aquest barri, recorden aquesta manxeta i enyoren amb nostàlgia que ja no hi sigui.

L’eliminació d’aquests petits elements, minven el record, la tradició i memòria dels nostres barris. Amb la seva conservació, afavorim perquè que els nostres barris tenguin major personalitat i caràcter, i amb el record dels més antics, es puguin integrar els nous arribats, perquè entendran i comprendran millor la història del lloc on viuen.